#29M (II)

No volia parlar-ne més, però ho he de fer, em fa mal per dins. Si ho explico, ho allibero. Semblant al post de la Mireia, explico el que he viscut aquesta tarda.

He quedat a les 17.30h a pl. Catalunya. He anat caminant i m'he enfadat quan a Arc de Triomf semblava una tarda qualsevol, amb turistes prenent el sol i els sorolls del carrer. Però bé, no puc fer-hi res. Ja sé que la majoria no pensa com jo.

A pl. Catalunya l'ambient era relaxat, amb gent per tot arreu, com totes les manis dels darrers temps.No estic tan sola, encara que resultarà que som uns quants i tot.

Han arribat els de la CGT que es veu que sempre van a la seva. De fet, jo també vaig a la meva i passo dels sindicats, ells també tenen la culpa.

Tenim una ovella escarriada i ens confonem de Farggi, uns estem al de pl. Catalunya i altres a pg. de Gràcia. Els mòbils van fatal. Ja se sap, però finalment ens coordinem i ens posem en marxa. Anem amb un cotxet amb una nena d'uns ulls blaus preciosos, amb nanos més grandets que volen saber què és una mani, i anem tranquil·lament. Deuen ser més o menys les 18.15h. No sé com, ens girem, un diu a còrrer! I sortim direcció pl. Catalunya, com si l'interior de la plaça ens hagués de protegir. Es calma un moment i les cares de totes les famílies, de totes les persones joves i/o grans son d'incredulitat. La càrrega policial de pl. Catalunya amb Portal de l'Àngel NO té cap justificació. Tot i que no ho he volgut assumir, he tingut por.

I a partir d'aquí, el caos. Hem perdut la família amb el cotxet. Tenien la consigna que si la cosa es posava malament, marxaven a un lloc segur. Però mai hagués pensat que tan aviat.

Han volgut reventar la manifestació. Han blindat la plaça a base de càrregues. Era impossible anar amunt o avall. Els violents, que baixaven cremant contenidors per Pau Claris i a pl. Urquinaona han estat portats a cops de càrrega cap a pl. Catalunya. Les diferències entre els uns i els altres eren més que evidents. Només l'estètica ja t'ho diu tot. Què fer? Marxar? Quedar-te i posar l'altra galta? Res té justificació. No entenc els violents. Només ho son per ser-ho, no tenen discurs ni ganes de canviar res, només embolicar la troca. Però aquí no hi ha violents. Els han portat i estan exaltats, però a la manifestació hi ha molta gent no violenta.

Hem anat reculant. Ens hem quedat a Casp. Semblava que la manifestació es redirigiria cap allà per baixar per Via Laietana, però ningú estava segur. L'ambient estava tensament calmat i els sorolls de les bales de goma semblaven lluny. Potser a Ronda Universitat. Ens arriben missatges que Aragó també està blindat a base de càrregues. Com es farà sortir la gent?

De cop, la primera càrrega a Casp, les primeres corregudes. Només quatre passes, no cal fer onada humana. Estem en plena manifestació i provocar una onada de corregudes dins una manifestació a passeig de Gràcia pot portar desgràcia.

Una iaia espantada va envoltada de dos joves amb pintes rares. Li vaig a dir que es quedi amb nosaltres dins d'una portalada que allà no passarà res i que quan es calmi l'acompanyem. No cal, els dos nois li expliquen que ella no ha de còrrer, que ells amablement l'acompanyen. Policies de paisà. No nego que això està bé, però el cert és que estaven on estaven.

I més càrregues. Es vol buidar pl. Catalunya i es tanquen tots els carrers. A Casp l'actitud desafiant dels policies emmascarats amb coses d'aquestes antigues imposa. I alhora violenta, et venen ganes de desafiar-los. Violència sols genera violència.

Pugem una mica més. Però la gent de la manifestació va baixant, el curs normal de la manifestació. Entre ells arriben els bombers de paisà, ells no tenen por de res i van baixant. Cada cop els sorolls de les bales de goma son més constants. I de cop, tothom puja. Gas!! Llencen gas a passeig de Gràcia! Nens plorant, avis amb els ulls plorosos i de cop, tots ens tapem la cara amb els foulards i sortim caminant depresa per Gran Via intentant no atabalar-nos.

