31/12/15

Balanç 2015


Per fer el balanç, m'agrada revisar el post de l'anterior, el què aconseguit, el que no,.... i així ho havia fet. Però, com sempre, el to tristot o negatiu s'apoderava de les paraules. I sabeu què? Que no és pas així, ha estat un any genial!!!!!!!! Així que, què carai, les penes al sac i ben lligat, les frustracions a la foguera i les decepcions, a l'oblit.

La mare està estabilitzant la seva malaltia, per molt que s'ha envellit de cop. I el pare ha fet 70 anys. Ma germana espera un fill i a mi, m'omple de felicitat i ganes d'aprofitar aquest bon moment familiar. Pensar en cosetes pel petit Pol fa que totes les desavinences desapareguin com la boira en un dia assolellat. A més, crec que he fet les paus amb el meu passat, amb les àncores que m'impedien ser jo mateixa per la sobreprotecció (involuntària) rebuda de petita que m'ha omplert de pors i barreres. Poc a poc les vaig superant.

He incorporat un munt de persones o activitats a la meva vida. I no he volgut renunciar a res del que ja tenia, que era molt, i es clar, no sempre és fàcil de gestionar. El club de lectura és una realitat, que s'eixampla en sortides a teatre o alguna presentació. Les vuit dones (havíem de ser vuit) m'aporten un munt d'energia, de pensament crític i d'amistat molt gran. He recuperat alguna amistat que s'havia refredat, i tot i que és cert que cada cop em sento més lluny del nucli dur dels darrers anys i que he hagut de dir prou a adaptar-me sempre a anar amunt i avall per veure'ls, hi ha moments especials, com les visites a Leuven, que són l'alè que em recorden que els estimo moltíssim.

Per altra banda, tinc propostes per a noves activitats, com un grup de tasts de vins, participar en una coral o aquell voluntariat que fa temps que em ronda pel cap, però no hi veig temps per implicar-m'hi i em sap molt de greu dir que no, doncs sé que m'encantaria fer aquestes activitats. Tard o d'hora trobaré l'espai i oportunitat.

A la feina, he recuperat la paga que ens havien tret, i com que la tinc prorratejada, ha estat un alleugeriment considerable. Tant, que no he llogat l'habitació durant tot l'any. A més, vaig tenir l'incident de la fuita d'aigua, un maldecap, que després va ser ben recompensat i que també m'ha ajudat a posar la llar una mica al dia (ai, no, que al final no vaig pintar!).

Tinc moltíssima feina, treballo moltíssim, però també és cert que feia molt de temps que no gaudia com gaudeixo ara, d'anar a treballar. La meva companya i jo fem molt bon equip, anem a una i malgrat encara no tenir cap, se'ns reconeix la feina i l'esforç, i encara que només siguin paraules, són meravelloses. Tant és així, que tinc ganes de tornar a estudiar, de formar-me una mica més per poder millorar. I això si que és un gran repte pel 2016. Un repte que m'encoratja i que no vull desaprofitar.

Potser, el punt i apart o el més fost és el de la meva militància. Continuo en el tercer curs de responsabilitat catalano-balear de l'entitat que estic. I continuo al centre on vaig començar. Ha estat un curs duríssim. Potser és el que m'ha marcat durant l'any. Tornar a obrir el centre, saber que hi ha infants del barri que, malgrat 10 entitats de lleure, no participen, era un repte. I no ens acabem d'ensortir. I tampoc acabem de formar el futur que volíem deixar amb gent més jove. És molt frustrant, ja no tinc forces, i de fet, ni ganes. Ahir mateix, un company que em coneix bé em deia, davant que em posava un munt de reunions “aviam Rita, tens el compromís, però no la voluntat. No et posis tantes obligacions”. I és cert. I m'entristeix, però la voluntat tira per altres bandes. Viure aquesta contradicció, aquesta ambivalència, em fa sentir molt malament, de manera que sóc conscient que comença a arribar el moment de replantejar-me el que faig.

I si, per últim, hi ha el Sr. E. Qui m'ho hagués dit, oi? Miro enrere i em sento completament aclaparada, dels sentiments que es desprenen, de les vivències, de les pors, neguits, discussions. No és fàcil, qui va dir que ho havia de ser? I sí, sé que sempre explico el dolent, però reconec que fer camí plegats, de moment, és fabulós. Que m'enfado perquè no és l'home perfecte que havia somiat? però que potser jo sóc una dona perfecta? No! per sort. I potser no és la relació convencional que s'espera, potser hi ha qui no ho entengui, potser no sigui ni detallista i molt diferent en manera de fer, però ens entenem, riem i ens ho passem bé junts. Quan estem junts, tot és possible. I de fet, potser no he fet un gran viatge, però tots els petits camins fets, els racons de Catalunya descoberts i les vacances al Pirineu han estat font de vida.

Així doncs, què puc esperar del 2016? Que continuï així. Reprendre el repte de cuidar-me, aconseguir fer dieta i aprimar-me, ja seria un repte prou considerable. A més li afegeixo el que deia d'estudiar. I qui sap, potser fer un pas més en la relació? Qui sap. De fet, la màgia està en que cada moment, la vida et sorprèn.


Així ho aniré explicant (espero!)

ps. I bé, no parlo de política. No cal, oi? que quin panorama tenim muntat!
I si, he descuidat el blog i les activitats blogaires. No sé si dir que espero esmenar-ho. Però si, us dono les gràcies, per continuar passant per aquí, encara que estigui a mig gas.
La foto, el pantà de Siurana, des de Siurana, El Priorat.

28/12/15

Resum 2015: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

L'impàs entre Nadal i Any nou és el temps de recollir tot el què ha donat el 2015; fer balanços, llistes del fet/vist/sentit i de reptes. 

Com és tradició per la blogosfera propera, faig post amb el meu llistat d'activitats lúdico-culturals que omplen, de bon grat, el temps d'oci.

Aquest any incorporo el teatre que potser és l'activitat cultural amb la que gaudeixo més però que proporcionalment és la que menys realitzo, cal dir per què? 

Gràcies al Club de lectura torno a llegir amn una mica més de constància, tot i que el número de llibres que m'agradaria llegir sempre és molt més petit dels que acaben a la llista. Destacar que Dança amb dracs continua a la tauleta,... fa patxoca allà, eh!

Finalment, puc dir que reprenc i m'estic posant al dia amb pel·lícul·les gràcies a les biblioteques públiques, i és que com es pot veure, les c de cinema, també són força escases, i de fet m'estic tornant molt selectiva.

Així doncs, la meva llista de llistes.

