RC: Keith Haring

(Aviam si trobo el telèfon... si, si, és aquest)

- Eeeeeei, tiuuuu! Què passa nen!!???!! quant de temps, eh!! Sóc jo, en Charli! Com pot ser que ja no em coneguis!! tampoc fa tants anys! Bé, si, potser uns deu. Com estàs? Com et va tot? Continues produint pelis? Segur que t'has tirat alguna famoseta, eh, com te les gastes!..sí home! No et crec pas, amb tanta aspirant a actriu i tu ben fidel a la TEVA Judit,...aaaaah, no m'ho empasso... d'acord, d'acord, si tu ho dius. Jo? Bé, vaig deixar la sèrie,... no, no, és mentida allò de conflictes amb el prota, ja saps, la gent que li agrada molt xerrar sense saber-ne res, encara que t'he de dir que el tio era un imbècil acabat... si, un notes.... Si, em vaig quedar una mica penjat, però bé, vaig fer un parell de negociets, i van tirar prou bé,... ja m'entens, coses d'aquelles que se'ns donaven bé. I bueeeeno, ara vaig fent.... si, si, de la Fanny em vaig separar,... com t'ho diria, … buscàvem coses diferents; ja no era divertida, es passava el dia de mal humor i ens fèiem mal amb mil i una discusions... crec que tot allò que ens va passar, l'accident, el nen, la Romina... van ser masses coses. Ara crec que està amb un paio pintor,... t'imagines? Un hippy d'aquests que va de transcendental per la vida.... un carcamal, i tant! Va, ja s'ho farà. Si, vaig fent, ja saps, sense lligar-me a res ni ningú...vivint-la! Fa uns dies em vaig trobar el Berni, osti, com està el paio, s'ha engreixat com vint quilos i anava amb tres crios. Recordes que enmig de la gira continuava estudiant? Doncs si, si, s'ha muntat un despatxet i porta tot de judicis immobiliaris. Un crack!.... au, va, que era un avorrit! Quan es posava en plan filosòfic no hi havia qui l'aguantés. Sempre dient-nos que no ens fèssim les festasses que ens féiem. Ah!.....Però …. d'acord, ja sé que ens hem fet grans i que ja no som les estrelles del pop que vam ser. Per això et trucava. Aquest matí mirava fotos, veia el nostre disc, allà, tots cinc ballant, amb cares d'adolescent, creient-nos que ens menjaríem el món. I us he trobat a faltar. Junts, tots cinc érem invencibles, podíem amb tot, ens fèiem costat i encara que semblés que ens rèiem els uns dels altres, el cert és que érem una pinya, una família. La millor que he tingut mai. I us he enyorat. Segur que si us tingués més a prop la meva vida seria més digne. Tan debò poguéssim tornar enrere. Potser a tu no et cal, però per a mi van ser els millors anys de la meva vida. Vols dir que puc tornar a sentir-me tan realitzat? Si? De debò? Què dius? Que m'ajudaràs? ….ehemmmm, m'has deixat sense paraules. D'acord, demà ens veiem i ens hi posem. Gràcies, tiu! Un petó.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Voltes i voltes i voltes....

Com fer-ho? Hi ha alguna manera?

Em van dir que no s'havia de jugar amb els sentiments. I és cert, com també és cert ue quan entren en joc, pot ser tot tan difícil. I com voldria que fos de fàcil.

Perquè és tan fàcil deixar-se portar, pot ser tan bonic.

Però si saps, si creus que no va enlloc, com trobar la manera? Perquè han estat tantes les vegades que darrerament he estat a l'altre bàndol, que ja no saps com voldries que fos.

Hi ha qui em diu que he de mirar per mi, que només em tingui en compte a mi i faci el que em plagui.

I qui sap, tinc la sensació que la que m'acabaré fent mal seré, novament, jo. 

O potser, com sempre, és que li dono masses voltes de cargol. Millor que passi Sant Joan i que el foc, les coques, els petards i els riures aclareixin tot plegat.

ps. Bona revetlla a tots!!!!!

la foto, per a les votacions del concurs de truites que fem aquest vespre!

Dijous? Little black dress!