La manifestació s'ha dissolt. Potser han aconseguit posar por a alguns, la política del terror. Demà sortirant els contenidors o l'Starbucks cremat, però i la multitud de gent dient no a la reforma laboral? A d'altres encara ens dóna més ràbia. Sincerament, no entenc què han fet avui els cossos policials. Només se m'acut que ens tenen por.

ps. encara em piquen els ulls. Em piquen més ara que quan he arribat. No ha estat la meva primera correguda, encara que si que la que he patit més. I si, ha estat la meva primera gasejada. I no em fa sentir orgullosa. M'entristeix.

Els videos i imatges son totes d'internet. Intenteu mirar la gent. De debó els veieu violents antisistema?

#29M

Volia explicar 10 motius pels quals faig vaga. Però la veritat és que tampoc em surten, una reforma laboral que només beneficia a uns quants per perjudicar a molts, una crisi que afecta a tants, uns quants es continuen rient de tots, perquè als únics que ens afecta és a les classes mitjanes..... Crec que som prou grans i qui vol entendre, qui vol qüestionar-se, ja ho fa. Hi ha moltes raons per les quals segurament la vaga no canviarà res o s'hauria de buscar maneres alternatives de reindivicar el nostre, d'acord. Però, i què?

No em puc quedar de braços plegats davant el que veig cada dia, davant les injustícies d'un món individual que només pensa en ell mateix i que els altres s'apanyin.

No puc quedar-me de braços plegats amb el que m'envolta quan cada dia hi veig més tristor i desesperança.

No em puc quedar pensant en els 50 euros que em descomptaran i amoïnar-me per no arribar a final de mes. El més següent me'n rebaixaran més (si no em fan fora).

No em puc quedar pensant en el cap de setmana, dir-los als infants que hem de construir un món diferent però en canvi no faig el que està a les meves mans.

No puc dir que opto pels pobres si jo no me'n sento.

I també és cert que faig vaga perquè la meva companya de feina m'ha empés a fer-ne. Ella ha cregut en mi (i en d'altra gent) i contracorrent s'ha mullat, pels seus fills, per la seva vida. Ens mullem plegades.

Tots som lliures i responsables de les nostres vides. No vull remoure res. Però se suposa que hem d'intentar viure el més coherent amb nosaltres mateixos. Si avui no fes vaga, a qui m'estaria fallant seria a mi mateixa.

Avui l'he rebut!

Ha estat una setmana tan estranya,…El vent ha bufat tan fort que s’emportava boires i duia pluges, que amagava sols radiants i enlluernava novament la mar. I com el temps, tot. Regirat, esbaldit, costipat.

Però avui m’han donat una alegria al migdia (i això que és ben difícil que em passi dins l’horari laboral). He arribat a l’oficina (perquè he tingut un curs i he estat fora bona part de la setmana) i a la recepció, l’encarregada del registre m’esperava amb un somriure “T’ha arribat!, ja ha arribat i te l’he guardat. Quina emoció, oi?”

Ja a la taula amb l’ordinador fent de vaca lletera (el pobre no xuta gaire, trigo més de 20 min en engegar-lo; no vull pensar què passarà quan mori, hauré d’escriure els informes a mà?), no m’he pogut resistir. La meva companya em mirava i somreia en silenci. Jo també. Finalment, li he assenyalat una pàgina i li he deixat.

He anat a dinar a casa els pares i sense explicar-li res, li he dit a la mare que llegís la pàgina marcada. M’ha mirat i sense dir-nos res, m’ha fet un petó al front “I això passa en el blog aquest? I jo que creia que només et distreia del què has de fer. És preciós”. Crec que el 365dies es quedarà a Sants, ja no em pertany. I a mi, em continua fent il·lusió igual.

