30/5/20

30 de maig de 2020. Dia 78

Siempre esperándote. Carlos Sadness ft Iván Ferreiro.

Hi ha qui compta els dies de les fases de desescalada de manera diferenciada del confinament. Jo em sento igual. Continuem confinats. Hem d'anar en compte.

El dia 22 en vaig fer 44. Hi ha qui diu que fer anys confinats és un desastre; hi ha qui diu que es celebra dos cops. Per mi va ser una sorpresa. Feia anys que no treballava el dia del meu sant i aniversari. Tenia unes rutines que m'agraden molt. Dedicar el matí als pares, anar a l'església de Sant Agustí, a comprar i beneir les roses de Santa Rita, esmorzar amb els pares, passejar per la Boqueria. Dinar en família i passar la tarda amb el Sr. E. Vull que l'any vinent sigui exactament així.

Però aquest any va ser fantàstic. Una sorpresa. No tenia expectatives, no n'esperava res. I no era una pose, era ben cert. Amb tot el què ha passat, amb tot el què realment importa, l'aniversari o estar tancada a casa, no poder celebrar-ho amb els amics, m'importava ben poc. I, en canvi, va ser fabulós: cada instant, va ser preciós. Em vaig sentir estimada i contenta com molt pocs anys. Regals inesperats (quan setmanes abans havia criticat que s'enviés un regal per missatgeria), converses per videoconferència o trucades estimades. Un àurea d'amor em va embolcallar.

Al vespre, ho parlava amb una amiga de la universitat amb qui comparteixo data d'aniversari. Ella se sentia igualment plena i satisfeta, contenta. I això que la COVID-19 ha afectat la seva família.

Però sens dubte el millor va ser que em portessin el dinar, i dinar amb una persona al costat. El Sr. E  que va poder treballar prop de casa i ens vam veure. Quan passes dos mesos dinant i sopant sola, o amb videconferència, fer un àpat amb algú al costat, amb un somriure, una veu en directe, és meravellós. No es necessita res més. Si a sobre és qui t'acompanya els dies, encara que sigui a la distància, amb qui comparteixes camí i suporta càrregues, encara és més únic.

Aquesta setmana hem passat a fase 1. Dimecres vaig anar a veure els pares, a dinar amb ells. Vaig anar-hi amb taxi, no em vaig atrevir a agafar bus o metro. Tornar a caminar pel barri, el meu barri, era com si hi hagués anat el dia abans, i en canvi feia dos mesos. Dinar amb els pares era com si hagués dinat el dia abans, i en feia dos mesos. Amb ells no em va costar mantenir guants o mascareta. Vam dinar a puntes de la taula diferents, com si fóssim a Downton Abbey en una taula immensa amb distància anglesa, però va ser com si no hagués passat el temps. O si. El pare estava eufòric. La mare, la mare és a qui el confinament ha afectat més. Està més encarcarada. Li costarà remuntar. 

Potser si que vaig notar la distància en veure una amiga i no saber ben bé què fer, què dir. Poder jugar amb el petit P. Estava tan content.

El curiós és que després d'aquests tastets de tornada a la "normalitat", m'he sentit fatal. Una mala setmana laboral suposo que ha ajudat. Però tornar a estar tancada entre quatre parets, se m'ha fet molt feixuc. Tot serà més feixuc a partir d'ara. Per sort, un anunci genial i un was oportú m'omple d'esperança. Ens habituem al què cal, a les circumstàncies, però quan tastes la felicitat, quan tastes l'amor de compartir vida amb els altres, tornar a la solitud és difícil. I tanmateix, ens tornem a acostumar, perquè viure també té aquesta part, estar en solitud. I estar-hi bé. Que no em puc queixar. 

Em sento que almenys, els fonaments, estan estables. Estan bé. I sols desitjo que així continui. Almenys durant els 44.


pd. I això que, al confinament, fins ara, li he d'agrair cosetes, però això, un altre post.
Per cert, ja ha sortit el vi amb el nom que vaig suggerir de posar. Quina il·lusió!

