Quan algú és fora i fa temps que no sabem res d'ell, molts cops ens diem que si no sabem res és que tot va bé. Generalment, tendim a conèixer més i més ràpid les notícies dolentes que no pas les bones.
Quan escoltes una notícia dolenta per la tele o la ràdio o la premsa, sempre tendeixes a pensar en els teus, en els que coneixes i sents aprop encara que estiguin lluny. Així, quan pels voltants d'estiu sents l'accident d'un autocar, et sobresaltes pensant que no sigui algun dels teus, quan hi ha una tempesta devastadora o altra catàstrofe sempre penses en els aventurers que tens dispersats pel món. I ara, se li suma el neguit de les notícies de certs treballadors que posen en joc la seva vida.
Però aquest cap de setmana aquesta norma no escrita no s'ha complert. Aquest vespre he rebut una trucada amb una d'aquelles notícies que no voldries escoltar. Un amic va viure un accident de ben aprop fa uns dies. Com que aquest cap de setmana no ens véiem, no tenir notícies d'ells era ben normal i en canvi han passat un cap de setmana força dur. I no és la primera vegada que passa darrerament.
Et queda un sentiment de no haver estat prou aprop d'ells, com d'haver-te despreocupat quan no és la intenció. No pots estar constantment en contacte amb tothom, però potser si que de tant en tant, recordar els que ja no tens tan aprop, doncs no sempre, per no saber-ne res és que estan bé, potser és quan més et necessiten.
ps. crec que tinc algunes trucades pendents, alguns mails per fer. Potser tinc massa oblidades algunes de les persones que temps enrera vaig tenir ben aprop.Aquest és el telèfon de la iaia que m'he quedat. És d'aire retro però fa mooolta gràcia (sobretot com espanta al puck!)
Les nits d’estiu a casa els avis eren màgiques. Després de sopar ben ràpid, agafàvem les bicicletes i ens trobàvem a la plaça del poble. Cadascú portava alguna cosa: xocolata, galetes, sucs, el què fos que haguéssim pogut arreplegat sense que els grans ens veiessin.
Entre riures trapelles enfilàvem el camí del cementiri amunt fins arribar al mirador de la creu.
Allí dalt feia fresqueta, el vent bufava amb força, però tan ens feia, era el nostre indret secret. Des d’allà contemplàvem l’espectacle de la nit. Intentàvem veure les constel·lacions i fins i tot, de tant en tant, un estel fugaç. També observàvem com s’anaven tancant els llums de les cases i jugàvem a endevinar les ombres de la gent que passejava pels carrers poc il·luminats.
Ens explicàvem, acudits, històries de por, les trapelleries del dia i les esbroncades dels grans. Rèiem i sempre se’ns feia tard.
Avui, més de vint anys després, torno a agafar la bicicleta vella, enfilo el camí del cementiri amunt i em planto davant l’esplanada. Cap de nosaltres ja no ve a passar l’estiu aquí, ni ens veiem ni truquem. Però de cop i volta, mirant els estels, he tornat a escoltar tots els seus somriures i sentir-los ben a prop.
ps. Una nova aportació a les propostes de Relats conjunts per celebrar els 300 posts.
Quan vaig començar a treballar a la meva feina actual hi havia un cap d'àrea que m'imposava molt. No podia articular paraula amb ell i em sentia fatal. Els seus treballadors, però, deien que era molt fàcil de tractar. Amb els anys, he aprés a perdre-li la por i ara és un dels caps amb qui millor tracte tinc. En canvi, hi ha un cap qui considero el diable, que no em genera cap tipus de respecte per el seu comportament en el passat i per contra, la meva companya, que no té vergonya per ningú ni per res, l'imposa i mai sap com actuar.
Ella, admira molt una companya per la seva forta personalitat, la seva valentia i s'hi apropa molt. A mi, ella, que tampoc crec que sigui tan bona professional, en canvi, em cohibeix. No em fa sentir gens a prop.
Què fa que una persona t'imposi, et cohibeixi? i que en canvi, una altra no? Què fa que aquesta persona t'imposi a tú i al teu company no? I a la inversa, una persona que no t'imposa, li generi respecte al teu company?
Les relacions, les maneres de relacionar-nos els uns amb els altres són ben curioses. I van més enllà de la manera de ser, per molt que si que hi tinguin a veure.
