De vacances

“les teves vacances d'aquest any son una mica Murakami, no trobes?”

pl. Universitat, 21 de juny.

I és que encadenant converses arribem a aquesta conclusió. Curiosa, postser sí, entremeliada, també. I és que si a finals de l'agost passat, en el més pur estil Scarlett O'hara damunt d'un turó de Thara, jurava i perjurava que aquest estiu faria vacances com a molt partides en dos i una part a l'agost, com la gent normal, que ja m'estava fent grandeta i que necessito descans quan més apreta la calor, doncs aquest any ho he tornat a fer: vacances partides en bocinets i cap dia a l'agost.

I és que meu curiós univers particular no vol que arribi a aquestes lleugeres previsions. S'embolica ell solet i dóna un periode vacacional el més estrambòtic possible, amb cert toc d'excentricitat, ple de cinturons escanyats, amb dosis de surrealisme còmico-dramàtic i sense escapar de certa lògica en l'inversemblant.

I així em trobo, que encara no és juliol i començo una primera setmana de vacances. Que el cert és que necessito molt, sobretot per descansar de mi mateixa i de la feina, objectiu que sé que no compliré doncs hauré de trucar algun que altre dia, per molt que el meu minso lloc de treball i sou no comporti aquestes responsabilitats.

I així em trobo, que a dos dies de marxa, ja faig les llistes i els preparatius per l'escala tècnica de repós, mar, peixitus i bicicleta a les illes (la segona i no darrera en el que va d'any), la cirereta d'aquest pastís tan curiós, no sé si dolç, salat o passat que seran les vacances.

ps. Això si, encara que faci vacances, recordeu que ben a prop teniu una assemblea de barri o de població, acosteu-vos-hi, que no mosseguen, i potser us hi trobeu a gust i compartiu problemes i sabeu trobar-hi solucions.

Bocins de l'equip petit

Quan has treballat amb petits com aquests, aprens constantment.
Lliçons de vida, bocins de vida que hauria de tenir més presents.

ps. Gràcies Francesc, un vídeo xulíssim que carrega d'energia.
Fan tanta gràcia els nens quan se'ls cauen les dues dents de davant i surten les pales tan grans.

No n'hauria de tenir

Tinc por.
No n’hauria de tenir. Arriscar-se, intentar-ho i qui sap què pot passar, potser res, segurament res, però potser qui sap què hi puc descobrir. Qui puc descobrir.
Em paralitzo i sobretot tenint en compte les notícies que corren al voltant.
Intento avançar amb moviments forçats i molt subtils –massa-, esperonada per les veus amigues que tot ho veuen amb un somriure i de forma ben natural.
La barreja de vergonya i por, la manera de fer tan diferent, la manera tan curiosa de conèixer-nos (o de retrobar-nos) i de relacionar-nos a fa que tot m’ho compliqui encara més de com complicat ja m’ho faig jo soleta.
I sé que si no faig res, la imatge serà cada dia més difuminada i menys real, i el record cada cop més idealitzat. I també sé que si no faig res i me n’oblido, segur que no patiré.
Però no puc. No puc deixar-ho estar, no he de deixar-ho estar.
Però, alhora, no puc.
Tinc por.

ps. Aquest havia de ser el post número 500? carai! quina mala passada, com sempre les mil i una contradiccions d'una mateixa, que ni amb 500 posts es poden canviar.

Jo represento, tu representes, ell representa

El meu avui em va ensenyar a cultivar la terra. Em va ensenyar que quan una planta està malalta no pot donar fruit, ni flors ni ser resplandecent. L'has de cuidar, regar, podar i potser donarà flor i fruit. Paciència i temps. Però si la planta està podrida per dintre, per molt que intentis cuidar-la o tenir-hi paciència, mai podrà brotar amb força ni donar flors ni fruits. Cal que l'arrenquis de sota arrel, remoguis la terra i tornis a plantar una llavor.

És veritat. Aquells qui encara acampen i dormen a plaça Catalunya no em representen. No estic d'acord amb ells, que continuin acampats malgrat la majoria decidís en Assemblea aixecar l'acampada. És veritat. Aquells que fan un mal us de la plaça no em representen, aquells comportaments incívics crec que no estan bé faci qui els faci.

