Germanes

Tinc una germana. La Laura.

Ens estimem moltíssim, però de vegades, l'escanyaria!!

No sé si és la calor de l'estiu, si son les hormones que les té alterades, si son els sis anys que ens portem i que mai s'escursen, o si és que ens assemblem més del què sembla.

No sé què és però l'escanyaria!

Estic enfadada amb ella. I quan ens enfadem ma germana i jo, salten espurnes per tot arreu. Ens pengem al telèfon, ens passem dos dies sense dirigir-nos la paraula, i després com si no hagués passat res.

Tothom diu que som pols oposats. Físicament no ens assemblem gens i de caràcter som com la nit i el dia.

Compartim poques coses, la veritat. Poques aficions, gairebé cap amic, no ens expliquem els cotilleos normals entre germanes. I crec que mai hem sortit de festa.

Però ella sap que pot comptar amb mi pel què sigui, i jo sé que puc comptar amb ella pel què sigui. Que sempre ens tindrem la una a l'altra. O això espero.

Per això quan ens discutim com ara, em fa mal. Perquè me l'estimo molt. És la meva petita princesa. Amb la seva timidesa encantadora i el seu somriure generós. Amb la dolçor de les seves paraules i el seu gest tendre i meticulós. I em fa por, perquè ara com ara no tenim gaires problemes, ens podem discutir per xorrades en el fons, que si t'agafo la faldilla sense demanar-t'ho, que si m'emporto la càmera el cap de setmana que la necessito..... però em fa por que a mesura que ens fem grans, es faci més distància.

Veig els conflictes de la família, la distància que hi ha entre la mare i els seus germans, i no vull que ens passi el mateix.

Potser, de vegades, a qui tens més aprop i més segur, és a qui menys cuides. I això no pot ser.

Fent caixes

Fent caixes es pot arribar a trobar qualsevol cosa. Aquella factura que vas buscar i rebuscar, un botó descosit que et va obligar a canviar tots els botons d’una camisa, la foto d’un estiu a la ciutat, l’entrada d’un concert inesperat.

Fent caixes, també es els records de dies embogits, de dies inoblidables, dies amargs o dies de simple rutina.

Fent caixes es remou tot per dins. Ganes de fer neteja. De llençar mil i una coses que ja no et poses o no fas servir. I també la resistència en oblidar parts de la vida, en desprendre’s de part del passat. I és curiós com, si bé els bons records no costen de mantenir, desprendre’s de coses que et recorden moments amargs, costa (suposo perquè també amaguen moments dolços).

Fent caixes tot el cap de setmana.

El somriure als ulls

Hi ha somriures oberts i sincers, d'altres obscurs i maliciosos.

N'hi ha d'interessants i d'interessants.

Hi ha qui somriu com si tingués por de fer alguna cosa mal feta, i en canvi qui obre tant la boca i els ulls quan somriu que sembla que la cara li tingui que fer mal. Els primers, segurament podrien ser més segur i en cavni els segons, millor no refiar-se'n.

Hi ha somriures alegres, somriures amics. En canvi, un somriure també pot amagar alguna llàgrima.

N'hi ha d'encarcarats, de falsos o passotes.

N'hi ha que me n'enamoren.

Però sobretot, sobretot, per identificar-los, m'agrada el somriure als ulls. La mirada clara i amiga reflexada als ulls. Mirada transparent que no amaga res i et desitja el millor.

No sé si és que aquests dies -malgrat les enrabiades laborals- desprenc més somriures que de costum, però en rebo tants!!!! que tota enrabiada es dilueix com el sucre del tallat.

Enrecordem-nos de somriure, que tot s'ho mereix i res no importa tant.

pd. La foto és la d'un dels somriures més captivadors de Hollywood (per mi, esclar). El Christian Bale i la foto és d'ahir a la estrena de El caballero Oscuro a Barcelona. Al cine Coliseum. I m'ha fet gràcia perquè just li devien fer la foto quan passavem pel davant amb el cotxe per anar a.... casa meva!!

Les claus

Ja les tinc!
Per fi son meves!

Les claus del futur més immediat,
les claus per tornar a començar,
per engegar projectes, somnis, alguna nova por i moltes realitats.

Les claus per poder fer la mudança d'una vegada per totes,
per descobrir els números finals
i perquè.... finalment el nom del blog té sentit!

Un any i mig esperant aquest moment,
però realment ha valgut la pena,
Ara, oficialment ja sóc hipotecada!

Ya es hora de cambiar fusiles por rosas

Avui es celebren a tot el món diferents actes per l’allibaremanet de les persones segrestades per les FARC, i alhora perque aquestes deixin les armes i la seva activitat guerrillera. Avui també, llegia una entrevista amb un desl pressoners que van alliberar amb l’Ingrid Betancurt, un soldat, i de les seves paraules les que més m’han sorprés és quan li preguntaven per si no havia plantejat escapar-se i ell responia que el seu lloc era allà, per ajudar als segrestats.

