Home de dret convençut de l'esquerra

Mira que al principi ens va costar, eh! en aquell despatxet mil·limètric. Que som massa iguals, ens assemblem massa, la mateixa manera de fer, aquesta timidesa tan nostra, la prudència, el silenci. Potser és perquè tan sols ens portem un dia de diferència i som bessons de cap a peus, encara que sempre seràs tres anys més jove que jo.

Però havíem arribat a entendre’ns, tant que sols amb una mirada còmplice ens amoïnàvem o somrèiem, i la feina era ben fàcil. Sabies que al matí fins que no faig el tallat no sóc ningú i jo que sovint tens massa fred i no saps com parar l’aire condicionat i et fa cosa demanar-ho. I que tots dos, quan estem amoïnats necessitem aïllar-nos de tot. Has aguantat els meus mals humors pel que no funciona estoicament, els dies baixos o canvis d'humor.

Ens hem anat fent l'un a l'altre. Ens entenem en tot, pensem igual en moltes coses, de forma i de fons, i en les que no, podem parlar-ne o ens les callem, respectem i deixem passar. I quan cal discutim, ens enfadem i després se’ns passa. No sempre t’he entès i tu a mi tampoc. Però sempre ens hem tingut al costat, sempre recolzant tota la feina feta i posicionaments.

Fèiem un gran equip. El millor equip de la casa, un equip de tres que encaixava a la perfecció (i el que no encaixava ens encarregàvem nosaltres de treballar-ho) i que ha estat puntal. Ens ho ha dit i reconegut tothom. Hem treballat, has legalitzat amb elegància moltes bestieses que s'havien fet, ens has coordinat a les dues, hem rigut i hem fet molta feina, amb els principis i amb la certesa de treballar de forma transparent i legalment, al servei de tots.

Em vas dir que mai havies estat cap, que tenia la mala sort que havies d’aprendre amb mi. Doncs n’has aprés un munt, no canviïs mai. Has estat el millor cap que he tingut mai .

He aprés tant de tu! Mai t’ho agrairé prou. El saber fer, el ser elegant amb les maneres sense deixar de ser sincer, ser proper i alhora saber quin paper et toca fer. La teva professionalitat, la teva intel·ligència, pensar ràpid i recursos. La teva senzillesa de cor, la teva bondat i la teva picardia. El defensar la feina de l’equip, el confiar en mi. Ser endreçat, polit, i mirar el rerefons de tot, buscant sempre la solució al que sembla insalvable.

Sabia que podia passar, però darrerament no ho semblava pas. Diuen que volen fer el govern dels millors, però es carreguen un dels millors professionals i millors persones que hi ha a la casa i que tothom ho va dient avui. Sols una peça més, delicada i forta alhora, perquè es pugui fer i desfer sense miraments.

I quan dic que no ho entenc, que no em sembla just, tothom calla. Doncs jo no ho faig, encara que sé que això només juga en contra meva. Si mai he callat quan estic segura d'alguna cosa, no ho faré ara, encara que sols em pot portar problemes.

I ara nosaltres dues, ja veurem. Sense cap i sense rumb. Sols podent ser més dura i forta. Sols espero que el que has sembrat entre nosaltres, no ens ho carreguem de cop.

Per què no valorem el que tenim fins que ho perdem?

Aquest gener sembla que ha de ser dur fins el darrer dia.

Moltes gràcies, Xavi. Segur que ens tornarem a veure. Sé que t'anirà bé i desitjo que continuis com sempre, amb aquell somriure i ulls grans, enamorat de la fotografia i de les motos, convençut de principis i primmirat amb les formes. Home de dret convençut de l'esquerra.

Ps. He viscut molts canvis i moments molt més durs i difícils que aquest. Només la gent que sempre hi ha estat sap pel que he passat. I no obstant, tot canvi em genera una por. Però mai m’havia desmuntat com avui. Hi ha tantes coses que m’agradaria poder-li haver dit i sols he pogut fer una gran abraçada i trencar-me en plors. I això que em costa molt plorar.

Avui passa a ser una d'aquelles dates que ja mai oblidaré. Com el 26 de febrer de 2004 o el 10 de març de 2006. I és que si no ha quedat clar, ahir a la tarda van acomiadar el meu cap. I m'he enterat avui.

Mai m'havia agradat aquesta cançó, però un dia va explicar que a ell li encanta Eric Clapton. Avui l'he descobert de nou.

Realment t'impressiona tant o ets així de tan humil?

