RC. Bocca della verità

Vaig viure quatre anys a Roma, i d'això ja n'han passat deu perquè hi hagi pogut tornar.

Hi vaig arribar enfadat, l'empresa m'enviava a una ciutat bruta i vella, el bressol del món, deien, però per a mi era un taüt que enterrava ben al fons les meves aspiracions d'anar a Nova York.

No hi veia ni un bri de bellesa. Les cases eren antigues, els carrers amb llombardes, pudor d'humitat a les clavegueres i el trànsit infernal que em posava dels nervis. Mai arribava a l'hora enlloc. La gent volia fer-se amiga meva, fins i tot quan no els deia res; els companys de feina em volien treure com fos del petit apartament on passava les hores, però jo m'hi negava.

Una nit, mentre redactava la meva dimissió, a la televisió pública italiana van posar Vacances a Roma. Em vaig quedar embadalit. Semblava una altra ciutat. En blanc i negre, però hi havia tanta llum, com no l'havia vist cap dia. I no sé perquè, la pel·lícula em va portar cap aquell racó rere el Forum per veure la Bocca della verità.

Bé, sí, de seguida ho vaig saber. Allà hi era ella, menuda, distreta, jugant i rient fent veure que es quedava sense mà en posar-la dins la roca. Només feia que riure i fer anar els cabells curts amunt i avall, jugant amb el mocador a ratlles del coll com si no hi hagués ningú més que ella i els seus amics. Fins que ens vam trobar amb la mirada. I em va prendre el pèl; em va prendre el cor.

A partir d'aquell instant, la ciutat va ser completament diferent. Corríem amunt i avall pels carrerons entorn el Campo di Fiore, passejàvem de nit vora el riu i se'ns feia de dia xerrant a les escalinates de Piazza Espagna. Menjàvem pizza al taglio pel Trastevere, llegíem mentre preníem un cafetó tranquil rere la piazza Navonna i em feies passar vergonya fent veure que t'anaves a ficar dins la Fontana.

Després, ens vam haver de separar, quan ja no em volia moure d'allà, em van enviar a aquella ciutat de gratacels on no podria veure els colors del cel i els núvols com els veiem estirats a la gespa de Villa Borghese.

Ens vam estimar en aquella ciutat d'on no podies marxar, i ara que hi torno, cada un dels seus racons, em recorden a tu.

I aquí estic, apunt per posar la mà a la roca, perquè se me la mengi si no és veritat que mai he estimat com et vaig estimar. Perquè se me la mengi si no és veritat que no et puc retrobar.

ps. segona aportació. Aquesta més o menys sí que és l'ensucrada que tenia pensada.