Fa molt, moltíssim, temps, en algun lloc vaig llegir o algú em va explicar -no aconsegueixo recordar com o qui- que els dijous era el dia que la gent s'arreglava més per anar a treballar i que era el dia de la faldilla. Els dijous, matemàticament, les noies ens arreglem més per anar a treballar i ens posem faldilla. Primer, incrèdula davant una afirmació que sembla més que tonta, me'n vaig riure. És més, el lògic no seria que ens arreglessim més els divendres? Per allò de començar el cap de setmana..... Però amb les companyes de la feina varem fer la prova. I va resultar científicament cert. Els dijous el nombre de faldilles i vestits més acurats es multiplica.

Per altra banda, hi ha el concepte del little black dress. És un vestit senzill, curt i de color negre que serveix per a tot i que sempre queda bé. Això que les fashionitis diuen que s'ha de tenir com a fons d'armari. Un vestit que sempre et deixa en bon lloc, que pots combinar de mil maneres. És clar que no pot quedar igual de bé que a la preciosa Audrey (això ja només està reservat a unes poques afortunades).

Doncs avui, per art i gràcia de les coincidències, ha estat un dijous de little black dress a la feina. Almenys tres persones del meu entorn proper anàvem amb vestit curt i negre. Però el més curiós era que fins a cinc persones més anaven arregladament de negre (i texans). Més que unes oficines administratives semblàvem oficinistes uniformades. Totes per diferents motius, però per a totes avui no era un dia com un altre, era un dia de little black dress.

I he de confessar que m'ha agradat. Feia temps que no em sentia bé, que no em cuidava la manera d'arreglar-me per anar a treballar, o més que arreglada (mai em veuran amb trajo), cuidada. I sembla mentida com et sents de bé si t'agrada com et veus.

 

ps. en fi, un post una mica frívol, que ja va bé amb els temps que correm. I per cert, moltes gràcies pels ànims amb en puck. Sembla que va millorant, espero que ben aviadet s'acabi tot.

Pucket, Pucket

Ets el més important de la casa, ho saps, oi?

Quan arribo i em vens a veure, m'alegres el dia, la tarda o la nit. I quan no vens, el primer que faig és buscar-te. I si arribo de nit, m'encanta fer-te emprenyar despertant-te.

Però tenim la relació que tenim. A tu t'agrada fer la teva i venir a tocar-me la panxa o buscar mimitos quan vols, i a mi ja em va bé no tenir-te sempre al darrera.

I de vegades no me n'adono de cosetes. Fa una setmana vas començar a vomitar repetidament. Primer vaig pensar en el pèl i que feia molt que no et donava malta. Però la cosa es complicava. I em vaig començar a preocupar.

Mai hagués pensat que em preocuparia tant per un animaló. Però veure't aixafat, passant-ho malament, se'm
trenca el cor.

Primera visita a ca la veterinària i per fi els vòmits deixen de fer-nos maldecap. Però no vols menjar, i després de quatre dies, dissabte al vespre, altre cop al metge: radiografia, ecografia, anàlisis,... t'ho deixes fer tot, fins i tot que et posi el termòmetre. Ets tan bo.

I avui, que ja et veig menjant, ara resulta que has perdut massa pes i que això pot no ser bo per no sé què del fetge, que no has de fer l'operació bikini! Només tinc ganes que tornis a ser tot tu. Que vinguis i et jeguis al sofà mentre bloguejo, que vulguis tastar tots els menjars, que em mosseguis els peus per jugar. Tinc tantes ganes de veure't bé.

ps. i sempre passen les coses quan menys oportunes son. Quin cap de setmana!! Surrealista, pero bonito.

Això si, la malaltia del Puck, amb tot, ha tingut una cosa ben bona. Una complicitatcom molt temps enrere. Com ho trobava a faltar. Tinc problemes per penjar la cançó. Demà reedito. I espero poder visitar blogs.

Un dia al bar de la facultat

Hace unos días, mientras leía las crónicas del concierto de The Cure en el Primavera Sound, pensé como me gustaría ir a un concierto de ellos contigo. O alguno de Depeche Mode. Ayer, en el concierto de New Order me supo mal no haber pensado en enviarte un sms para si querias venir, al final teníamos entradas de sobras.

¿Te acuerdas como nos conocimos? Si, seguro, lo hablamos muchas veces cuando estamos todas juntas. Pero hay una cosa de aquel día de octubre en el antiguo bar de la facultad que quizás no he dicho. No me caíste demasiado bién. Tampoco mal, eh! Pero no fue por la estética o por las historias que contabas, és que no callabas!!!! no había forma humana que dejaras de hablar.

