31/12/15

Balanç 2015


Per fer el balanç, m'agrada revisar el post de l'anterior, el què aconseguit, el que no,.... i així ho havia fet. Però, com sempre, el to tristot o negatiu s'apoderava de les paraules. I sabeu què? Que no és pas així, ha estat un any genial!!!!!!!! Així que, què carai, les penes al sac i ben lligat, les frustracions a la foguera i les decepcions, a l'oblit.

La mare està estabilitzant la seva malaltia, per molt que s'ha envellit de cop. I el pare ha fet 70 anys. Ma germana espera un fill i a mi, m'omple de felicitat i ganes d'aprofitar aquest bon moment familiar. Pensar en cosetes pel petit Pol fa que totes les desavinences desapareguin com la boira en un dia assolellat. A més, crec que he fet les paus amb el meu passat, amb les àncores que m'impedien ser jo mateixa per la sobreprotecció (involuntària) rebuda de petita que m'ha omplert de pors i barreres. Poc a poc les vaig superant.

He incorporat un munt de persones o activitats a la meva vida. I no he volgut renunciar a res del que ja tenia, que era molt, i es clar, no sempre és fàcil de gestionar. El club de lectura és una realitat, que s'eixampla en sortides a teatre o alguna presentació. Les vuit dones (havíem de ser vuit) m'aporten un munt d'energia, de pensament crític i d'amistat molt gran. He recuperat alguna amistat que s'havia refredat, i tot i que és cert que cada cop em sento més lluny del nucli dur dels darrers anys i que he hagut de dir prou a adaptar-me sempre a anar amunt i avall per veure'ls, hi ha moments especials, com les visites a Leuven, que són l'alè que em recorden que els estimo moltíssim.

Per altra banda, tinc propostes per a noves activitats, com un grup de tasts de vins, participar en una coral o aquell voluntariat que fa temps que em ronda pel cap, però no hi veig temps per implicar-m'hi i em sap molt de greu dir que no, doncs sé que m'encantaria fer aquestes activitats. Tard o d'hora trobaré l'espai i oportunitat.

A la feina, he recuperat la paga que ens havien tret, i com que la tinc prorratejada, ha estat un alleugeriment considerable. Tant, que no he llogat l'habitació durant tot l'any. A més, vaig tenir l'incident de la fuita d'aigua, un maldecap, que després va ser ben recompensat i que també m'ha ajudat a posar la llar una mica al dia (ai, no, que al final no vaig pintar!).

Tinc moltíssima feina, treballo moltíssim, però també és cert que feia molt de temps que no gaudia com gaudeixo ara, d'anar a treballar. La meva companya i jo fem molt bon equip, anem a una i malgrat encara no tenir cap, se'ns reconeix la feina i l'esforç, i encara que només siguin paraules, són meravelloses. Tant és així, que tinc ganes de tornar a estudiar, de formar-me una mica més per poder millorar. I això si que és un gran repte pel 2016. Un repte que m'encoratja i que no vull desaprofitar.

Potser, el punt i apart o el més fost és el de la meva militància. Continuo en el tercer curs de responsabilitat catalano-balear de l'entitat que estic. I continuo al centre on vaig començar. Ha estat un curs duríssim. Potser és el que m'ha marcat durant l'any. Tornar a obrir el centre, saber que hi ha infants del barri que, malgrat 10 entitats de lleure, no participen, era un repte. I no ens acabem d'ensortir. I tampoc acabem de formar el futur que volíem deixar amb gent més jove. És molt frustrant, ja no tinc forces, i de fet, ni ganes. Ahir mateix, un company que em coneix bé em deia, davant que em posava un munt de reunions “aviam Rita, tens el compromís, però no la voluntat. No et posis tantes obligacions”. I és cert. I m'entristeix, però la voluntat tira per altres bandes. Viure aquesta contradicció, aquesta ambivalència, em fa sentir molt malament, de manera que sóc conscient que comença a arribar el moment de replantejar-me el que faig.