Aquesta tarda m'han demanat que fes un post, que expliqués les darreres aventuretes, les darreres farres que ens han rejuvenit com a mínim 10 anys encara que els efectes triguin el doble en esvaïr-se, la gent que anem coneixent darrerament, que recordi els plans que comencem a muntar, o les cançons dels amics que comencen a girar. El cert és que m'agradaria parlar del molt que he aprés aquest cap de setmana, dels moments viscuts, del fred o del sol d'hivern reflectit en el mar o dels moments d'intimitat compartida amb un molt bon amic que em coneix com ningú, i amb qui he estat injusta i no he donat prou suport davant la seva amagada fragilitat.

Però com que sóc més de donar voltes i voltes al que em ronda el cap, egocèntrica a més no poder en aquest espai, em quedo amb tres preguntes que m'han fet aquest cap de setmana.

La primera, directe i innocent, però que em va tombar de valent, a mi i a tota la gent que ens envoltava, que per sort són tots molt propers. Va ser un cop de puny al fetge que no t'esperes i que trigues en reaccionar. D'aquelles intimitats que tothom coneix i que no pregunta, però que estan a l'ordre del dia. I que t'arriba sempre, en el moment menys indicat, quan et sents més vulnerable i sense saber què dir, sense ser ocurrent ni trobar la gràcia que faci vèncer el moment de tensió.

La segona, sutil i suggerent, enmig d'un joc. Igual d'innocent però descobrint-me parts de mi mateixa que desconec, maneres de mostrar-se que no dones importància perquè no acceptes, però que saps que són tan reals com el fet de no ser àgil en els jocs de rapidesa mental que tant t'agraden però que sempre t'acaben fent sentir una mica absurda.

I la tercera, però no per això la menys important (potser és al revés), a cau d'orella i que et desquadra. Que no saps com entomar, perquè no saps entendre en quina intenció està feta, i perquè no coneixes la resposta. O potser si que coneixes la resposta però és part de tan endins que sembla que no s'hagi de veure mai. Perquè parla de la pròpia essència, de com ets. No em considero humil, tinc molts pardals al cap, i per contra sovint em menystinc força, i això tampoc seria senyal d'humilitat. M'impressiona on estic, m'aclapara i m'espanta. Tinc por de no estar a l'alçada, de no fer bé la meva tasca, però estic contenta de ser-hi i sé que és tasca meva fer-lo meu.

Sovint, tinc el cap a quarts de quinze, penso tantes coses alhora que no presto atenció al que els altres diuen, però el cert és que dono massa importància al què opinen els altres i per això, preguntes sense més importància resten en mi donant voltes i voltes.

I llavors em pregunto, com havia aprés a que no m'importés tant?

RC: Desembarcament a Normandia

Mai va explicar ni un petit detall d’aquell dia. Però les nits d’estiu, l’avi tenia malsons. Havien passat ja molts anys però alguna cosa encara es removia per dins seu, calfreds, males contestacions i quan s’acostava el dia, un hermetisme complert.

Mai parlàvem d’aquell fet, volia fer veure que no havia passat i sols l’àvia va anar teixint historietes dels seus records, dels seus malsons, de les cures de les ferides, de les seves confessions, i va anar construint un heroi. El nostre heroi.

El dia que es va cremar el bosc, quan veiem les flames córrer per les serralades acostant-se a casa virulentament, es va calçar les botes militars i se’n va anar al costat dels bombers, a primera línia, desobeint els consells de tots que li demanaven marxar pel fum que l’ofegava. Deia que no podia deixar que tot aquell mal vencés.

Segurament mai va pensar que la seva joventut el marcaria tant. Segurament, mai va pensar que lluitar per la llibertat comportés tant de dolor.

Per això sempre ens deia que la violència no porta enlloc, que la confrontació per uns ideals sols porten la destrucció i dolor. Per això mai va creure en res, sols en les persones de cor. I per això sempre es va fer estimar tant. Perquè ho donava tot al seu pas, com havia aprés anys enrere amb les botes ben xopes i pesants.

ps. Nova aportació a Relats conjunts. Aquest cop difícil, i una versió lliure i canviada de lloc, no a Normandia sinó a l'Ebre.

Recuperar les claus

A la feina solen dir que sóc força intuïtiva amb la gent que arriba, que els calo de seguida. Sovint els dic que no ho considero pas una virtut ja que fa mostrar-me amb reserves, i potser trigo molt a connectar amb la gent.

Per altra banda, em costa molt enfrontar-me amb la gent. Sols quan estic molt dolguda surt el pitjor de mi, i tampoc n’estic orgullosa d’això, doncs tampoc és que me'n surti gaire bé. M’agradaria poder afrontar les coses amb més delicadesa o més serenitat i en el moment adequat, no quan tot m’explota a les mans.