Y sigues hablando. Y a mi me encanta. És quizás lo que más me gusta de tí. Y tu bondad. Pero és que explicas tantísimas cosas, aprendo tanto. De cultura, de libros, de derecho, de vida, de miedos y de superaciones. Nunca dejas de sorprenderme.

Y también me haces hablar. Escuchas y te cuento cosas que cuento a muy poca gente. En mi castellano acentuado catalan, però mira que hemos intentado cambiar al catalán, e incluso a mis amigos les hablas en catalán, però no hay manera. Y siento que hay complicidad.

Me abriste los ojos a un mundo nuevo. A una manera diferente, questionable, crítica, de pensar. A mil y un grupos de música: desde los ya mencionados Depeche o The Cure a Sisters of Mercy, Joy Division, Soundgarden, Pearl Jam, Rammstein, Smashing Pumkins, y también Alaska y mil y una frikadas … y si, ya sé que és pasado, pero me encanta poder estar orgullosa de decir que tuve una amiga siniestra, vestida de negro resaltando los ojos fanta de limón. Y yo, que llegaba con mis canciones de rock català. Poco a poco, con las amigas del colegio iríamos descubriendo todo un mundo ante nosotras que tu ya conocias.

También recuerdo una tarde en un tren. Una conversación desastrosa y un distanciamiento. No podía seguir lo que me pedías, no podía y mira que era absurdo decir que no, pero estábamos en momentos diferentes y no podía seguirte. Aún me sabe mal.

Por suerte, la amistad resistió y ahora nos vemos mas a menudo. Y te siento feliz, contenta, con un camino, duro y difícil, pero establecido. Y me hace muy feliz.

No veas como me gusta haberme equivocado en mi prejuicio. En otoño hará 18 años que nos conocemos, la mayoría de edad de nuestra amistat. Y sigue allí. Con altibajos, a temporadas más cerca y a temporadas, más lejos. Però sigue y seguirá.

ps. Disculpeu un post en castellà, però no podia escriure'l en català, no sé parlar d'aquesta persona en català. I això que el meu castellà és dolentíssim! Espero que no us sàpiga greu.

Bocins de dimecres

 
Potser ningú se n’ha adonat; jo sí. Fa molt de temps que no escric bocins de dimecres, instants que fan passar millor la setmana. Em sentia obligada i forçada quan els feia. Els ànims baixos i el poc temps que tinc per postejar darrerament no ajudaven i em sentia encadenada a cada setmana fer-los, buscar-los, escriure’ls.

Aquesta setmana, les notícies econòmiques i laborals, tant a nivell general com al particular, no son gens bones. Però el cert és que, malgrat físicament no em trobi massa bé, els ànims van amunt emocionalment. I ja fa un parell de setmanes que tinc ganes de retrobar-me amb ells. Perquè malgrat l’ambient general s’enfosqueix, malgrat el rescat ens sigui perjudicial a tots i tot és depriment, hem de poder trobar llum en les petites coses, les que no ens podran treure:

★ Cadascuna de les lletres del nou disc de LOL. Brutals i en alguns casos, massa properes i tot. I si s’ajunten amb aquest vídeo, llavors tenen màgia (i mira que al principi em va costar el disc. Aquest vídeo és preciós i a més, cada racó m’és molt conegut i proper).

★ Un entrepà i vinet a la terrassa.

★ El somriure hieràtic terrassenc.

★ Un missatge inesperat.

★ Recrear Invernalia, fer-ne uns riures tots plegats i que et segueixin la broma.

★ Malgrat la tensió diària, que una persona externa que t’està auditant com mai fins ara et feliciti per la feina ben feta i et demana que no canviïs mai la manera de treballar.

★ Sentir que, malgrat tot, ens en sortirem.

★ Un petit hort-urbà a l’ombra que m’han regalat.

★ L’entrada gratuïta al meu primer Sonar de demà. Amb New Order i DJ Amable! Per recordar els vells temps de joventut a l’A+Saco.

ps. I quins son els vostres bocins?

ps2. No em comprometo a fer-los cada setmana. Ja se veurà que dura aquesta ratxa....

Regirant

Avui he remenat correus antics. M’he transportat força temps enrere. Un dia, vora la màquina del cafè, va venir una companya mig atabalada i em va “vendre” un amic del seu marit. Volia muntar una cita a cegues; un sopar tots quatre perquè era l’home perfecte per a mi (el més curiós és que ella tampoc em coneixia gaire i per tant no sé com podia saber quin tipus d'home m'interessa). Poc avesada a aquestes coses li vaig dir que li passés al noi el correu electrònic i que ja veuríem. Amb el noi en qüestió ens varem creuar un parell de correus; li vaig demanar que m’expliqués alguna cosa d’ell i em va enviar una biografia detallada. En aquell moment em va espantar, no em calia tanta informació! Però, estava bé i cal dir que el noi s’ho havia currat. Per tant em vaig seure davant l’ordinador intentant explicar qui sóc i d’on vinc.