Quan es tracta d'un noi que t'agrada, que et sents atreta és fàcil de veure. El desig, la vergonya fa molt males passades. Segons siguis més o menys vergonyosa, et pots posar vermella, la veu et pot tremolar o fins i tot no sortir, se't poden caure els papers o tropeçar amb el teu propi peu. Però per molta ràbia que faci, saps perquè és. L'atracció.
Quan es tracta d'algú que admires, que la seva personalitat t'arrossega, t'agrada el què fa o t'agradaria saber, notes la seva seguretat, doncs és això, admiració, i de vegades passa que no et veus prou com ell o ella.
Però i aquelles persones que ni t'agraden ni admires però que et causen respecte? que no saps com encarar. No sé trobar la raó d'aquest respecte, no hi ha cap qualitat que admiris o envegis, i en canvi no et pots relacionar amb ells com ho faries amb d'altres persones.
Hi ha persones a qui no els trobo el punt. Suposo que és que no les entenc.
El pitjor, però, és observar com algú que per a tu no és gens digne d'admiració i no t'imposa gens, imposa a un altre.
Potser és el que trobem a faltar en nosaltres, o el que ens agradaria tenir. I en canvi, quan reprobem algú és per allò que no ens agrada ser o no ens agradaria ser.
L'únic que sé és que m'agradaria que no em cohibíssin tant certes persones.
Fa uns anys, després de passar-ho francament malament, vaig decidir no anar a veure més pel·lícules de terror. No obstant, les de misteris si que m'agraden i les continuo disfrutant. Per això, quan ma germana em va enviar un sms dijous dient d'anar a la preestrena de la darrera pel·lícula d'Scorsese i del DiCaprio no m'ho vaig pensar ni dues vegades. Això si, ja durant les dues hores llargues de peli si que em vaig malaïr més d'una vegada haver-hi anat. Quin fart de passar por, d'espantar-me i sentir inquietud.
No obstant, tot i que pugui semblar contradictori, la pel·lícula és fantàstica i la recomano. Un ambient engoixant dels anys cinquanta americans perfectament aconseguit, molts tocs de les pel·lícules del Hitchcok, una música que et gela només començar la pel·lícula i que acompanya cada moment espectacular de la trama, per no parlar del toc extremadament violent de les pelis d'Scorsese. Un efectes sublims i delirants i uns personatges acurats i molt ben aconseguits.
La pel·lícula gira entorn els esdeveniments d'un hospital psiquiàtric i a aquest gran desconegut nostre: la ment humana. Com ens fa pensar, ens fa treure el millor de nosaltres però com també se'ns pot girar en contra, com ens ho pot fer perdre tot. Com ens pot fer esclaus de nosaltres mateixos. I com cada un dels nostres actes ens porta a ser com som.
Tenir amistats, relacions socials i fer un munt d’activitats està molt bé. Omple parts d’un buit que tots tenim, allò que a tots ens fa por, amb major o menor grau, la solitud. I amb la que tots ens acostumem a conviure, de millor o pitjor manera.
Però tenir amics, tenir amics amb qui comptar, que t’entenguin, respectin i estimin per com ets, és un regal que no s’ha de deixar escapar. I no sempre coincideix tenir amistats i tenir amics.
De vegades no coincideixen, ni en les persones ni amb la mesura de temps que comparteixes. Pot passar que comparteixis un munt de temps i activitats amb amistats que mai traspassen una frontera, que es queden en un marge i que no t’acaben d’entendre (i/o no els acabes d’entendre) i pot passar que amics d’aquells que només amb mirar-se saben tot allò que t’envolta doncs que passi que no els vegis gaire sovint o puguis compartir amb ells ben poquet temps.
De tant en tant es dóna un fet completament espectacular i meravellós. Poder compartir tot allò que fas, que t’interessa, que et mou, que et fa sentir viva amb els que més t’estimes.
Sóc molt afortunada. Tinc amics que encara no entenc perquè em continuen estimant amb tots els meus mals humors i moments, i la majoria els tinc ben a prop i puc compartir tot el meu món. I amb això hauria de tenir prou, però de vegades m’enfonso en una espiral absurda perquè no totes les relacions socials que m’envolten i de les que gaudeixo guarden el mateix nivell de complicitat. Sovint em capfico en crítiques als que no són com jo i no aprofito tot el que faig, quan simplement hauria de poder donar gràcies per tenir tot el que tinc.