Sabia perfectament que tindria problemes. Que seria complicada, i de fet fa temps que pensava que havia estat un error. Però com la necessitat podia, doncs vaig mantenir el vincle malgrat els primers indicis, i perquè cal donar segones oportunitats. A més, sóc molt despistada, molt poc endreçada, força desastre, i per tant, sempre considero que no puc ser exigent amb qui també es mostra així.

Hi ha a qui ho perdones tot i aguantes tot, doncs també ho fan amb mi. Però això no inclou que hagis de ser igual d'indulgent amb tothom i en tots els àmbits de la vida. I costa, costa molt ser més o menys felixible, més o menys dur.

Vaig llogar la plaça d’aparcament i ja des de l’estiu sabia que aniria malament. Entenc que no és una despesa vital i que per tant es pot anar posposant per a d’altres prioritats, però per a mi si que és una font d’ingrés necessària. Entenc que les coses estan magres i que cadascú se sap els seus problemes, i jo els meus, però també considero que el més sa és afrontar com van les coses. I no generar-se deutes. Sempre confies que la situació canviï, però no sempre es pot donar i cal ser egoista i mirar per un mateix.

No em paguen el lloguer de la plaça des de novembre. D’acord, no fa tant, però per mi és una eternitat. Crec que he tingut paciència, però en canvi sento que no he estat prou generosa. Anar reclamant que et paguin no és una cosa que faci gràcia, i tampoc hi he estat a sobre com un corcó. Ara, l’altra part m’ha dit que sols pot agafar i deixar la plaça i li he dit que d'acord, sense donar-li una nova oportunitat.

Però per què queda el regust de no haver estat prou pacient o indulgent i alhora de que m’han pres el pèl? Li he de reclamar els mesos passats, però durant quant de temps?

Perquè afrontar coses que semblen tan fàcils de portar es fan tan difícils?

I ara

I arribes a casa després d’un altre dia gris de treballar, alces la mirada a l’edifici i veus voleiant el falcó. El guardià diligent que espanta les destructores gavines de fer picossades a les plaques solars de casa. I seus al banc. Admires la seva elegància, el seu vol, el donar-se a tot, la valentia i lleialtat d’aquest animaló i gaudeixes del silenci del moment i la pau que es desprèn.

I llavors és quan sents clarament que més que mai has de tenir força i valentia per fer el que no vas fer molts mesos enrere. Més força encara, doncs ho havies aconseguit, però t'ho vas carregar tot en el moment que vas decidir tornar a compartir el viscut, tornar-ne a parlar, tornar a remenar els bons records, sense voler ni esperar res però donant voltes innecessàries, a encadenar-te, a encegar-te davant els subtils i covards avisos, i a viure de ple allò que esperaves viure de lluny i que ni pensaves que t’afectaria tant. I que et fa perdre-ho tot. Fins i tot, i sobretot, la dignitat en tu mateixa; perquè malgrat les coincidències, malgrat el que no entens, malgrat cert engany disfressat de mitges veritats que vas haver de preguntar, malgrat tot el parlat, saps que si hi ha alguna culpable d’arribar on has arribat, ets tu mateixa.

I saps que trobaràs la força i valentia, que d’altres n’has sortit, malgrat estiguis cansada d’haver de remuntar. Que cal posar en ordre altres realitats domèstiques més complicades que no poden esperar, el dia a dia que s’acumula o dels problemes més terrenals dels amics que semblen ajuntar-se a grapats. I saps que comptes amb els qui et porten del braçet, els qui et fan sortir de casa, els qui et van avisar del que estava passant perquè eres incapaç de veure-hi clar, els qui t’esbronquen per maltractar-te, els qui t’aguanten tot el que t’aguanten; dels qui saps que mai et deixaran ofegar del tot en les pròpies misèries i pitjors malsons.

I així puges a casa, obres les finestres perquè entri el vent i airegi les quatre parets, treus per fi les llums de Nadal, encens una espelmeta de vainilla, poses música que no fa mal escoltar i comences a fer neteja, física i mental.

I recomences a reconstruir-te, sense saber com ni sense saber què dir ni a casa teva, la casa que decideixes no tancar perquè és part de tu mateixa. I a pas de tortuga comences a veure-hi encara que només esbocis un tímid somriure mentre el puck contempla atentament el vol del falcó que s’allunya definitivament.



ps. un retorn estrany, però que havia d'escriure.
Hi ha coses que no tenen remei. Que fan mal i en faran, però què hi farem, la vida pot ser molt cruel.

