Companys de viatge

Una de les claus perquè un viatge sigui un èxit és l'entesa amb els companys de viatge. Pots viatjar amb amics molt amics, que t'estimes molt i que el viatge sigui un desastre. Perquè en un viatge es sumen un munt de factors. Comparteixes 24h amb persones amb qui normalment no convius. De fet, aquesta és la clau. Conviure. És el més difícil encara.

Tots tenim les nostres petites particularitats, manies, maneres de fer, hàbits i costums. I no sempre és fàcil adapatar-se els uns als altres. I per res en concret. Potser durant un munt d'anys has compartit mil i una experiències, fins i tot caps de setmana, però després quan viatges, tot canvia.

Em puc considerar afortunada. Mai he tingut problemes amb companys i amics de viatges. Tampoc és que hagi viatjat tant, però a hores d'ara puc dir que mai he tingut una confrontació i un viatge desastre per desavinences amb els companys. Potser perquè m'adapto, perquè intento renunciar al que faria per adaptar-me a les propostes dels altres, potser perquè quan algú té més iniciativa, doncs em deixo portar, potser perquè viatjar ja és un regal per a mi que no sempre està al meu abast, potser perquè porto tantes colònies al darrera que alguna cosa he aprés de conviure amb gent que no són els de casa. Potser, sobretot, perquè em connec, sé com reaccionaré, que el més important per mi és la seguretat però que alhora hi ha un petit esperit aventurer, potser perquè sé que quan m'agobio, que estic cansada o enfadada amb el món i els companys només necessito desconnectar-me, llegir o escoltar tranquil·lament alguna cançó a soles.

Avui hem començat a preparar un viatge que em fa molta il·lusió. Que suposa un gran repte per mi, una aventura motxil·lera que no he anat mai i que sempre he tingut el cuc dins de fer, a un país que des de fa un parell d'anys em té el cor robat i amb unes persones que m'estimo molt.
Tinc alguns dubtes, moltes pors però sobretot, sobretot, molta il·lusió. Sé que els companys de viatge han fet més d'un viatge d'aquest estil, que som diferents en maneres de fer, fins i tot molt seves, però també sé que malgrat les pors, malgrat les diferències, serà un viatge fantàstic.

ps. encara em falta molt pel viatge és al setembre, em suposa problemillas a la feina perquè he de tornar a canviar dates de vacances, ja que s'ha allargat per darrera i o bé torno sola o bé demano més dies de vacances que tenia per Nadal alhora que significa no anar a un acte de comiat que havia d'anar. Però en tinc moltes ganes, és un bon motiu per anar a treballar cada dia d'agost.

De processos de selecció i el meu cap

La setmana passada després de més d'un mes d'inefiència de l'àrea de recursos humans, el meu cap, davant l'esgotador ritme de feina que portem va decidir agafar i saltar-se el procediment establert i posar l'oferta de feina de la baixa maternal de la meva companya per un altre canal. El resultat és que en dos dies hem tingut gairebé 40 currículums.
Ara ens queda el dubte de saber si realment la gent ha entés que és per una baixa maternal, doncs el canvi (RRHH deia que la gent no es presentava) ha estat flagrant.
Avui, hem tingut que fer tria de curriculums. El meu cap, en el seu afany de fer equip, em fa partícep d'aquesta tasca i per mi, la veritat, no és una tasca gaire agradable però al mateix temps agraeixo, ja que sóc jo qui tindré al costat.
La veritat és que mires els currículums de la gent i aquedes bocabadat, una formació extensa i realment admirable (llavors és allò que penso que si el meu estigués aquí enmig, ara mateix ja estaria a la pila dels descartats, però bé, el tema no és aquest) i veus com ha canviat el món acadèmic en pocs anys.
Hem començat per descartar tots aquells que no tenen experiència o formació en el sector públic, doncs tampoc necessitem algú amb molta experiència i alhora creiem que és bo poder donar oportunitats a les persones més joves, però també necessitem que coneguin una mica els procediments prou complexos i encorsetats de tot plegat. Apartats, després la selecció ja tot és molt més subjectiva, interessos segons els cursos fets o fins i tot la manera de fer el currículum. En una reunió en un altra Agència em van comentar que de vegades, fins i tot, apart del currículum, el que es miren més és la carta de presentació. I és que al final, és fins i tot una qüestió de feeling, de pensar qui podria quadrar millor en l'equip.
I és que tots dos, malgrat tinguem les enganxades que tinguem, malgrat discutim i omitim temes de polítiqueig, malgrat li agafin pàjares estranyes i fastidi (encara cueja el regalet de nadal, però més que per mi, per ell que els remordiments l'acompanyen). En el fons ens respectem i ens entenem, tant que fins i tot de vegades, només mirant-nos a través del vidre sabem el que pensem (bé, tampoc sempre, eh!).