Potser no és un món meravellós, potser algunes peces no m’encaixen en el meu particular univers i em perdo sovint. Potser enyoro temps passats, potser hi ha un futur incert, i potser voldria gent ben lluny i d’altres més a prop. Potser escanyaria a més d’un i en canvi voldria retenir a d’altres,.... però ningú és perfecte. Potser podria començar per no ser tan intransigent amb segons qui, recordar el passat sense nostàlgia i somriure al qui pugui arribar.
Ps. Dissabte vaig dinar amb una d’aquestes amigues que no veus sovint però que hi són. Parlant de grups i històries vàries em qüestionava perquè no podem estar contents amb el que tenim, doncs hi ha qui té molts més problemes, molt més reals i punyents. Però no sempre és fàcil valorar-ho i tenir-ho present. Sento que m'estic allunyant sense mesura d'algun d'aquests amics, amics per no voler acceptar d'altres no tan propers. I això encara no ho sé païr gaire bé. Sempre he estat de grups petits però intensos. Ara el grup és molt ampli, i no sento que hi encaixi de tot.
“Saps què és aquest tub de fusta allargat i tancat? És un instrument de música, es diu pal de pluja. Mira que te l'acosto a l'orella i el faig sonar. Quan el giro és com si plogués”
Ben bé no van ser aquestes paraules, ja fa uns anys que l'Abril, ben petiteta i tota saberuda ella, em va explicar què era un pal de pluja.
Avui al migdia, enmig d'un dia gris, estrany i molt competitiu, enmig dels pantalons molls i uns cabells esbogerrats malgrat ahir al vespre els vaig pentinar i allissar, enmig de converses absurdes i un pèl enverinades, tothom marxava i es feia el silenci.
I de cop i volta, era com tenir el pal de pluja a cau d'orella, es sentia la pluja com queia suaument. Com acaronava i tot es transformava en uns instants de pau.
ps. Darrerament el temps és plé de contrastos. Molts dies de pluja com dijous o avui, de vents forts com dissabte, gairebé no podia ni caminar vora casa, o de sol radiant com el d'ahir, el sol radiant d'hivern, que dóna un gust tan especial.
Et treus la roba, t’estires boca avall i tanques els ulls. La llum és tènue, les espelmes donen calor i una música suau decora l’ambient. I et deixes portar. Nómes començar, una sensació estranya al col·locar les pedres calentes damunt l’esquena. Després ja el massatge; primer, la cama malalta fent-li un massatge com els de fisioteràpia i després la castigada de l’esforç doble. I més pedres calentes. Després un massatge infinitament relaxant per l’esquena i el suau i calent tacte de les pedres que sembla que s’emportin tota la boira. Et gires i tornem a començar; les cames, els braços i el cap. Tots els neguits sembla que marxin, que desapareguin. Quan et posen les pedres no notes cap pes, però quan les treuen, sembla que t’hagis tret un bon pes de sobre. Però tot s’acaba i poc a poc has d’anar despertant d’aquest luxe de regal pels sentits. Surts com nova, amb la pell suau dels olis, un somriure i un posat completament relaxat, no saps ben bé on ets però poc importa. Ja hi haurà temps de tornar a la realitat.
Ps. Pel meu aniversari, al maig passat, em van regalar un massatge. COm ben aprop tenia una activitat semblant vam decidir que el deixaria per setembre, per quan tornés de les vacances, però en tornar, no vaig tenir gaire temps, només hagués faltat anar amb el guix a fer el massatge! Podia triar entre diferents massatges o la teràpia de la xocolata, eprò la noia em va recomenar les pedres. I la veritat és que l’ha encertat! No hi creia massa en això de les pedres, però és fantàstic!
La cançó no me l'han posat pas, però fa dies que la volia posar.
L'amo del vuit8ena és un gat, que enamora qui entra per la porta i deixa marcat per sempre. Les parets es van ompint amb dubtes, pors, somriures i alguna que altra aventura. S'olora a vivències, a retrobaments, a amics nous i pèrdues molt importants. Les lletres intenten no censurar els pensaments que recorren aquest caparró, malgrat no sempre sigui fàcil i en algun moment m'hagi mossegat la llengua per vergonya. S'alimenta de cert egocentrisme, de certa necessitat de dir tot el que em passa pel cap i que sovint no dic. I es construeix un avui amb dies bons i amb dies dolents.