I no és gens fàcil. Ens diem que ens coneixem, que sabem com som, acceptem (o no) els nostres defectes i exaltem les nostres virtuts. Pensem i ens alegrem d’allò que hem viscut. Ens entristim d’aquelles oportunitats que hem deixat escapar o que no se’ns han donat, alguns maleïm quan hem tingut por i aquesta por ha vençut davant la inquietud de la incertesa. I encara deixem caure alguna llàgrima per aquelles ferides que ens ha portat això de viure.

Tot nosaltres és difícil de dir, d’explicar. S’ha de viure. S’ha de descobrir. S’han d’anar generant petits cercles, cercles de confiança i d’intimitat. Podem explicar vivències, fets, però l’essència, allò que som, cal anar-ho veient poc a poc. Hi ha qui tindrà poques cuirasses, poques capes dins la ceba, però n’hi ha que en portem moltes, moltíssimes, i anar-les deixant caure és cosa de temps i confiança.

El curiós és que hi ha amb qui vas deixant anar cuirasses molt lentament i en canvi hi ha qui en deixes algunes, amb d’altres més i hi ha amb qui esperes poder-te desprendre de totes. I també és cert que hi ha gent amb molta habilitat, gent que sap veure malgrat posis cuirasses damunt.

Miro el que li vaig explicar de mi. Em faig gràcia. Em sorprenc com vaig ser capaç de sintetitzar i explicar coses de la meva vida. I com em protegia en allò que no volia explicar. Com tenim mecanismes per protegir-nos i com pots deixar de ser inaccessible. Inaccessible, una paraula que encara que en aquesta finestra no es pugui visualitzar, hi ha qui em diu que em defineix.

També m'ha fet gràcia el que explicava. Hauria d'explicar un munt de coses que m'han passat des de llavors, me n'adono que he viscut. I alhora me n'adono que, en essència, continuo sent la mateixa. Malgrat em senti completament diferent. Em redescobreixo. Em retrobo.

 

Ps. Suposo que alguns curiosos voldríeu saber què va passar,....però .... crec que prefereixo deixar-us intrigats. Seria material per a un altre post.

La planxa

Temps enrere, ja fa molt de temps, quan sortíem a sopar cada dos per tres, quan tot anava bé i no ens miràvem tant les despeses doncs arribàvem a tot, un vespre al Carmelitas va entrar una drag-queen a repartir flyers d'alguna discoteca. Servidora tenia la bossa penjada a la cadira, bé de fet no la tenia penjada perquè se m'havia caigut i la drag va venir cap a nosaltres i me la va recollir. De cop, exagerada com son les drag-queens, agafa i crida “niña, que llevas en el bolso? La plancha?”. I tots vinga a riure. I jo, morta de vergonya.

Des de llavors, cada vegada que algú m'agafa la bossa i exclama que pesa molt, algú o altre (jo també) exclama “la planxa!”.

I la veritat, no entenc perquè.

M'agraden les bosses grans, i sempre hi porto coses. Tinc una bossa estàndard i després puc combinar alguna altra, però no acostumo a tenir-ne moltes. Dijous vaig fer el canvi de la bossa d'hivern a la bossa d'estiu (que per cert, em va regalar ma germana per a l'aniversari, oi que és maca?) i el resultat és que hi duia:

- Una jaqueta i un mocador. Ara, ja inevitables per a l'estiu amb aire condicionat, i el mocador sempre el porto penjant de la nansa.

- Paraigua, encara que tampoc sorprendria que me'l deixi el dia de pluja.

- Mocadors de paper, que sempre es rebreguen i la tapeta de plàstic s'embruta de valent.

- L'ampolla d'aigua, inevitable ara amb la calor, això si, gairebé sempre mig buida.

- El necesseret amb quatre intimitats vitals que no cal explicar.

- Estoig amb bolis que mai faig servir.

- Les ulleres de sol, que de fet gairebé sempre van al cap com si fossin una diadema.