Ps. No havia tornat a llegir els relats. Quina passada i quina emoció tan gran haver participat en aquest projecte. Moltes gràcies bajoqueta per la dedicació i ganes que sortís el llibre. És una passada. I a tots els que hi apareixeu, és preciós haver-ho compartit amb tots vosaltres.

Així, sense pensar-hi gaire resulta que ja he plantat un arbre (més d’un) i participat en un llibre. Ais, el que em queda ara serà molt més complicat.

Cercles que es repeteixen

No sé què m’ha passat. He intentat dissimular-ho, fer veure que no passava res, que podia dur-ho bé, ser forta. Però no era veritat.

He intentat mirar endavant, remuntar perquè se suposa que no és tan greu.

M’he fet la forta pensant que era l’esgotament de la tardor passada i que era normal que ara estigués abatuda i sense esma.

He pensat nous projectes, m’he esforçat encarant assumptes pendents i fins i tot diria que he intentat trobar il·lusió, això tan intangible que sembla que hagi de ser la cura de tots els mals. I he somrigut tant com he pogut.

Però tot m’és feixuc. Sobretot la feina, mai m'havia costat tant un canvi de cap, i sé que hem viscut moments pitjors però ara costa molt més.

Em miro i no m’agrado, fins i tot no em reconec la mirada, els ulls s’empetiteixen i les arrugues es marquen sota els ulls i contornen les ulleres de no dormir.

I no només és un tema estètic.

Miro els dies i no m’agrada el mal humor que gasto, el silenci incòmode que em recorre el que ja no sé verbalitzar o l’amargor de les paraules que deixo anar i que després me’n penedeixo. La poca coherència dels meus pensaments i les repetitives converses que no porten enlloc.

No sé què escriure ni què dir. Totes les paraules em sonen lletges, barrudes.

M’empasso la tristor i torno a recomençar, però sense fer net.

Les setmanes passen en un sospir i el cansament es nota.

Si fer-se gran em significa això, estic caient en tot allò on deia que no volia caure. En tot allò que m’esforçava en evitar.

No sé què m’ha passat, només sé que ja no sóc jo. I alhora tot sona tan igual. Posts que es repeteixen, cercles que retornen, realitats que no avancen. Desastres sobre desastres i sempre intentant semblar que no passi res. M'avorreixo i no sé com sortir d'aquest cercle que fa massa temps que es repeteix.

I encara no ha arribat la primavera.

ps. Crec que em desconnecto uns dies. Tampoc sé què escriure i res em sembla bo o interessant. Sento aquest post, el tinc a mitges des d'ahir i no sé si publicar-lo, xò tampoc se m'acut res més millor.

Bocins de calçotada

La frase que en Garbí24 té a la capçalera del seu blog ho diu tot: “Dediqueu temps als vostres, doncs és en la única feina que sou imprescindibles”. I jo em pregunto, per què tant sovint ens oblidem? N'he parlat un munt de vegades aquí, al blog, però sovint me n'oblido.

Em perdo -o ens perdem- tant en el dia a dia, en les obligacions, en els problemes, els maldecaps, en el que no tenim i en el que se suposa que hem de fer. I ens oblidem del realment important. Per sort, de tant en tant, et retorna i te n'adones de l'important que és dedicar-se als que estimes.

Un cap de setmana a l'Empordà. La calçotada més ben organitzada de la història, entaulats a les 3 de la tarda, amb un solet que escalfa i un munt de menjar per endrapar. Sense necessitat que ningú dirigeixi, ningú digui què s'ha de fer ni com; Sense necessitat que l'amfitriona vagi de corcoll (encara que segur que un xic nervioseta perquè tot sortís bé, si que ho estava), tots fent amunt i avall, amb vinet, cervesa o coca-cola; sorprenent-nos, rient i vivint; Sorprenent-te i alegrant-te pels mals presagis no complerts. Quan algú et sorprén positivament, és una alegria ben gran que recomforta l'esperit.

L'ambient tranquil, descansat, alegre malgrat tots tinguem les nostres cabòries, i amb ganes de passar-ho bé. D'estar junts i prou. Potser no va ser la més genial o divertida, però no ens va caler, sols calia passar una bona estona a la punta nord del nostre petit país.

