27/2/13

Bocins de febrer



 ★ Les taronges dolces i la truita de carxofa
 ★ Els ametllers florits
 ★ Una nit de divendres gens freqüent
 ★ Blue valentine, trista, tristíssima
 ★ Donar el regal de l’aniversari del blog
 ★ Sortir a sopar al Flash flash, com si fos un oasi enmig de la crisi
 ★ Celebrar els 50 anys d’una compi de feina tal i com volia: anant en limusina. Lo contenta i feliç que va estar és el millor de tot plegat.
 ★ Converses delirants de was del grup “dimitir, no és un nom rus”
 ★ La nevada de l’hivern. Infantil i divertida. Boles de neu a tord i dret
 ★ El fred a la cara quan vas ben abrigat.
 ★ Una nova il·lustradora: Elia Fernández
 ★ Trobar compi per concert d’Eels! Ara, a trobar entrades.

ps. I quins son els vostres bocins?

22/2/13

La marea



Rutinàriament, els dies laborals, tinc un petit plaer: poder fer un cafè amb llet en got de vidre llarg, amb un entrepanet de pernilet (bé, ara és temps de truita de carxofa) i llegir el diari començant pel final i llegint-lo al revés. Amb l'escalfor del got agafat amb força entre les mans i oblidant per uns breus minuts tot el que m’envolta. M'agrada tant fer-ho, que de vegades renuncio a esmorzar amb tota la colla i m'endinso en moments de solitud buscada que reconforten per així poder continuar amb la jungla del dia a dia.
Però darrerament, quan ho faig, no agafo el diari i m'entretinc amb les revistes del cor, molt més superficials i lleugeres de digerir. Més que mai, estic completament desinformada. Suposo que per saturació mental.
Els caps de setmana, aquesta rutina encara és més meva i per poc que puc (perquè darrerament vaig de bòlid) m’agradava mirar els diaris digitalment. Però el cert, és que tot plegat m’enfarfega i si bé ja no ni segueixo digitalment ni El País (per estar en contra de l'ERO que van fer) ni l'ARA (perquè em vaig enfadar amb ells per alguna cosa que ja no aconsegueixo recordar), cada cop llegeixo menys les notícies.
Per altra banda, i sense massa veure amb l’explicat abans, em passa que sovint m’envolto del què m’expliquen. Perquè una de les coses que més m’apassiona és quan la gent m’explica i ensenya. M’agrada aprendre de la gent, m’agrada escoltar i que m’il·lustrin. M’agrada la gent llegida, que sap de què parla. Res de parlar per parlar o cotillejar, res de banalitats o superficialitat, que això ja és el que puc aportar jo (molt soroll per no res). M’agrada la gent que té un discurs raonat, que em fa pensar, que m’interpel·la. M’agrada aprendre dels demés, dels seus coneixements o de les seves experiències. I no és fàcil trobar gent així, persones que fins i tot m’incomodi per tot el seu saber però que em fascinin. I de vegades no cal temes molt transcendents o eminències. Suposo que son les persones que viuen intensament el que fan. I el fet és que aquestes persones normalment son persones que no es donen de grandesa ni son grandiloqüents o inaccessibles. Persones que en el tu a tu aporten moltíssim. I tinc la sort de conèixer-ne unes quantes.
En JM n’és una d’elles. Compartim esperit revolucionari i sovint em posa en camí quan m’embolico soleta. No estarà a la avantguarda però en silenci va teixint un saber i un raonament propi. I llavors, en el moment adequat, et diu just allò necessari i real. L’admiro i n’aprenc moltíssim.
I què té a veure això amb el que explicava al principi? doncs resulta que en JM, fa ja uns dies, em va portar el segon número de La Marea, la cooperativa que els ex-treballadors de El Público han creat per continuar treballant i alhora mantenir l’esperit del diari. I m’ha sorprès gratament. Tota l’actualitat tractada amb objectivitat i l’aprofundiment que un diari mensual et permet. Amb temes ben diferents, realitats que se t’escapen, història que desconeixes, projectes que engrandeixen l’ànima i suggeriments a tenir en compte. El proper número és apunt de sortir, no me’l penso perdre pas. m’ha reconciliat amb el periodisme en paper i m’ha fet agafar una nova rutina, sopar llegint un article diàriament. Un plaer i una necessitat ben gran.
Moltes gràcies, JM. Per tot el que aprenc, dones i per totes les petites revolucions que anem fent! Que no son poques ni covardes!! I quin seria l’equivalent català? La directa? Serà qüestió de fer-hi una ullada!

ps.la foto no està malament, haureu de llegir el diari per saber el perquè! Molt interessant!!!