Llibres:
La vida cuando era nuestra, Marian Izaguirre.
El perèntesi més llarg, Tina Vallès.
També això passarà, Milena Busquets.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler.
Es un decir, Jenn Diaz
En lloc segur, Wallace Stegner
Algú com tu, Xavier Bosch.
L'àliga negra, Joan Carreras.
Maic, Tina Vallès.
Primera part, Cèlia Suñol.
Mare i filla
, Jenn Diaz.
Les petites virtuts, Natalia Ginzburg.
La noia del tren, Paula Hawkins.

Teatre:
Santa Nit. Una història de Nadal
El rei Lear
Camargate
Incerta glòria
Incendis
Conillet

Pel·lícules:
Memorias de Africa (t)
El Hobbit. La batalla de los cinco ejércitos (c)
El mayordomo (d)
Alabama Monroe (d)
Vivir es fácil con los ojos cerrados (d)
'71 (c)
Red Army (c)
Tots volem el millor per a ella (d)
La ladrona de libros (d)
El origen del planeta de los simios (d)
Gran Hotel Budapest (d)
50 sombras de grey (c)
Guillaume y los chicos ¡a la mesa! (d)
La vida inesperada (d)
Antes de medianoche (d)
Mud (d)
Sobran las palabras (d)
El sueño de Ellis (d)
Mornning glory (t)
La vida privada de Pippa Lee (d)
Los intocables de Elliot Ness (t)
Los ojos amarillos de los cocodrilos (d)
Inside Out (c)
Boyhood (d)
Viatjar sola (d)
Monuments man (d)
Del revés (c)
Secretos y mentiras (d)
Lars y una chica de verdad (d)
Un lugar donde quedarse (d)
Hazme reír (d)
La mejor oferta (d)
La sal de la tierra (d)
Cuando harry encontró a Sally (d)
Thèrése D. (d)
God help the girl (d)

Series
El ala oeste de la casa blanca. T1 
El ala oeste de la casa blanca. T2 
El ala oeste de la casa blanca. T3 
Girls. T1 
Girls T2 
Downtown Abbey T1
Downtown Abbey T2
Downton Abbey T3
Downton Abbey T4
Mad men T1
Mad men T2
Mad men T3
Juego de tronos T4

ps. Xexu, tenies raó, l'any passat ja la vaig fer. Però era una versió ampliada de la teva de llibres.
Em costa destacar algun. Crec que tot i que ha estat molt prolífic, no en destaco cap.

Falta la música, que sempre havia estat ben present i que en canvi, darrerament, em costa força.

24/12/15

8/12/15

Fer un salt


Un dels conceptes que es porta és el de la zona de confort. I de la necessitat de sortir d’ella quan vols créixer i avançar. Hi ha molts articles i definicions, segur que molt millors que la que en pogués fer jo.

El cas és que darrerament he saltat aquesta zona de confort. En sóc conscient. Segurament, va ser molt motivada perquè les mancances que tenia em feien estar molt trista. Però, què passa amb el què hi ha a la zona de confort quan t’arrisques? Cal deixar el que hi ha enrere? Penso que no, de fet, jo no ho vull deixar pas. M’explico.

He tingut un nucli dur d’amistats, que m’omplien i em feien sentir segura. Però sé que necessitava eixamplar les amistats. En part, el blog ha estat una gran ajuda per sortir de la zona de confort. Va ser el primer pas i darrerament, he anat coneixent noves amistats que omplen un munt de necessitats i vivències que ni sabia que tenia i volia. Aquest primer salt de la zona de confort ha estat molt  plaent. Però, a més, he tingut un cop de sort i he conegut algú amb qui fer camí (una mica a pas lent o a trompicons, però camí). Conèixer el Sr. E ha estat fantàstic i he hagut d’abandonar la zona de confort per arriscar-me del tot: a obrir el meu cor per complert a algú, vèncer pors, moure’m molt més com una baldufa del que ja em movia, fer encaix a noves activitats, conèixer un munt de gent i situacions que sovint em col·lapsen, entrar dins de mons completament desconeguts..... I encara que és molt bonic i ho vull, no és sempre fàcil. Fa por, però també és màgic.

I què passa amb la zona de confort? Què passa amb els amics? Seria bonic poder dir allò de que hi són encara que no ens veiem tant. Però el cert és que tot canvia i les relacions també.  I darrerament, no trobo el meu lloc dins del què era la zona de confort. I m’enfado. Amb ells i amb mi mateixa. M’encantaria poder compartir amb ells tot el que estic vivint, però sovint no trobo espai. He deixat d’adaptar-me als designis d’anar sempre al barri de la meva infantesa  però això fa que sigui un satèl·lit dins del grup. I això, quan no ho vols ser, frustra molt. Segurament, hi haurà qui pensarà que quina xorrada explico però tornar a trobar el teu lloc amb tot el nou que tens, no sempre és fàcil. I perdre amistats mai m’ha agradat.

Espero que tot es vagi posant a lloc. La feina, suposo, que és meva. Però també tinc clar que no només és meva.
  

Ps I vosaltres? Heu estat conscients de saltar de la zona de confort? 

30/11/15

La paradeta de Nadal


Durant el temps d'advent, la majoria de les entitats preparem celebracions, sortides, concerts,... Són dies esbojarrats per tots aquells que hi dediquem més o menys estona d'oci. Sovint anem atabalats quan hauria de ser moments de reconfort, de tornar-nos a situar i saber reconèixer el què ens mou.

Estic en una entitat de lleure. No tenim massa recursos i si moltes necessitats. Sobretot, en aquestes dates, que els infants visquin l'advent i el Nadal no només com les vacances d'hivern i els milions de regals i ja està. Sovint celebrem el Nadal amb altres centres de la mateixa entitat, passem el dia junts, intentem reflexionar una mica, cantar i menjar turrons, que estan ben bons!

Per altra banda, cert és que arreu d'Europa, una de les activitats boniques i vistoses de l'advent són els mercats de Nadal. Segur que a cada poble o ciutat en teniu alguna. No són centres comercials que intentin vendre a tort i dret, on el que més importi sigui el benefici, i en canvi si que ens donen la oportunitat de guarnir la casa, de mantenir petites tradicions al marge del capitalisme brutal.

En aquest sentit, a Sant Medir, com l'any passat, farem un mini-mercat de Nadal. El munten entitats de la parròquia i petits comerciants del barri. I amb els nanos hem decidit participar. Farem tallers per vendre objectes de regal i galetes de Nadal. I ja ho hem començat a preparar. No seran grans coses, ni l'objectiu és recaptar molts diners, però si ajudar-nos per poder anar de colònies. 

