La castanyada, la tornada a l'escola

Aquest any la castanyada es presenta d’una manera ben curiosa. “Gràcies” a sant-facebook, s’ha organitzat un sopar de la classe de l’escola. Serem unes 40 persones (de 70 més o menys) i es veu que ens posaran en taules rodones de 8-10 persones, com si estiguéssim en un casament.

Al principi de tota aquesta moguda no tenia gens clar si hi volia anar, després em vaig anar animant, però ara em torna a fer una mica de mandra, la veritat. De tota la gent, el cert és que n’hi ha uns quants que si que fa gràcia tornar a veure, perquè a l’escola em portava bé amb tothom, però tampoc destacava per ser mis simpatia i popular. Alhora, hi ha gent que m’agradaria veure que no ve (coses que passen). I és que amb alguns d’ells em vaig passar 15 anys de la meva vida veient-los cada dia, i gairebé 15 anys després, no els he tornat a veure. Però alhora també hi ha molta gent que la veritat, no hi tinc res a veure i no em cal veure’ls, no em cal passar per els mil i un embarassos, naixements, vides professionals apassionants, o no, ....

Personalment, em fa pensar com era i com sóc. En algunes reconec que he canviat i fins i tot m’aventuraria a dir que he madurat. En d’altres, continuo sent la noieta tímida i poruga que era a l’escola. Portant-me bé amb tothom però amb un grup més aviat reduït d’amics. Amb moltes pors i inseguretats, treballant però tampoc esforçant-me massa i deixant-me portar. I tot això que encara no he deixat enrere, és el que em fa que no tingui gaire ganes d’anar-hi.

Per altra banda, demà celebrem la castanyada amb els nanos, marxem tot el cap de setmana. I en part, celebrem que tots aportem alguna cosa bona, que tots tenim que estar contents amb el que fem, sigui quina sigui la nostra situació, i adonar-nos de les actituds que ens fan recordar dels altres. I tot això m’interpel•la en relació amb el sopar d’avui.

Crec que és típic que anys després d’acabar l’escola tothom vulgui saber de les persones de la seva infància i adolescència. És com una necessitat perquè ja ho he vist a diferents persones i no necessàriament per ànim de crítica.

Tinc ganes ja que passi perquè portem 2 mesos parlant-ne amb les amigues del cole (si, si, perquè un grupet de les meves amigues continua sent les del cole...). El grupet que no ens hem deixat de seguir les passes, amb temporades que ens hem vist més o menys, però que sempre hi hem estat, que sabem el què hem rigut, hem plorat i hem canviat. Les amigues que hem crescut juntes (i que últimament estem una mica “alborotades”).

Pd. Fa dies volia parlar del facebook, però a molts blogs he vist que ja se’n parla, i és moooolt alliberador veure que hi ha gent que no li agrada. A mi no m’agrada, sobretot per les relacions falses que es creen a la meva feina. Sembla que si no tens facebook no ets ningú i alhora es passen tot el dia cotillejant dels compis. I fa ràbia perquè en molts casos no pots escollir si vols que sàpiguen o no de tu. Em vaig resistir, però per incoherències pròpies, l’he acabat fent per aquest sopar ditxós. Però no el segueixo massa, la veritat.