17/2/13

L'amo del davantal

Concient que tota la catosfera està pendent del resultat del sorteig, crec que ja és impossible que ho retingui més. L'emoció està a flor de pell, hi ha qui es mossega les ungles, i hi ha qui encara, a hores d'ara intenta subornar l'organització amb algun sobre i tot!

Però no. Tot i el desastre organitzatiu del concurs, tot i les festes d'aniversari, inauguracions, reunions i manifestacions, ahir dia 16 de febrer va tenir lloc el sorteig de la celebració del cinquè aniversari del vuit8ena, i avui 17 de febrer, és hora de conèixer el guanyador.

Abans de retransmetre el transcurs del sorteig, us agraeixo molt que hagueu participat i espero que us hagi agradat. Heu participat 14 persones al sorteix i les aportacions d'aquesta finestra als Relats conjunts han estat votades per 15 persones, essent el Relat més votat.... Forgotten sunglasses!

I bé, sense més dilació, aquí el detall del sorteig:


Les 14 nominacions, en paperets, i que son introduïdes en una capseta.


L'il·lustre notari, inspecciona que tot estigui correcte. Sense butlletes repetides i comprovant que estiguin tots els paperets igual doblegats.

Es tanca la capseta, es sacseja, i una mà innocent (segur?) treu el paperet guanyador.....


Enhorabona GEMMA SARA! Desitjo que puguis cuinar receptes ben dolcetes per a la Sara amb aquest davantal. En breu, l'organització es posarà en contacte per fer-te'l arribar.

ps. Si us rellegiu les bases, volia portar les paperetes amb els nanos del mijac i que fos l'Abril qui tragués la butlleta guanyadora, però ahir va ser un dia ben complicat, i l'Abril va estar cantant alegrement i com sap fer ella en la inauguració de l'escola. Tot plegat ben complicat.
Haureu de pensar que ho he fet de bona fe i sense trampes. I si algú vol impugnar-ho, com vulgueu, no hi ha recurs ni de reposició, ni d'alçada ni davant el Tribunal Constitucional que ho empari.

11/2/13

L'olor de farmàcia





Divendres vaig entrar en una farmàcia. La primera que vaig trobar. Era antiga, modernista. L'entrada plena de vidres de colors i les portes de fusta, segurament l'havia vist més d'una vegada però no li havia prestat massa atenció. Si, ben bonica però, una farmàcia més. En entrar, gairebé ensopego amb l'esglaó i vaig tenir un moment de ridícul escènic. Però va ser tancar la porta i envoltar-me d'aquella olor. L'olor de farmàcia. No sabria dir quina olor és, sols, olor de farmàcia antiga. I de cop, atabalada com anava amb totes les coses que havia de fer, el món es va aturar uns segons i va ser un instant de pau.

El taulell de fusta, una clienta prenent-se la pressió a la rebotiga que s'amagava amb unes vidrieres plenes de pots de ceràmica blancs, decorats amb floretes. Només vaig trobar a faltar els caramels de boleta de colors, aquells que embolicaven amb un paper de cel·lofana amb el logotip de la farmàcia estampat en color vermell i que no arribaven mai a casa (com passava amb els cigrons que et donaven al mercat). Estanteries plenes de productes de para-farmàcia, caps apinyades i un farmacèutic, que, encara que una mica eixut, era amable i servicial.

El món canvia segon a segon, tot avança, tot és diferent, però de vegades, un sol instant, tornes a assaborir un instant de la teva infància, al pas lent de la vida, encara que tan sols sigui l'olor d'una farmàcia que olora a farmàcia i no pas a no res.

I el curiós és que em poso a pensar en olors de la infància, i no en sabria dir. Hi ha coses que les has de tornar a sentir per recordar com eren. Per recuperar-les.

ps. Fins dimecres dia 13 encara podeu deixar comentaris al post d'aniversari del blog i  escollir un Relat Conjunt, el que volgueu, encara que només sigui per la imatge,  i així participar del joc per celebrar el cinquè aniversari del blog. 