Així doncs, us animo a que els dies 18, 19 i 20 de desembre us passeu vora Sant Medir, a Sants, Barcelona, o a qualsevol altre dels mercats de Nadal que s'aniran posant. Segur que trobareu mil entitats que us somriuran per mostrar-vos el millor.

I per endolcir la passejada, una catània de Vilafranca!




ps. Post publicat al Calendari d'advent. Aquest any em toca ben aviat, tant que gairebé no he aterrat a l'advent!

23/11/15

Per què vaig votar com vaig votar?

Fer un post sobre la situació política d'aquests dies, pot ser d'alló més pesat, suat i cansí que hi hagi. Estem tots esgotats, emprenyats, crispats els uns amb els altres, decebuts, amoïnats..... i tot i així, penso que els dies que vivim al Parlament de Catalunya són la demostració de la democràcia i la política en estat més pur i autèntic dels darrers anys. Una gran qualitat democràtica. I si, si, ja sé que molts es posaran les mans al cap amb aquesta afirmació, per allò que com pot ser que deu diputats esguerrin una majoria de seixanta-dos, però rotundament, així ho penso.

La setmana passada, en un sopar, una amiga votant del Junts per sí ens va retreure el vot d'uns quants a la CUP. En el fet que nosaltres no volem investir Mas. 

En aquell moment, vaig tenir la necessitat d'explicar el meu vot. Sembla que tots els que hem votat la CUP siguem uns terroristes (i mira que ara el terror ens fa por a tots), uns insolidaris, uns maleducats, uns que no volem la independència. I sincerament, n'estic més que cansada d'haver de justificar el meu vot.

I si, vaig votar la CUP. I estic molt convençuda del meu vot.

Jo no era independentista. Molts dels que em coneixeu en aquest petit espai des de fa temps, ho sabeu. A mi, em mouen les persones, construir un món més just, sense tanta desigualtat social, amb oportunitats de viure bé per tots. I sóc treballadora pública. Els dos tripartits em van trencar, la meva concepció del poder i la política es va esquinçar. I les retallades i el govern liberal de CiU, encara més. Per no parlar dels casos de corrupció, del sistema, vaja. 

En un moment donat, vaig visualitzar que no era la única que em trobava en aquest atzucac. Al contrari, en vam ser molts. I alguns es van començar a organitzar. Els nous partits, en cap moment m'han acabat de convèncer. Molta base del sistema anterior i parlar bonic, però en el fons no és gent que entengui una realitat social com la que visc. 

I enmig d'aquest maremàgnum, molta gent va començar a explicar que independents, podíem construir un nou estat, una nova oportunitat de començar. Això i els constants menyspreus, humiliacions i atacs espanyols, em van fer prendre la determinació d'optar per la independència. I sé que aquest raonament no només és meu, que el comparteix molta gent. I crec que és important que les persones que sempre han estat independentistes ho entenguin. 

Jo no puc votar una opció política que no em diu què i com ho farà. Com governarà durant el temps que duri la desconnexió. Que s'ompli de paraules però no digui ni un esborrany de les polítiques que farà servir durant el temps. I no em val que és un tema de prioritats. Per molta gent, la prioritat és trobar feina, guarir-se, portar els fills a escola, poder pagar les factures. Per mi, també. I no puc votar a algú que em diu que ha fet el govern dels millors,.... és un acudit al meu dia a dia.

Per tant, la meva opció de vot és per aquells que no tenen por. Que tenen molt clar les prioritats de les persones i que tenen molt clar que el govern anterior ens ha portat a moltes de les situacions que tenim ara. Sé que, en un futur, no seré votant de la CUP, el seu model econòmic i social llibertari tampoc acaba de ser el meu. Segurament, tinc un pèl de social demòcrata que no m'agrada reconèixer, però que és més clar que no pas una radicalitat extrema com el de la CUP. Però ara si que per mi és qui millor pot representar el que vull.

No investir a Mas? Per mi no és prioritari. De fet, considero que és un bon polític, que ho ha fet molt bé i que sap parlar i convèncer. Però m'agrada pensar que en la negativa de la CUP hi ha molt més rerefons de Convergència que no pas en la figura d'una persona. O no. Per això també estic molt cansada.

Avui, per la tele explicaven que hi ha tensions dins la CUP. El Sr.E, gran politòleg, fa temps que m'ho va explicar, que no té res a veure la CUP del territori a la CUP barcelonina. De fet, abans de les eleccions municipals mai havia votat a la CUP per el plantejament llibertari, i a les municipals ho vaig fer, mig a contracor, precisament per defensar el procés.

No sé què passarà. M'agrada pensar que hi haurà acord. Que no anirem a eleccions. Però torno a dir que en el fons, per molt que ens faci mal, el que estem vivint és d'una gran qualitat democràtica. Tothom defensa les seves postures, parlen, acorden, discuteixen. I sols així és com pot avançar un país. I no pas havent-se repartit el govern com fitxes de parxís que havien fet els dos partits majoritaris de la coalició independentista.

O si més no, és la meva petita opinió.

ps. La veritat és que explicar el vot en públic és quelcom que no hauria d'importar, però importa. M'incomoda fins i tot!
Bona setmana a tots!

8/11/15

Boira

Opus, Ryuichi Sakamoto

Silenci.
La boira ho va cobrint tot. Cada cop més espesa. 
El misteri ens va cobrint. Pel què som, pel què serem.
El mar en una calma inusual. Inquietant. Sols petites onades trenquen suaument a l'escullera. No volen interrompre la pau.
Silenci.
La calma de l'abraçada després del brogit, del no parar amunt i avall. Del vèncer barreres, d'anar fent petits passos que fan vergonya, que costen.
S'escolten veus darrera. Nens que juguen, mares que els criden. Però nosaltres restem en silenci. En pau.
Dues barquetes de pescadors s'allunyen. El seu petit fanal s'esvaeix abans de l'horitzó, que gairebé no veiem.
Un surfista valent passa per davant amb una taula de surf i un rem. Tranquil i alhora agosarat. Com la vida mateixa.
No corre vent. Tot sembla aturar-se. Podríem estar-nos així sempre.

ps. Vilanova i la Geltrú ahir a la tarda. Quan la boira anava agafant posicions. Després, al vespre, tornant del Penedès arribaria a tenir por per la carretera, però també va ser emocionant. Quins dos dies tan misteriosos!!!