Ravalejant

Boomp3.com

Tinc un tema pendent (de fet, en tinc molts). De cop i volta recordo una petita botiga de detallets amagada al cor del Raval.
Fa fred, el dia ja és curt, i encara plou.
Les Rambles no semblen les Rambles. Hi ha gent, però no es passeja. Si et descuides, algún autobús o taxi t’esquitxa del bassal d’aigua que s’ha fet devant el semàfor.
T’endises pels carrerons, la llum s’enfosqueix.
I els contrastos es fan més grans.
Mares amb els seus fills a coll o gairebé arrosegant-los per anar cap a casa. Algunes amb bicleta, d’altres fent sentir els talons i d’altres posant-se bé el mocador al cap.
Grups de pakistanís davant dels kebabs, adolescents remenant robes,. Un africà amb la mirada perduda i un petit retall de paper a la mà.
Els restaurants tancats, i el pati de la Bibliteca de Catalunya, deserta.
La plaça de Sant Agustí tenyida del sofriment diari, amb cartons per terra i uns companys del dia a dia compartint un vi de cartró, també.
Les olors de les espècies es barregen, s’amunteguen deixant aromes ben curiosos.
La Rambla buida. No hi ha terrasses, no hi ha infants jugant.
Una dona en pijama i sabatilles d’estar per casa que es perd en la foscor, un avi aguantant el paraigua com pot esperant que el gos acabi de fer la seva feina.
Els carrers es fan més petits i estrets.
Dues àvies amb els cabells ben castigats pel pas del temps, compartiexen batalletes mentre allarguen un café gelat ja gelat i es tornen a pintar els llavis de vermell per si el galan de les seves pel·lícules apareix per regalar-lis un somriure.
El noi africà torna a passar, encara més perdut que abans. Els ulls se li obren de bat a bat quan una veu des de la llunyania el crida.
Finalment arribo, i la botigueta ha desaparegut.
Però ja no plou.

pd. La cançó no sé si se li adiu massa al text, però m'ha sortit perduda per l'mp3 en aquesta versió d'una de les meves cançons preferides mentre ravalejava. Una delícia dels sentits. Em fa gràcia això de "ravalejar".

Mujeres alteradas

Em declaro fan indiscutible de Maitena,

Fa uns anys em van regalar el llibre de les seves tires perquè la viva imatge d'uan dona alterada.

I m'encanta.

Alterada és aquella dona que es desviu, que canvia com canvia el vent. Que estima, que s'intenta estimar i que intenta sobreviure.

I sobretot que es transforma (o ho intenta).

I si ho fa amb bon humor, millor.

Avui m'he enterat que han començat una sèrie a la Sexta a partir de les vinyetes Estados alterados.

Però, snif, snif, a les 17h. de la tarda de dilluns a divendres, crec que poques dones podran veure-la. És com quan posen una peli infantil a les 22h. Una tonteria.

La Biblioteca

Si algún dia em perdo pel Raval, espero que em trobeu a La Biblioteca.

Potser, el meu restaurant preferit de la ciutat.

Les parets, senzilles, clares i acollidores.

L'ambient romàntic i tranquil.

Els llibres, l'aroma de la cuina oberta,

El pa amb oli, els entrants i les sorpreses.

pd. El preu, ais, això si que millor no recordar-lo....

i perdre's per la Bibilioteca de Catalunya, un altre plaer.

..mmm...com enyoro les sortides on tot era fàcil i ens podíem permètre petits capritxets! I això que tampoc és que sigui de conèixer massa restaurants ni capritxets....

Safrà

No és preciosa la flor del safrà?
L'or vermell.
Delicat i apreciat,
que s'ha de recollir a mà, quan més bonica està la flor,
i destriar-lo també delicadament,
per no perdre ni la màgia ni l'encant.

pd. el dia ha girat una mica millor, no podia deixar-lo amb l'escrit anterior.

I per acabar d'arrondonir...

Boomp3.com

... aquesta setmaneta de desastres i despropòsits, ahir em perdo.

I no en sentit figurat, de mi mateixa -que suposo que també- sinó en el sentit literial. Arribo tard, a un sopar que no m'apassiona, però que em forço a anar-hi, i de l'atabalamenta, llegeixo malament el carrer, i jo vinga carrer amunt i avall per la part alta de la ciutat, i el número 69 que no hi és per enlloc. Finalment truco i no entenc res del què em diu... la Caixa??? només hi ha un BBVA! i finalment descobreixo que era un altre carrer....