Hi ha comentaris que no sé si voleu participar o no. Fins i tot, tu, Pons007, que saps que m'encanta i enamora la teva ironia però sovint em descol·loques, tan horrorós et sembla el davantal? ;)

ps2. la farmàcia en qüestió, la farmàcia Guinart, al carrer gran de Sant Andreu, Barcelona. La foto, d'internet.

4/2/13

5



El temps passa molt ràpid, i sobretot, per a les coses que t’agraden. Qui ho hagués dit, però el cert és que aquesta finestra avui fa cinc anys. Cinc anys compartint l’aventura de la vida. Algunes vegdes poc aventurada i força poruga. D’altres, feixuga; qui va dir que seria fàcil? Però afortunadament, de vegades també amb riures i alegries per compartir.
Aquests darrers dies he mirat els escrits. Veig, em sento, que he canviat. Però també em reconec igual. Suposo que som com som, podem modificar-nos, reinventar-nos, però l’essència de es manté per moltes ferides, batalles o aventures que visquem. En cinc anys han passat moltes vivències (o no tantes) i el blog n’ha format part.
He conegut moltes persones, algunes ja no estan a la catosfera i n’han arribat d’altres. He establert lligams, iguals i diferents als que pots tocar amb la mà. Intensos i en alguns casos, desvirtualitzats i tot. I també, com en totes les relacions, també n’hi ha que canvien, s’estrenyen o distancien amb el temps.
En alguns moments he volgut desaparèixer d’aquesta finestra al món i en els darrers temps, un desassossec intern havia fet perdre el sentit inicial del blog, poder compartir tot allò que em mou des de les entranyes. Darrerament, tinc la intenció de recuperar-lo. Potser em reservo coses, potser n’hi ha que no calen, però el cert és que vull mantenir allò que em va portar aquí (perquè si no, no tindria sentit per a mi?).
Sempre he dit que em sorprèn la relació que s’estableix als blogs i també que em sorprèn que a algú li pugui interessar les neures que hi deixo anar. Però resulta que és així i, de moment, no tinc intenció de deixar-ho de fer. M’agradaria poder escriure coses diferents, petits somnis aconseguits, reptes i pors superades, propòsits acomplerts. M'agradaria poder anar deixant un rastre d'aquesta vida, petita, senzilla i insignificant, però la vida que vaig escollint i vivint. I si, hi ha entrebancs pel mig, doncs també poder trobar l’escalfor que sempre he trobat. 
I per tot això, només us puc donar les gràcies. Gràcies per cada paraula que hi heu deixat. Tot un plaer conviure amb vosaltres.
Però ei, prou de xerrameca i a celebrar-ho, no? Mmm, mirant les celebracions que alguns heu fet, doncs us  podria copiar i fer un concurs i posar-vos a remenar per contestar preguntetes, o bé podria fer una mica d'autobombo i declarar el millor post. O com fan als blogs de manualitats que darrerament tafanejo, podria fer un sorteig d'alguna cosa feta. O podria fer les tres coses. Així doncs per celebrar el cinquè aniversari us convido a participar d'un sorteig!!
Per participar, sols haureu de deixar un comentari dient quina de les participacions als Relats Conjunts us agrada més (perquè fer-vos triar entre els posts que m'agraden més, m'és difícil) i també és cert que participar als RC m'encanta! Us en poso cinc primer, les que més m'agraden i per no cansar-vos, però després també hi ha la resta, per si us ve de gust i en voleu votar una altra).



El termini per participar és fins dimecres de cendra, és a dir, el dia 13 de febrer. I el sorteig es farà davant els nens i nenes de Sants el dissabte 16 de febrer. Posaré els noms de tots els participants en una bosseta i una mà innocent agafarà un paperet.
Ah,... i ha d'haver-hi premi? És clar que sí! Un davantal perquè li poseu dolçor a la vida que tan esquerpa se'ns està fent!

ps. Cinc anys i tirar endavant. Per això també vull començar a canviar una mica el blog, rentar-li la cara. Aire fresc que entri per les finestres. Primer vull fer com en Garbí i posar aquests cinc anys en paper i quan ho tingui, canviar la fesonomia (aviam quan trigo!!). Per tant, si veieu coses estranyes, no us espanteu!
Per cert, el davantal,... no és com voldria, però espero que us agradi. pensar un regal que pugui anar bé tan per a nois com per a noies, no és pas fàcil! i pot ser que el tunegi una mica mes. A qui guanyi, doncs ja ens posarem d'acord en com fer-ho arribar. I el dibuix, és tret de la web, espero que ningú s'enfadi!