Sense títol

Quan era petita, mooolt petita, vaig tenir combulsions. Jo no me'n recordo, però no éren de febre i a casa van patir. Em van haver de fer proves, com un encefal·lograma. Estava tot bé i mai van saber el perquè, sols van desaparèixer.

La mare, sempre em diu que sóc un llibre tancat, que no deixo sortir els meus pensaments, doncs mai li explico res del que em mou. Però de tant en tant, quan em veu ofuscada en els meus pensaments, quan veu que dono masses voltes a les coses sense dir res, em fa un massatge al cap i em recorda el que li van dir: “ la seva filla déu n'hi dó de quin potencial que té, serà “d'armas tomar”.

Aquesta frase m'ha acompanyat durant molts anys. Sovint penso que penso massa. Que m'agradaria deixar de donar voltes al que no entenc o no controlo. Un simple fet pot tenir mil i un sentits dins del meu caparró. I això em tortura, em fa sentir malament i m'encadena.

Temps enrere vaig arribar a estar en pau amb mi mateixa. I no donava tantes voltes a les coses o sabia controlar els pensaments, sense que em condicionéssin. Vaig aprendre a viure amb mi mateixa, a sentir-me bé i a saber que la hipersensibilitat en les coses tampoc era un desastre del tot. Va ser una bona època. Era i em sentia lliure. I com que estava forta i em sentia bé, em vaig posar nous reptes, en allò que em costa més, les relacions interpersonals. Un dels reptes va ser la creació d'aquest blog.

Ha estat fantàstic. He conegut gent increïble, sou fantàstics. M'he esforçat i m'ha ajudat a obrir-me en certs aspectes que sovint no deixo veure.

Però darrerament em sento enrere. Torno a donar masses voltes a les coses, sobretot les que no funcionen, no les allibero i ja està. Els meus pensaments m'esclavitzen i em fan dir coses que no sento o fer-me pesada en certs aspectes. Em sento dins d'espirals sense sentit, donant voltes en cercle que cada cop és més fosc i hi ha qui em diu que potser és el que ja m'agrada, l'estar trista. Però en el blog no vull entrar dins d'aquest parany. I tampoc puc fer veure com si res. Els darrers posts intentava ser positiva, em canso de ser negativa, però fa temps que no sóc autèntica, o jo no em sento autèntica.

No vull tancar el blog. M'entristeix moltíssim. M'aporta moltíssim, tinc molt d'afecte a molts blogaires, encara que no m'atrevís a anar a Berlín per vergonya. El blog ha estat, i és, molt important per a mi. Gaudeixo moltíssim de la companyia, de les vides diferents i alhora iguals, del respecte que ens tenim, de l'afecte que sentim. De les relacions que es teixeixen, del suport que ens donem. Moltes de les persones que hi ha per aquí són més importants que d'altres amb qui puc sortir de festa.

Ahir una noia del grup em demanava el nom del blog, doncs darrerament en parlem sovint al grupillo. Té trampa, ja sabeu, no és fàcil de trobar si el dius però no l'escrius i no sé si el trobarà, però és que és part de mi mateixa, és dels llocs on sóc més jo mateixa, sense que això signifiqui que sigui diferent. Però és part de la meva intimitat. Molts dels d'aquí coneixeu millor com sóc dels qui em veuen el rostre. O això m'agrada pensar, doncs sovint m'agrado més aquí que quan em miro al mirall.

Els darrers dies parlem molt de tancar blogs, d'amics que es donen temps, de no tancar, de caducitats,.... ja sabeu. I a mi em ronda abandonar el vaixell, de la mateixa manera que també em ronda obrir un segon blog de cuina i restaurants. Contradiccions pròpies. Per això aprofito ara, em dono uns dies per pensar-ho, però necessito posar distància, estar un dia per casa sense l'ordinador encés, sortir fora malgrat se m'hagin acabat les vacances. I així entendre la importància d'aquest espai i tornar amb les piles carregades de bocins per dimecres.

Cap nen sense joguina

Avui m'han demanat que cregués en els Reis, que diuen que si la nit de Reis demanes un desig amb molta intensitat, ells ho reben i tard o d'hora (si et portes bé) et porten el que els has demanat!

Per si de cas no hem estat prou bons minyons, perquè no comprem alguna joguina perquè cap nen es quedi sense Reis?

Us deixo dues opcions:

Cap nen sense joguina

Recollida de joguines noves a Sants

ps. La primera opció m'ha arribat al cor perquè l'ha penjat al facebook una ex.-nena que de ben segur que algun any els Reis se li van despistar una mica.
La segona, perquè és en la que crec, la que cada any fa que la mare es miri les nines ben bé una hora per triar-ne la més bonica, com quan érem petites.
De ben segur que al vostre barri o població hi ha alguna iniciativa semblant.

ps2. No em dóna temps de contestar els comentaris de l'entrada anterior, però demà segur que els comento!! Però avui és el dia M, el dia d'una de les millors amigues i tinc moltes coses a fer encara.

