Balanç 2016

The hunter, RHCP

El 2016 realment ha estat un any trasbalsador. Entre la guerra que ens afusella el cor, la crisi que sembla que s’acabi però que té una llarga ombra,  les morts que s’esdevenen i que ens colpegen, ja sigui a prop o lluny, un procés que sembla que li hagin posat ciment als peus, la mediocritat i deficiència en la gestió municipal que tan eficient i justa havia de ser,  polítics que amb un somriure malèfic ens pronostiquen temps encara més difícils, ... és ben difícil trobar el sol, l’esperança que tot pot millorar. A mi em costa. Però sé que ho he de fer. Sols des del cor podem i la nostra acció dia a dia podem fer-hi alguna cosa, per petita que sigui.

El 2016 ha tingut tres esdeveniments transcendentals, per a mi: el naixement d'en P., deixar el mijac i fer 40 anys. Tots tres han suposat un terrabastall d’emocions dins meu, del qual encara m’estic acostumant, recomponent,  posant a lloc. A hores d’ara, encara necessito temps per saber com és la nova rits, amb aquestes tres variables.

Tinc necessitat d’esborrar, o més aviat, poder deixar de capficar-me en tot allò difícil que ha anat passant aquest any (i que podria explicar però, no tinc ganes). He d’assumir les dificultats que m’envolten, però no quedar-me dins l’espiral de dolor, ressentiment, sobreprotecció o neguit pel què pugui passar (i que sé que tinc tendència a fer-ho, però m'he d'esforçar a no caure-hi). Aquest any m’ha demostrat que el dolor i les coses dolentes ja passen per si soles, que no cal ni estar-les esperant ni buscant. Al contrari, s'ha de buscar les positives.

I si intento treure la part bona, el 2016 té, clarament definit, un gest: el Somriure. El del petit P. , cada instant que et somriu o riu, que et regala, és alè. El somriure immens d’una núvia radiant. I els milions de somriures tímids, íntims, tan de dos.

Al 2017 li demano calma. Tranquil·litat. Pau. En tots els sentits de la paraula i en tots els racons, des de dins del meu cor fins l’altra punta del planeta.

I també vull continuar amb dos aspectes molt íntims meus. El cuidar-me per fora i per dins. I posar colzes per canviar de feina (o millorar la que tinc).

Ps. No he dit res del blog. La veritat és que, no sé ben bé què dir. Hi és. Però no el tinc present. Espero continuar-hi, i continuar-vos veient, llegint, de tant en tant.

El meu temps d'advent

Per algun motiu, aquest any el temps de Nadal se'm resistia. Encara no el volia. Fa un parell de setmanes que tot indica que ja s’acosta, sobretot per les llumetes a tort i dret. I dins meu sols pensava “encara no, no toca. Quan arribi el pont, llavors començaré a pensar en el Nadal”. No em venia de gust i, ara, que ja ha arribat el pont, m'hi ha costat endinsar-m'hi. Fa uns dies no tenia ganes ni pensar com decorar la casa, ni imaginar-me els tiberis de les festes i com ens organitzarem, ni participar en el blog del Calendari d’advent, ni fer la carta als Reis, ni pensar els regals, ni tot allò que es relacionés amb el Nadal. Crec que tinc saturació de pensar. D’anticipar. De les presses per ser el més llest i tenir tots apunt, una competició més de les moltes que vivim dia rere dia. Plena d’immediatesa i superficialitat.

 

El blak Friday, el cyber Monday, la companya de feina que ja té tots els regals, les propostes de sopars amb gent que cada cop tens menys afinitat simplement perquè toca, els anuncis de loteria, anar a concerts de Nadal, el tràfec d’arribar a mil accions col·laboratives com si no existissin durant tot un any o sols haguéssim de ser solidaris per Nadal…. Tot em sembla fred, calculat, a fer de manera instantània, en el moment, no fos cas que deixéssim de fer alguna cosa important del què toca fer o no fóssim prou espavilats per aprofitar ofertes. Ah, no? I tant que ens deixem de fer les coses més importants.

Sempre he dit que a mi m’agrada l’advent, fins i tot més que el Nadal en si mateix. Pensar i fer la postal de Nadal, decorar la casa, comprar-li les boletes de la sort a la mare a la fira de Santa Llúcia, fer les rosquilles de la iaia Esther, pensar detallets que després corre-cuita havia d’acabar, …..

Crec que, darrerament, el ritme de feina frenètic i el munt d’obligacions familiars, els trasllats amunt i avall que es multipliquen fent del cercador d’horaris de Renfe la pàgina que més visito, o les amistats que es distancien per vides cada cop més allunyades (i no especialment, que també, per distàncies físiques), son els motius que m’han fet perdre la noció del que m’agrada del Nadal. També és cert que els dies que vivim fan difícil que puguem sentir-nos contents i alegres quan tot son conflictes, guerres o discussions polítiques.

De vegades, penso que m’agradaria aturar el temps, que tot no passi tan ràpid (els mals moments tampoc? Seria injust que aquests passin ràpid?). Poder ser més conscients del què vivim dia a dia. Potser aquest hauria de ser el sentit de l’advent i del Nadal. 

Què necessito recordar d’aquest any tan dur? Vull intentar recordar els instants de pau i amor, que els he tingut, fins i tot enmig de les tempestes. Un cada dia, un per cada dia del que queda de l’advent, just abans d'anar a dormir. Pot ser pot ser una bona manera d’acostar-me al Nadal? Per mi ho ha estat i el cert és que fa un parell de dies que penso en la postal o en una manera de fer l'arbre. El cert és que els mercats de Nadal o una conversa de sobretaula explicant que els dinars de Nadal ho recomforten tot, també té el seu efecte positiu.

 

Així doncs, preparem-nos, que el Nadal ja s'acosta. 

ps. Benvolgudes amigues del Calendari d'avent. Espero no us sàpiga greu que aquest any no participi, no m'hi veia en cor. I així mateix, que aquest post tampoc. Ha sortit així, sense pensar-hi gaire. Petonets!