- Paperets i paperets. Trobo que dijous encara hi duia pocs: les quatre notes de la darrera reunió, el resguard d'unes anàlisis o les etiquetes de cervesa per al concert del Sònar (que encara perdré si no les guardo bé).

- El llibre!

- Dos llapis de memòria i una tarja (que la veritat, no tinc ni idea què hi ha!).

- La bossa per compres inesperades (i que vaig fer jo mateixa, un altre post pendent).

- L'agenda i la llibreteta, amb menys notes de les que m'agradaria tenir.

- La tarja del bus, indispensable si no es vol pagar els 2euros dels bitllets senzills.

- La funda de la càmera, doncs la càmera fa la foto, i que fa poc que torna a estar dins la bossa.

- L'ipod i el mòbil. Dec ser la única persona a la terra que encara no porta smartphone, però crec que no em cal, prou connectada al món estic ja (tot i que sé que hi acabaré caient quan s'espatlli aquest).

- Monedetes que sempre queden al cul de la bossa, amagades perquè no les trobis quan justament et falten cinc cèntims.

- Xiclets, sobretot per quan es dina fora.

- Unes peces per una polsera que no sé si algun dia arribaré a fer.

- El moneder i porta-monedes, una dualitat que més d'una amiga em diu que no entén però que em va molt bé per a l'hora de l'esmorzar.

- Les claus de casa, de casa els pares i de sanme. Aquestes darreres he aprés a deixar-les i només agafar-les els dijous, doncs abans les portava gairebé sempre i això si que feia pesar. Ah, i també hi hauria les de l'aparcament, però aquestes gairebé no les agafo mai.

- I la darrera adquisició. Un xiulet. Perquè una sap com i on comença el dia, però mai on es pot acabar.

I posat així en llista, sí que sembla moltes coses, però de ben segur que en podrien ser més i que altra gent en porta moltes més. Què hi porteu a la bossa?

ps. post dedicat a la Mireia, fa moltíssim temps va fer un post similar i li vaig dir que el faria, però el temps ha anat passant i passant.....

Per cert, el què hagués donat perquè la promo cervesera enlloc de ser per al Sònar fos per al Primavera Sound! Com m'hagués agradat anar-hi!!! però carai, tot i subvencionat per tots nosaltres, els preus son abusius!

Ps2. Després d'una sequerea bastant pronunciada, sense saber què dir i repetint-me més que la ceba, em venen al cap molts posts! Ja era hora!!! Prepareu-vos!!! I amb el poc temps que disposo,.... ais.... El proper, sobre The Cure, porto tot el dia d'avui escoltant-los, i qui va anar al concert diu que va ser moooolt gran!!! ais...


ps3. Post editat el 4 de juny, a petició dels comentaris... A la llista no apareix la bossa que, efectivament, és la verda de l'extrem superior dret. I sí, hi cap tot, potser perquè estava aixefada, quedava petita. És més petita que la d'hivern, xò déu n'hi do el que cap! Us deixo la foto que vaig fer ahir al vespre. No hi havia l'ampolla d'aigua, la jaqueteta i les claus del campanar, però hagués pogut cabre.

.

Fa calor

Doncs sí, encara falten vint i escaig dies perquè arribi l'estiu, però la calor ha arribat. I no sé què és però cada any m'arriba sobtadament. I amb una setmana ja n'he tingut prou.

Sandàlies tretes corre-corrents de les caixes, manigueta curta o sense manigueta, pantalons de fil, els primers rajos de sol a la panxa blanca en els primers dies de platja, les ulleres de sol, l'orxateta, els llençols rebregats de les mil i unes voltes en intentar dormir, les plantes assedegades que demanen regs cada dos dies i com no, l'anunci vacacional de la nostra cervesa; els festivals de música, comprar els bitllets per les minses i austeres vacances, el cansament sobtat, la faringitis dels aires condicionats.

Però per damunt de tot, hi ha una gran notícia avui que anuncia la calor i l'estiu: la jornada intensiva! S'han acabat les tardes eternes fins d'aquí tres mesos (vaja, i així ho espero, que d'aquí tres mesos no tingui tardes lliures!) i ara ja venen les migdiades reparadores que et permeten una de les bones coses de l'estiu i la calor: els capvespres i nits de terrasseta amb els amics.

 

ps. aquesta calor m'ha minvat molt a nivell físic, crec que mai havia estat tan xafada.

La foto, de les vacances de l'estiu passat a Formentera, una terrasseta, és clar. Per sort, acaben de dir que aquest cap de setmana no serà tan calurós!