1/2/13

Una meme per divendres a la tarda



Estimats membres de la catosfera, en especial a la Maria i els comentaris que darrerament he rebut. Moltes gràcies per aquest premi, per mi és tot un honor. Em sento profundament afalagada i amb les galtes vermelles de vergonyeta. M'agradaria poder rebre el premi amb les millors robes, vestida com la Penèlope Cruz a la darrera gala dels Oscars....


... però molt em temo que l'únic que comparteixo amb ella és el color blau del meu xandall. Conscient que això dels agraïments sempre es fa feixuc i allarga les gales, i més en un post de divendres tarda, intentaré no allargar-me. Tampoc diré altres blogs a qui premiar, no fos cas que me'n deixés d'importants i aixó em fes mal al cor. I tampoc  muntaré sidrals ni grans acudits, ...


... aquestes coses se li donen molt millor a genis, que saben emocionar-nos i fer-nos riure quan més difícil és tot. Així doncs, estimats tots, sols puc allargar-vos la mà, i emocionada, explicar-vos que,.....


... Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera? De fet, com que els plats de cullera no m'agraden massa, crec que no en faig. A més, com que sóc poc dolça, potser intentar cuinar amb una mica de sucre s'està millot.
.... Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic? Mai saps què és el que t'enamorarà d'una persona. Per això és fascinant. Però per molt que t'agradi un físic, si no et fa riure i aprens d'ell, res durarà.
... Des de quan vas començar amb el blog o pàgina? Dilluns ho sabràs.
... Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món? Una persona que he estimat molt i amb qui vaig compartir moltes aventures de la vida. Algú qui m'agrada pensar que, per allunyades que estiguem ara, alguna cosa quedarà. 
... Sols seguir molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut?mmmm, segueixo menys dels que m'agradaria, segur que em perdo molts.
... Què t'agrada més: cuinar o que et cuinin? Que em cuinin.
... Menges a casa o a la feina? Si cada dia treballo, cada dia menjo alguna cosa, que hi passem moltes hores!
.... Sols fer receptes de verdures? Algunes.
.... Quina és la teva millor recepta? La pasta a la carbonara. Em surt boníssima (però no té massa secret, reconeixem-ho)..
... Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga? Demanar? Res. En canvi, potser n'espero massa. 
.... Quina és la millor pel·lícula que has vist? Hi ha tantes!!! gairebé m'és més difícil que escollir un llibre!! Però sóc friki.... ho sé..... L'imperi contraataca.


Bé, amics, això s'acaba. Espero que us hagi agradat, i si tot va bé, d'aquí mooooolt de temps, tornarem a fer alguna meme més. Un plaer. Gaudiu del cap de setmana, mengeu bé, que us cuinin, i si us ve de gust, mireu molt de cinema, com he llegit darrerament i encara que parlava de llibres, és també una altra manera de viure moltes vides.



ps. Una meme, quant de temps!!

30/1/13

Bocins de gener



★ Bocins de dolor, record però també esperança. Avui fa 75 anys del bombardeig de l'Armada italiana a la Pl. Sant Felip Neri. Van morir 42 persones, 22 infants. El record és ben viu entre nosaltres, ferides de la nostra història. He llegit (però no trobo l'enllaç) que s'ha reobert el cas i que es vol imputar l'armada per crim contra la humanitat. Passejar per Sant Felip Neri, veure infants jugant ens ha de recordar que cal combatre l'odi, la ràbia, el dolor, des de l'amor i l'esperança. Perquè no es torni a repetir, perquè això que volem construir sigui un demà per a tots. Sant Felip Neri és un dels meus racons de la ciutat preferits.

★ Reobrir sant medir (tot i que vaig de bòlit i no acabo de trobar el meu lloc enlloc).

★ L'alegria de ma germana. La petita se'ns casa i penso gaudir de la seva joia al màxim (i això que, a mi, els bodorrios, com que no, però amb la seva il·lusió, em contàgia). Està tan bonica vestida de núvia!!

★ Les petites vacances de tot a Nàpols.

★ Un missatge inesperat.

★ Refer llaços que creia impossibles de refer.

★ El dinar amb els amics de Terrassa. Llops, més que llops!!

★ Una panxeta que creix i creix.

★ El fred, per gaudir amb mateta al sofà, mitenes i la mañanita de la iaia per l'ordinador.