En d'altres ocasions hagués fet conya, m'hagués rigut de mi mateixa, dels meus despistes. Hagués demanat perdó per arribar tard i hagués passat la nit. Però ahir em vaig sentir tan petita, tan malament, que cap vinet (i altres accidents no causats per mi) podia salvar la nit.

Ja fa temps en vaig parlar, d'ella. I ara ja he descobert què em passa. Em retorna a temps passats confusos, on no em sentia gens a gust amb mi mateixa. On era una petita, petita part de mi, i tot el que desprenia em semblava poca cosa i que no servia o aportava massa a la gent. Ara, tot això ja ha passat, estava contenta amb mi mateixa, havia aprés a estimar-me i a estimar la vida que tinc al voltat, a acceptar-me trobant mil i un defectes, caient cada dos per tres, però acceptant la vida , acceptant les meves circumstàncies i aprenent a jugar-hi. No sé si és enveja o no, crec que no. Simplement em fa sentir petita i que tota la meva vida val ben poc.

El pitjor (o no) és que sento que no puc escapar de tot aquest "bucle" que s'ha creat, de tota aquesta regressió.

Definitivament, no sempre la millor opció d'un dissabte nit és sortir de casa.

A mitges

Aquest matí he deixat el post a mig fer. I enlloc de desar-lo, l'he publicat.
Coses de viure en el caos.

Perquè hi ha coses que no s'acaben d'endreçar, que no acaben de trobar el seu lloc.
Perquè hi ha coses que has de fer, sense pensar-hi ni donar-hi voltes, no pots.
Perquè enmig d'un munt d'històries, te'n proposes de noves, professionals i personals, o te'n proposen de noves.
Perquè hi ha antics projectes desats a una caixa sense obrir que ni recordes el número.
Perquè hi ha qui et demana.
Perquè hi ha a qui vols donar.

I no pots arribar enlloc. Ni al què has de fer, ni al que vols fer.
Ni a qui vols cuidar, ni a qui et demana.

Per això sentia la pluja caure tranquil·lament, sense presses, ni destorbs, trobant el seu camí.

I ja sé que el que he de fer és somriure, i tirar endavant, organitzar prioritats i no deixar cap caixa sense obrir, que quan més faig, més plena de vida em sento, però avui no he pogut. Potser demà refrescarà i tot serà més clar.

Pluja

Plou.

I sols espero que refresquin les idees,

d'una ànima esbalotada, despistada,

caòtica.

El meu iaio

El meu iaio era de Granada. Era un home senzill, de caràcter dur i massa aspre. Tenia el semblant enfadat, però sempre t’ajudava i quan li treies un somriure, era autèntic. Ens va ensenyar el valor de la terra, a estimar-la, a sembrar patates, lligar tomaqueres, collir mongetes i trencar ametlles.
Era seriós, aspre i amb mal caràcter (fins i tot li teníem una mica de por).
El meu iaio va venir cap a Barcelona en busca d’un futur que a la seva terra no trobava. I es va trobar amb la Guerra Civil.
Va lluitar a la batalla de l’Ebre amb l’exèrcit republicà, el van ferir i empresonar.
Però va sobreviure. Es va casar, va tenir 4 fills i va tirar endavant sense gaire recursos, treballant de sol a sol, en una casa de menys de 60m2, humida i amb poca llum, van passar gana però van tirar endavant.
Quan va ser gran, va aconseguir el seu petit somni, una caseta, amb un hort i on pogués sortir i amagar-se el sol. Allí, d’on son els estius de la meva infància, ens va explicar a tots els cosins com van lluitar, com van cremar els munts de diners nacionals que es van trobar, com el van ferir i com va ser la presó.
Quan ens ho explicava, la veritat és que no li fèiem massa cas. No ho enteníem ni ens interessava. Ha estat després, al cap d’uns anys quan he entès tota la seva grandesa; perquè li agradava tan cultivar la terra, cuidar la natura, asseure’s a escoltar la gent, cuidar als que estimava i lluitar per les seves conviccions. I aquests dies en família a Granada he sentit que he recuperat part de la meva petita història, aquella de la qual també en sóc part, de la qual em fa ser en part com sóc. La més lluitadora.