Password

Fa molt de temps vaig sentir en algun lloc que hi havia una nova malaltia, o més que malaltia, una nova preocupació. I és la manca de memòria per retenir dades.

Hem de retenir tantes dades a la memòria que els nostres discs durs han de tenir una capacitat excepcional. Començant per números de telèfon, seguint per números de carnet i sobretot, sobretot, per retenir les claus i números pin.

Aquests dies tinc sobresaturació. Dels números de telèfon ja sols recordo els fixes quan truco molt sovint i aquells que vaig memoritzar de joveneta, així recordo perfectament els números de telèfon de casa els pares dels amics però no pas els de casa seva d’ara. I ja no diguem mòbils, només em sé el de ma germana (que va tenir mòbil abans que jo, ja que em vaig negar durant força temps a tenir l’indispensable mòbil d’avui en dia).

Però la cosa es complica a nivells informàtics i claus d’accés. A nivell laboral gestiono dos correus electrònics i he comptat que tinc accés a unes set aplicacions informàtiques on cada accés ha de ser diferent. Uns amb lletres, altres amb números, altres combinacions de números i lletres. I el pitjor és que de tant en tant, per seguretat, han de canviar-se les claus d’accés. Mai recordo d’apuntar-me les claus d’accés i si ho faig, segons la meva companya, sóc massa poc curosa amb la seguretat.

Això si, els límits de l’impossible arriben a nivell personal. Entre targes, carnets, i d’altres andròmines tinc un moneder que és pes pesant. Tinc tres, no quatre, correus electrònics, encara que un el vam crear per a temes sindicals i ja ni intento recordar l’accés. I infinitat d’accessos a xarxes, plataformes de música, d’entrades a llocs que t’interessen de tant en tant,... i es clar no pots posar la mateixa clau a tot arreu. Intentes jugar entre tres o quatre claus, però llavors és quan arribes després de temps de no entrar a algun lloc i és una missió impossible. I el calvari de recuperar la clau és gairebé tan feixuc com un procediment administratiu.

Cada vegada que oblido una clau d’accés penso que he de fer un llistat per recordar-les, però després t’agafen mil i una pressa i mai acabes fent-lo. I llavors,...llavors ja és el caos. Tot el cervell és un munt de lletres i xifres per intentar recordar les coses més absurdes.

ps. I això que me les donava de tenir gran memòria!

Ordre i seny

Amb ganes de recuperar certa normalitat, certa rutina (cert avorriment?), torno a la feina. Tornar als horaris habituals, als qüestionaments habituals, als somriures de sempre, les bromes, els canvis que venen, els silencis i la tranquil·litat del dia a dia. Encarar la realitat.

Tornar a posar ordre i seny. I començen a quedar enrere les darreress dues setmanes, mig esbogerrades i mig caòtiques, amb pujades i baixades, posant en joc tot el que sóc i tot el que tinc.

I llavors és quan te n'adones que no saps ben bé on pertanys, o més ben dit si vas cap on vols anar. Veus famílies al teu entorn, però quan prepares un sopar només tens ganes de festa. Surts, rius, t'ho passes bé, però a l'endemà ni t'aguantes i et sents ridícula de portar les ulleres que portes. Intentes explicar a la gent la festassa i sols et miren com amb cara rara ,fent coses que ja no et toquen. Segurament, perquè sento que faig coses que ja no em toquen. Tens converses d'adolescent i hi ha plantejaments d'altres que no entens, sembla que tot estigui sent un ball de carnaval quan encara falta molt per la disbauxa.

Però vas fent. La família dels amics et porta i, en el fons, siíque saps que el camí que vols portar , que no és cap disbarat i que mentre el seny no s'imposi, mentre un camí no s'obri de manera clara, millor deixar anar la rauxa, que ja durant massa temps va estar sota cotilla. Encara que això suposi esforçar-se en allò que et costa més. Perquè sinó, què queda?

Ha estat bé durant unes setmanes. Ara, tornar a posar fil a l'agulla, tornar a mirar endavant. Amb els propòsits d'any nou per complir.

ps. aquest post no és massa clar i tampoc volia que fos el primer de l'any, però mentre no arriben les fotos que han d'arribar de la nit de cap d'any, sols val recordar-la.

La foto no té gaire a veure amb el text, però Friends és tan gran! I aquest capítol és boníssim!