I si, per últim, hi ha el Sr. E. Qui m'ho hagués dit, oi? Miro enrere i em sento completament aclaparada, dels sentiments que es desprenen, de les vivències, de les pors, neguits, discussions. No és fàcil, qui va dir que ho havia de ser? I sí, sé que sempre explico el dolent, però reconec que fer camí plegats, de moment, és fabulós. Que m'enfado perquè no és l'home perfecte que havia somiat? però que potser jo sóc una dona perfecta? No! per sort. I potser no és la relació convencional que s'espera, potser hi ha qui no ho entengui, potser no sigui ni detallista i molt diferent en manera de fer, però ens entenem, riem i ens ho passem bé junts. Quan estem junts, tot és possible. I de fet, potser no he fet un gran viatge, però tots els petits camins fets, els racons de Catalunya descoberts i les vacances al Pirineu han estat font de vida.

Així doncs, què puc esperar del 2016? Que continuï així. Reprendre el repte de cuidar-me, aconseguir fer dieta i aprimar-me, ja seria un repte prou considerable. A més li afegeixo el que deia d'estudiar. I qui sap, potser fer un pas més en la relació? Qui sap. De fet, la màgia està en que cada moment, la vida et sorprèn.


Així ho aniré explicant (espero!)

ps. I bé, no parlo de política. No cal, oi? que quin panorama tenim muntat!
I si, he descuidat el blog i les activitats blogaires. No sé si dir que espero esmenar-ho. Però si, us dono les gràcies, per continuar passant per aquí, encara que estigui a mig gas.
La foto, el pantà de Siurana, des de Siurana, El Priorat.

28/12/15

Resum 2015: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

L'impàs entre Nadal i Any nou és el temps de recollir tot el què ha donat el 2015; fer balanços, llistes del fet/vist/sentit i de reptes. 

Com és tradició per la blogosfera propera, faig post amb el meu llistat d'activitats lúdico-culturals que omplen, de bon grat, el temps d'oci.

Aquest any incorporo el teatre que potser és l'activitat cultural amb la que gaudeixo més però que proporcionalment és la que menys realitzo, cal dir per què? 

Gràcies al Club de lectura torno a llegir amn una mica més de constància, tot i que el número de llibres que m'agradaria llegir sempre és molt més petit dels que acaben a la llista. Destacar que Dança amb dracs continua a la tauleta,... fa patxoca allà, eh!

Finalment, puc dir que reprenc i m'estic posant al dia amb pel·lícul·les gràcies a les biblioteques públiques, i és que com es pot veure, les c de cinema, també són força escases, i de fet m'estic tornant molt selectiva.

Així doncs, la meva llista de llistes.

Llibres:
La vida cuando era nuestra, Marian Izaguirre.
El perèntesi més llarg, Tina Vallès.
També això passarà, Milena Busquets.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler.
Es un decir, Jenn Diaz
En lloc segur, Wallace Stegner
Algú com tu, Xavier Bosch.
L'àliga negra, Joan Carreras.
Maic, Tina Vallès.
Primera part, Cèlia Suñol.
Mare i filla
, Jenn Diaz.
Les petites virtuts, Natalia Ginzburg.
La noia del tren, Paula Hawkins.

Teatre:
Santa Nit. Una història de Nadal
El rei Lear
Camargate
Incerta glòria
Incendis
Conillet