Pd. El meu avi, vivia a un poblet anomenat Sants, prop de Barcelona. El seu pare dirigia una fàbrica tèxtil, i la seva xicota tenia un forn de pa. El meu avi va celebrar la IIa República i quan es va declarar la guerra va donar lluitar des dels despatxos.
Quan va acabar la guerra, com encara tenien el forn de pa, no van passar massa gana, sempre van mantenir el servei. El meu avi el vaig conèixer poc, recordo com em regalava tot el que li demanava, com venia a casa molts dies i es posava a jugar a nines. Recordo com picava a màquina des del seu despatx i l’olor dels cigars Bisonte o del puro al Camp Nou. Era afable, carinyós i ens portava de la ma pel carrer. I ara hi veig el meu pare en ell.
I també, en part, sóc com sóc per ells. Però sempre han estat molt més present la família de Sants, hi he conviscut més i els he entès més.

Pd2. Entre Berlín i Granada, porto unes setmanes ben mogudes i regirades. A sobre puc contemplar com a un lloc han estat capaços de superar el dolor del passat i admetre els horrors i danys causats, i en canvi aquí encara hi ha qui discuteix si s’han d’investigar o no els crims del franquisme, si s’ha de treure tots els símbols franquistes... (que consti que tampoc estic segura que el Garzón hagi de ser el superhome que investigui els crims de guerra)

Eros i psique

Eros i psique

bellesa, desig, valentia, esforç

Amor i ànima

Fantasmes de pa sucat amb oli

Fa dies que el fantasma sol·litud ronda aprop del vuitè vuitena. Es presenta de la forma més inesperada, com a desperfectes que no sé solucionar (Bricomania mai va ser el meu programa preferit), decissions a pendre, números que no quadren per enlloc, nits massa llargues o activitats molt sociables.

Després, amb la llum del sol (o amb una esgarrapada), desapareixen. Somrius i tornes a començar, convençuda que l'esforç s'ho mereix i que cada dia aprens alguna cosa nova que t'enforteix i et fa més valenta per aconseguir els teus somnis.

Perquè potser els somnis es poden complir sense ni adonar-se o potser no es compleixen, però de totes totes, hem de continuar avançant.

Fa relativament poc, en un dia d'aquests on els fantasmes apareixen, em van fer descobrir-la l'Amy McDonald i ara ja m'acompanya sempre (per cert, gràcies!).

pd.Hi ha coses que no s'han de fer quan una està arruïnada: mirar el llistat de concerts!
L'Amy McDonald actua dijous a Terrassa!! i aquests mesets: Keane, Katie Melua(un altre descobriment via blog), I'm from Barcelona, Gotan project,.....

El Casal del Raval

“I haurà un dia que la tarda ens vindrà a buscar;
Ens obrirà un sol a la plaça;
Ens trobarà agafats de les mans;
I un barri ple d’oportunitats.
Reinventant la nostra ciutat.”

Aquest és el post número 100.
I per aquest número rodó havia pensat un post sobre el bloc, lo desastre, poc constant i/o els diferents tipus de posts que penjo i com, amb tot, me’l sento molt meu.

Però ahir, després d’una maratoniana jornada familiar vaig arribar a casa, esgotada i vaig encendre la tele per trobar-me, de sorpresa, amb el concert al Teatre Liceu de Barcelona en homenatge al Casal d’Infants del Raval. I de sobte, van caure les llàgrimes que feia dies necessitava desprendre’m.

