Estiu 1993

"Si no m’expliques el què et passa, no et puc ajudar”

Heu vist mai un infant amb els ulls tristos? No pas plens de llàgrimes perquè ha caigut i s’ha fet mal, o perquè la mare no li ha donat xocolata. No pas tristos perquè els avis marxen cap a casa o pel no de la mare a comprar la samarreta del barça de veritat. No parlo d’aquesta tristesa (o d’altres petites tristeses sense importància, en el fons). Parlo dels ulls tristos de veritat. És una mirada indescriptible, però tota la contundència de la paraula tristesa es fa encara més punyent quan la perceps en els ulls d’un infant.

En els ulls de la nena d'”Estiu 1993” no vaig veure la tristesa. I aquest és dels pocs defectes de la pel·lícula, i com me n’alegro!!!! que la nena que fa un dels personatges que més m’ha impressionat en molt de temps, al cinema, no tingui els ulls tristos (i això que està ben seria i morruda!).

Vaig tardar força dies en anar-la a veure, però sé que vaig anar el dia adequat. Em va atrapar des de la primera seqüència i és una delícia pels sentits. T’atrapa, et fa propera i alhora, tot el que explica és tan intens. Tan ple de vida i de veritat. T’endinsa tant, tant, que en un moment donat, tota la sala esclata a riure i es fa còmplice del moment. O que et trenquen inesperadament i plores com feia molt de temps.

Els fets que explica, el procés de dol, la convivència amb la SIDA els anys 90, les relacions familiars, la infantesa,... tot m’era proper. En molts moments, molt. I em va recordar moments, vaig entendre situacions, vaig flipar amb les realitats viscudes per gent que estimo i que no m’havia plantejat, em vaig demanar perdó i reconciliar per alguna acció que sé que no vaig afrontar com hagués volgut i que m’havia romàs en la memòria.

I tècnicament és preciosa, també. Abaixant la càmera a l’alçada de les nenes, bellugant-se com elles. I fins i tot, copsant la bellesa de l’indret, de la noguera i volent-ne fer poesia (però integrar el paisatge amb poesia sols ho sap fet Terrence Malik, crec).

De vegades, les pel·lícules, t’evadeixen; de vegades, et diverteixen; de vegades, t’espanten o t’horritzen; de vegades, t’ajuden a dormir. Però, de vegades, hi ha pel·lícules que et reconcilien amb el món i et fan dir que val la pena tot l’esforç, per difícil i dur que sigui.

Felicitats i moltes gràcies, Carla!

ps. Estiu 1993 ha estat seleccionada per anar als Oscars. Potser no cal, perquè la pel·lícula s'ha de veure independentment d'aquest fet. Però és que és preciosa.

Coherència

“Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya,

per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles.

Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”

Francesc Macià,

14 d’abril de 1931.

Estem vivint uns dels dies més intensos que podem viure a nivell polític i nacional. O no; ves a saber com esdevindran els fets i què ens tocarà viure. Però en tot cas, aquests dies que ens vénen son, al meu parer, i com a mínim, frenètics i apassionants. I els penso viure amb tota la intensitat i valentia possible. I encara més: amb tota la coherència possible.

I coherència, és el que demano. A tots. Sobretot als polítics i als periodistes (que en els dies que vivim, continuen sent el quart poder). Ells tenen la informació i la capacitat. I han d’exercir coherència en el seu discurs i en el seu fets.  

La coherència no té res a impedir la possibilitat de canviar d’opinió. Tots tenim dret a canviar d’opinió, no som esclaus dels nostres pensaments i les nostres paraules. Però el canviar d’opinió ha d’estar raonat i argumentat. Sempre hem de pensar el que pensem, entendre’ns.

Ser coherent és molt difícil. Gairebé impossible. I si no, que li diguin a la CUP. Per ser coherents, per ser fidels als seus manaments, gairebé se’n va  tot a norris. Per sort, l’experiència, l’escoltar als que els van venir al davant va portar seny. També és cert que la fermesa mostrada ha comportat un president que ha demostrat ser el millor president per als dies que vivim.