19/10/15

RC: xiquets a la platja



Tot ja no és tan fàcil com quan jugàvem a la platja. Com quan el nostre gran dilema era a quin joc jugar mentre fèiem la digestió que durava dues hores abans de poder-nos banyar.
Tot ja no és tan fàcil com quan els convencionalismes eren una paraula que ni sabíem que existia. Ja no podem anar despullades per la platja, sense que ens importin els mitchelins, les arrugues o les cicatrius. 

Tot ja no és tan fàcil com quan la paraula amistat ho era tot. Però ens tenim els uns als altres. Per les alegries i les tristors. Acompanyant quan faci falta, ficant la pota més del costum. Fallant-nos però també retrobant-nos. Estimant-nos. Recordant, en petits instants de llum i brisa, l'alegria de compartir-nos la vida.

ps. La nova proposta dels Relats Conjunts.

14/10/15

Historietes laborals



Les relacions laborals són d'allò més complicades. La vida laboral és complicada. I sé que sóc afortunada per tenir-ne.

Tenia un post a mitges escrit, arrel d'una reunió que em va deixar bocabadada. Reconfortada. Contenta perquè malgrat el tema era difícil, dolorós d'abordar i ple de complexitat i responsabilitat, tothom va donar el millor per intentar trobar la solució per la part empresarial però també la més justa, pensant en les persones. I aquella reunió em va inspirar. Em va reconfortar, sobretot perquè malgrat tots els malgrats, malgrat la vida política, malgrat el què es digui de nosaltres, els treballadors públics, sovint, treballem molt i ho fem bé.

Però avui he viscut l'altra cara. L'amarga. Aquella que sols et poden aportar les persones dolentes i de qui has de desconfiar. He acompanyat una auditoria i ha anat de conya, molt bé. Però, en tornar, he viscut d'aquelles desconfiances que no entens. No calia que tornés per horari i el meu cap sap precisament que no cal que em fiscalitzi les hores perquè treballo el què calgui. Però per un tema que havia deixat pendent i que ahir tarda no vaig poder acabar, he tornat a l'oficina, no ho he volgut deixar per demà. Doncs, la meva sorpresa ha estat quan he rebut una trucada, fora d'horari, i simplement per preguntar què m'havia semblat la reunió. Potser sóc molt primmirada. Potser veig fantasmes. Però la meva companya de seguida ha pensat igual que jo. Trucava simplement per saber si després de la reunió havia anat a l'oficina o no. Molt trist, no?

Per què la gent ha de ser tan rebuscada? Per què de vegades, pensem tant i ens mirem els altres? I m'hi poso perquè n'estic segura que alguna vegada ho he fet, per molt que poc m'agradi i ho eviti. Per mi, sols hi ha tres termes que ho defineixen: enveja, rancúnia, amargor.

Sols espero poder continuar emmirallar-me en exemples com els de dijous passat o la persona que m'acompanyava avui, positivisme pur. I l'amargor, treballar per allunyar-la el més possible.

ps. La foto,.... instant del matí per fer-lo rutllar del tot, xq si no.......

7/10/15

69

"Aviam senyoreta, ja tinc el seu diagnòstic: Un pinçament dorsal. Entenc que li faci mal, aquests esforços, a la nostra edat, es fan sentir.

Feia molt de temps que no veia una lesió com la seva. Em relata tot de posicions forçades, complicades de realitzar, fins i tot, acrobàtiques. Entenc els seus objectius, és tot un plaer per als sentits, però de bolets, també en pot trobar al mercat."

ps. La meva participació al concurs del Garbí24. Ja en tenia ganes, xò me n'havia despistat. I no tenia idees. Fins que ha arribat un cúmul de casualitats: un pinçament real, una broma a la feina sobre la seva naturalesa i una proposta d'activitat pel cap de setmana. I ja ho tenim ben cuinat. Espero que us agradi.

1/10/15

Canvi de perspectiva


Plou.
La cirereta d'un pastís de dia ben estrany.
Hauria de dir que m'encanta, que em relaxa i em fa descansar d'un dia horrorós a la feina.
Però de cop, la pluja es converteix en un malson. Que mai hagués pensat.

Perquè ara, la seguretat no només és a casa. També en un cotxe, que és eina de treball i que es troba enmig d'una tempesta. Perquè no condueixo, encara, però intueixo que és difícil i quan portes tot el dia treballant, tornar amb tempesta, és més que perillós.

I és el raïm d'una collita. Que pateixes, que segueixes com evoluciona, si madura massa aviat, si s'està podrint, si l'aire l'està fent madurar d'una manera preciosa. I si, ara, saber si ha pedregat al Priorat. Però es veu que no, que ha passat ràpid per Cornudella.

Sovint, pateixo massa. Pel que pugui passar. És una cosa que tinc massa ficada dins. De la família. I cada dia intento no caure en aquest parany. Però ara, només espero que el senyor E. deixi de ploure a Reus i agafi l'autopista i arribi a casa seva. I rebre un was que fins que no rebi em farà estar en vetlla. I no ho puc evitar.

Plou. És tardor, la millor estació, però només per unes hores, la perspectiva, ha canviat. Què hi farem. Mai plou a gust de tothom, oi?

Sembla mentida com poden canviar les perspectives a partir de les emocions.

Ps. Si el post convidava a la política,.... mmmm, sento decebre. Estic tan saturada, que no tinc ni esma per parla-ne.
La foto, del juliol. La garantxa encara no havia ni enverolat (fer-se de color) però és del dia que vaig trepitjar per primer cop la terra del priorat. 