No he estat massa amiga –i potser justa- amb el Casal del Raval. Sempre, i he de reconèixer que és des de l’ignorància i pre-judici, els he tingut una mica de ràbia –potser era enveja-. És una institució que mou mar i muntanyes i que es beneficia de mil i un ajuts i subvencions. Sembla que tothom qui vol fer voluntariat hagi de passar-hi, i alhora que sembla que sigui la única associació que treballa a Barcelona en favor dels nens i nenes que viuen una infància difícil –tècnicament risc d’exclusió social, però m’agrada tan poc aquesta definició-.

Hi ha molts barris amb infants que passen moltes hores al carrer, amb famílies desestructurades i/o marcades per les diferències econòmico-socials que cada dia es fan més grans i dures. També hi ha molts barris amb diversitat de cultures i idiomes, i a tots ells hi ha petites entitats que treballen dur cada dia per donar una oportunitat diferent a aquests nens i nenes, una oportunitat de somriure i construir un món diferent. Però aquestes entitats passen desapercebudes, amb poc reconeixement de les administracions i la societat i pocs recursos, i en canvi el Casal del Raval tothom el té present (fins i tot, a la feina, una porra Barça-Madrid que va quedar deserta, la vam donar al Casal).

Sovint (i crec que ja ho he deixat escrit més d’una vegada) em pregunto si realment el temps que li dedico a una d’aquestes entitats serveix d’alguna cosa. Si l’estona de dues hores els dissabtes al matí serveix per encendre un petit raig d’alegria, de testimoni per aquests infants. Fa temps, una ex-animadora em va dir que alguna cosa els queda, que després ells son lliures per decidir el camí que volen seguir, però que almenys han conegut alguna realitat diferent al què els envolta. Al llarg d’aquests anys he conegut infants que l’han canviat, d’altres que malauradament tot i tenir-ho tot per deixar enrere la infantesa difícil han caigut en els mateixos malsons que els acompanyaven de petits.

Ahir em vaig retrobar en l’esperança d’un demà més clar i vaig entendre la grandesa del Casal del Raval. Un dels vídeos, sortien joves que s’havien format com a cambrers i tenien treball “estable”, com ajuden a formar joves del carrer, aquells que les escoles es senten incapaços d’entendre. Com realment mou molta gent, i com, donant a conèixer el Casal i fent actes com el d’ahir, dones una oportunitat de canvi a molts dels infants de la ciutat. I així poder arribar a reconèixer aquelles petites entitats d’altres barris.

Pd. Aquest post m’ha fet pensar en la Ruth, el Rafa i la Rosa, el Marc, els germans Muns, el Lluís, la Jèssica, el Jonathan i l’Aaron, la Isa, els germans Lebrón...
La lletra del capdemunt és la cançó de comiat d’ahir, escrita per Roger Canals.

Boomp3.com

Tenir massa imaginació és un petit maldecap,
el caparró va a mil per hora i a tot li dones un sentit,
el sentit que li vols donar.

I per molt que sàpigues que no te n'has d'anar,
deixar que el cor et domini,
ho fas.

Però en un petit instant, t'adones de tot,
la ment es fa clara i precisa.
I tot el que penses i repenses, les voltes que li has donat,
ja no tenen sentit. Eren absurditats.

Tocar de peus a terra
i deixar de fer volar coloms.

Això si, hi ha petites realitats que no es poden deixar escapar ni perdre: la Carla, com ha canviat en un mes i mig, ja és una nineta d'ulls blaus.

Desdoblar-se en dos

Avui, a les 22.30h. Presentació en societat. Primer concert al Sidecar.

Avui a les 21h. Presentació en societat. Primer sopar a casa.

Encara no s'ha inventat el desdoblament de personalitat.

Algún dia apendré a fer servir l'agenda, espero.

Què em treu el son?