ps. El dolent del cas és que la persona que vingui, arribarà amb dos mesos de retard (a mitja baixa) i en ple mes d'agost, un cop hem acabat la voràgine de feina i liquidat temes per setembre.
Però bé, al setembre tinc unes quantes vacances i a l'octubre un projecte que m'han proposat molt interessant i que espero que em deixin fer. Continuo creuant els dits.
Ara escric aquest post, i potser d'aquí dues setmanes el poso verd, però és que és així, ens tenim una estranya relació amor-odi.

Un café al capvespre

Cada vespre el sol es pon i regala instants de pau.
La ciutat sembla diferent, deixa el brogit del dia enrera i es prepara per descansar. La gent torna a les seves cases i d'altres marxen per abraçar la nit; les olors de les crêppes arriben per tots els racons; La torre s'il·luminarà d'aquí ben poca estona , però mentre tant es barreja entre les ombres de la màgia de la ciutat per fer-la més interessant. La vida que continua, que no s'atura.

Necessito descansar, necessito deixar enrera tantes coses que em neguitejen i contemplar aquesta pau. Deixar-me empapar per aquesta pau.
Que les llàgrimes puguin caure tranquil·lament, sense necessitat de retenir-les.
I potser així veure el meu entorn de manera diferent, somriure'l.
I potser així tornar a començar, tornar a buscar un nou camí, deixar d'estar aturada.

I potser així, algún dia, l'estona d'aquest café sigui diferent.

ps. La il·lustració, de Sophie Griotto. Fa dies que en volia escriure alguna cosa, però res m'ha convençut.
La setmana ha estat llarga i difícil. Emocions a flor de pell que no sé com explicar.

Les petites coses que passen cada dia

Ahir van fer una de les pelis de la Bridget Jones per la tele. Mentre la mirava i pensava que els Marks Darcy's no existeixen o estan perduts ves a saber on, també recordava un cert temps on em va donar per dir que em passaven bridjetjonades, és a dir, relliscades d'aquelles més còmico-patètiques que es poden donar, patositats al quadrat que en el moment que et passen, les maleeixes profundament però que al cap d'una estona et fan treure't un somriure de tu mateixa.

Ahir al vespre, en un atac de efervescència personal, m'engrandia pensant que ja havia superat aquesta etapa, i que m'havia convertit en una dona estupenda i independent. Que les patositats havien quedat en un racó, que ja no tornarien a sortir pels dies dels dies.

Aquest matí he tingut problemes per tancar la porta. Però després ja no hi he pensat, bé una mica, doncs he estat prou prudent com per anar a dinar a casa els pares i agafar les altres claus. A primera hora, he confós un usuari amb un company de feina que a sobre, per més casualitats, es déien igual i em seguia el rotllo. Total, que li he clavat una bronca a un desconegut mentre el company passava pel costat i em donava el bon dia. A la tarda, en un atac de voler fer mil i una coses pendents he portat a la tintoreria el vestit del casament que vaig tenir fa unes setmanes i que era gairebé idèntic al de una altra de les altres convidades (d'aquelles coses que diuen “tierra tràgame”) però que ja ni recordava doncs l'alcohol ingerit va ser suficient per deixar enrera l'incident; he comprat teles pendents i m'he deixat una pasta; he anat acumulant trastos i trastets en un parell de bosses que una ha acabat cedint i ha anat tot per terra. Suada i amb ganes d'una dutxa freda impressionants, arribo a casa, em trobo al replà els dos bulldogs veïns que tenen moltísssimes ganes de conèixer el puck (crec que el puck, no tantes) i ells si que m'han acabat de dutxar. Però llavors ha arribat el moment clau -mai més ben dit- poso la clau al pany, i cataclac, es queda trabada. Evidentment, no porto el telèfon al mòbil de l'assegurança, a casa els pares no hi ha ningú, i el mòbil diguem que no és massa amic. Finalment, quan ja he aconseguit el telèfon i em diuen que puc estar tres hores tirada al replà, miraculosament i no sé com he obert la porta.

