21 de març de 2020. Dia 8

Rolling in the Deep- Adele

El Sergi, al seu comentari al meu post anterior, parlava de les reflexions d'aquests dies i una de les que anomenava és que la crisis sanitària li ha anat bé al Medi Ambient.

És curiós. Avui, escombrava el balcó (feia dies que no ho feia) i hi havia un munt de pol·len. Tinc el nas tapadot, però ni rastre de la rinitis que m'ha acompanyat els darrers anys i que, si bé pensava que s'aguditzava per primavera, el cert és que em dura tot l'any. Fa molts dies que no tinc rinitis. I un compte de twitter que valora la contaminació de la ciutat fa dies que els comptadors no estan en vermell.

També, fa uns dies van sortir imatges dels canals de Venècia, nets, amb animals que fins feia poc havien perdut el seu privilegi de passejar-s'hi quan és casa seva, i no nostra. I aquella aigua neta, cristal·lina de blau clar, em va transportat al setembre de 2010. A Folegandros, Grècia, a una petita platja, Katergo, i com vam trobar una morena nedant per la platja. La meva amiga veterinària al·lucinava, deia que ja era molt difícil veure morenes, i molt més sense roques, a mitja platja. Estàvem en un indret privilegiat, on les masses turístiques encara no hi havien arribat. Encara era casa seva.

Aquests dies, baixen senglars fins Diagonal/Balmes, s'escolten tants ocells que mai pensàvem que hi fossin. És un contrasentit que el nostre patiment, la nostra por, la nostra desgràcia, sigui oportunitat per a d'altres que tenen el mateix dret a viure que nosaltres (i això que, de la plaga dels senglars també en som responsables els humans).

Quan es passi l'epidèmia, tothom coincideix en què tot canviarà. Jo encara dubto de si realment la gent canviarà, si deixarà d'agafar avions per passar el cap de setmana fora, si deixarà de comprar menjar preparat  de criançes sobreexplotades, si deixarà de tenir mil trajos per llençar-los la següent temporada. Potser ho hauran de deixar de fer perquè no es tindran diners.

Fa anys que he relentit molt el meu consumisme, i alhora en sóc una gran consumidora. Però fa un temps que en sóc conscient. Potser és la dramàtica manera que hem de patir per aprendre.

ps. Ja no tinc tanta tos. Si mal de coll. I ni rastre de rinitis, això em va inquietar molts dies.

I continuo patint; molt.

Però d'una manera o d'altre, ens en sortirem.

17 de març de 2020. Dia 4

Toxic, Dr. Calypso

Avui és St. Patrick day. No sé perquè, no hi ha motiu aparent, però és una data que sempre celebrem amb el Sr. E. És un dels nostres dies sense haver de ser un dia d'aquells que s'han de celebrar (bé, els irlandesos, si). Alguns anys ha estat més reixit, d'altres no tant. Fins i tot, recordo un de concert i tot.

Aquest any el celebrem virtualment. Ja tinc ganes que arribi l'estoneta. Una birreta (que no serà irlandesa, perquè tampoc cal sortir per comprar una cervesa perquè sigui irlandesa com tocaria). I no ens podrem tocar. Però tan se val, amb una pantalla, com si fóssim joves i tinguéssim una relació a distància per estudis o primeres feines. 42km que es fan molt llargs, però que són les circumstàncies que tenim.

La tos ha baixat, crec que el confinament m'està fent estar més "tranquil·la". Les dues setmanes abans a què explotés tot van ser molt difícils, era com veure venir la onada del tsunami i que ningú et fes cas. I intentar mantenir la normalitat, prenent mesures perquè et notes símptomes (reals o no) i cap metge et fa cas, va ser complicat. Ara, l'angoixa no desapareix, va a estones, però un sentiment estrany de "quina putada no estar equivocada" encara em condiciona els dies. Però que els pares continuïn, per ara, bé, em fa estar millor.

Estar a casa no em costa. Em recorda quan em vaig trencar el peu. La llàstima és que el motiu és ben diferent, els de casa són més grans i moltes coses han canviat des de llavors. El què hagi de passar, passarà.

I el que està més content que un ginjol és el Puck. Ell, ja vellet, que rondinava perquè no em veia i les poquetes estones junts es passava al meu costat, ara fins i tot no sé per on para.

Espero que n'aprenguem moltes coses d'aquests dies que vivim. 

Vaig a buscar la birreta.

pd. Aquest matí he pensat que això de quedar-nos a casa era un bon moment per treure la pols al blog. No he estat la única ni primera, hi ha qui  les té totes pensades.

Intentaré no ser pessimista o negativa. Per això, millor no escriure. I no prometo escriure cada dia.