Els mil i un sorolls del silenci.
Les gavines que malviuen prop la platja
La coca-cola a partir de les 7 de la tarda
La taladradora de l’edifici fashion que construeixen al costat

El sofriment dels que estimo
Les errades de cada dia
Les carícies desitjades
Les expectatives creades que topen amb la realitat
Les tasques que he de fer i posposo
Les paraules que vull dir i xiuxiuejo o em guardo

El Puck jugant a les 4 de la matinada!!!!!!

Se suposava que tindria més temps,
Que aniria més descansada i tranquil·la pel món.
Se suposava que podria posar ordre,
I ja no m’oblidaria de dates, de quedades o obligacions.
Se suposava que l’equilibri de la força arribaria a la meva vida.

I en canvi continuo anant amunt i avall,
Sense ordre ni concert.
Oblidant-me de tot i més,
Amb quaranta mil coses al mateix temps,
I posant-ne de noves.
Canviant dates, posant excuses per no arribar a tot arreu,
I la sensació de fallar.

I alhora, el buit.

Dubte ètic

Presentar-se o no a una convocatòria que has dissenyat i preparat.

Legalment, es pot fer. No s’incompleixen les prohibicions per a ser beneficiari d’una subvenció.
I l’ética professional? On ha d’arribar?

No sóc jo. Quan m’han plantejat si era possible no he sabut respondre. M’he sentit entre l’espasa i la paret, i molt violenta. Fins i tot m’he sentit que havia abusat de la meva confiança perquè em demanava la resposta legal a un fet que sé que no està bé. I la resposta no li ha agradat, perquè no li he dit el què buscava i l'he qüestionat.

I aquest fet que tinc clar em porta a plantejar-se que llavors, si faig servir els meus coneixements sobre l’Administració quan preparem les subvencions d’activitats de l’entitat seria el mateix?

Un estiu a la Provença

Un estiu a la Provença podria ser moltes coses, i es queda a mitges a totes. El més impactant de la peli és que a ple S.XIX, era de les telecomunicacions i consum, un noi es dediqui a substituir el seu pare malalt per anar de poblet a poblet de la Provença francesa amb la botiga ambulant.
Sembla que ja no puguin passar aquestes coses.
Aquest cap de setmana a Fonollosa, més o menys el mateix. Una única botiga en tot el poblet. Botiga que fa de “colmadu” (m’encanta la paraula “colmadu”), carnisseria, forn i al fons, de bar. I no pas un super petit, no, una mini-botiga amb les prestatgeries mig buides i mig plenes, amb els pots d’arròs per tot arreu, una única marca d’oli o ampolles de vodka de fa mil anys oblidades al prestatge de dalt.

Sovint sembla que el món giri massa despresa, i en canvi d’altres sembla que es vulgui deturar.

Pd. La peli no està mal és força tendre, però n’esperava més (més romanticisme, més emoció, més provença....). Potser no estava feta per un divendres a la nit i enVO.
Se’m resisteix Vicky, Cristina, Barcelona,... ais.....

Petits plaers de cap de setmana...

Obrir porticons,
obrir la finestra.
Descobrir nous paisatges,
noves imatges amb records del passat,
el dels boscos davant de casa els avis avui cremats.
Deixar-se acaronar pel sol de tardor,
i sentir-se completament en pau.

Els petits plaers d'un diumenge matí abans de tornar a la ciutat.

Nou curs

Tornar a començar.
Un nou curs.
Hi ha dies que penses què coi fas, perquè continuar? Ja no et toca, el què hauries és de jugar i cuidar els teus propis fills.
Hi ha dies que et qüestiones tot i més, però després tornes a començar, com si res, com part de la rutina, perquè omple i fa feliç. I si ja ho hauria d'haver deixat o no deixa de tenir importància perquè no la té, cadascú fa el seu camí.
Aquest curs serà complicat i dens. Alhora, sé que ja tinc més temps, ja no tinc les tasques del càrrec i només m'he de preocupar de disfrutar els dissabtes al matí amb els infants, però haver de creuar la ciutat, no tenir la vida una mica més estructurada, fa que costi una miqueta.
Per tant, tornarem a començar, sense la il·lusió d'anys passats -seria absurd voler-ho fer- però amb el convenciment que mereix l'esforç.

pd. la foto, és la casa que vam construir a colònies. Amb una campana, el camp de futbol i plena de colors. Només hi va faltar la placa fotovoltàica, però als nens, això els va ser igual. És la màgia de colònies. És el què et fa continuar.