21/9/15

Setembre, mes d'inflexió



Si dic que tinc ganes que sigui diumenge nit, crec que no sorprenc massa. Que haguem votat i que s’acabi tot això. Però si penso que votant tot s’haurà acabat, sóc ben beneita. La saturació mental a la que estem sotmesos i de la que parlen els mitjans, a moltes estones, em pot. Tinc clar el meu vot, molt convençuda, però no tinc ni esma ni ganes de parlar de política, però n'acabo parlant. Sé que és un moment cabdal. I estic espantada, pel que pot venir, però crec que tenir en compte tot el que pot passar no ens fa dèbils, ans el contrari, ens fa més forts i valents. I el cert és que també estic molt convençuda, per dignitat, per tot el que sóc i tot el que vull pels que estimo, que van ser i que seran. Que no hi ha volta enrere i que sols podem avançar per la llibertat o ser esclafats.
Però com deia, no vull parlar de política. Sembla que la vida de tots s’hagi aturat. I no és cert. S’acaba l’estiu i toca recomençar.  La tardor, la meva estació preferida, és a tocar. Moment de resguardar-se, de fer caliu, de calmar-se després de la disbauxa de l’estiu, de pausar-se i contemplar. També temps de posar-se a treballar.
Ahir, fèiem un sopar d’equip, per posar-nos al dia i començar el curs amb els infants. I me n’adono que tot i haver parat -oficialment- màquines durant l’estiu, tot i haver desconnectat -el que s’ha pogut-, tot i haver netejat i fet endreça, tot i saber que és el darrer any de responsabilitat i potser del centre, començo sense tenir les idees clares del tot ni el llapis apunt.
Espero que tot vagi bé i ser tieta a l’abril. Bé, tieta i padrina. I és una il·lusió que em desborda i em fa molt feliç, per molt que ho demostri ben poc. El cert és que quan vaig saber de l'embaràs de la meva germana em va ser com una alliberació personal, que m’ha tret cabòries, temors i tristeses pròpies, de pressions i malsons. Ben curiós tot plegat.
Divendres reprenem el club de lectura, i en tinc moltíssimes ganes. Ja no només per les lectures, sinó molt, per compartir les estones de vida, aprendre, riure, plorar i créixer.
Tinc moltes propostes - més o menys formals, pensades o perquè no, imaginades- per fer coses i que em criden: cantar en una coral, fer un grup de revisió de vida, reprendre un grup de drets humans tancat fa anys, endinsar-me en el món dels vins, el ganxet, .... Però sento que no em puc involucrar en més projectes, que potser encara n’he de tancar algun, doncs el curs passat vaig acabar força saturada. I també sé que visc en un temps d’incertesa, de canvis vitals que encara no sé si es materialitzaran però pels que encara tinc força per apostar-hi i que m’allunyen de molts dels projectes que se m’ofereixen.
Amb el nucli central d’amics he pres certes determinacions, i per molt que no m’alliberen i sovint em fan sentir trista, sé que és el que he de fer. Que ja no tinc edat per anar amunt i avall creuant la ciutat per adaptar-me a la gent, per molt que entenc que si el nucli està arrelat a un ambient, és difícil sortir-ne. Que l’amistat ha de ser un sentiment recíproc i que darrerament, crec que tot un pilar que era sòlid s’ha esquerdat, ja sigui per les situacions personals de cadascú o bé ja sigui perquè potser no era tant com pensava.
I potser les determinacions haurien d’anar en algun altre àmbit encara més íntim. Però, el cert és que encara no sento que sigui el moment, que encara hem de fer guaret per saber si la terra que trepitgem és fèrtil i sòlida. I és que si bé pensava que això de l’amor ha de ser fàcil, que no ha de ser complicat i s’ha de mostrar tal i com és, les coses no son sempre com les penses. I més entre dues persones que sempre han tingut por d’estimar, de donar-se a una altra persona. O fins i tot quan, 42km sembla Austràlia. 
Aquest estiu he intentat viure el moment, gaudir del que la vida em dóna i me n'adono que és molt més del que em penso. Segur que m'he fet pesada en això, en el poc que he escrit. He intentat no capficar-me o estar esperant que alguna cosa vagi malament, no buscar fantasmes que ja prous en vaig trobar l’hivern passat, ni ser catastrofista. I intento en sortir-me dels meus temors. A estones ho faig, de vegades perquè no tinc temps per res, però també a estones, em continuo sentint buida, sola. I aquesta buidor no l’entenc. No la vull. Fa molt i molt temps enrere (far, far away) no la sentia, i tot i que després va aparèixer amb força, ara semblava apaivagada, però el cert és que de tant en tant, em visita. Aquesta tardor, me n'hauré de desprendre del tot.

ps.  I quines són les vostres inflexions per aquesta tardor?
Sento si no sóc clara, darrerament, em fa cosa esplaiar-me clarament, no sé perquè. 
La foto, de quatre dies en família. El pòrtic de Santa Maria de Ripoll, on neix tot.
La cançó, potser no de les més conegudes, però que sempre m'ha fet ser valenta. Pensar que sou molts els que anem. Serem un país lliure si som lliures tu i jo.

4/9/15

The Cinematic Orchestra Arrival of the Birds & Transformatio

He pensat molt en si havia de fer aquest post, o no fer-lo. Sobre què dir o què no dir. I encara ara, no ho sé.
Abatuda. Plena de remordiment i culpa.
Enfadada. Perquè la injustícia ens fa dolents a tots.
Trista. Molt trista. 

I sols se m'acut que, potser he tingut la oportunitat, o potser hauria de .... o si bé he estat una nècia en no entenent la importància del què passava fins fa un parell de setmanes, i de manera omnipresent des de fa una. I ara, ara només puc dir que tinc les meves mans. Encara no sé com ni per a què. I tot i així, sempre pensaré que és massa tard. Com en tantes altres situacions que pensem que no ens són properes, que no són reals.

ps. fins i tot el cel, plora. I tanmateix, és l'esperança.
La foto, Budapest, l'any 2009.

31/8/15

Segona època

De petita, alguns anys havíem anat a la Diada de Sant Fèlix amb la família. No cada any, però si alguns. Era el final de les vacances, abans de sant Ramon, el sant del pare. Recordava la gentada i l’emoció de la plaça, en fi, que m'agradava molt encara que no entenia res. Després, però, vaig estar molt de temps sense anar-hi. Coses de la vida, que t'allunya sense saber perquè d'algunes històries.
Ahir vaig tornar a anar a plaça. A la jornada per excel·lència. Talment, és allò de roda el món i torna al born. O coses de la vida, et retorna al més inesperat. En el meu cas, al Penedès. 
Com vaig gaudir dels castells. Immensos, dificultosos, apassionant. Com vaig gaudir de la festa; de la competitivitat però també de l'esportivitat, del reconeixement a una força immensa per pujar aquells castells. De les històries del darrere, de les normes escrites o no escrites. De les ganes d'aquesta afició tan nostra i tan estimada. Diuen, que cada Sant Fèlix té la responsabilitat de ser la jornada històrica, però cada vegada és més difícil i de fet, cada jornada és històrica pel què aplega. Per exemple, diuen que ahir els Minyons de Terrassa van portar mil castellers i no eren els únics que eren tants. Moure tanta gent per una passió, per molt de moda que sigui, va molt més enllà.
A més, per sort meva, anava acompanyada de gent que hi entén molt, dels de tota la vida, alguns castellers i tot. I per tant, tot tenia molt més sentit. I la calor, el sol i les hores passen molt més ràpides. Això i el mulla pinyes, que ens va donar alè amb aigua a tots els que suàvem la cansalada.
Així doncs, esperant poder veure molts Sant Fèlix més, aquest sempre quedarà en la meva memòria, com aquells que veia quan era petita i que em semblaven impossibles.
ps. Si espereu dades tècniques, no és el vostre post, com sempre, una visió més personal del viscut. A més, no fos cas que fiqués la pota amb alguna dada incorrecta. Per dades, molt millor el nostre blogaire casteller, que segur que coneix els 13 gamma extra que es van aixecar.
La foto, el 4d9net de la Vella de Valls, el més espectacular, més que el 3d10fm dels Minyons. I per cert, el video també és perquè no vaig fer fotos, després de perdre emoció en el primer castell pendent de fer fotos, he arribat a la conclusió que no en faré més, que ja les trobes a la xarxa i que en canvi l'emoció del moment, val molt més.

