Avui la convidaré a jugar.
Fa dies que la veig sortir de la porta del fons, justament fa cinc dies que vinc vespre rera vespre a aquest cau.
Per veure-la sortir a les dotze en punt com una ventafocs en busca del seu príncep, així m'agrada veure-la i no pas com una lleona en busca la seva presa.
Veure-la sortir, amb els seus vestits atrevits deixant entreveure els seus encants i aquell caminar segur i lleuger. Els cabells despentinats, amb el rínxol que li cau damunt les espatlles i que remena amb la mà quan et fa sentir l'únic home del bar.
I sobretot, sobretot la seva mirada, els seus ulls negres i grans, desafiant al món, sense tenir por de res i de ningú. Aquella mirada que et fon en un mar de desig i temor i que mai m'ha dedicat.
Cada vespre l'he vist, l'he sentit riure des de la taula més amagada, al fons, temerós que em veiés, frustrat per la ignorància de cada dia i alhora espectant que em descobrís admirant-la. I cada vespre l'he plorat quan ha tornat cap al fons, del braçet d'un altre home que no era jo.
Però avui, la convidaré a jugar. M'he posat el meu millor vestit, el vestit blanc dels diumenges. Tinc preparada la millor absenta de tota la ciutat, això m'ha assegurat el cambrer, i el billar tot per mi. Avui la veuré sortir, m'hi atansaré i la besaré. La faré sentir la dona més especial del món i ja mai més voldrà somriure cap home, mai més voldrà tornar rera aquelles cortines.
Li oferiré tot el meu petit jo, tot el que sóc. La meva rutinària vida, la botiga, una casa i un demà. Per adorar-la, estimar-la i fer-la feliç.
Avui l'hauria convidat a jugar. És un quart d'una i no hi és. Però jo continuaré aquí, esperant-la, per jugar plegats.
Fa dies que la veig sortir de la porta del fons, justament fa cinc dies que vinc vespre rera vespre a aquest cau.
Per veure-la sortir a les dotze en punt com una ventafocs en busca del seu príncep, així m'agrada veure-la i no pas com una lleona en busca la seva presa.
Veure-la sortir, amb els seus vestits atrevits deixant entreveure els seus encants i aquell caminar segur i lleuger. Els cabells despentinats, amb el rínxol que li cau damunt les espatlles i que remena amb la mà quan et fa sentir l'únic home del bar.
I sobretot, sobretot la seva mirada, els seus ulls negres i grans, desafiant al món, sense tenir por de res i de ningú. Aquella mirada que et fon en un mar de desig i temor i que mai m'ha dedicat.
Cada vespre l'he vist, l'he sentit riure des de la taula més amagada, al fons, temerós que em veiés, frustrat per la ignorància de cada dia i alhora espectant que em descobrís admirant-la. I cada vespre l'he plorat quan ha tornat cap al fons, del braçet d'un altre home que no era jo.
Però avui, la convidaré a jugar. M'he posat el meu millor vestit, el vestit blanc dels diumenges. Tinc preparada la millor absenta de tota la ciutat, això m'ha assegurat el cambrer, i el billar tot per mi. Avui la veuré sortir, m'hi atansaré i la besaré. La faré sentir la dona més especial del món i ja mai més voldrà somriure cap home, mai més voldrà tornar rera aquelles cortines.
Li oferiré tot el meu petit jo, tot el que sóc. La meva rutinària vida, la botiga, una casa i un demà. Per adorar-la, estimar-la i fer-la feliç.
Avui l'hauria convidat a jugar. És un quart d'una i no hi és. Però jo continuaré aquí, esperant-la, per jugar plegats.
ps. una nova proposta de Relats conjunts
17 comentaris:
Ai! com m'ha agradat!
És ben bé, que no s'ha de deixar res pel demà.
Un petonet i molt bon cap de setmana!
M'ha encantat. I està molt ben escrit, Rits. Com ho va preparant tot perquè al final aquell dia ella no hi sigui. Molt bon relat!!!
Com si ho visquessim, molt real...i suggerent!
la absenta fa miracles, però l'amor més!
Molt bo, de veritat!
I estic d'acord amb _MeiA_, no s'ha de deixar res per l'endemà. Hem de fer el que toca fer quan toca fer-ho.
AI ai ai!!!!Ja passa això ja...Oportunitats que desapareixen...Sempre passarà, hi ha coses que no són al nostre abast...O sí? La situació que descrius crea taaaaants remordiments a la gent! Però bé, ho hem d'acceptar, i no culpar-nos en ecxés per no haver actuat. A vegades, coses que a primera vista semblen ser la rehòstia i la solució als nostres problemes espirituals, no ho són. Sön nomnés un miratge. :o
Un gran relat Rits. Molt ben explicat. L'amor de l'home, inconscient, cec... només l'amor pot explicar una situació personal tan ridícula. Pobre home. M'ha agradat molt.
la timidesa, la por i la covardia sovint ens fan arribar tard. Bon relat
Molt bo, rits, m'ha agradat!
Déu n'hi do quina inspiració tenim eh :) m'agrada molt, acostumo a passar sense fer soroll, però aquest cop no podia callar, encantador.
Ooh, pobre! Avui que s'havia decidit, espero que tingui sort, se la mereix!
Oh, Rits!! Què maco!! M'ha agradat molt, molt...
Ho veig molt difícil, però m'agradaria que tingués sort i que pogués acomplir el seu somni...
moltes gràcies pels vostres comentaris. la veritat és que em va costar una mica escriure'l.
Cesc, un petó ben gran!!!! espero que vagis fent camí. Jo tb vaig passant per casa teva sense fer soroll i els teus petits detalls van dient moltes coses!
Un relat molt bonic! Jo també m'he inspirat una mica com tu, però diferent a la vegada. Però ho expliques i ho escrius molt bé, aquest amor amagat des de la taula més arreconada...
Tot el meu petit jo. M'ha agradat aquesta frase. Bon relat. Un petó, RITS.
Ostres, pobre! No sé què ha passat amb aquest quadre, prò sembla que a tots ens ha despertat un punt de tristesa o amargor que ens ha fet explicar històries tristes o amb finals tristos... vaja...
Molt bon relat, Rits! :D
llegir tot el bloc, bastant bo
Publica un comentari a l'entrada