Potser els actes dels últims temps, més mediàtics com els de la Betancurt amb el Miguel Bosé i el Juanes a Paris, o la Shakira a Colòmbia son fruit del moment quan en realitat fa molt temps que els colombians lluiten per acabar amb els seus lastes (la guerrilla i el narcotráfico), però potser son importants perquè son l’espurna per a actes més importants, com és el fet que milers de persones es manifestin a diferents ciutats de Colòmbia.

Fa ja un temps, un reportatge del 30 minuts explicava com Colòmbia era dels “països més segurs del món”, ja que tothom anava armat i ben armat per combatre als guerrillers. I és que tothom està en el punt de mira de les FARC, i tothom sembla que els tingués por. Tothom té un familiar, conegut o amic que havia estat segrestat, com si fos el més habitual. I alliberar-lo es converteix en un suplici i un endeutament que no ajuda gens a alliberar-se i contruir un país nou. I també explicava els mecanismes de l’exèrcit per rescatar els pressoners i la complexitat de tot plegat per estar a la selva (fet que en temps de satèl·lits i demés sembla increïble)

Per això crec que és molt important que la gent desperti, perdi la por i surti al carrer, per protestar i dir prou, que ja no els tenen por.

I suposo que també és un cert alé i esperança, no deixar que decaiguin. Sobretot en un dia on ETA es torna a fer sentir o on soldats israelians dinamiten amb els seus actes salvatges la vida d’un jove palestí que es manifesta per un mur il·legal.

La Barceloneta

La Barceloneta és aquell barri que de petita pensava que era un lloc prohibit, em feia fins i tot una mica de por. En aquell temps, Barcelona donava l'esquena al mar i la Barceloneta, als meus ulls d'infant, era un barri fosc, ple de mariners amb el seu "amor de madre", traficants i vides perdudes.

Ara, és un d'aquells barris que s'han recuperat, que tenen cert alé de moda "hi-piji". El passeig marítim és una delícia, les platges ja no son tan macarròniques com abans, i els guiris es perden amb les seves pells sucarrades pel sol.

Tot i així es conserva cert alé de barriada marina, d'estenedors al carrer, de vida al carrer, cert aire a la napolitana, que et fa somriure. Els bars de tapes, el sofregit dels restaurants, algún crit perdut i vida, motla vida.

La platja segueix amb el seu toc cutre-salxitxero genuí. Joves amb la música a tot drap, i fins i tot no tan joves amb la guitarra emulant al Peret, parelles d'avis que s'ho han dit ja tot, turistes aprofitant tots els raigs de sol, algun "adonis de pacotilla" amb els seus calçotets per banyador -si us plau, no és el mateix!!!!-, brutícia i mil i una oportunitats per comprar de tot!

El millor, els bars de tapes perduts pels carrerons. Se'ns dubte.

Relacions laborals

Estic feta un embolic. He tornat a la feina, i després d'un primer dia lleuger i fins i tot sorprenentment agradable amb l'equip que formo part, em torno a trobar en mil i un qüestionaments que no em porten enlloc.

La meva companya i jo. És el mateix de sempre. No quadrem. I el pitjor és que és bona noia -bé, tampoc n'estic massa segura d'això.

Professionalment, és bona advocada, però tampoc n'hi ha per tant. No té tanta experiència i s'ho ha de mirar tot tres vegades, de la mateixa manera que jo. L'únic que sap vendre's i amb la seva veu tan alta sembla que es mengi el món.

I sempre tan atenta, tan servicial, però alhora tan tafanera i tan metementodo.

I jo, això, no ho sé fer. Sempre intentant fer equip i sense voler destacar massa ni competir. El pitjor és que qui es qüestiona que ho faig tot malament sóc jo, qui reconeix els errors i a sobre té que esmenar els dels altres,...

Buf, m'estaria hores i hores parlant-ne però sé que no ho tinc que fer, simplement tinc que passar i fer la meva feina. I quan torni el meu cap dir-li el què ha fet malament ell i posar les coses clares. Perquè, desenganyem-nos, qui ha dit que ella està al càrrec de la coordinació de l'àrea i no me n'ha informat, és ell. Però esclar, les coses entre el meu cap i jo,... massa històries polítiques i massa vegades que li he hagut de deixar les coses clares.

pd. no m'agrada aquest post, però necessitava escriure-ho per deixar de sentir-me tan idiota i pensar en alguna altra cosa.
El millor de la setmana: amb els canvis d'ubicació i espais (l'únic que porten fent des de que va començar la legislatura) torno a tenir bons companys i amics aprop per riure, consultar i ajudar-nos (encara que sé que a ells, el canvi no els ha agradat massa)

Il·lusió.

De vegades, amb il·lusió no n’hi ha prou.
Sense força,
Per molta il·lusió, ganes i voluntat, no n’hi ha prou.