27/8/15

Cap de setmana amb els pares


Sentir que els pares es fan grans és d’aquelles coses que t’interpel•len de valent, ja n'he parlat en d'altres ocasions. Deixes de ser la nena que, de fet no vols ser, però que de tant en tant va molt bé, doncs a tots ens agrada que ens mimin, i passes a ser la filla de qui necessiten ajut. Passen de cuidar-te (o sobrecuidar-te en alguns casos) a cuidar-los. 


Els pares es fan grans, ho sé de fa temps, però sovint, en el dia a dia, no ho vull veure. A més, viure independitzat, fer la teva vida, fa que la relació, encara que sigui bona i fluida (crec) no et permeti adonar-te d’aquest pas del temps.



El cap de setmana passat he estat amb ells, fora de les obligacions de la ciutat i del dia a dia i si de vacances, a la platja, com sempre els ha agradat. Relaxats, fent vacances, a la seva manera, que ja no és la meva manera de fer vacances. 



I m’he adonat de com se n’han fet, de grans. Han canviat rutines, en tenen moltes de noves, que sovint em sorprenen i em fan somriure, van a un ritme molt més lent i no atenen diverses coses alhora. Caminen poc a poc, es cansen i rondinen com a vells. 



Però aquest parell de dies també m’han reconfortat. He pogut xerrar amb ells de coses que sovint queden en un calaix per no donar trobar el moment, inquietuds que els neguitegen, records i històries de la família que desconeixies, sorprendre't per pensaments que mai gosaves imaginar. He pogut somriure amb les il•lusions i la satisfacció que et transmeten per les coses que aconseguim les fills, dels canvis que estem vivint les filles, assaborint un bon moment familiar. I com a parella, els he vist com feia temps que no els veia, ja que en més d'un moment han passat per crisis importants. Sento que es cuiden l’un de l’altre, que es tenen en compte i que fan la seva vida, ja deixant-nos de tenir sempre presents com les nenes que han de cuidar i si com les filles que admiren i qui necessiten recolzar-se. Doncs ara s'han de cuidar més que mai.

Ps. Això si, és demanar una truita de patates que fa mesos que no he tastat, i els desitjos es fan realitat en un tres i no res.

17/8/15

RC- Relats de la Carme: Balcó de Ramatuelle


-    Estàs de conya, oi? No ho diràs de veritat? Aquesta casa? Aquest balcó?

“I així va ser com la Ivanna, la dona més cool de la ciutat es va treure les ulleres de sol per veure-hi bé i, de cop i volta, es va adonar que l’àtic de l’Eixample barceloní, aquell pis que tant adorava, de colors blancs, grans finestrals que deixaven entrar la llum, pocs mobles escollits acuradament i molta sofisticació, es feia un trencadís.


Va sospirar profundament, intentant amagar el cor encongit, el va mirar a ell que somreia satisfet, il•lusionat amb la possibilitat de viure junts en aquella casa, i li va somriure. Sabia perfectament que si volia apostar per aquella relació havia de deixar la ciutat, que per la realitat de tots dos, era el pas amb més sentit i racionalitat i que no era una casa enmig de la muntanya sinó en un nucli urbà, com li va proposar. Però aquella casa, la paret arrebossada i la finestra petita, aquells colors, tantes plantes esfilagarsades per tot arreu, tants testos i milions de coses era tan diferent a com havia viscut fins ara.”



-    Dóna-li una oportunitat. Sé que ara no t’agrada el que veus, però la farem nostra. Casa nostra. Amb el millor de la muntanya i de la ciutat. Les finestres petites eviten que entri el fred i la calor, els testos pintats eren dels nens de la casa i tots els records són d’una vida viscuda. Poc a poc anirem construint els nostres, de records. Ja veuràs, quan siguis velleta voldràs, i tindràs, el balcó així de ple. T’ho asseguro. Vine.

“I allargant-li la mà, van entrar per la porta. I va veure la llum del patí que ho il•luminava tot.”

ps. Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de la Carme, substitució estiuenca dels RC-Relats Conjunts. Espero que us agradi.

14/8/15

Les primeres vegades


S'ha escrit infinites vegades sobre les primeres vegades del que fem, sentim o vivim. Molts posts, articles, cançons i, fins i tot, llibres. 


Tots recordem les primeres vegades, i la infància, adolescència i joventut són les etapes que haurien d'acumular més primeres vegades. Recordem, assaborim, temem les emocions que desperten les primeres vegades: por, valentia, incertesa, desig, dubtes,….. així com les emocions que provoquen: alegria, superació d’un mateix, satisfacció encara que també poden provocar tristesa o frustració.


Hi ha qui, cansat de les rutines, fa noves activitats, es posa a prova, i crec que en part, també hi ha una mica de necessitat de tornar a assaborir les primeres vegades. També és cert que crec que també hi ha les primeres vegades de petites gestes personals, de coses que han quedat enrere o simplement, que no havien pogut donar-se per les circumstàncies que siguin. Aconseguir aquestes primeres vegades també són importants. I aquestes es poden anar donant durant tota la vida.
I benvingudes siguin! Benvinguts siguin els nervis del que passarà, del desconegut. Benvingut sigui atrevir-nos a fer quelcom no ens atrevim; benvingut sigui que la nostra vida evolucioni i no es quedi aturada; benvingut sigui que sortim de la zona de confort. Encara que ja tinguem cabells blancs, arrugues o ens pensem que ja no ens podem sorprendre ni canviar.

I és que les primeres vegades, fins i tot les doloroses, ens fan sentir vius. I queden en el record, que és el que ens enduem dins del més profund del cor, fins i tot encara que no hi quedi constància d'una fotografia.

