31/1/14

Bocins de gener




★ Els tortells de reis.
  homenatge a Fabrizio di Andre.
  Estrenar-me al Teatre Nacional i amb les T de teatre.
  Converses que et fan pensar i avançar.
  Fer el meu camí. Construir-lo, per molts mals de cap que semblin.
  Trobar el vestit pel casament. Ara, decidir-me, doncs no cre que m'atreveixi a anar de vermell.
  Projectes i projectes de ganxet.
★ Una paella al càlid sol de l'hivern.
★ Uns vinets improvisats.
★ Fer neteja i trobar tresors amagats.
★ Escoltar La competència, un oasi de riuresenmig del desert.
★ El primer aniversari de la segona època.
★ Tenir la millor companya de feina.
★ Converses per wathapp.
★ Anar al cine amb la mare.
 Que et demanin favors, que més que favors son regals.
★ La tornada d'alguns blogaires.

ps. Gener no ha estat fàcil. Mai ho és. Massa feina, masses obligacions, masses viatges amunt i avall. Masses coses al cap, esforços inútils. El puck empicoat i una casa que sembla que es caigui a troços, tot ha de passar al mateix temps?
Per molt que vagi apuntant els bocins, pensava que seria incapaç. I en canvi, caram, potser fa patxoca i tot.
La cançó, la lletra és força trista, i en canvi, la trobo preciosa.
Endavant amb febrer!!! el mes dels ametllers florits, que en son de bonics!!!

25/1/14

Rc: Eco



- Eco, eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeecoooooooooooooooooooooo!

"No ho pot evitar. Al Bernat encara l'emociona el soroll de l'eco enmig del llac. Vam fer bé de venir-nos aquí dalt; ara, no ho canviaria per res del món. Deixar tots aquells maldecaps que ens feien fer una altra mena de crits. Ja no recordo aquelles nits entre plors. No vull recordar aquells dies de desperança i desesperació, ens destruíem mútuament. Tot eren males cares. El Marc encara s'emociona comptant isards. Ostres, no el veig; potser assenyala un altre animal? l'ós? No, no pot ser. Potser si que hagués tingut que pujar a la canoa amb ells, però m'agrada tant contemplar-los des de la porxada de casa."

- Tota la feina llesta! Ramat controlat, transportista de llet facturat, terra adobada per començar a plantar. Gràcies per la xocolata calenta, nina. Deixa'm una mica d'espai dins la manteta, vaaaa! Vols dir que no és massa aviat perquè entrin al llac? Fa quatre dies encara era glaçat. No m'acabo de creure això que ja han vist l'ós després d'hivernar. L'Emma......

"Sí, l'Emma. L'Emma es fa gran i aquí no en té prou".

- L'Emma s'assembla massa a tu, nina. Haurem de pensar alguna cosa. Te'n penedeixes d'haver deixat la ciutat, el brogit, la gent de l'editorial?

- Sí, l'Emma s'assembla massa a mi, i li haurem de donar l'oportunitat de fer el seu camí. Aquí no en té prou. Però l'Emma no és jo, per molt que ens assemblem. Ella ha de fer el seu camí. El meu, m'ha portat aquí, amb tu, els nens, les vaques, els isards, les àguiles. Aquí està el meu cor. Va, abraça'm i dóna'm un xarrup de xocolata, que la meva és ben freda.

- Eco, eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeccccoooooooooooooooooooooooooo!

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

21/1/14

En una frase

Avui, curt, ras i clar.

"L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix."
Antoine Saint-Exupéry.



ps. I no és del meu gurú, el Petit príncep, però sí del seu pare i creador.
És tan fàcil. No cal donar-hi voltes i voltes, justificacions, excuses. No cal.

12/1/14

Catalunya amb boira



Agafar un tren dissabte al matí, ben d'hora havent anat a dormir tard la nit abans, per fer un trajecte que ja m'és conegut, ja sigui en tren, ferrocarrils o autobús.

Un tallat a la mà i després dels túnels de la ciutat que se suposa és gris, descobrir el paisatge, novament gris. Emboirat.

Boscos bruts, deixats; arbres caiguts, llaunes deixades per terra, per què estan els contenidors grocs?; suburbis de la ciutat, desemparats, mig desfets, mig pintats del no res; colònies tèxtils abandonades, fantasmagòriques, decadents. Miralls d'una economia que va ser i que no sé veure cap on va.