Desil·lusió.

De vegades, un petit fet, et desil·lusiona,
Et treu tota la força i totes les ganes de tot.

una casa

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Fa gairebé un mes em vaig comprar sandalies noves i vaig estar esperant el suplici de les llaguetes i demés com el ritual de cada estiu. Però no van arribar, La setmana passada em vaig fer un munt de caminar per muntanyes i platges, però no van arribar. Avui, just quan ja pensava que havia aconseguit superar, avui he hagut de comprar corre-cuita les tirites a la farmàcia. Mecatxis! Però ha valgut la pena.

Déu ser la ciutat, que té aquest efecte! O potser que ja he perdut el ritme pausat i tranquil dels darrers dies. I és que la tornada ha significat tornar a un ritme trepidant encara que estigui de vacances. A fer llistes, a anar a mil i una botigues sense mirar res de rebaixes, a fer preguntes inintel·ligibles i anar carregada pels carrers de bosses i trastos.

Però alhora hi ha un efecte alliberador. Finalment, la setmana vinent construirem una casa. La casa que els llet amb xocolata –el grup dels petits del centre- han preparat per les colònies. I tal i com son aquests nanos no podien triar un ofici vistós i una activitat fácil –les colònies van sobre els oficis i cada dia un grup prepara per als altres nens i nenes les activitats en base a un ofici- van decidir que volien ser paletes i volien construir entre tots, una casa, per jugar o perquè visquin animals.

I així, finalment, la setmana vinent construirme una casa. Una casa ben especial, amb els colors que va pintar l’Abril i que s’ompliran amb les mans de tots els nens i nenes, amb la campana que hi va dibuixar l’Alejandro perquè ens sentin quan arribem, el camp de futbol del Pol per no deixar mai de jugar, les plaques fotovoltàiques perquè son ecològics, de fusta perquè tenim fuster, amb terra per jugar descalços, finestres i finestrals perquè entri la llum del dia i ben gran perquè puguem fer la festa de les Sares, l’Ana, la Màrian o la Marina.

I gràcies, Ramon, que la seva imaginació no té límits, a Asel·la que sempre troba la sol·lució més pràctica a les anades d’olla nostres, al Jordi que sempre podem comptar amb ell com a manetes, doncs la setmana vinent construirme una casa. I també gràcies a ells, m’he tornat a il·lusionar. Serà genial. Segur.

Pd. Per contrarestar l’anterior post, avui m’he sentit gran. He sobreviscut al Servei-Estació. Potser per l’home del Bricomanía és el paradís però per mi era un malson (he de confessar que al Bauhaus o el Leroy Merlin ja ni m’atreveixo a entrar). Entrar allà és com perdre’s dins d’un fantàstic món de tecnicismes i paraules estranyes, de mesures i metres i metres, i sobretot perquè preguntes alguna cosa i et sents la persona més inútil del món. Però no sé què ha passat, si ha estat l’aire que s’ha aixecat de sobte, si el moreno de la pell o què però he trobat tot el què ens faltava i han estat mooolt amables. Déu ser cosa de les vacances.

I si alguna vegada necessiteu plaques fotovoltàiques, al Centre de Recursos Sostenibles de Barcelona en diesen en prèstec a les entitats de la ciutat. Ha costat trobar-ho però és una passada.

Crèixer

Els cabells blancs que es multipiquen cada setmana, les petites arrugues al voltant dels ulls (que una amiga s’encaparra en dir que son els senyals de somriure tant i que per tant no les hem de dissimular), la panxa que ja és gairebé impossible de treure per molta acupuntura o les pigues que cada estiu invaeixen una mica més la pell, tot i aquests símpotmes externs de crèixer, de madurar,… però em cotninuo sentint petita.

Si, potser si, hi ha l’experiència dels anys que fa que ja no et creguis tot el que et diuen, que no li donis importància a coses superficials i que no tenen res d’important, que deixi de buscar els motius per tot o que ja no esperi tant dels altres i em fustri perquè les prioritats no siguin les mateixes… però em continua mancant alguna cosa.

Potser tinc un llenguatge més ampli; potser crec que puc fer front a les dificultats i a les obligacions que em vaig trobant; potser he perdut algunes pors;.. però em continuo sentint feble.

Per tots aquests peròs, aquests dies m’he sentit molt petita, de no fer el què havia de saber fer, de no entendre el què ja es dóna per suposat que he d’entendre, perquè els desastres de cada dia es multipliquen quan no tens les pressions de cada dia.

Per tots aquests peròs, quan ara algú em diu que no sembla que tingui 32 anys, no m’ho prenc com un afalac, sinó que em qüestiono una miqueta més. I aquests dies m’he sentit molt qüestionada.

Pd. No sé, però cada vegada em costa més descomprimir-me per vacances. Necessito ben bé dos dies de trencar amb totes les rutines per assaborir les vacances….