És veritat. Em fa mal veure com s'insulta, s'increpa violentament. Com s'aprofita de la força d'una persona més débil. No em representen aquells que exerceixen violència per fer-se sentir i voler tenir la raó.

Com tampoc em representen els pares d'amigues que son homes de pau i bé, que van ser atonyinats el 27M o van anar a la Ciutadella, que cada dia treballen al servei dels més necessitats, ni aquells amb qui puc cridar o estar en més o menys acord.

I és que cap d'ells és qui m'ha de representar. No. Aquests amb qui puc estar i no d'acord son ciutadans, ciutadans que viuen de manera similar o diferent a la meva. Però tan lliures com jo.

Jo sóc lliure i responsable dels meus actes. De viure i estimar com vulgui i visc en societat i tinc uns drets i deures. I visc en un estat democràtic (quin excessiu i mal us se n'està fent d'aquesta paraula) i des de fa 17 anys voto els qui m'han de representar. Els qui estan formats per fer-ho i als qui pago un sou perquè vetllin per mi, per als meus drets i deures en societat.

I fa molt temps que veig i sento que aquells qui em representen no ho fan per a tothom, sols per a ells o per als més rics. Que no treballen per als homes i dones sinó al servei del poder, poder que resta en els bancs, mercats internacionals i països més poderosos i rics. Poder que abarca la gran corrupció política que es dóna des de fa molt de temps i que ja va bé per uns quants (el cas Millet no va sortir a la llum per mecanismes d'anticorrupció sinó per una forta i perseverant lluita dels ciutadans a través de les associacions de veïns). Poder que fa que els mitjans de comunicació siguin completament manipulats i que ens han fet caure en els nostres propis pecats de benestar i comoditat.

I tot i així, excerceixo el meu dret i deure de votar uns representants.

I fa molt temps que treballo activament en les desigualtats que els qui em representen són incapaços d'assumir i responsabilitzar-se'n.

I per això, ara que la societat està immersa en una crisi econòmica que han provocat els propis representants (no pas una crisi derivada de confrontacions socials per la manera de viure, o de caire religiós, no, no una crisi econòmica derivada de decisions polítiques), la societat comença a veure que qui els representa tampoc els ajudarà a sortir-se'n, a viure bé (perquè si, tots volem viure bé i crec que ja prou hem aprés que no es pot viure per sobre del què es té) perquè només es volen ajudar a ells mateixos. I veuen que les institucions, els mecansimes de decisió, aquelles institucions per qui els nostres avis i pares varen haver de lluitar molt, estan podrides. Per tant, que qui els hauria de representar no els representa. I es comencen a moure. Bé, malament, amb més conscens, amb menys, perquè no en sabem, perquè la violència de la situació on hem acabat no deixa prou espai ni temps per pensar, però es comença a moure alguna cosa.

I ja hi ha algunes coses que comencen a canviar (però que esclar poc surten). La pressió dels indignats arriba internacionalment, i a nivell local les Assemblees de barri ja han aturat desnonaments de avis o famílies. Curiosament ara s'investiga la família Botín per frau fiscal o l'ERE de Telefonica ha estat denegat. M'agradaria saber què hagués passat si no hagués exisitit el 15M, si s'haguéssin donat aquestes notícies.

I tot per això m'aixeco amb ells, perquè el que volem, diguem-li com li diguem, és que qui treballa per representar-nos ho faci diligent i dignament. I no em val quedar-me al sofà que ho arrecli un altre, perquè és cosa de tots.

Hi ha moltes coses en la nostra societat que estan podrides i sembrar de nou i amb això no vull dir que calgui aixecar un govern concret que ha estat votat, no es vol això. Va més enllà perquè hi hagi qui hi hagi serà el mateix, cal anar a l'arrel del funcionament de les institucions, modificar-les per tal que qui ens representi es guanyi dignament el sou que tots els paguem.
I per això avui surto al carrer, a dir NO al Pacte de l'Euro, un pacte que com bé explica aquesta senyora, ens vol estrényer una mica més.



ps. Aquesta tarda la consigna és que si algú es posa violent, asseure's al terra i aixecar les manes. Madrid ja està aixecada, Paris també.