Una estona de cel; una estona davant del mar, en silenci, reconstruint-nos, perdonant el meu mal humor injustificat, sense necessitat d'explicar perquè. Collir llimones -com punxen les molt...-, recollint i descansant de les partides a la canasta de la nit abans.

I un viatge de tornada massa generós. Fins a la porta del teatre, perquè dins la caòtica agenda, no podia apuntar-ho bé i era el cap de setmana per anar a veure Incendis; la cirereta d'un cap de setmana que ja en fa dos. Caps de setmana que queden a la memòria i que fan que no et sentis tan sola i et reconciliïs una mica amb tu mateix.



ps. aquest post és el primer dels que va amb retard. Què hi farem. I la cançó, de les que va sonar. Per suposat, el darrer disc no! Les espècies estan vetades per llarg temps.
Uns bocins una mica diferents. Però això no treu que m'expliqueu quins son els vostres bocins!!!
ps2. si teniu ocasió, aneu a veure Incendis, fabulosa! espero poder-li dedicar un post, l'altre que porto enderrarit.

Tweet, tweet,.. tweet, tweet...

Deixem les preocupacions, les tristeses, que no són poques, almenys per un dia.
Deixem les obligacions, els neguits i les pors, almenys per un dia.
Perquè miro per la finestra i encara que el dia s'hagi llevat lleganyós, sé que rera els edificis alts hi ha el mar, fins i tot intueixo la suau línia de l'horitzó.
Deixar tot el que neguiteja, i el que hagi de venir, ja vindrà.
Me'n vaig a veure el mar. És un dia massa bonic per estar-se a casa.
Què? veniu?

ps. Aquesta cançó ja té un temps, però no em deia res. Ahir la nit, la vaig escoltar i va ser una injecció de bon rotllo. Així que, seguint en Ferran, avui diumenge musical (encara que no tingui res de disco, la cançó).

tweet, tweet...(que res de twitter té el post!)
No, des de casa no es veu el mar, potser un pis més amunt i si que es veuria.....

Avui és Sant Medir!

Explica la història que el bisbe Sever (que no tenia res a veure amb els bisbes d’avui en dia, ni portava grans robes ni estava lluny de les persones) fugia de Barcino perseguit per soldats romans manats a capturar els cristians de l’Imperi. A Collserola, a la Vall de Gausac es va trobar un pagès anomenat Medir, qui estava sembrant faves. Sever, que ja no podia amb la seva ànima cansat i afamat va demanar que l’ajudés en la seva fugida. Medir el va atendre i donar menjar i li va preguntar a Sever com el podia ajudar. Sever va dir-li que digués la veritat als soldats, que sols aquest és el camí i marxà depresa.

Quan van arribar els soldats romans al cap de poca estona, li van preguntar si havia vist el Bisbe Sever i Medir els va dir que sí, que mentre sembrava les faves havia arribat el Bisbe i va indicar el camí de la fugida.

Els soldats miraren la plantació de faveres grans i ufanoses, plenes de flors i de fruits. Van entendre que Sever devia estar tan lluny d’allà i que perseguir-lo era ben impossible, i varen girar cua novament cap a Barcino.

Fa més de 10 anys va ser la tancada d’immigrants a diferents parròquies de Barcelona. Amb els nens del centre els varem ajudar aportant el què teníem. I per Sant Medir vam actualitzar la història. El bisbe era un dels nanos de centre, fill d’immigrants dominicans. Els soldats romans, policies, Medir, una de les nenes del centre i la resta, la resta érem faves, que vam ajudar com vam poder aquell immigrant fugitiu.

I avui? Segurament es podrien mantenir les mateixes situacions. I moltes més. En el context actual tinc molt clar qui representa l’Imperi i els soldats: polítics, banquers, especuladors,… També penso qui podria ser Medir i les faves: tots aquells qui amb esforç diari treballen per combatre les injustícies, qui s’esforcen.

