29/2/08

Tatxan


Ja ho vaig dir que seria un any de canvis.


El primer visual pels ulls, el canvi de look, el serrell!! i ara, ..... per fi ho he aconseguit: el tatuatge. I tot gràcies a la k. Un petó!

M'agrada, i molt!!!


I és que.... sovint tenim por de la por i no ens deixa tirar endavant. I no era per tant.


Poquet a poquet, anar vençent la por

27/2/08

No aguanto més

Sovint anem aguantant, aguantant, callant per no ofendre, per por de no ser entès o de no tenir raó, però arriba un punt que ja no pots callar més.

Suposo que la salut passa per racionalitzar els punts de vista diferents i dir el què penses en el moment.
Mai n’he sabut; en vaig aprenent, de fet cada vegada més dic el què penso i em mostro una mica més segura de mi mateixa (tampoc gaire, no cal exagerar).
Però ahir va ser d’aquells dies on les celles es transformen en el senyor Spock, les arrugues del front es fan més que presents i sembla que et surti fum del cap.

No puc més. La feina, el Mijac, casa, la carrera,…. No puc més. Intento fer veure que tot és culpa de la meva mala organització, de no tenir clares les prioritats, de no arribar, de no valer prou. Sovint penso que si tot es gira en contra, alguna part de culpa, alguna cosa no faig bé, i intento esbrinar què és.

Però torno a repetir. Ja no puc més. No suporto la meva compi de feina, prepotent i mal educada, cotilla i trepa. Vale, déu ser bona, però tampoc hi ha per tant!!! És tafanera, va a la seva i la seva manera de fer no va amb la meva. Mira per ella, fa la pilota i es pensa que és la millor. No sap treballar en equip, i d’acord està per damunt meu, però llavors que em deixi en pau. No puc amb ella. Ahir em va demostrar de quina “calanya” va. Truca el cap per dir que no ve, surt del despatx per parlar amb ell i enlloc de dir-m’ho s’ho calla. Molt fort. Una tonteria pot semblar, però demostra tan…..

I fent-ho pagar a qui menys culpa en té. El meu petit Peter Pan i la k.

La carrera, en fi, què dir, el desastre personalitzat.

El mijac i la comunitat. En fi, un desastre. Prepotencia, ganes de fer-se veure, simplement una parafernalia, poc compromís i poc sentit crític.

I per damunt de tot, intentant passar pàgina. Intentant buscar nous alicients i recuperar el somriure. Però es resisteix. Ell, sempre hi és present, sigui o no hi sigui.

26/2/08

"Les coses passen quan passen, no quan a un li va bé que passin"

25/2/08

Sí, sí, sí!!!!!!!

Perquè és molt bon actor, perquè es transforma a cada personatge, perquè es deixa la pell a cada pel·lícula.
Perquè intenta ser coherent a la vida, perquè es compromet amb les coses que creu i no es deixa portar per res ni ningú.
Perquè s’estima la vida, la disfruta. I perquè, què carai,… és tot un tros d’home!!!!

Avui toca un brindis amb el Javier Bardem!!!!

I com diu a espaiisidor, tots els premis han recaigut en actors i actrius europeus. Visca!!!

23/2/08

I demà,... els Oscars.....

La meva porra, sense gaire idea, pa'variar, crec que només he vist la meitat de les pel·lícules.
Millor pel·lícula: Pozos de ambición (encara que no l'he vist; en canvi Expiación i Juno em van agradar moltíssim.... bé, Juno, l'hauria de tornar a veure. Em vaig adormir a mitja pel·lícula. No m'havia passat mai, adormir-me en mig d'una pel·li que t'està agradant)
Millor director: Jason Reitman o els germans Coen
Millor Actor: Daniel Day-Lewis (encara que sempre fa personatges portats al límit, massa estriònics i tot, i els 5 actors els trobo fascinants)
Millor actriu: Julie Cristhie (una gran dama,.... i fer de malalta, ja se sap)
Millor actor secundari: Javier Bardem (implantegable qualsevol altre. És l'home!)
Millor actriu secundària: Cate Blanchett (perquè fa doblet....)
Ja veieu que aquesta porra no és massa professional. Tampoc ho pretenc. Simplement, un any molt obert. Però el millor de tot, és que sempre et sorpren alguna cosa, alguna petita joia que les distribuidores passen per alt i només els cinèfils saben reconèixer. Aquest any, té forma de nominació a la millor BSO, però veient el trailer, donen moltes ganes de veure-la: Cometas en el cielo: http://es.youtube.com/watch?v=BeDs9Ruen8Q

21/2/08

Cuando salí de Cuba...


