22/6/18

Per l'estiu que comença

La gran eufòria, Joan Dausà

Ahir, el meu cap va voler celebrar l’arribada de l’estiu. Just a mig matí, ja havia arribat l’estiu. A mi, em va fer gràcia, però sols vaig pensar en la calor. Després, una foto d’instagram d’una persona que admiro molt i m’agraden molt les seves fotos i les seves reflexions, explicava que una amiga també l’havia felicitat per l’estiu que arriba, i que just havia esdevingut l’equinocci, el moment en què estem més amunt. I reflexionava amb el què estava fent en aquell moment.

Ahir, me’n vaig anar a dormir pensant en els colors de l’estiu, aquests grocs, torrats, taronges del sol que crema. Els blaus de les aigües de la piscina, del mar barrejats amb turqueses. El verd dels boscos, de la llum entre les fulles.

I vaig tenir ganes d’escriure. 

Vitalitat de fer, de somriure i d’esperançar-me en que tot torni a fluir. Ganes de tornar a connectar-me. Sí, connectar-me amb mi mateixa. De ser, de permetre’m ser, amb tot el que hi ha i no puc canviar.  I de dir, de comunicar-me. De fer-me entendre. D'estimar. Però no perdre més, que he estat apunt de perdre-ho tot.

Ganes d’estiu, ganes de fer. Aquí els meus propòsits:

- Esmorzar al balcó sovint.
- Nedar per la Costa Brava i la Costa Daurada.
- Conèixer la Catalunya Nord.
- Trencar-me la closca amb el petó de Klimt.
- Llegir Maria Aurèlia Campmany.
- Construir el blog-llibre dels 10 anys.
- Aconseguir les arrecades aro.
- Aprendre a cosir a màquina.
- Caminar per boscos i cims.
- Cuinar una paella.

Per l’estiu que comença! 

Bona revetlla i bon estiu, que tota cuca viu.

ps. Desitjo que també tingueu molts propòsits d'estiu. 
D'escriure ja ho faig, però en silenci. en un tortuós silenci. Fer-ho públicament potser li dóna color enlloc de negror.