Finalment el fred s’ha dignat a fer acte de presència, deixant glaçades les mans i la cara pel vent, fent encendre les estufes i convidant-nos a treure els jerseis gruixuts que semblava que no sortiríen dels armaris.
De cop, ja és Nadal. Encara falta gairebé un mes, i les notícies en van plenes. Les fires, les llums i els anuncis ens el fan evident, ens conviden a submergir-nos en compres a temps, en despeses i opulència per deixar enrera els mals moments.
El temps passa, massa ràpid; no ens deixa descans.
I jo tinc la sensació d’haver perdut un temps. Una sensació molt estranya, com si un munt de vida hagués passat al meu voltant i jo hagués estat estàtica, com la llum que passa ràpid en les fotografies amb la lent ben oberta.
Tanco els ulls i encara sóc al setembre, aquell setembre tan estrany on encara era estiu, vivia el dia per la nit i tenia les vacances per endavant. I en canvi, quan surto al carrer tot és tan diferent.
Estar a casa fa que la vida se m’hagi escapat i és una sensació diferent a quan l’has deixat escapar per por o per impossibilitat d’assumir-la. És com si hi hagués un buit. Molt de temps per pensar, donar voltes innecessàries a les coses, per gaudir d’estar a casa, llegir o veure pelis que no acabo doncs cap m’interessa, planejar un futur proper, nous reptes, però no per viure, com si aquest temps etern no hagués passat perquè no ha passat res. És com si m’haguéssin robat una part del temps.
Per això si el temps passa, i passa ràpid, potser una altra vegada, quan el deixi escapar voluntariament, m’ho hauré de pensar dues vegades.
Ps. No sé si s’entendrà res del què he escrit. Ja ho he dit, és una sensació molt estranya. Una versió diferent del significat de tempus fugit. Que consti que m’agrada més l’hivern que l’estiu, eh! No canvio per res la fresqueta per el calor esgotadora de l’estiu. Amb tot, he guanyat la porra del Barça-Madrid amb els companys de rehabilitació. Potser la meva sort ha començat a canviar? Per cert, la fot, treta del flickr.
Quan el teu metge resulta que és jove, simpàtic (encara que de poques paraules) i guapo, es generen aquelles situacions comico-patoses difícils d’evitar.
És a dir, no pots agafar i conèixer el metge en una habitació d’hospital, amb l’amiga que s’ha quedat a dormir mig canviant-se de roba i tenint una conversa una mica pujada de to per a les vuit del matí. Però esclar, ens acabavem de llevar, ella es vestia per marxar, tenia una cita a la tarda i esperàvem que entrés la enfermera i no pas el metge. I no el pots conèixer així perquè llavors s’espanta. Encara ara, recordem la cara que va posar i esclafim de riure i ens posem vermelles.
No pots agafar i quan acaba l’operació quedar-te’l mirant fixament. No cola que fóssin els efectes de l’antesèsia, doncs era anestèsia epidural i diria que no afecta pas als moviments del cap.
No pots agafar i no ser prou previsora per apuntar totes les preguntes que li vols fer en un full, doncs quan arriba i et demana quines preguntes tens, no saps com, però les has oblidat de cop.
No pots agafar i tot i mirar-te la roba que et posaràs per anar a treure’t les grapes, però posar-te aquella camisa que marca tot el senyal de la marató que ha suposat pujar des del cotxe a la segona planta on té el despatx. O el pitjor, no et pots fer la xula dient que no et cal estirar-te i quan t’ensenya la primera grapa, marejar-te de cop.
Això sí, que el teu metge sigui jove, bon professional i simpàtic (i ja trec lo de guapo, perquè en el fons és el de menys) té els seus avantatges. Podem agafar i xerrar de coses diferents a la pròpia lesió perquè no em faci mal la ferida mentre em cura, podem parlar sobre les ganes de tornar a casa meva o dels problemes de la feina.
Podem agafar i parlar de les seves lesions i accidents perquè vegi que tots hem passat per coses d’aquestes, i fins i tot podem agafar i fer bromes de la complicada vida quan estàs enguixat o de les meves “grans habillitats” amb les crosses i la meva tendència a caure.