Bocins de dimecres

Ara per ara només puc veure quatre bocins positius al bon temps:

els capvespres (aire fresquet, terraassetes, passejades, brisa del mar,...)

capbussar-se al mar (vital tot i la calor, el sol i la sorra)

portar sandàlies i les ungles dels peus pintades (m'agrada moltíssim)

els collarets de colors (si, ja sé, podría posar-me'ls tot l'any, però no és el mateix)

ps. I quins son els vostres bocins del bon temps?

Ps2. No puc obviar el què ha passat avui al Parlament. M'avergonyeix i entristeix l'actitud, la violència d'alguns indignats. No l'entenc i em fa sentir petita. No té sentit, perquè des de l'inici era un camí que es rebutjava.

Puc entendre que s'increpi, que es faci present la indiganció davant uns pressupostos de retallada (tot i que no estava massa d'acord amb aquesta acció, ja que els parlamentaris que tenim i que voten els pressupostos son els que van sortir d'unes eleccions), però a l'actitud violenta cap a qui sigui, no l'entenc ni comparteixo.

I em sorpren dels indignats. Sempre s'ha defensat una altra postura. I de fet, sols han estat una minoria, la majoria de la gent que anem participant, anem coneixent el que es fa i el què es vol aconseguir no seguim aquest camí sinó el de les actuacions pacífiques i la desobediència civil.

I seguiré defensant el Moviment, això ja no es pot aturar per molt que tinc por, doncs sempre he pensat que la violència sols genera violència.

Això sí, i sols és la meva opinió, que el president vagi a aprovar uns pressupostos que retallen molt, moltíssim les ajudes o els serveis públics, en helicòpter, un helicòpter que haurem pagat tots, no l'acredita gens ni mica. Que digui que farà us legítim de la força i que s'ha traspassat una barrera vermella, encara menys perquè enlloc d'acostar, de fer entendre el seu projecte, encara crea més fracció. Al meu entendre, hauria d'haver estat valent, haver donat la cara i estar disposat a sentir que hi ha qui no està d'acord amb aquest pressupost. Austeritat i retallada només pel què es vol.

I sols demano que s'intenti pensar objectivament. Hi ha fotos circulant amb mossos camuflats, que primer no he tingut en compte però quan després una segona foto demostra que son mossos, doncs no legitima res. I quan sents que a Grècia un milió de persones es manifesten i aquí no se'n diu res, és que es té por. Por d'alguna cosa que ja no es pot parar.

Però si us plau, no caiguem en el que no sóm la majoria. Un moviment pacífic.

La llibreteta vermella

“No sé ben bé xq servirà aquesta llibreta, només sé que ara mateix necessito una mica de color”

Budapest, abril 2009.

“Vive como piensas o acabaràs pensando como vives”

La caseta. Juliol 2010.

Se m'ha acabat la llibreteta vermella. La vaig començar l'abril del 2009 i hi ha de tot. Escrits íntims, xorrades, les notes de reunions, o notes d'alguna xerrada. Els itineraris de viatges, les anècdotes o plans de festes. Llistes i més llistes: de la compra, de prioritats per al pis, de temes pendents, de llibres, fins i tot de possibles posts. Números de telèfon, números que no sé què signifiquen, mides d'espais de casa, multiplicacions i divisions de ves a saber què. Cites de llibres, d'espais trobats, noms de bars on anar, recomenacions vàries i tot de floretes dibuixades, quan em desconnecto i entro dins del meu món. Adreçes, horaris de busos o de trens, adreçes electròniques de viatgers coneguts i alguna pàgina web.

Però també hi ha més que les pròpies pàgines; algun punt de llibre que em van regalar, factures, targetes de restaurants, hotels o targes de visita d'amics. Paperets i paperets amb mil i una cosa, post-it's, dibuixos per passar les estones de petites princeses, aquella factura que tant vaig buscar o les polariods de Paris.

Un dia vaig estar apunt de pérdre-la, i em feia cosa qui la pogués llegir. No és que hi hagi res escandalós o vergonyós, però sóc jo al 100%.

I és que sobretot el que hi ha és vida, un munt de vida d'aquests darrers dos anys. Desordenada i ben diversa. Peculiar i ben íntima. Però que em genera un gran somriure perquè realment he viscut molt.