★ El sol d'hivern, el que més m'agrada.

★ Tenir ganes de blog. Tot i el poc temps que tinc, torno a sentir-m'hi aprop, doncs darrerament no me'l feia meu. Segurament també és per la necessitat de retrobar-me.

★ Nova proposta de llogatera (i sense ni posar l'anunci!). Si tot va bé, potser arriben aromes alemanys al vuit8ena! I si diu que sí, ves que agafo bitllet!

★ Estones només per a mi.


★ Domir fins tard, mandrejar sota el nòrdic.

★ Estalviar dia a dia per anar al concert d'Eels.

★ Big boys gone bananas*! Un documental que s'ha de veure. Sobre la llibertat d'expressió, la pressió dels mercats econòmics, un parlament seriós i democràtic (no com els nostres) i sobretot, la força que tenim la gent.

 Una proposta de xerrada, de teatre i d'activitat blogaire.

★ Ui, que me'n descuidava! un secret confessat que em fa molt feliç! Espero en candeletes poder-lo xerrar!


ps. Quins son els vostres bocins?

Aquests bocins, que per aquest any he pensat fer mensuals, estan dedicats al bombardeig de Sant Felip Neri, no podia passar-ho per alt.

28/1/13

El meu llibre preferit


Un dia, enmig d'un sopar en un restaurant ja fa anys, em van preguntar quin era el meu llibre preferit. Una pregunta qualsevol, sense cap tipus de res. Parlàvem de llibres, sí, però la pregunta em va agafar de sorpresa. Què dir? com explicar? Em vaig quedar en blanc. I vaig fer un dels meus silencis que queden estranys. Allò que et fa semblar estranya quan la timidesa i la inseguretat et poden. En aquell moment no vaig saber què dir.

Me'n ric de mi mateixa. De vegades tinc unes coses. Com arribar a la gent si les paraules s'atrevesen en el moment menys oportú?

El meu llibre preferit és "Orgull i prejudici", de Jane Austen. Fins ara no he llegit cap llibre com aquest. Ni novel·la fantàstica, ni policíaca, ni de sentiments, res. Aquest és intocable. Potser mitificat i tot, ho reconec. Però m'atrapa. La història de les germanes Bennet em conmou. Com voldria ser Elisabeth i com m'agradaria que el senyor Darcy existís, perquè dia rera dia em convenço que només és un personatge. Però com que no crec que existeixi, doncs millor ser lliure i forta com ella.

Avui fa 200 anys que es va publicar per primer cop. De Jane Austen s'han explicat mil i una cosa i només va publicar sis llibres, però son històries, totes elles que han anat passant els anys i els temps. Que es mantenen. Perquè parlen d'allò més amagat, el que es troba dins del cor.

El darrer any vaig llegir molt poc. Saturació de moltes coses, masses interesos i incapaç de centrar-me en cap lectura. Però ara en torno a tenir ganes (i d'acord, el que estic llegint ara, buf... força dolentot). Potser son les ganes de retrobar-me amb mi mateixa i la necessitat de pausar-me, d'abstreure'm de tot. No n'estic segura, però sols sé  que tinc ganes d'acabar-me el llibre cutre-sàdic per posar-m'hi de nou, llegir, i aquest cop en català, la gran història d'amor més gran mai explicada.

Per cert, quin és el vostre llibre preferit?


ps. digeu-me que no és fàcil contestar. Més d'un cop havia pensat en enviar un correu electrònic a qui m'ho va preguntar. Però crec que enviar-li encara li semblaria més estranya i tot.
Festí de corbs serà el següent, d'acord!

27/1/13

Anar al cinema



Al cinema hi pots anar amb gent diversa: amb la colla, els amics més íntims, en parella, per tenir una cita, per acompanyar un infant il·lusionat, amb la mare o sol. Fins i tot pots anar-hi en grup i dividir-te en diverses sales. 

Pots anar-hi el cap de setmana o entre setmana, el dia de l'espectador, a primera sessió, al vespre, a les golfes. Qualsevol hora pot ser bona (encara que a les golfes hi ha molts punts d'adormir-se si la pel·lícula no fascina).

Pots menjar-hi (això si, sent net, polit i respectuós): crispetes salades, crispetes dolces (ecs!), fruits secs, gominoles, gelats, entrepans casolans, hamburgueses, durums, fins i tot ara pots fer un tallat (la darrera frikada que he fet. Era primera sessió i no m'havia donat temps!). O també no menjar res.


