Siempre esperándote. Carlos Sadness ft Iván Ferreiro.
Hi ha qui compta els dies de les fases de desescalada de manera diferenciada del confinament. Jo em sento igual. Continuem confinats. Hem d'anar en compte.
El dia 22 en vaig fer 44. Hi ha qui diu que fer anys confinats és un desastre; hi ha qui diu que es celebra dos cops. Per mi va ser una sorpresa. Feia anys que no treballava el dia del meu sant i aniversari. Tenia unes rutines que m'agraden molt. Dedicar el matí als pares, anar a l'església de Sant Agustí, a comprar i beneir les roses de Santa Rita, esmorzar amb els pares, passejar per la Boqueria. Dinar en família i passar la tarda amb el Sr. E. Vull que l'any vinent sigui exactament així.
Però aquest any va ser fantàstic. Una sorpresa. No tenia expectatives, no n'esperava res. I no era una pose, era ben cert. Amb tot el què ha passat, amb tot el què realment importa, l'aniversari o estar tancada a casa, no poder celebrar-ho amb els amics, m'importava ben poc. I, en canvi, va ser fabulós: cada instant, va ser preciós. Em vaig sentir estimada i contenta com molt pocs anys. Regals inesperats (quan setmanes abans havia criticat que s'enviés un regal per missatgeria), converses per videoconferència o trucades estimades. Un àurea d'amor em va embolcallar.
Al vespre, ho parlava amb una amiga de la universitat amb qui comparteixo data d'aniversari. Ella se sentia igualment plena i satisfeta, contenta. I això que la COVID-19 ha afectat la seva família.
Però sens dubte el millor va ser que em portessin el dinar, i dinar amb una persona al costat. El Sr. E que va poder treballar prop de casa i ens vam veure. Quan passes dos mesos dinant i sopant sola, o amb videconferència, fer un àpat amb algú al costat, amb un somriure, una veu en directe, és meravellós. No es necessita res més. Si a sobre és qui t'acompanya els dies, encara que sigui a la distància, amb qui comparteixes camí i suporta càrregues, encara és més únic.
Aquesta setmana hem passat a fase 1. Dimecres vaig anar a veure els pares, a dinar amb ells. Vaig anar-hi amb taxi, no em vaig atrevir a agafar bus o metro. Tornar a caminar pel barri, el meu barri, era com si hi hagués anat el dia abans, i en canvi feia dos mesos. Dinar amb els pares era com si hagués dinat el dia abans, i en feia dos mesos. Amb ells no em va costar mantenir guants o mascareta. Vam dinar a puntes de la taula diferents, com si fóssim a Downton Abbey en una taula immensa amb distància anglesa, però va ser com si no hagués passat el temps. O si. El pare estava eufòric. La mare, la mare és a qui el confinament ha afectat més. Està més encarcarada. Li costarà remuntar.
Potser si que vaig notar la distància en veure una amiga i no saber ben bé què fer, què dir. Poder jugar amb el petit P. Estava tan content.
El curiós és que després d'aquests tastets de tornada a la "normalitat", m'he sentit fatal. Una mala setmana laboral suposo que ha ajudat. Però tornar a estar tancada entre quatre parets, se m'ha fet molt feixuc. Tot serà més feixuc a partir d'ara. Per sort, un anunci genial i un was oportú m'omple d'esperança. Ens habituem al què cal, a les circumstàncies, però quan tastes la felicitat, quan tastes l'amor de compartir vida amb els altres, tornar a la solitud és difícil. I tanmateix, ens tornem a acostumar, perquè viure també té aquesta part, estar en solitud. I estar-hi bé. Que no em puc queixar.
Em sento que almenys, els fonaments, estan estables. Estan bé. I sols desitjo que així continui. Almenys durant els 44.
pd. I això que, al confinament, fins ara, li he d'agrair cosetes, però això, un altre post.
Per cert, ja ha sortit el vi amb el nom que vaig suggerir de posar. Quina il·lusió!