2 anys i gairebé 300 posts després, aquest pis buit cada vegada sembla més una casa, fins i tot ja hi ha estora, però encara hi manquen cortines, armaris o quadres. És casa vostra, on tothom hi és benvingut i que heu passat a ser part de mi mateixa, del què visc i del que sóc.
Aquest és l'aspecte de la cuina del vuit8ena actualment. Bé, potser una mica exagerat doncs la bossa del paper va a l'estudi i l'ampolla d'oli amagada sota l'aiguera. Però a més, falta la bossa de piles que ara mateix no tinc, la bossa de la roba que ja no em poso i que encara està per fer esperant el proper canvi d'armari i una capsa amb tres mòbils i els seus corresponents carregadors que sempre penso que he de portar a la deixellaria però que treu el cap al cap de munt de l'estateria dels llibres.
I llavors és quan penso que casa és un acumulador de brossa considerablement. Doncs si a tots aquests "patracols" els hi sumo les piles de paper, llibretes, diaris i andròmines que no faig servir, l'espectacle és digne de cal drapaire.
Considero que reciclar no és tan difícil, l'únic que no és còmode. És molt més senzill acumular tota la brossa (volia dir “merda” però no m'atrevia) en una sola bossa i llençar cada matí en sortir de casa (doncs evidentment això de baixar de 20 a 22h és un esforç tan considerable que podria fer sortir més d'una hèrnia a algú). És molt més net tenir la cuina amb una sola galleda neta i ben bonica que no pas anar acumulant bosses, llaunes, plàstics, ampolles, haver de treure les galledes fora l'eixida doncs per molt net que sigui el Puck, els seus pipis i caques fan la mateixa pudor que restes de qualsevol mortal i apart, que si vius sol, una bossa tan de rebuig com orgànica no s'omple en un dia.
M'indigno davant persones que diuen que això de reciclar no serveix per res o simplement ni es plantegen reciclar doncs no coneixen la paraula. Però encara m'indigno més davant certs posicionaments que defensen que no cal separar tan la brossa, doncs és feina que poden fer persones a la deixellaria i per tan es poden cobrir llocs de treball, però que crec ben erroni doncs la creació de llocs de treball no passa perquè siguem menys ecologistes i ens cuidem més els uns als altres. Per mi, és una qüestió de respecte i responsabilitat.
No sóc una gran recicladora ni defensora de l'ecologisme. Segurament el Gallego dels Matins em ficaria alguna bronca, sobretot perquè em resisteixo a baixar les escombraries de 20 a 22h (fa una mandra!!) . No conec prou tot el què es pot reciclar i cada dia em surten dubtes existencials com què coi fer amb el porex, si he de posar l'esmorzar en carmanyoles com ara fan als coles (es veu que ara el paper de “plata” és el pitjor enemic públic que hi ha, però reconec que prou em costa fer-me l'entrepà com per pensar en portar un altre tuper a la feina) o si bé com que el paper de cuina és orgànica el clinex amb els mocs també ha d'anar al contenidor marró i em resisteixo a creure que una pedra renta la roba sense sabó. Però tot i així crec que és part del nostre dia a dia, d'estimar-nos una mica més el món que ens envolta, de fer-hi alguna cosa per canviar-lo i un hàbit que no costa tant.
Avui estic com una nena amb sabates noves. Ja tinc la galleda per a l'orgànica i de fet ja fa dies que he estrenat el contenidor marró, doncs no fa gaire que ens el van posar. Se suposa que visc en un espai modern que algun dia tindrem una recollida selectiva que farà que haguem de posar les deixalles diàries en una espècie de crematori que hi ha a l'escala i per tant, els contenidors desapareixaran del barri. Però ja fa un any i mig que hi visc, i encara aquesta tecnologia està per veure. Tot arribarà.
ps. algun dia, per cert, explicaré el concepte eixida dins del vuit8ena, digne del surrealisme més surrealista.
Ja sé que la cançó està molt suada, però em dóna molt bon rotllo. Què hi farem! Ah, i el Gallego va ser un dels grans descobriments mentre vaig estar de baixa, ara que ja no el segueixo, com trobo a faltar que em descobreixi que els taps de suro són orgànics o que he de tenir una paperera al lavabo per no llençar els cabells del raspall al wc!