Veure versions originals subtitulades, les traduïdes (i amb molta sort en pots trobar alguna en català!), en pantalles gegantines (queden ben pocs cinemes amb pantalla panoràmica) o de ben petites. Sales amb seients ben incòmodes o de gran confort, fins i tot diuen que hi ha sales amb seients dobles. Això si, sempre amb aquella olor inconfusible (bé, no sempre, malauradament hi ha olors que... vaja...)

No sé de quina manera m'agrada més anar-hi, m'agrada de totes les maneres (encara que el cert és que cada vegada hi puc anar menys) i potser el que menys m'agrada és comentar-la quan surto. Necessito un temps per processar el que he vist i sovint interioritzo lent tot el que m'ha produït.

Això sí, hi ha unes pel·lícules que no les vull veure d'altra manera; amb els amics de sempre i al cinema de sempre, aquell que ha estat al barri tota i on anava amb els pares de petita. Es tracta de les versions de Peter Jackson sobre els llibres de J.R.R. Tolkien.

No sé com va començar tot, suposo que quan es va estrenar la primera més o menys érem els que anàvem sempre junts. La nissaga dels Senyors dels Anells cada Nadal, sabent què veuriem i alimentant les ganes durant tot l'any. Recordo perfectament el comentari quan es va acabar el Retorn del Rei. I ara què? què farem l'any vinent? Un nadal no pot ser nadal sense pel·lícula del Senyor dels Anells. Sense veure elfs, ni en Frodo, ni el gollum, sense combats amb orcs horribles, sense bavejar amb l'Aragorn. Com en Bilbo Saquet, volíem tornar a veure Rivendell, caminar pels prats de La comarca, fascinar-nos per les muntanyes del pas, perdre'ns per Mines Tirith o espantar-nos amb Mordor.

Però ens vam haver de conformar. Fins i tot volíem fer maratons de les tres versions exteses que cada Nadal portaven els Reis.


Per sort, tot torna i aquest Nadal teniem un regal, El Hobbit. Algun de la comunitat ja no hi participa i la veritat és que ara ens costa més poder anar al cinema. Però vam esperar: malalties, viatges i trobar un cangur. I finalment la vam veure, mig espantats perquè tothom deia de tot, perquè eren més de tres hores i com podia ser que un llibre tan curt donés per tres hores. Però vam tornar a gaudir. Els personatges, reconèixer escenaris, saber que darrera una persecució amb conills hi ha Rivendell perquè era el mateix lloc on Arwen escapava dels orcs, espantar-te de nou, avançar-te al que saps que passa, entendre el perquè i com passen coses més endavant. Fins i tot maleïr algun personatge.

Et pot agradar o no, però el que està clar, és que ens agermana una mica més. 

I el millor, saber que el proper Nadal. Hi haurà més.

ps. Mai he estat de El Hobbit. No em va agradar quan me'l van fer llegir a l'escola i em va fer costar llegir-ne més. Per sort, vaig rectificar!

24/1/13

El dormilega




“Cada dia et veig. Sempre estàs als núvols. Això m’agrada pensar. Tanques els ulls i somrius lleugerament. Què deu passar pel teu caparró?
O potser, descanses la mirada abans d’enfrontar-te al dia. Fins i tot, potser és que no has dormit gaire bé.
Et miro. Intento concentrar-me en el llibre, però només ho faig per dissimular. La veritat és que les pàgines que se suposa que he llegit en el trajecte que compartim, les he de tornar a llegir a la tarda, en el viatge de tornada. On mai et veig.
Et miro i no et dic res. Com gosaria fer-ho. Qui sap; potser, si et sentís la veu es trencaria la màgia. Potser així deixaria de tenir aquesta obsessió adolescent, qui sap, segurament no tenim res en comú. O potser... no, millor que no, que el que passa pel cap només passa a les pel·lícules.
Et miro i de fet, et busco. És el primer que faig en pujar al vagó. No m’importa anar de peu si et puc veure. O si no tinc visibilitat, m’és igual, sé que estàs allà.
Però cada dia, quan pujo tinc por de no veure’t. I el dia que no ho fas, et penso massa.
Demà, demà buscaré alguna excusa per parlar-te. De demà no passa.
Uix... m’has vist! He abaixat la mirada, quina vergonya!!”

ps. Amb una mica de retard,... la proposta per al dibuix de la Carme