I tot això, a què treu ara? Miro la meva infància, adolescència i joventut, i en reconec moltes, de primeres vegades. Però me n’adono que, darrerament, estic vivint moltes primeres vegades. Potser de coses que hauria d’haver viscut fa temps i que per por (que sovint em vencia i que prou coneixeu els que volteu per aquest espai) no havia fet, o simplement perquè no s’havia donat el cas. I sé que encara n’he de viure més. I ara, m’emocionen i em suposen un repte.

ps. Com per exemple, menjar ostres. Segurament, no és una experiència vital que em calia viure, però mira, ha estat una primera vegada fàcil d'explicar. I és que carai, quin darrer any de primeres  vegades!
Per cert, no em van entusiasmar, que diguem.

10/8/15

Rependre


I follow rivers. Lykke Li.

Reprendre la quotidianitat. La rutina. Tornar. Acabar les vacances.
I somriure. 
Retrobar-te amb la família, amb els amics. Fer una copa a la terrassa mentre s'acosten els llamps i trons de la tempesta, riure i retrobar complicitats. Rebre bones notícies, missatges alentadors.
Explicar el viscut. La vida. Els camins, els menjars, les aventures, les gents. Reconèixer que no t'has atrevit a fer rafting, que això ja no és per tu.
Tenir novament presents, la intimitat que creix a cada instant. Fins i tot en les desavinences. Sobretot per les complicitats explicades, insinuades, teixides.
Descobrint país; fent país.
Fent camí.

ps. Ja fa una setmana que he reprès l'activitat quotidiana, però agost ja ho té això, no és gens quotidià. O potser sí, en una nova quotidianitat.
La foto, Sant Joan d'Isil.

24/7/15

Cuidar-se

Stay Alive, Jose Gonzalez

Tot fent una cerveseta no massa refrescant - pot refrescar alguna cosa, aquesta calorada que portem?- amb una amiga, em deia que feia molt bona cara, que les vacances anaven molt bé. I d'aquesta conversa vam acabar parlant de la importància de cuidar-se.

Sembla fàcil de dir, que tots ens cuidem, i que a més hem de cuidar els altres. Però sovint, hi ha qui aquest primer aspecte, cuidar-se un mateix, l'oblidem o fins i tot entenem que és una demostració d'egoisme i que està malament. Aquesta visió esbiaixada del fet de cuidar-se, pot portar just al contrari, a descuidar-se, oblidar-se tant d'un mateix, en molts casos per cuidar als altres, que provoca justament l'efecte contrari. Si un no es cuida, no pot cuidar.

Cuidar-se no vol està pendent d'un mateix i del seu gaudi per damunt dels altres, potser aquesta és la diferència. I tampoc vol dir fer mil i una activitats de plaer o una gran despesa. Però si que vol dir tenir-se en compte un mateix, les necessitats pròpies per estar bé. I avarca tres vessants: el cuidar-se físicament, mentalment i socialment. I totes tres s'han de cuidar -oi que no és fàcil, comporta força feina!-.  I aquests tres aspectes, incloure'ls en tots els àmbits de la vida pròpia.

Socialment, entenc que vol dir mantenir unes relacions socials saludables. Amistats sanes, sense enveges, on un pot ser un mateix. Mantenir relacions cordials amb totes les persones que ens envolten: veïns, companys de feina, família..... Sempre he assegurat que tinc molt bons amics, que m'han cuidat quan ha calgut i amb qui he gaudit molt. No estic segura si els he sabut cuidar quan ha calgut, però bé que ho intento. Això si, no puc negar que en moments m'he sentit sola i potser aquest sentiment de solitud m'ha fet no gaudir-ne prou, de les amistats que tinc, exigir massa.

Mentalment, suposo que vol dir no deixar que les emocions ens aturin, ens ofeguin en el pensament. Havent vist Inside Out aquesta setmana potser costa d'entendre però precisament vol dir que cada emoció jugui el seu paper, sense que cap d'elles aclapari o anul·li les altres. Que la capacitat de pensar i raonar estigui per damunt i ens faci veure tot allò que ens passa de manera molt més clara. Cuidar la ment també vol dir fer aquelles accions que ens produeixen benestar: llegir, fer exercici o altres activitats que ens donin benestar.

I finalment, està el cuidar-se físicament. Que desenganyem-nos, personalment és el que més em costa. Per què? Ni idea, però tendeixo a descuidar-me força en aquest aspecte. Vol dir tenir cura d'una mateixa en la part més  frontal, i potser incideix en les altres. I què vol dir cuidar-se físicament? L'agradar-se un mateix. Des del pes fins al pentinat dels cabells. Des de les celles fins a les ungles dels peus. Des del vestir-se com un se sent bé i còmode a tenir una pell hidratada. I tot això passa per menjar bé, per dutxar-se, hidratar-se, portar la roba cuidada, dormir les hores necessàries, ..... una feinada!

I és que cuidar-se és estimar-se. I si estimar hauria de ser fàcil però de vegades pot ser difícil, amb el cuidar-se passa el mateix. Demana temps i paciència. Ara estic fent dieta, i em costa moltíssim, però es mereix l'esforç. 

El Sr. E m'ha dit alguna vegada que quan em va conèixer va pensar que estava descuidada. També m'ha dit que ara ja no. I encara que no m'agradi reconèixer-ho, potser ha tingut alguna cosa a veure. Però continuo pensant que una s'ha de cuidar per un mateix, per viure intensament cada cosa bonica que et pugui arribar, i que de fet, les coses bones, arriben quan et cuides i t'estimes. Fins i tot el Sr. E.

ps. La foto, de la xarxa.

14/7/15

Vacances, per fi!

As sweet, Núria Graham

Ara sí, per fi, de vacances. I quines ganes, i quina necessitat!

Ja no recordo què ha estat altres anys, suposo que com aquest, però aquest any tinc molta necessitat de vacances, sobretot, de descansar. Més enllà de la feina, que ha estat un curs molt i molt dur, també d'oblidar-me de grups de whatsapp, de reunions, de trajectes en bus o en metro estressants creuant la ciutat amunt i avall, amb presses per arribar a tot arreu, oblidant-me del que realment vull, necessito o sóc, simplement per fer allò que se suposa que he de fer. També per oblidar-me i refer llaços esquinçats pel dia a dia d'obligacions i cansament.

I ganes, moltes ganes de fresqueta, de camins nous, de descans a la platja. De silencis, tinc molta necessitat de silenci, de corriols de rius, ocells. De les onades de la platja, d'una orxata al capvespre. De llegir sense pressa,  d'una capbussada refrescant. De passejar entre vinyes, conèixer racons del nostre país que no he vist mai. Trepitjar terra nova.

Fins i tot, de no marxar massa lluny. Tenia una proposta i a últim moment, la vaig anul·lar. No tinc ni ganes de fer turisme, amb el que a mi m'agrada! però m'estaré fent gran? No, simplement no és el que necessito ara. És ben curiós com el cos i la ment manen.