És a dir, tenir un bon metge, amb qui puguis tenir prou confiança i et sentis recolzat és de les millors coses que et poden passar mentre estàs de baixa. I a més, la sort que he tingut, és que l’equip de fisioterpeutes que m’ha tocat, són igual de gran equip.
Ps. Després d’una setmana de rehabilitació ja poso el peu a terra, encara que sense posar-hi pes. Començaré la setmana vinent a posar-li poc a poc el pes. Això és lent, però segur i ja comença a tenir un altre color. El peu dret comença a assemblar-se una micarrona al seu germà l’esquerra, malgrat encara estigui inflat i hi hagi hematomes per a tot el taló i la cama.
La cançó del laterl,... les ganes que tinc de posar-me a ballar!
No en tenia cap dubte. Allí hi havia d'anar jo. Sabia perfectament que en aquella festa hi trobaria el que feia tant de temps que anava buscant. Un pressentiment em recorria tot el cos. Havia d'aconseguir entrar en aquella casa, no importava la manera.
Em vaig comprar un vestit desmesuradament car per les meves limitacions pressupostàries, però tan s'hi valia; vaig anar a la perruqueria després de gairebé un any sense anar-hi i fins i tot em vaig posar algun retoc de maquillatge i gotes d'aquell perfum que guardo per les ocasions especials.
Quan vaig sortir del taxi que havia agafat a la sortida del metro més propera a la festa, vaig respirar fons per empassar-me la vergonya, em vaig posar aquelles ulleres de sol estil Jaquie que havíen regalat en una revista el mes passat i sense deixar de retocar-me la melena, li vaig explicar al guarda de seguretat de dos metres que m'havia deixat la invitació al iot del famós cantant que havia donat una altra festa el dia anterior (i que sabia per la premsa del cor).
No sé com s'ho va empassar. En entrar, tot era gent i més gent, la piscina era plena i vaig decidir refugiar-me a la sala d'estar. De cop i volta no vaig saber com reaccionar; em vaig aturar, la copa va caure a terra mentre els ulls se m'omplien de llàgrimes. Finalment, i per casualitat, l'havia trobat.
El quadre perdut del pare, dedicat a la seva única filla en el seu tercer aniversari i que feia 20 anys que havíen robat. Havia perdut tant de temps i diners buscant-lo, intentant recuperar el bon nom del pare i sobretot perquè l'únic que em quedava d'ell.
Ara, sols un somriure. Saber com recuperar-lo.
ps. Moltes felicitats Relats conjunts!!! tres anys animant-nos a compartir històries.
ps. En un racó de l'estudi hi ha un tresor amagat. Una carpeta amb un munt de llibretes; algunes més grans, d'altres més petites. Llibretes amb lletra de nena, lletra que ha anat canviant i que a vegades no entenc ni jo mateixa. Llibreetes amb fotos, enganxines adolescents o dibuixos; llibreetes amb un munt de records i fins i tot llàgrimes. Tot allò que m'ha anat passant. Aquesta llibreta és al menjador. És la que m'acompanya ara, des de que em vaig instal·lar al vuitè vuitena, però en un any gairebé sols he escrit 20 pàgines. Ara també hi ha el vuit8ena. Ara, el que visc ja no queda amagat dins d'una carpeta, sinó que surt i es comparteix. Un petó, rits
La Mireia ens ha convidat a escriure un post a mà, a donar-nos a conèixer una micarrona més. La meva lletra, canviant com el dia, no és de les coses que més m'agraden de mi mateixa, però m'agrada escriure a mà, encara que em torci, tatxi o canviï d'idees. Em resulta més íntim.
Com a gran consumidora de comèdies romàntiques sempre m'han dit que tinc massa idealitzat l'amor perquè la realitat no s'assembla a res a les històries que ens expliquen a la gran pantalla i que per això no deixo que ningú entri al meu petit cor. Però sé que no és veritat, que tampoc demano tant, i que la realitat sempre supera la ficció.
I ara uns amics m'ho confirmen. La d'ells, si que és una gran història d'amor. Es van conèixer lluny d'aquí, els seus esperits nòmades i aventurers els portàven a Noruega a passar un hivern ben fred. Ella, amiga de l'escola, volia aventura, deixar les comoditats d'aquí i trobar la seva identitat. Allà va conèixe'l, un noi txec, amant de l'escalada i gran bebedor de “groc”.
