23/4/15

Bon Sant Jordi



Molt bon Sant Jordi per a tots i totes!!!!

Desitjo per a tots que floreixin moltes flors en els nostres cors, que ens deixem de dracs que ens espanten i ens enriquim amb paraules ben boniques cada dia!!!

ps. Ens trobem per carrers, rambles i camins de Catalunya

16/4/15

Fora la màfia



ps. Només aquesta imatge em diu molt. I no, no és la imatge d'avui xò és que no em mereix que la posi, no m'agrada. Avui, és d'aquells dies que me'n vaig a dormir pensant que sí, que alguna cosa pot canviar. Que encara ens falta, però que la gent tenim el poder. O la sabata. Gràcies @15paRato que va interposar la querella. Gràcies a tots aquells qui feu possible tot el canvi. Gràcies David. Aquí tenim molta feina, també. I sembla que no ens en sortim. Si, treballant per la justícia, en farem per aconseguir una societat més igual.

14/4/15

44 dies


Avui he cobrat els 44 dies meritats de la paga que ens van treure al 2012. Després de molts càlculs i especulacions (el Decret és del més inintel·ligible possible. Una mas-colellada, que li dic jo, doncs segur que ha fet mil càbales per pagar el mínim que la sentència judicial precedent li obligava, doncs no és pas per un gest de bona voluntat) l'import ha estat més sorprenent del què em pensava, i el cap de finances, que m'ho ha vingut a anunciar, ha somrigut per la meva cara de felicitat absoluta. He de confessar que, avui, el meu dia laboral, ha estat productivament molt més rendible que d'altres, quan darrerament, les forces de molts companys, i les meves en concret, comencen a defallir.

Immediatament, he dit que aquells diners me'ls gastaria. No en coses banals sinó en coses que necessito, algunes molt, i que vaig deixant per la meva economia doncs no són de subsistència. I el cap de finances encara ha somrigut més. Sobretot perquè per molt que sigui cap i ell no cobri, entén que hagi pogut deixar de comprar-me unes bambes amb plantilla que necessito per uns turmells amb unes tendinitis que tornen a dir prou.

Ara, però, miro i remiro textos, alguns dels que llegeixo al vespre, en un intent de meditar una mica o alguns que m'arriben aquests dies i la meva reacció d'aquest matí, doncs em sap una mica de greu. I és que per molt que ens diguin que tot va millor, que ens paguin el que ens deuen o convoquin subvencions que fa un any eren impensables, el cert és que no és veritat que tot vagi millor. Continua havent-hi molta gent en aquesta paraula políticament correcta que es diu "risc d'exclusió social" però que jo en dic pobresa. Continua havent-hi amics que no troben feina, amics i familiars que cobren sous indignes per la feina que fan, amics que els fan fora. Tots ens hem empobrit. No tots no, els rics s'han fet més rics.

I llavors penso en si m'he de comprar aquelles bambes d'aquella marca X que ves a saber on està feta, segurament en explotació dels treballadors, o què he de fer, doncs necessito unes bambes. I llavors penso que darrerament només estic capficada en mi mateixa, i per molt que digui que m'he de cuidar a mi per poder cuidar els demés, darrerament no faig ni una cosa ni l'altra (l'altra era pensar tant en els demés que em descuidava a mi mateixa).

ps. Per cert, els cristians de meditar en diem pregar. Només és un apunt. És el mateix. I això és cosa d'un altre post que fa massa temps que tinc present.

12/4/15

Sentir-se a casa



Hi ha blogs, revistes,... de coses boniques, de cases encantadores, de racons preciosos. De delicadesa, tendresa i amor. Espais reconfortants paraules enlluernadores i inspiracions que mai queden igual. Maneres de viure molt més calmades, recordant tots els detalls, repartint amor en tot el que es fa.

Sempre penso en el caos de casa meva. En el desordre constant, en els pèls de gat que s'amunteguen com boles de palla de l'oest o que trobes a cada peça de roba. En tot allò que constantment s'ha de netejar. Les piles de papers per endreçar, les muntanyes de roba per plegar o planxar.

Però és un petit caos que em té enamorada. Quan aconsegueixo parar, quan aconsegueixo posar en marxa algun dels molts projectes de casa que tinc apuntats a la llista, em torno a sentir a casa, la meva llar. Un petit espai que em dóna pau, seguretat i descans. Sense gaires mobles, amb poca tecnologia punta (com m'agrada la tele de tub) però sobretot molta llum i calidesa. Fins i tot quan encara no tinc sofà. 

És a casa on les llàgrimes poden sortir, encara que sigui sota la dutxa, on aconsegueixo llegir en silenci amb la tassa d'herbes a la que em vull acostumar als vespres; és a casa on espero una trucada que no arriba i on he rigut com mai.

I així intentar recuperar una nova vegada més l'essència d'un mateixa. Un tornar a començar, un voler ser millor.


ps. La primavera arriba a casa. L'orquídia brota, la llum entra tot i que he posat les cortines. I les piles de papers, van baixant.