Primera reunió de veïns. Això és Camboja!

Com col·locar 88 veïns en un replà d’uns 6 m2?
Resultat: reunió al parking!
Com fer creure que tot és massa important i complicat?
Resultat : Parlant judicià… aquell idioma que hi ha qui es pensa que és molt important perquè els altres no entenen res.
Com sentir-se petit, petit?
Resultat: 88 persones recriminant-te que els ascensors son defectuosos des del primer dia i que son uns xapuses!!!

Va ser agobiant però fins i tot divertit. A més, vaig conèixer bona part dels meus veïns, molts encara no hi viuen, i ens vam posar força d’acord. Tots estem tan emprenyats amb els ascensors, averies, fugues, persianes trencades,... que ja no podíem més.
Això de l’HPO té molta pega. Hi ha qui confon austeritat amb deficiència.
Perquè es posin materials senzills no vol dir que es pugui fer malament i de qualsevol manera.
Perquè no costin la brutalitat de diners que costa el mercat lliure de l’habitatge, no vol dir que ens tinguem que conformar amb les coses mal fetes o de defectuosa qualitat.

I tot sembla que acaba de començar. Això de ser propietària (més aviat hipotecada) dóna uns quants mals de cap (però arribar a caseta, pensar com decorar-la, fer canvis,.... és tan divertit, que compensa!)

El tren de les 3.10

Ja fa dies que la vaig anar a veure. I com em passa de vegades (per sort, no moltes), quan vaig sortir tenia la sensació que no m’havia agradat massa. Complia amb tots els típics i tòpics de les pel·lis de l’oest i de les d’acció americanes, i de fet, mai m’han agradat les pel·lis de l’oest, però esclar, el Cristhian Bale i el seu somriure és una debilitat (què hi farem).

A més també tot el reguitzell de tòpics moralistes. El triomf del bé sobre el mal, la integritat de les persones, la justícia, la transformació del bé sobre el mal.....

Vaig sortir decebuda (si fins i tot havia trobat el Russell Crowe més guapo que el meu estimat Bale!)

Ara, al cap d’un cert temps, la recordo. I cada vegada li trobo més cosetes que la fan interessant (apart que està molt ben feta). Ja no veig tant els dos personatges com antagònics, que un representi el bé i l’altre el mal. Crec que no hi ha bons ni dolents. Son les nostres accions que ens porten a ser considerats bons o dolents, i sempre als ulls dels altres. I, alhora, son les nostres pròpies accions qui ens fan esclaus, esclaus de nosaltres mateixos. Els dos personatges en el fons, son iguals, esclaus del seu passat i intentant sobreviure; i potser diferents en la forma, un seguint el camí establert, el correcte, i l’altre no, al marge de la llei.

El bé triomfa, a les pel·lis sempre acaba triomfant. Ara ja he entès on triomfa el bé d’aquesta pel·li, però me’l guardaré, per qui no l’hagi vist.

I és que no som bons o dolents, només personetes que anem sobrevivint com podem.

Pd. El Bale de Batman,...buf!!! sense comentaris, allí si que està guapo, sobretot quan no porta el trajo negre. Per cert, la pel·li molt bé, però mai havia vist tan NY a Gottam. Si fins i tot surt l’Empire!!!!!!!!!!!!!!!! I el Jocker, realment, esplèndid!
Pd2. Un petó, Paul, gràcies pels bons moments que m’has fet passar, per la vida que has viscut i pels ullets blaus que ens han enamorat.