Si a tot el que m'ha passat avui recordo que ahir em vaig tirar una clara per damunt, que pintant-me les ungles dels peus, l'esmalt va anar rodolant i caient per tot el terra, que la setmana passada vaig tenir un sopar frustrat a casa entre d'altres o que escrivint aquest post gairebé cremo el sopar, podria dir que la bridjetjonesmania està en un punt àlgid.

Això si, estudpenda i independent, evidentment. I per això enlloc d'una cançó de la Bridget, com sentir-se una princesa.

ps. I qui sap, potser acaba apareixent un Mark Darcy i tot.

ps2. Des de fa dies em segueix aquest anunci. El trobo genial, m'encanta malgrat parli de princeses i monarquies d'aquestes que no ens porten enlloc. Digeu-me cursi i contradictòria, ho sé, que hi farem. I la cançó, preciosa.

Calendari particular

Sense pensar-hi massa ni amb ànim d’anar contra el món per portar la contrària, al llarg dels anys amb la colla de les amigues de l’escola hem anat fent el nostre calendari particular.

Per festes de Nadal, enlloc de regalar-nos res per Nadal o per reis, ho fem la tarda de cap d’any. Perquè? Doncs per cap raó en general i moltes en particular. Quan no teníem gaires diners, sols ens féiem les calçetes de la sort per la nit de cap d’any. A més, durant els anys universitaris no sortíem juntes per cap d’any i així, ens veiem un momentet a la tarda I ens felicitàvem. Han anat passant els anys i la pila de calces vermelles s’amunteguen al calaix de la roba interior, i hem anat canviant de regals, però no la tradició de fer el sorteig una setmana abans corre-corrents, repetint-la milers de vegades perquè no es repeteixi ningú i veient-nos un momentet a la tarda del 31, encara que al cap de dos hores tornem a sopar juntes (bé aquest any per problemes colaterals relacionats amb la meva salut, vam haver de donar-nos el regal el dia de reis…..però va ser excepcional).

Per carnaval no ens solem disfressar (jo amb els nanos si!), però en canvi, durant molt de temps vam fer grans festes temàtiques per Sant Joan; des de còctels hawaians, tablaos flamencos, nits de grease o de terror. Un motí masculí i que les festes de Sant Joan les vam enxamplar a més gent, van liquidar el tema. Per sort, la lulamy, pel seu aniversari de tant en tant ens regala un retorn a les nostres arrels més frki-carnavaleres. I aquest any, ens ha tocat sopar japonés-oriental.

I és que són aquestes petites particularitats, els petits detalls de cada dia, el saber que encara que no et vegis durant temps estan sempre aprop, fan que sigui un grup de gent especial. Potser no sóm un grup de farres continues o de grans aventures. Potser no sóm tan decidides o obertes a conèixer gent nova com d'altres, però en tenim les unes a les altres i hem trobat la força d'on ha calgut, i juntes hem anat construint les nostres vides. I encara que ara mateix les coses entre nosaltres ja no siguin igual que fa un temps, totes aquestes petites coses, aquestes particularitat són les que fan que pugui dir que sóc afortunada per tenir els amics que tinc.

Tornades

Quan marxes un cert temps i desconnectes de tot i tothom, en tornar invaeix un cert sentiment d'abrumació, o almenys a mi em passa.

Apart de les mil notícies i les mil i una catàstrofes que poden haver passat, apart dels cotilleos que han canviat en forma d'huracà, apart de tot, són els canvis en la gent de l'entorn, dels que t'estimes i que sents que has estat fora del teu lloc. Sents que la vida continua, avança i va canviant. I encara que podria semblar negatiu, no ho visc d'aquesta manera. Al contrari, em fa sentir que formo part d'algún lloc, que formo part d'algunes vides que m'importen i que tot el que els passa m'importa, m'afecta, em preocupa o em fa somriure.

