29/9/14

Ja ha arribat el dia



Avui, la Kika ens deia que es sent en un Dragon Khan, apunt d'entomar la baixada espectacular amb l'adrenalina i les mil i una coses que passen. Jo, li comentava que mai he pujat al Dragon Khan (em fa por, i tinc tantes pors, que penso que aquesta no em cal superar) però que entenia perfectament el que sentia. També tinc aquesta sensació de vertígen, que, per fi, les coses en aquesta la nostra vida política i vida nacional ja no tenen aturador.

Mai hagués pensat que arribariem fins aquí. Estic contenta, orgullosa del president que tenim (i que digui això és molt heacy, doncs estic en profund desacord amb la gestió que s'està fent i la visió política del seu partit) i també un pèl espantada. Ha arribat l'hora. Hem d'estar amb les conviccions. Les meves, una mica poc sòlides i sempre amb el temor de no acabar sent coherent amb les meves conviccions, crec que tenen un camí, el del dret de poder votar, d'exercir els meus drets com a ciutadana. Ha arribat l'hora de deixar de complir solament amb els meus deures. I no m'espanta (bé, una miqueta si).

Demà, toca sortir al carrer. M'hauria agradat que també sortís molta gent per manifestar-se quan s'aprovaven els pressupostos de la misèria, que molts s'aturéssin quan en una oficina bancària es demana una dació en pagament per una hipoteca, que més gent defensi la Sanitat pública i denunciï la manca de llits o altres tantes injusticies que sembla que no importin quan ens afecten a tots; però bé, ara toca sortir. I desobeïr.

Per el nostre futur: nacional, identitari. I per poder tornar a començar: un país nou, una oportunitat de fer política i vida d'una altra manera.

ps. Estem vivint uns dies apassionants. Mai hauria pensat que arribaria. Però ha arribat. Espero que no sigui un souflé, crec que molts no ho podriem suportar.

20/9/14

Tisorada i nuca descoberta

A principis del 2011 em vaig tallar el cabell. Recordo aquell post; quant de temps, quantes coses han passat. Poc després, em van explicar que hi ha dones que es tallen el cabell quan volen tancar una història. Fer un punt i apart, sovint, en l'àmbit sentimental, per deixar enrera aquella història dolorosa. Potser, segurament, en aquell moment va ser així.

Vaig estar tres anys amb els cabells curtets (no en plan garçon, però si força curts). M'agradava molt el pentinat, podia dur el cabell tan allissat com arrissat. Em vaig sentir nova, renovada. Més atrevida i tot. Van haver-hi uns temps ben bons.

Quan a mitjans de 2013 ma germana va dir que es casaria el 2014, vaig decidir tornar-me'l a deixar llarg. Per què? No ho sé, volia poder-me fer un pentinat. Però potser eren moltes coses més. Doncs el que sí que sé veure és que aquests darrers temps he perdut molt de tot allò que havia aprés i que tant m'agradava de com conduia la meva vida quan em vaig tallar el cabell.

Aquest setembre he tingut un altre casament ben important (encara no he pogut escriure sobre les emocions viscudes, crec que encara ho estic processant tot) i també volia dur els cabells llargs. Però el cert és que, passat el dia, vaig fer cua a demanar hora cap a la perruqueria. I tot i que ahir no era el dia més indicat per anar-hi, no vaig voler-ho deixar passar.



Per què el cabell curt aquesta vegada? No tinc cap desamor per oblidar, però en canvi, potser si deixar enrere, per totes, totes, els temps de desorientació i pèrdua que tant m'han  acompanyat. 

Un nou curs comença i un nou tall de cabell, per tornar a començar! I és que el més curiós de tot plegat és que llegint aquell post de 2011, allà ja deia que cada cop que em tallo el cabell de manera dràstica, m'acompanya un nou començament vital. I aquesta vegada, també vull que sigui així!

Tots necessitem canvis vitals, que ens facin evolucionar. I amb els petits gestos, els anem aconseguint.

ps. Ara, a pel següent canvi, el del pes. Aquest, buf, crec que costarà molt més.