8/5/20

8 de maig de 2020. Dia 56

Heard Somebody Whistle" -Jay-Jay Johanson.

Aquesta quarantena molt sovint em ve el cap una frase que deia sovint la mare "em passo el dia a la cuina", com en un gest de desesperació. Des de que estic a casa, tinc la sensació que o bé treballo davant ordinador o bé em passo el dia a la cuina.

Cuinar, rentar plats, rentar cuina, desinfectar menjar. Quin pal! 

Jo que em pensava que m'agradava cuinar he descobert que tampoc m'agrada tant. No se'm dóna malament, fins i tot diria que al contrari, que amuntegava un munt de receptes per alguna raó, però que no és el meu hobby desitjat.

No m'he passat els dies fent pastissos (he fet dues coques), ni alguna de les receptes de mil i un blogs que tinc apuntades, impreses, no he aprofitat per fer esferificacions .... 

Però si que intento menjar bé. I això el meu cos ho ha notat. Menjar a l'hora, sense picar ni ansietat (i això que tot plegat hauria de semblar el contrari), menjar pausat i gairebé res processat. M'he aprimat 2kilos. La veritat és que vaig al revés del món: amb el confinament tothom s'engreixa i jo vaig, i m'aprimo (molt poquet, però almenys és alguna cosa).

I no és que me n'estigui de res. Els caps de setmana prenc vi i birres, faig vermut i cuino plats elaborats, però de qualitat. I comprar bé. Fins i tot, m'he atrevit a comprar peix en una parada que la mare no m'havia aconsellat (com que no m'agrada gaire el peix i el menjo per voluntat, sempre me'l compra la mare o vaig a una parada de la Boqueria que ella em va recomanar. Comprar peix em sembla el més complicat que hi ha).

El que si que he aprofitat és per aprendre a cuinar les receptes de cas; les de la mare, les receptes de casa de tota la vida. Poder-les apuntar bé a la llibreta de receptes, aquella llibreta on tinc la recepta de les rosquilles de la iaia, o el lluç a la basca de la mare. A més, així truco la mare i es passa estona i estona explicant-me la recepta, gaudeix moltíssim.

A la llibreta hi he apuntat: les croquetes de la mare, el rostit al forn, els macarrons en les dues versions, de la mare i de la sogra, un plat de pasta boníssim de la sogra amb espirals, carxofa, alls tendres i pernil, fideus a la cassola, les nombroses receptes del amic italià, les mítiques mandonguilles de casa... i el més important de tot: he après a cuinar arròs. A  la cubana, en amanida, amb verdures,  Ja el tinc dominat, tant, que diumenge faré la meva primera paella. Pot semblar absurd, però mai he cuinat una paella perquè no li tenia el punt a la cocció de l'arròs i em sabia greu fer malbé el peix.

Això si, no us penseu que em tornaré una cuinetes, com ja he dit, he descobert que tampoc m'apassiona, per tant, quan tot torni a girar, de ben segur que les receptes quedaran a la lleixa esperant alguna ocasió especial. De fet, dimarts, primer dia que van obrir el restaurant japonès del barri que tinc de referència, em va faltar temps per anar a buscar una comanda de sushi, quin plaer tan gran, els pares encara riuen (no els he convençut perquè el provin mai).

I és que potser, el hobby seria menjar? gurmet sense pretensions, sense ambicions. I uns quilos de més que rebaixar.  Quan tot s'acabi poder fer un entrepà al Sagàs, i un margarita amb copa de martini al Balius, menjar pizza a Vilafranca perquè estan molt millor que les de la city, un bikini dels del 3 quarts, un shawarma ràpid, un japonès amb birra. Tornar a Santa Coloma de Queralt o a l'arròs negre de .... misteri a no compartir! El menú de sidreria per damunt de les calçotades, encertar amb el vi, entaular-se fins tard. Tants i tants llocs. Esperem que tots hi siguin.


pd. Es nota que he vist Foddie love.
La foto, arròs de muntanya.