Desitjo que també tingueu les vacances que necessiteu!


ps. De fet, vaig començar vacances divendres a la tarda, però va ser el darrer spring estressant del curs, marxar de colònies fins ahir a la tarda. I encara que em diguin que amb el temps lliure un fa el que vol, marxar de colònies no és que sigui, precisament descansar.
I bé, començo les vacances amb una setmana força atapeïda de coses, però el ritme, ja és diferent.
La foto, de la xarxa. No ho faria mai, això d'una hamaca enmig del riu, quina por! xò transmet tot allò que vull per aquests dies.

3/7/15

A la lluna, a les estrelles, als núvols



Permeteu-me, per poc que sigui, poder-m'hi quedar una miqueta. Aquesta vegada sí. Quedar-me aquí dalt, als núvols, a la llum de la lluna brillant i formosa, amb els estels fugaços o intermitentment estàtics. Permeteu-me estar-hi una micarrona, uns dies, unes setmanes. I gaudir: d'aquestes estones, migdies, tardes o nits. I somriure com feia temps que no ho feia. I superar pors. I cuidar-me, i fins i tot, estimar-me un xic.

Perquè aquesta vegada sí, ho penso disfrutar. I ni boicotejar per pors, ni limitar per silencis inexpressius,ni buscar mil excuses. I no penso buscar-me o inventar-me problemes simplement perquè pot ser que passi. Deixeu-me viure intensament el moment, que de coses dolentes, ja vindran.

I no importa si l'enfoc no és correcte als ulls dels altres, per mi és genial. I no importa si és borrós, així m'esforço més en veure-ho clar. I no importa si anem poc a poc, sempre he sigut una tortugueta, oi? 

Així doncs, a dansar i riure!

ps. la foto és molt dolenta, ho sé, però és d'ahir la nit i intentava agafar la lluna espectacular que hi havia. Lo dit, ho intentava. Una nit d'estiu.

16/6/15

Mereces un amor

"Mereces un amor que te quiera despeinada,
con todo y las razones que te levantan de prisa,
con todo y los demonios que no te dejan dormir.
Mereces un amor que te haga sentir segura,
que pueda comerse al mundo si camina de tu mano,
que sienta que tus abrazos van perfectos con su piel.
Mereces un amor que quiera bailar contigo,
que visite el paraíso cada vez que mira tus ojos,
y que no se aburra nunca de leer tus expresiones.
Mereces un amor que te escuche cuando cantas,
que te apoye en tus ridículos,
que respete que eres libre,
que te acompañe en tu vuelo,
que no le asuste caer.
Mereces un amor que se lleve las mentiras,
que te traiga la ilusión,
el café y la poesía."
Frida Kahlo

ps. Fa molt que no penjava res escrit per altres. Fa molt que buscava paraules que no em surten. Aquesta diu moltes de les coses que he anat barrinant aquests darrers dies. Espero que us agradi.

6/6/15

El sol interior

Ahir em va arribar aquest article
El vaig llegir i em vaig emocionar. És molt bonic i hauria de donar empenta.

El primer que vaig pensar és si realment tenia un sol dins meu. Em va costar, de fet, encara el busco. 

Les dues darreres setmanes em costa molt fer-lo lluir. M'enfado massa: amb els de l'entitat, amb la família, amb els amics, amb els companys de la feina. A tots he mostrat les meves tempestes, de llamps i trons. I buf, veure'm així d'enfadada encara ho empitjora, ja que em sento molt culpable amb mi mateixa.

Estar enfadada és molt cansat. I vull no estar-ho, perdo tota credibilitat defensant, de vegades, posicions que en el fons no crec. Estar enfadat és molt trist.

Avui m'he tornat a enfadar amb algú. I me n'he adonat que tots aquests mals humors, en el fons tenen a veure amb aquest darrer aspecte. Hauria d'estar contenta i feliç, però fa temps que les coses no són com voldria. I intento adaptar-me, però les frustracions són molt grans. Intentant no veure-ho, ho paguen tots els altres. I en el fons, me n'adono que la ràbia i mal humor amaga la tristesa, com aquell conte de fa molt de temps.

Se suposa que veure-ho ja és un primer pas. Però ara mateix encara no veig com fer tornar a brillar el sol, la meva manera de viure i ser. 

De moment, avui mirarem el partit de la Champions, que el futbol ja va ser creat per això, abstreure'ns una mica.

ps. Sé que passo poc pel blog i lamento aquesta vomitada, simplement, la necessitava.

29/5/15

Veig el primavera

No, no. No aniré al Primavera Sound. Ja m'agradaria. És l'únic festival que em sap greu no haver anat mai i que m'agradaria, per molts dels músics que hi han tocat.

Però des de fa un parell d'anys que no me'l miro amb els mateixos ulls. M'interpel·la el preu. Com se'l poden pagar els joves precaris d'avui en dia? Esclar, la majoria són estrangers de visita. Com podem accedir a aquests concerts? En què ens estem convertint? En una façana. Hipster, moderneta, només per a uns quants.

De veritat aquesta és la ciutat que volem? La que ha de portar el progrés? Vull viure en una ciutat que es pugui viure, on els barris tinguin equipaments, estiguin nets. On es cuidin les persones i no els mercats. On es pugui passejar sense ser assetjat per mil turistes. Que tingui comerç com anys enrere. Que sigui capdavantera si, sense renunciar a la seva virtud.

Em sembla que som uns quants que ens estimem la ciutat i hi volem viure. I molts d'ells van votar una confluència de grups que també ho volen. Però espanta. Al poder espanta. I molt.

No podem donar una oportunitat? Una oportunitat per viure en aquesta ciutat tan bonica. I potser és cert que els objectius de canvi seran molt difícils, però si no s'intenta.

El més trist és com la por del que és desconegut comporta l'insult, el menyspreu. I com n'és de fàcil caure en la crítica més superficial sense entrar en el fons de les paraules.

I no, no he votat Guanyem. Hi ha coses en les que no estava d'acord i que no m'agraden com s'han portat durant la campanya. Però a cada insult, a cada menyspreu, em veig defensant la seva candidata. Mai havia sentit que es menystingués una persona, una dona, tant com aquesta setmana. Quan encara no ha tingut ni temps de res de canvi.

I no, no veuré el primavera. Ja no en tinc ganes. Prefereixo els concerts gratuïts de la Mercè o les festes majors dels barris.


ps. I no entro en el tema procés. És tant trist caure en aquest tema.