 

18/9/14

Bocins d'agost



La terrassa del Casa Fuster.
El salmó marinat.
La cala Morisca.
Passejar per la ciutat i ni veure els guiris que t'acompanyen.
Les reunions clandestines per a una flashmob.
Un vinet blanc fresquet.
El Julen.
Tornar a les festes de Gràcia, com en els bons temps.
El concert de sempre, el de cada any. Genial.
Abraçades genuïnes, estimades.
Llàgrimes de felicitat.
Begin Again.
El riure descansat de la mare.
Complir l'aposta.
Un puchinela i un minyó recorrent la ciutat.
Veure el primer partit del Barça.

Ps. potser avui és un dia ben important, per tot el que ens envolta. Però per a mi, serveix per tancar aquest agost, que encara que sembli mentida, no volia que s'acabés.

11/9/14

Bona Diada!



Molt bona Diada a tots!!!!

Ens trobem a la V!

4/9/14

Tot allò que em dius





Un dia em vas dir que ja era hora que em cuidés. Que no podia estar sempre pels altres i descuidar-me més; i sí, ja m’ho havia dit altra gent (molta gent i moltes vegades), però no d’aquella manera, tan simple, tan directe, sense conèixer gaire què faig, però furgant-me en el més endins. I em vas ajudar a començar a fer-ho. De la manera més fàcil, més divertida i en allò que més em costa. Crec que mai sabré com agrair-t’ho prou.

Fa poc, en un dels nostres passejos, em deies que el meu barri és molt maco, que no sembla que estigui a la ciutat, i et donava la raó explicant que aquí he aprés a gaudir els cels. I així, com si res, arribaves al fons dels meus maldecaps quan, com si fos el més evident, explicaves que sempre vaig amunt i avall com una baldufa girant sense sentit i en canvi no visc el que tinc ben a prop.

Em fas sentir vulnerable, ja has abatut alguna de les meves cuirasses i quan en parles obertament, com si realment no hagués d’importar i ho pogués canviar tot, em sento completament desconcertada, fràgil, nua davant la veritat. Potser, tot allò que intento amagar queda al descobert quan estic amb tu.  Però també em dones força, tendresa i em fas riure. Fas que trobi el coratge per enfrontar-me a mi mateixa així com que no fugi de tu. Des de la senzillesa, la calma, la petitesa de les coses realment importants del dia a dia. 


No sé cap a on anem, si el que tenim quedarà en el que hi ha ara, així  ja ets molt important per a mi, o si les nostres diferències acabaran pesant. I si, tinc por, molta por. A espatllar-ho. A mostrar-me més.  A decebre’t. A fer-nos mal. Sento que ho tenim complicat, que no sé què et puc aportar i en canvi, quan et vull explicar tots aquests dubtes i pors, em retornes amb la claror, calidesa i serenor de les teves paraules que fan fàcil i senzill el que en el meu cap és un cabdell embolicat.

El que si que és ben cert és que si a l’agost va ser fàcil cuidar-nos; per cuidar-me, també vull cuidar-te. I ara he de poder trobar-te espais, guardar-te’ls, ara que tot el voltant torna a començar. T’he de trobar un raconet que sigui només per a tu i per a mi. Perquè sigui el que sigui el que hi hagi, ho puguem anar coent  a foc lent, com ens agrada i ens va bé, doncs quan intento anar de pressa, per arribar a tot arreu, em cremo i ho espatllo.

ps. la foto, d'ahir, quan els dies comencen a ser més curts. Complint l'aposta que tenim, baixant a córrer a la platja, fins i tot en aquesta setmana, que m'has donat peixet. Clar exemple que massa filtres, poden espatllar la foto.
Disculpeu que aquests dies no passi pels blogs ni respongui els vostres comentaris.. Vaig molt atrafegada, amb un casament a la cantonada ben important i emotiu, l'assemblea, la feina, deixar responsabilitats .... i és clar, ell.