Però i qui seria el Bisbe Sever? Aquells qui no tenen feina ni manera de trobar-ne, aquells a qui desnonen de les seves cases (d’acord, potser pagant els excessos de supèrbia de voler tenir el que no es té), aquells qui cada dia ens sentim més escanyats a final de mes, …. I és que no pot ser que ens trobem tots una mica perseguits? I no és cert que si no ens ajudem els uns als altres, segur que no escaparem d’aquesta situació?

Avui és Sant Medir, celebrem-ho ben fort. Avui a Gràcia I diumenge 11 a La Bordeta, perquè l’esforç de mirar endavant, ens generi un somriure ben dolçet.

Bon Sant Medir!

Ps. La segona part de la història ja no és tan bonica. Els soldats varen tornar perquè no es varen creure Medir i el varen capturar i martiritzar. Ah, i també apressaren el bisbe. Però el cert és que més tard o més d’hora, l’Imperi va caure, podrit per ell mateix i el seu afany de poder i glòria.

Vull veure't la cara

Per què no et puc veure els ulls? Ni el rostre ni el somriure? Per què t’amagues?

Tan poruc ets? Amagat sota una caputxa i amb un mocador al rostre no tens cap credibilitat.

No em vinguis amb tonteries de protegir la teva imatge. Tots estem més que controlats. Si et volen descobrir, et descobriran.

Sigues valent i dóna la cara.

Amagant-te sols els dones la raó. Potser vols amagar un auricular? Però és absurd, només cal assistir a dues o tres manis per olorar els secretes una hora lluny. Si cap dels manifestants anés amb caputxa, els secretes tampoc podrien anar-hi. Si cap dels manifestants perdés els nervis o aprofités per fer vandalisme, els secretes tampoc podrien fer-ho.

I no et vulguis escórrer per ser violent. No en treus res. No en traiem res. Només ens perjudiques a tots. Caus en el seu parany. Per desprestigiar-nos a tots, per tirar per terra totes les esperances dels qui creiem en la necessitat de donar la volta a tot plegat, per absurd o ridícul que sembli a molts. No veus que ells et faran servir per a la seva política del terror? Que cada vegada que passa alguna d'aquestes ens amenacen en cullar-nos una mica més i ens volen fer passar pel seu sedàs de control.

No veus que quan cremes un cotxe, la imatge que sortirà no serà pas la riuada de manifestants que fan camí plegats, que criden i s’esforcen per dir prou? No veus que uns vidres trencats son molt més cridaners que seixanta mil veus alhora?

I en part ho entenc. Cada dia tinc algun motiu pel qual voldria pegar, cremar-ho tot (ahir la venda de patrimoni de la Generalitat mentre es continuen pagant lloguers astronòmics als amiguets), però no és el camí. No ho ha de ser.

Deixa caure la caputxa a l’esquena i mostra el teu millor somriure. Potser fins i tot se t’aproparan alguns dels trajats homes-mòbil i et preguntaran què reindiviquem. Qui sap si algun obrirà els ulls. Estigues orgullós i ves amb la cara ben alta i plena d’orgull i descobriràs els balcons de la Gran Via plens de veïns que surten als balcons i fan cassolada al passar de la marxa.

Per tots aquells que els van pegar a Pl. Catalunya, perquè algun dia s’haurà de fer justícia. Molts deuen riure, però molts encara els fa mal els cops de porra.

Ps. Aquest post neix del debat del matí entre els companys, sobre tot el viscut ahir. Cada dia anem a pitjor, cada dia, com ahir, la desesperança em pot i sento que de fet, encara no hem tocat fons, però no podem pensar-ho. l’esperança no ha de morir mai, fins i tot, davant de Mordor, cap dels de la comunitat la va perdre ni es van abandonar.
La notícia del migdia sobre l'arxivament de la causa de les agressions del 27M,.... una més de com va la justícia.
La foto, una veritat d'ahir. Milers d'universitaris defensant la Universitat pública. Via Ara.
No he pogut penjar el video de youtube sobre els infiltrats ahir. Novament, la policia intenta i aconsegueix rebentar l'esforç de molts.
ps2. Sento estar molt absent. No dono a l'abast.