Aquests dies que he estat fora i també durant els d'abans que vaig anar de bòlid (doncs de vegades no només desconnectes dels qui estimis malgrat no marxis) s'ha mort l'àvia d'una amiga però també ha nascut el Roc; ha estat un aniversari que celebrem dos setmanes més tard perquè hi pugui anar jo i una família qui estimo molt debat sobre si marxar a Califòrnia; l'amor s'ha trencat definitivament en algun cas, es dilueix i fa patir en algun altre però també sembla que neixi de la forma més inesperada. Viatges que es succeeixen, plans i noves propostes, i fins i tot un embaràs que encara em sorprén. Altes mèdiques, noves incorporacions i moviments polítics que no s'entenen i un munt de papers esperant damunt la taula. I un gat que ha augmentat voluminsament gràcies als capritxets diaris del seu "avi postís".

De fet, sempre hi ha alguna sorpresa. Fa uns anys, quan tornava a la feina després de vacances vaig pensar quina seria la millor notícia, i pensava en l'embaràs d'una amiga que feia molt de temps que buscava un fill. El millor regal que vaig rebre en esmorzar va ser que la vaig encertar de ple.

Potser, de vegades les ganes de desaparèixer no es corresponen amb tot l'amor que rebo dels que tinc més aprop.




ps. Les colònies han anat molt bé. Intenses, molt intenses.

La foto, les gardènies, que finalment han florit!

La cançó, ja la vaig posar en un post fa poc, però em dóna pau i tranquil·litat i és part de la BSO, sobretot dels qui poden marxar a Califòrnia.

ps2. com que no sé com linkar les fotografies de l'escriptori que demana el XeXu sense que estiguin publicades, us deixo veure part de casa meva, allà on passo força estona. A l'escriptori oficial, on treballo o faig veure que treballo.

I a l'escriptori oficiós, on navego.

Breathe

La primera vegada que vaig escoltar With or without you va ser a guitarra i de veu d’una de les que esdevindria de les meves millors amigues, malgrat siguem ben diferents. Ella que ens va obrir les orelles a un nou estil de música, de fer, que ens va endinsar dins del rock i l’adolescència (fins alesmores sols escoltava la madonna i la movida madrileña)

El primera vegada que els vaig escoltar va ser juntament amb una altra amiga amb qui ens vam especialitzar en anar a concerts coneixent poquíssimes cançons i decidint-nos a l’últim moment. Eren temps diferents, d’anar sabent qui sóm i cap on volem anar. Temps d’al·lucinar amb un estadi olímpic ple d’encenedors onejant Where the streets have no name; sense mòbils, càmeres digitals ni discursos alliçonadors. La segona, amb ma germana, de les poques époques on hem estat realment unides.

Un estiu ben irlandés, ple de coses bones i dolentes, aprenent què va ser el Sunday Bloody Sunday i com una bala pot entrar per una finestra, passar per sota un llit i fis i tot baixar unes escales (evidentment era una fantsmada d’aquell pel-roig que no recordo com es deia).

Un viatge a París amb Walk on de banda sonora, un moment compartit, rigut i assaborit, amb un pacte pendent per part meva, però que aquesta setmana ha estat ben present.

Sempre m’han acompanyat, sento que cada instant de la meva vida hi ha alguna cançó d’ells que ressona en les meves emocions. I malgrat semblin magnants, malgrat Bono em contradigui constanment amb les seves causes, malgrat el darrer disc no m’agradi ni emocioni; malgrat tot, tornar-los a veure a estat el millor dels regals. Inesperat i aventurer i sobretot enmig d’un caos emocional que em desborda. Compartir aquest concert amb gairebé tots els amics de l’escola encara que no estiguéssim al mateix lloc i enmig d’aquesta setmana tant important per una de les meves millors amigues, ha fet que sigui alè de vida ben especial.

Ps. Porto dies mig desapareguda. Disculpes. Molta feina, poques mans i poques ganes i alhora moltes dispersions. Demà marxem de colònies. Les darreres, i un munt d’emocions desborden. Fins la tornada.

El concert, espectacular, encara que vaig trobar a faltar algunes cançons i les del nou disc no m'agraden. Vam descobrir l'enigma dels llums que sortien a mitjanit des de fa setmanes i véiem des de la ciutat. La gent, entregada i ells, magífics, malgrat Bono ja no salti tant.
Tothom té una cançó d’U2 preferida, la meva, decididament, Pride (in the name of love). La vostra?