Pel·lícules:
Memorias de Africa (t)
El Hobbit. La batalla de los cinco ejércitos (c)
El mayordomo (d)
Alabama Monroe (d)
Vivir es fácil con los ojos cerrados (d)
'71 (c)
Red Army (c)
Tots volem el millor per a ella (d)
La ladrona de libros (d)
El origen del planeta de los simios (d)
Gran Hotel Budapest (d)
50 sombras de grey (c)
Guillaume y los chicos ¡a la mesa! (d)
La vida inesperada (d)
Antes de medianoche (d)
Mud (d)
Sobran las palabras (d)
El sueño de Ellis (d)
Mornning glory (t)
La vida privada de Pippa Lee (d)
Los intocables de Elliot Ness (t)
Los ojos amarillos de los cocodrilos (d)
Inside Out (c)
Boyhood (d)
Viatjar sola (d)
Monuments man (d)
Del revés (c)
Secretos y mentiras (d)
Lars y una chica de verdad (d)
Un lugar donde quedarse (d)
Hazme reír (d)
La mejor oferta (d)
La sal de la tierra (d)
Cuando harry encontró a Sally (d)
Thèrése D. (d)
God help the girl (d)

Series
El ala oeste de la casa blanca. T1 
El ala oeste de la casa blanca. T2 
El ala oeste de la casa blanca. T3 
Girls. T1 
Girls T2 
Downtown Abbey T1
Downtown Abbey T2
Downton Abbey T3
Downton Abbey T4
Mad men T1
Mad men T2
Mad men T3
Juego de tronos T4

ps. Xexu, tenies raó, l'any passat ja la vaig fer. Però era una versió ampliada de la teva de llibres.
Em costa destacar algun. Crec que tot i que ha estat molt prolífic, no en destaco cap.

Falta la música, que sempre havia estat ben present i que en canvi, darrerament, em costa força.

24/12/15

8/12/15

Fer un salt


Un dels conceptes que es porta és el de la zona de confort. I de la necessitat de sortir d’ella quan vols créixer i avançar. Hi ha molts articles i definicions, segur que molt millors que la que en pogués fer jo.

El cas és que darrerament he saltat aquesta zona de confort. En sóc conscient. Segurament, va ser molt motivada perquè les mancances que tenia em feien estar molt trista. Però, què passa amb el què hi ha a la zona de confort quan t’arrisques? Cal deixar el que hi ha enrere? Penso que no, de fet, jo no ho vull deixar pas. M’explico.

He tingut un nucli dur d’amistats, que m’omplien i em feien sentir segura. Però sé que necessitava eixamplar les amistats. En part, el blog ha estat una gran ajuda per sortir de la zona de confort. Va ser el primer pas i darrerament, he anat coneixent noves amistats que omplen un munt de necessitats i vivències que ni sabia que tenia i volia. Aquest primer salt de la zona de confort ha estat molt  plaent. Però, a més, he tingut un cop de sort i he conegut algú amb qui fer camí (una mica a pas lent o a trompicons, però camí). Conèixer el Sr. E ha estat fantàstic i he hagut d’abandonar la zona de confort per arriscar-me del tot: a obrir el meu cor per complert a algú, vèncer pors, moure’m molt més com una baldufa del que ja em movia, fer encaix a noves activitats, conèixer un munt de gent i situacions que sovint em col·lapsen, entrar dins de mons completament desconeguts..... I encara que és molt bonic i ho vull, no és sempre fàcil. Fa por, però també és màgic.

I què passa amb la zona de confort? Què passa amb els amics? Seria bonic poder dir allò de que hi són encara que no ens veiem tant. Però el cert és que tot canvia i les relacions també.  I darrerament, no trobo el meu lloc dins del què era la zona de confort. I m’enfado. Amb ells i amb mi mateixa. M’encantaria poder compartir amb ells tot el que estic vivint, però sovint no trobo espai. He deixat d’adaptar-me als designis d’anar sempre al barri de la meva infantesa  però això fa que sigui un satèl·lit dins del grup. I això, quan no ho vols ser, frustra molt. Segurament, hi haurà qui pensarà que quina xorrada explico però tornar a trobar el teu lloc amb tot el nou que tens, no sempre és fàcil. I perdre amistats mai m’ha agradat.

Espero que tot es vagi posant a lloc. La feina, suposo, que és meva. Però també tinc clar que no només és meva.
  

Ps I vosaltres? Heu estat conscients de saltar de la zona de confort?