Per això em rebel·la, m’indigna, em supera la incoherència en certs actes de la meva alcaldessa. Bé, de fet, no sé perquè em sorprèn, no la vaig votar precisament per la seva indefinició en el procés. Potser és que la seva coherència és ser precisament ser ambigua? Doncs no. Ha arribat l’hora de ser valents, de seguir allò que vas dir que faries, de no posar excuses com si cuidessis els teus treballadors quan només la paraula “jo en sóc totalment responsable” n’hi ha prou;  de no negociar l’estabilitat municipal a canvi d’una transcendència primària. És l'hora de desobeir, d’arriscar-se personalment perquè puguem exercir un dret com és el de votar. D’estar a l’alçada com gran majoria dels municipis.

Deixant de parlar de qui no es mereix que en parlem perquè és incoherent i indgne, he de dir que no estic gaire contenta amb el que hem viscut aquests dies al Parlament. En certs moments no s’ha estat a l’alçada, tot i que reconec que era molt difícil estar a l’alçada quan tens mal educats al davant.  Però que han passat fets que eren necessaris com que s’hagi trencat CSQP - la seva manca de fonament els ha trinxat- i que els unionistes continuen sense donar raons per convèncer i sols matxaquen pervertint paraules jurídiques que han perdut sentit. Però alhora tremedíssimament orgullosa del que s’ha aconseguit: convocar el referèndum.

Passarà el que hagi de passar, viurem el que ens toqui viure, i intentaré ser coherent. Doncs com a culé tribunera patidora-negativa de tradició familiar i per la formació acadèmica, continuo pensant que o hi ha referèndum pactat degut a la pressió o no votarem i anirem a eleccions anticipades per aconseguir majoria absoluta amb la DUI en el eix central del programa. Però faré tot el que estigui a les meves mans, fins a darrer instant, per tal que puguem votar. VOTAR.

Faré tot el possible perquè la incoherència entre el meu raonament i el meu cor, el meu desig, el que em mou, no es faci massa evident. Doncs celebraré més que ningú estar equivocada. I viuré aquests dies amb fermesa, intentant dir les paraules justes per no contradir-me, per no saltar en un “pronto” gens recomanable, ballaré mambo, portaré flors si cal i somriuré per  allò que vull. Intentaré ser digne catalana.

Ps. Bona diada a tots. Ens veiem als carrers.

Setembre

"Do you remember the

21st night of September?

Love was changing the minds of pretenders

While chasing the clouds away"

September, Earth, wind and fire

I què hi farem, si a mi m'agrada setembre? 

Si és que té tot de coses bones: deixem enrere la calorada (si, ja ho sé, no et facis il·lusions que encara en farà, però serà diferent), les nits ja pots tancar la finestra i fins i tot dormir tapada amb llençol; encara fa bo per gaudir de la platja i a sobre ni et cremes ni et sents com en una llauna de sardines; si hi encara hi ha festes majors i vespres per fer copes a les terrasses; si tothom ja torna i recuperes vida social; si tot torna a començar; I perquè si, perquè moltes bones coses m'han arribat en setembre.

I si, deixem enrere aquest mes d'agost, que com tots els mesos d'agost dels darrers anys, ha estat feixuc, de treball, de calor, d'emocions negatives que recaragolen els bons moments; del tedi dels dies llargs i calurosos amb poc a fer; i a sobre, aquest any, tenyit de tragèdia col·lectiva que cadascú ha portat com ha pogut i que a mi m'ha demanat una mica de dol i silenci.

I d'acord, s'acaben les vacances, però és que les meves ja havien acabat a mitjans d'agost, i tots sabem que no és possible mantenir-les per sempre, i menys si no jugues a la primitiva. I d'acord, els dies es fan curts, però no minúsculs. I d'acord, venen dies moguts, però hi estem més que preparats, no?

Així doncs, treure la pols a la mandra, i començar a omplir l'agenda, de reptes, de dates, de vida. I tinc tants, de reptes!!! Ah, i a ballar!

ps. I si pot ser, el blog també!

La foto, del petit P. que em va acompanyar a comprar la nova agenda. Per esborrar-lo amb ell, la qualitat de la foto no és gaire bona, què hi farem.

Destijo que hagueu passat molt bon estiu i que també torneu amb energies renovades.