Avui, la Kika ens deia que es sent en un Dragon Khan, apunt d'entomar la baixada espectacular amb l'adrenalina i les mil i una coses que passen. Jo, li comentava que mai he pujat al Dragon Khan (em fa por, i tinc tantes pors, que penso que aquesta no em cal superar) però que entenia perfectament el que sentia. També tinc aquesta sensació de vertígen, que, per fi, les coses en aquesta la nostra vida política i vida nacional ja no tenen aturador.
Mai hagués pensat que arribariem fins aquí. Estic contenta, orgullosa del president que tenim (i que digui això és molt heacy, doncs estic en profund desacord amb la gestió que s'està fent i la visió política del seu partit) i també un pèl espantada. Ha arribat l'hora. Hem d'estar amb les conviccions. Les meves, una mica poc sòlides i sempre amb el temor de no acabar sent coherent amb les meves conviccions, crec que tenen un camí, el del dret de poder votar, d'exercir els meus drets com a ciutadana. Ha arribat l'hora de deixar de complir solament amb els meus deures. I no m'espanta (bé, una miqueta si).
Demà, toca sortir al carrer. M'hauria agradat que també sortís molta gent per manifestar-se quan s'aprovaven els pressupostos de la misèria, que molts s'aturéssin quan en una oficina bancària es demana una dació en pagament per una hipoteca, que més gent defensi la Sanitat pública i denunciï la manca de llits o altres tantes injusticies que sembla que no importin quan ens afecten a tots; però bé, ara toca sortir. I desobeïr.
Per el nostre futur: nacional, identitari. I per poder tornar a començar: un país nou, una oportunitat de fer política i vida d'una altra manera.
ps. Estem vivint uns dies apassionants. Mai hauria pensat que arribaria. Però ha arribat. Espero que no sigui un souflé, crec que molts no ho podriem suportar.