Una vegada es va arribar a creure que podia canviar el món. Que podia fer la revolució, que el seu company idealista podria vèncer tots els obstacles polítics, econòmics i socials i arribar al socialisme més pur i més autèntic. Va arribar a creure que tots som iguals, que tots podem –hem- de tenir els mateixos recursos i les mateixes oportunitats, esperonat per una flama de seguretat i convenciment autèntic.

Però un dia, ja tot sol, va creure’s massa que tenia la veritat absoluta. I no va saber entendre que els idealistes sovint caiem dins les nostres pròpies contradiccions. Però sobretot no va tenir en compte la resta, el seu entorn.

Arrossegar tot un poble per seguir uns ideals és una responsabilitat massa gran. Demanar que tothom pensi com tu és una irresponsabilitat massa cruel.

I ara, davant del defalliment, què queda? Un poble, fidel al seu esperit, esperonat per fer el correcte, però una societat massa tancada, allunyada i dèbil davant les temptacions d’un món que gira en sentit contrari. I com sempre, massa interessos, rancors i odis que espanten.

Que tota dictadura mori, que tota limitació de la llibertat humana desaparegui, però que sigui per renéixer, amb dignitat i autenticitat. Per revolucionar i treballar cap a un món més just.

L’autenticitat de Cuba parteix de la seva diferència, la fa especial, commovedora i tendra. La seva gent dóna esperit de vida, d’alegria davant les dificultats, i d’aquest esperit és del que hem d’aprendre tots. Però no sé perquè (potser per una tendència al drama) alguna en passarà.

Per cert, mai he aconseguit anar a Cuba –de fet fins fa poc no m’interessava especialment-, una llàstima perquè crec que ja serà més difícil pujar-se a un cadillac descapotable turquesa......

19/2/08

Avui és d’aquells dies que agafaries i et quedaries al llit, ben tapadeta amb el nòrdic i una xocolata calenta.
Avui és d’aquells dies on la melancolia es fa present d’una manera ben intensa, per emocionar-te i fer-te pensar.
Avui és d’aquells dies que el cor agafa una dimensió tan gran que és impossible veure-hi clar.
Avui és d’aquells dies on la tristor es fa llàgrimes, gotes de pluja que es resisteixen a caure però que en el fons son necessàries per tirar endavant.

Aquest matí he preguntat: “Què tal? Com va tot?” I m’han respost: “Anar fent, com el dia”.
Tenir dies com avui té el seu encant. La gràcia està – suposo- en que no es quedin massa temps, que torni a sortir el sol a les nostres vides.

18/2/08

Cites....

Voldria fer conya de tot plegat. Però no em surt.

Tot plegat, aquestes dues setmanes han estat una autèntica bogeria. Mil i una coses per fer i en canvi només una aventureta de no res dins del cap.

Semblava la Bridget Jones, pendent del correu electrònic, per un noi que no coneixia i que simplement m’agradava perquè escrivia bé els mails, em contestava i creia que l’interessava.

Divendres va ser un desastre. No va haver-hi feeling per enlloc, i encara que vaig marxar ben contenta, sabent que mai més sabria res d’ell i que, per sort, s’havia acabat i que no m’havia donat temps de penjar-me; encara que vaig marxar orgullosa de mi mateixa pel què havia fet i per com sóc, sabent que vull algú millor i que no demano tant; encara que havia conegut un noi raríssim i que conec molts nois molt més macos; encara que em rigués de les manies o comentaris estúpids....

Encara que vaig pensar tot això, també és cert que després m’he sentit ben trista. La part més banal de mi mateixa perquè no el vaig interessar i em va fer sentir lletja, i la part més emocional perquè,... una altra vegada ha sortit malament i perquè aquest petit nus a l’estómac no desapareix. Perquè en el fons, m’hagués agradat que sortís mínimament bé.

14/2/08


Al Lliure estan representant La forma de les coses, text del Neil Laboute director de cine i dramaturg d’Estats Units que sempre sorpren, per la seva emocionalitat i cruesa alhora.