Suposo que me n'hauré de comprar una de nova. I així començar a viure coses noves?

Aprenent a twittejar

Twitter m'estressa. De fet, tenir tanta quantitat d'informació i tan ràpid em bloqueja. No em deixa temps per reflexionar, donar voltes.

M'han estat punxant durant molt temps per fer-me'n un i finalment, i com a conseqüència dels fets del 28M, em vaig decidir. I ara ja no sé si vaig fer ben fet o no.

És una xarxa social més, una altra eina de comunicació virtual, però fins ara, cap xarxa m'havia col·lapsat tant.

Suposo que perquè bona part de la informació que tinc és en relació amb tot el que estem vivint aquests dies i que per manera de ser i convicció, em prenc massa visceralment i sento que faig poc. Recordo els dies sindicaleros com també em passava i qualsevol esdeveniment em feia trontollar. Doncs ara es multiplica per mil.

Realment tenir tanta informació ajuda? No hauria de qüestionar-m'ho, fins i tot fa vergonya qüestionar el fet de tenir accés a informació, però així és, em sobresatura, em bloqueja i no em dóna temps per viure les meves pròpies vivències, realitats i conviccions. Fa uns dies, en un post que em va agradar molt, un dels punts deia que l'excés d'accés a informació podia ser una eina d'intoxicació massiva, quan en teoria tot el que sigui perquè la gent parli, es comuniqui, hauria de facilitar. Però suposo que és com tot, si l'ús és inadequat, els resultats són desastrossos.

I alhora em fascina. Quantes coses em perdria sinó!

No sé si duraré gaire (i això que m'agrada com m'ha quedat la casa) però és m'agrada molt més la vida blogaire, molt més per al meu ritme pausat i reflexiu, molt més part de com sóc jo. Si no se m'acut res per escriure que sigui enginyós! 140 espais no em son suficients per descriure el que em recorre les entranyes.

Pluja a la ciutat

Plou i l'ambient es refresca, s'allibera i neteja.

La ciutat desprén una olor especial, com si recuperés alè, com si jo mateixa recuperès energia.

Camino poc a poc, doncs les sandàlies fan que els peus vagin xops i rellisqui cada dos per tres, com el meu caminar lent per la vida.

L'autobús triga ben bé deu minuts en passar, però és igual així es poden contemplar les gotes que impacten amb el terra, el tapís de la pluja caient i fent borrós l'edifici de la universitat, com borrosos son alguns dels meus pensaments.

Rius d'aigua s'esmunyen clavegueres avall, com masses preocupacions per no res que s'esvaeixen de la manera menys pensada o aquelles que et sents incapaç d'arreclar i que sí son importants.

I l'ambient fresc potser deixa entreveure camins fins ara impensables.

Com a mínim, el soroll de la pluja farà que pugui dormir més tranquil·lament aquesta nit.

ps. sempre he tingut problemes amb els títols dels posts, però darrerament, buf!! com costa trobar-lo! més que la cançó i tot!

Per què no creure-hi? Per què no donar una oportunitat?

“Sortir d casa cap al metro i trobar-te gent encartellant. Alguna cosa s'està movent i és molt gran! “

“sociòlegs que asseguren que el moviment 15M a l'estiu serà estés per tot el món occidental”

“Paris, Atenes i potser ja moltes més arreu del món, estan ja indignades i ningú diu res, però cada dia hi ha més conciències obertes que alguna cosa ha de canviar. Perquè cap mitjà parla de les manifestacions d'Atenes cada dia?”

Són tantes coses. Un no parar. Anar amunt i avall, havent de fer llistes i llistetes i tot i així, deixar-me coses. Fa dies que penso un post donant suport als indignats, explicant perquè els dono suport i m'ho prenc tan seriosament, havent de respondre als mil i un qüestionaments. Que si ja els he vist, que si són quatre gats, que si es parla massa en castellà i no ens representa, que si no hi ha posicionament identitari. Fins i tot escoltar burletes per decisions preses en assemblea.