Encara recordem la seva cara en tornar. Desprenia una felicitat que mai li havíem vist, un somriure clar i ample que ens portava una sorpresa ben gran. L'amor la feia canviar, encara que li costava explicar-nos-ho. Però no era una relació fàcil, ella estudiant aquí i ell a Txèquia, que per aquell temps feia poc que s'havia independitzat d'Eslovàquia i encara era ben comunista.
Era tan l'amor i la tristesa de no veure's, que el fet que anèssim a Praga de vacances, que justament escolliem per veure'l a ell, va ser un problema per ella -que no podia venir per diners- i ens va demanar que no el veiéssim.
Poc a poc les trobades eren més buscades i finalment ell es va venir a Barcelona. Deixava el seu poble, a les muntanyes nevades, per anar a una gran ciutat. Sense papers era un immigrant més, la seva titulació no el servia per res i després d'uns mesos durs vivint en un pis compartit al raval amb d'altres immigrants i treballant a l'obra, es va anar a viure amb ella i va passar a treballar per a una empresa txeca des de Barcelona, per internet però cobrant un sou txec (molt més baix).
Mai es van voler casar per poder arreclar la situació d'ells. Si alguna vegada es casaven havia de ser perquè la seva relació era forta i havia de ser una gran festa amb tota la família d'aquí i d'allà. Els anys van anar passant. Buscant racons per escalar, recorrent els racons més bonics de les nostres muntanyes, buscant aventures per viure i finalment Txèquia va entrar a la Unió Europea. De cop va poder trobar una feina fora de casa, amb un sou digne i la seva feina, la professió que l'apassionava i per la qual es veu que és molt bo. Ella també anava trobant el seu lloc professional i després d'una experiència dolorosa, trobava els fruits del seu esforç en un altre empresa on era reconeguda.
Les coses s'encarrilen, ella compra un pis i de tant en tant ens recorda que a ell la ciutat no li agrada, que algun dia hauran de marxar, primer al Pirineu, però després els seus comentaris semblaven portar-los més lluny.
Com que la seva relació sempre ens ha portat sorpreses, el nit de Reis de fa dos anys, les nostres cares encara es van tornar a sorpendre, serien pares. Pares d'una princeseta, moguda i inquieta com els seus pares, amb uns ulls blaus que ens il·luminen i un somriure que ens desfà a tots.
Però ja he dit que no ho han tingut fàcil. La crisi, la famosa crisi fa tancar l'empresa d'ell, que es queda a l'atur a principis d'aquest estiu. I una oferta de feina ens sorpren i trenca una miqueta el cor. Los Àngeles és molt lluny per escapar-nos.
Ell va renunciar, va lluitar per la persona que volia i ara li toca a ella, anar on estigui el seu cor.
Finalment s'han casat, sense ser com volien, simplement un tràmit per no tenir problemes amb els americans (i més anant amb una nena petita), han empaquetat tota la seva vida catalana, ella ha deixat la seva feina boníssima, i demà, a primera hora del matí, volen cap a una ciutat desconeguda, sense muntanyes i massa fashion per a ells.
I aquesta no és una gran història d'amor? Sinó, quina l'és?
Els trobarem molt a faltar, encara que no ens veiéssim gaire, encara que gairebé no féssim res plegats, sempre hi eren presents, i només mirant-nos als ulls sabíem que ens passava.
Des d'aquí un petó molt gran. I encara que estiguin lluny, sempre seran aprop.
ps.La cançó, la que sempre ens toca i canta ella (bé, després de suplicar-li un miler de vegades)
Ja tinc turmell nou! Dijous em van treure el guix, tot està bé. I dilluns començo la rehabilitació. Encara no puc posar el peu a terra però en un parell de setmanes ja podré i en quatre ja podré tornar a ser jo. Tot, malgrat les pors, caigudes i mals humors, sembla que comença a tenir un altre color.
