RC: Chop Suey

- Hola. Gràcies per haver vingut, Senyoreta Arnault. Suposo que no entén res i li ha de ser difícil, també ho és per mi. La puc tutejar? Gràcies. T’he demanat un té vermell, és el que t’agrada, oi? Jo, .... ehem..., no sé per on començar. Em sap greu tot plegat. Se m’ha escapat de les mans. No sé com explicar-ho; et veia cada dia com sorties de casa, tan elegant, amb els vestits tan bonics, amb sabates de taló i tots els complements perfectament coordinats. Sempre li dedicaves un somriure al senyor Smothie quan recollies el diari. Irradiaves una barreja de tendresa, elegància i alegria difícil d’ignorar. Mira que n’ets de seductora, i sembla que tu no ho sàpigues. Un dia vas entrar a la merceria. Portaves un viso que se t’havia fet malbé. Et vaig dir que podia cosir-hi una punteta delicada i que et quedaria com nou. Va ser l’inici de tot. A casa, mentre sargia, vaig tenir la temptació d’emprovar-me’l. M’estava clavat i amb ell posat, per un moment vaig pensar que tota jo podia canviar. Vaig començar a confeccionar peces de roba semblants a les teves, em vaig tallar el cabell com tu i fins i tot, quan un dia vas venir a buscar uns botons per un abric, et vaig preguntar quin llapis de llavis et poses per comprar-me’l, el lady red. No sé quan va ser, crec que una tarda de pluja. Vas sortir de casa sense paraigües i et resguardaves de la pluja amb un diari. Un senyor et va acollir sota el seu paraigües i jo vaig decidir seguir-te. A partir d’aquell dia ho vaig fer molts. Anaves al parc, als cafès, de compres. Molts vespres anaves al local de la Tercera Avinguda. Sempre estaves radiant, envoltada de molta gent, amb molts homes afalagant-te. Un vespre, mentre t’observava des de l’altra banda del local, un home se’m va acostar. A mi!!! Em va oferir una cigarreta i vaig començar a coquetejar amb el cabell, com fas tu. No m’ho podia creure, ja no era un fantasma. Em va preguntar el nom, i és clar Clóe sonava molt més interessant que no pas Gertrude. A partir d’aquell dia vaig saber què era ser tu, què era que un home et correspongués. Vam coincidir al banc, te’n recordes? No em vas reconèixer i em vas dir que t’agradaven les meves sabates. Vaig veure com escrivies un taló; la teva signatura era tan clara i bonica... Tens una pensió familiar vitalícia! Què fàcil és tot quan no has de treballar, oi? Vaig deixar la merceria, la son em podia i les festes m’agradaven molt més que no pas aguantar la vella Patrice i els seus mals. Vaig abandonar el meu pis per llogar l’estudi que donava just davant de casa teva. I tot i així, reproduint tots els teus detalls, avançant-me als teus moviment i millorant els teus descuits, era impossible ser tu. Volia més, però mai aconseguiria que ell em correspongués. T’estima. Per això ho he de fer. No tinc cap altra alternativa. No puc deixar-ho aquí, ara ja no puc rendir-me i tornar a la vida gris que duia. Em sap greu. Me’n vaig, que en Ricky està apunt de picar-te al timbre. Em sap greu. Adèu

Mentre la Gertrude Schimd s’aixecava d’una revolada i pagava el té, la Vivianne Duggs va deixar caure una llàgrima. Va entendre que la Clóe ja mai més existiria en el seu cor. La Clóe que tant li havia costat construir, que l’havia fet venir a Nova York i que tants bons moments li va donar, seria d’una altra. Sabia que el seu cor deixaria de bategar en breus minuts, ja ho havia presenciat abans, el dia que li va servir té enverinat a una jove hereva de Chicago per qui treballava al seu servei, la Clóe Aranult.

Va tancar els ulls i es va sentir descansada. Es va adonar que l’únic que la Gertrude Schimd no sabia és que és impossible substituir algú; cadascú és únic i les imitacions sols una falsedat que tard o d’hora es destapa.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi, tot i la llargada.