Sorprèn, i molt. Noi més aviat poc agraciadet coneix noia, que s’enamora d’ell i el transforma en tot allò que la societat busca. Ell canvia i ho fa tot per ella, per agradar-li a ella. I ho fa de manera disfressada, consentida.

Podries arribar a pensar que la noia li fa un favor. El transforma en tot allò que tothom desitja. En una persona desitjable. Però la cruesa de tot plegat va molt més enllà, perquè ell, en el fons està perdent la seva identitat. I quan perds la teva identitat, agradi o no, t’acabes perdent a tu mateix, i pots arribar a no saber qui ets i et quedes buit.

Suposo que la gràcia és cuidar-se i agradar-se un mateix. Estar bé amb un mateix i fer les coses perquè un vol, no per agradar a ningú.

Però perquè tothom acaba sent tan banal i posant una façana que no cal? Tots els personatges, s’estimin o no entre ells, viuen de façana, viuen tenint en compte l’exterior, tan estètica com fins i tot intel·lectualment. Tot és aparença.

I només hi ha moments de sinceritat i autenticitat.

Per sort, encara hi ha qui creu en les persones. Oi?

9/2/08

Desconnectar


Alguna vegada algú ha tingut la sensació de ja no poder més?

D’estar tan saturat/da de tantes coses, de tants sentiments i emocions incontrolables que t’ofeguen i no diexen respirar?

Doncs ahir, després d’una setmana tan intensa estava tan cansada que no podia dir ni una paraula.

El “plan” era actuar, vèncer els neguits i les pors que m’aturen sempre, però s’ha descontrolat i tot el joc pot tenir moltes conseqüències importants. No estic pel què tinc que estar, la feina. No estic pel què em dóna més treball, la responsabilitat.

Només estic per mi, no m’agrada. M’he descuidat de felicitar a amigues, de preocupar-me per d’altres, d’assistir a reunions, de preparar tasques del cap de setmana,....

I no m’agrada.

Fa ja un temps que dura aquesta situació de descontrol total sobre la meva vida. El plan d’actuar i viure, l’he de racionalitzar.

I què ocupa tot el meu temps i tota l’energia? Els 3 x (el cap, el desitjat, la novetat)
Mai havia desitjat tan un cap de setmana com ahir. Desconnectar de tot i poder posar les idees en ordre.


7/2/08

La contractura de l'espatlla no em deixa viure. Senyal que la tensió està arribant a límits estrepitosos.
Avenços; una quants.
Pors; milers multiplicades per mil.
Rebuig, ridícul, decepció, passar pàgina, jugar, hipoteca, inutilitat, enfosment, estrés, oblids, hormones, llàgrimes i somriures.
Tot ben barrregat.
Quina manera de començar el blog!!!!

4/2/08

2008. L'any del vuit.

El número 8, ves per on, mai m'ha suposat gran cosa, però ara comença a tenir un caire ben especial.
8è 8ena serà la meva casa, virtual a partir d'avui; física a partir del maig.
I el 2008 un any ple de canvis. N'estic segura. Crec que ja n'hi ha prou de mirar-me tant al melic, crec que ja n'hi ha prou de plorar pel què no pot ser. I crec que he d'apendre, d'una "punyetera" vegada, a somriure a la vida.
Que coses boniques, n'hi ha a patades, i semblo especialitsa en veure-les del revés. I de coses amargues, també n'hi ha, però millor endolçir-les tan com poguem, no?
No diré que, a la mínima que se m'escapi, renegaré d'aquesta energia sobtada i m'endinaré en el costat fosc (per no anar més lluny, avui mateix ha estat un dia ben pensit entre malentesos per mail i respostes no gaire encertades...), però la voluntat de somriure hi serà present.
Vull parlar de fets i de gent. De cinema i fisn i tot una mica de política. Vull parlar de sentiments, d'aventures i desventures. Vull parlar, vull explicar sense embuts el què em mou.
No espereu grans reflexions profundes (sovint em quedo a mitges), no espereu grans discursos ni grans relats. Simplement el que em vagi passant.
Perquè simplement com déiem amb la k aquest matí... una noieta que intenta passar-s'ho el millor possible.
Un petó i fins aviat!!