Camins que es podrien fer molt més ràpid i que trigues una eternitat amb un preu, això sí, molt més car. Ulls que s'acluquen però que la bellesa del riu, de la melangia de l'hivern, del fred que perceps en els arbres nus, et fan mantenir-los oberts. Seria tan bonic si ens ho estiméssim una mica més.

Manresa, ciutat. Punt de trobada, enmig de Catalunya, per reunir-nos. I esperençar-nos. Una altra manera de treballar per l'avui i el demà. Un demà, que com diu una de les parets vora l'estació de tren, em demana independència per canviar-ho TOT. 

Per què així, no anem enlloc. Sense projecte econòmic, sense feina, sense estimar-nos el que tenim, no anem enlloc. I jo no n'espero res dels de dalt. Només tinc les meves mans per treballar per nosaltres mateixos, per ensortir-nos d'aquest atzucac on ens han ficat. Petites esperances en forma de cultius que es tornen a conrear com el safrà, cooperatives que s'empenyen les unes a les altres, però manca de projecte de país que vagi més enllà de la privatització i la desigualtat social.

Viatge de tornada; surt el sol i s'aixeca la boira. Una noia anglesa perduda que demana ajut; una marroquina que dóna biberó a un nadò; un jove amb un skate que et somriu. Un tren que s'omple de vida estació rera estació i que crec que no els deu importar massa l'acte que en aquells moments té lloc a Lleida. 

De vegades, només de vegades, penso que cada cop estem tots més lluny els uns dels altres. Per sort, després me n'adono que estic equivocada i que ens en sortirem. Treballant dur cada dia, tenint-nos al costat.

ps. No vaig poder fer foto a la pintada, però allà està, en un racó plé de reindivicacions, doncs no només en tenim una. 
La foto, el riu Cardener, al seu pas per Manresa, ahir. 

8/1/14

Pel·lícules per homes




He començat l'any tornant al cinema. I com m'agrada. Hauré de buscar maneres de poder-hi anar amb la meva economia de mínims, doncs reconec que l'estona que m'endinso dins de les pel·lícules, em reconforta molt l'ànima.
Doncs, com deia, he començat l'any anant al cinema, a veure "A propósito de Llewyn Davis". Molt bona pel·lícula, molt recomenable tot i que penso que l'argument podria millorar. Sobretot us agradarà si sou homes.

Sí, sí. N'estic convençuda.

Molts cops hem parlat o sentit parlar del concepte "llibres per dones" o "pel·lícules per dones". Son aquelles històries que giren entorn els sentiments, al voltant de les emocions. I enfocades des d'un punt de vista femení. No parlo solament d'històries ensucrades que et provocarien un coma diabètic, o musicals, o porno de pà sucat amb oli (uix, no sé jo si aquest paral·lelisme està massa ben trobat.. hehehe)  sinó d'històries que ens arriben ben endins l'ànima, doncs sembla que estiguin escrites o filmades com si parléssin de nosaltres mateixes.

Doncs, com volia dir, crec que també hi ha "llibres per homes" o "pel·lícules per homes". I no parlo de pel·lícules d'acció, de superherois, d'esports o policíaques sinó pel·lícules on justament es tracta de les emocions i sentiments humans des d'un punt de vista masculí. És com quan a un tio li dius, "ah, sí, el Gran Lebowsky, molt bona peli" i ja el tens al sarró.

I aquesta, n'és una.

I crec que per això em va mancar alguna cosa que no sé entendre. El personatge de Llewyn Davis, en algún moment li hagués donat un calvot. Carai! I en canvi, sé que és ben humà, que és ben cert.

Sovint parlem de les diferències entre homes i dones. Sovint diem que els homes son molt més simples, que es compliquen menys. I crec que, en part, és cert. Però no té res a veure amb el fet que no tinguin emocions o sentiments. Simplement, els expressen, senten i viuen, de diferent manera. I això fa que ens allunyi, però alhora que ens apropi i ens necessitem els uns als altres.

I pot ser fascinant.

ps. Bé, lo de tenir un tio al sarró dient que coneixes al Gran Lewbosky és un farol. Però tots es sorprenen, és gairebé tan sorprenent com quan els parles de futbol i els saps explicar què és un fora de joc.
I per cert, sempre m'han agradat les barbes, xò no m'agraden gens les barbes hipster!!! son horrorosament cuidades!!