Però no tinc temps i vull pendre'm el meu temps per ser rigorosa i curosa. I mentre tant, mil i una cosa. Un sopar d'aniversari sense la persona que fa anys, alguna que altra nova discussió que em preocupa molt més que les tingudes durant la setmana, firaentitats i amunt i avall, demanar favors, llegir Indigneu-vos a la llum del mòbil enmig d'una marató de terror (perquè no m'agraden les pelis de terror), dormir poc, creuar la ciutat mil vegades, assemblea de colònies, i fins i tot una mica de cuidar la família a la Sagrada Família.

I alhora, continuar pensant com posar en ordre els mil i un pensaments, sense que em surti res convincent.

Però mentre admiro tanta bellesa arquitectònica i penso en el poc apreci que li tinc al bisbe i fins i tot em convenço de que hi ha massa solemnitat per molt poca trascendència, em commou amb una definició i quatre paraules. I és que enlloc de dir que és celebra una eucaristia, parla d'assemblea litúrgica. I en lloc de sermonejar actituds, recorda que el treball i l'acció està per aconseguir la pau, la llibertat i la concòrdia enfront la discordia.

I allà, enmig de mil i una persones arreclades com si anéssin de casament, amb els millors vestits, pentinades i repentinades, em veig amb els pantalons bruts de tot un dia de jocs i pluja, amb les bambes més que trencades i més que despentinada, trobo les paraules de suport.

Per què, i què més dóna com anem o què fem si treballem per la pau, per la llibertat de les persones i per crear concòrdia? Per què enlloc de donar una oportunitat a qui es comença a moure, els critiquem per aparença i superficialitat?

No entenc com ens podem queixar, com es pot dir al diari que més del 65% de la població està d'acord amb els indignats però creuen que no aconseguiran res i posar-se a criticar. Feia molt de temps que ningú tenia esma per canviar res i ara algú s'està movent per viure més dignament, millor. És a dir, més en pau, en llibertat i buscant la concòrdia enfront la discòrdia.

Per què sempre ens queixem dels joves i per una vegada que es mouen, que pensen i volen intentar canviar el que els envolta, hi ha qui se'ls tira a sobre enlloc d'ajudar-los, de fer-los veure allò que la seva passió no els deixa veure?

Jo aposto i m'és igual que siguin més curosos o menys, m'és igual que parlin en català, castellà, xinés o àrab. Aposto perquè volen transformar una societat que cada vegada és menys lliure i més acartonada en un sistema que no funciona, que fa els rics més rics i els pobres més pobres. Creuen que és possible un canvi. I si aconseguim que les institucions escoltin la ciutadania, llavors moltes de les qüestions més identitàries estic segura que seran molt més fàcils de portar a terme.

Perque, estiguin perduts o no en molts pensaments, jo també ho estic, i sols donant voltes a com treballar millor es poden aconseguir transformacions.

Perquè ja no crec en els polítics que tenim, perquè totes les estructures polítiques estan corrompudes i tot allò que em movia a la facultat entre quatre gats que no anavem amb pantalons de pinces i jerseis al coll ara ja no són cosa de quatre gats.

I així, arribo a casa i descanso. I mentre espero i desitjo que l'assemblea decideixi si aixeca o no l'acampada perquè saben que no la poden allargar però que també entenc que cal que tinguin la coordinació amb les assemblees locals i una base reindivcativa comuna, descanso, pujo el peu en alt perquè està inflat com molt temps enrere i confio que demà, novament demà, alguna cosa pot canviar. Només cal que ens ho proposem i confiem.

ps. Ahir em van reptar a que d'aquí un any ja veuríem com ha acabat tot això. A mi m'agrada pensar que molt millor per a tots.

Disculpeu la llargada del post. No l'he sabut escurçar.

La foto, del 22 de maig. Lloc, pl. Catalunya. Els protagonistes, el que diuen que és el futur, però que ja és present.

Bocins

"Rita, quan t'enfadis, pensa que sempre et quedarà Paris...jejejeje"

ps. si algú té ganes de brega, només cal que ho digui. Porto uns dies que m'enfado amb tothom... i si, ja ho sé, millor canviï d'estratègia, que enfadada no em porta enlloc. Per això, aquest comentari que m'han dit avui per correu electrònic és el millor en dies. I així, pensant en Paris, ja torna el somriure.