La nit està emboirada. S'estén per tot arreu i no deixa veure-hi clar. I els seus misteris es fan més intensos i enigmàtics. Ànimes perdudes que intenten caminar Sense saber si a l'altra banda s'hi veurà més clar.
ps. des de casa, normalment, a la nit es veu unaparcament i darrera seu, els gratacels de diagonal Mar.
La foto és força dolenta, però la boira és tan espessa, que no s'hi veu res de res.
Una de les sensacions més doloroses és quan algú ens decepciona, el mal que ens fa és profund.
Però i quan decepciones? Veure en els ulls d'algú a qui estimes la mirada de la decepció fa tant de mal com posar les mans en el foc roent.
Una flibada de dolor s'estén sense poder-hi fer més. Perquè els teus actes ja s'han fet, i res es pot canviar.
Sentir com els teus pijtors defectes, aquells que intentes enterrar ben endins i que no es vegin gaire només per un mateix, queden al descobert, te'ls fan presents i són evidents, no deixa lloc a res. Cap paraula, cap gest té sentit.
Perquè sobretot, sobretot, t'has tornat a decepcionar a tú mateix. Perquè és alló que no t'agrada de tu mateix, que et turmenta i intentes deixar enrera, però no en pots escapar. Ets com ets.
Avui, és d'aquells dies que em quedari sota el nòrdic i deixaria que passés el temps.
Ahir van venir a fer una demostració de la thermomix, un aparell que et fa les delícies a la cuina, però que val una pasta llarga. Un dels menajrs que vam preparar va ser una massa per a pizzes i/o coca de vidre, i esclar, en cinc minutets estava la massa perfectament preparada.
I de cop,em vaig recordar de la iaia Ester. Ella, juntament amb les seves germanes tenen una competició durant el mes de novembre d'aquelles pròpies de germanes: discutir quina d'elles fa les millors rosquillas. Cada any tenen un ritual i sempre s'acaben discutint. Segons la meva iaia és ella qui les fa millor, però que la glòria se l'emporta la tieta Teresa totalment immerescuda perquè normalment mengen les seves darrera de les de la tieta Maribel, que són un fracàs.
Però és que les rosquillas de la iaia Ester són insuperables. Cruixents i tendres, ni grans ni petites, sense sucre, doncs no li calen. Al seu punt just, amb un munt d'amor i tendresa en fer-les i sobretot, un munt de records de les grans tardes que vam passar fent-les, deixant-me embrutar amb la farina, olorant l'anís o ratllant la pela de llimona. Pujant a l'escalonet per fregir-les amb totes les lletres dels noms dels de casa,i llavors venia el iaio Antonio i les recollia de l'oli amb el “palito de pinxito”.
Fa uns anys, com que la iaia ja no es veia capaç de fer-les ella sola (doncs el secret està en la força en pastar la massa) em va establir com a successora de les rosquillas, prometent-me el plat verd (l'autèntic secret). I és que ella manté la fe que algun dia a ma mare i a mi se'ns donaran bé els postres i no només ma germana serà una crack de fer coques (el seu llegat, en forma de safata de llauna). Perquè l'aprengués ben bé, cada any una mica abans del seu sant, l'anava a veure i recuperàvem les tardes d'infantesa, però cada any se m'oblidàven els ingredients i cada any era un tornar a començar, per acabar fent ella la massa i jo sols fregint-les.
Fa dos anys que no fem les rosquillas, i la veritat no sé perquè. Però crec que aquest any, encara que ella sigui a la residència i jo amb la pota tiesa, les faré per dur-li el dia del seu sant. Això si, de sorpresa no serà gens, l'he tingut que trucar per tornar-li a demanar la recepta.
ps. La foto, és del flirck, però és igual, igual que el plat verd de fer les rosquillas.
La notícia del dia. Fa 20 anys va caure el mur. Però quants murs s'han construit després? Quants queden per enderrocar? Quants murs ens impedeixen veure-hi clar?
Quants anys hauran de passar per tornar a veure saltar un mur els herois que creia veure per televisió amb 13 anys? On estan els ideals per lluitar, per treballar en un futur? Ni revoltes, ni canvis, ni res. Apagats, indignats i sotmesos. Així ens trobem des de fa un munt de temps.
ps. Quan va caure el mur no entenia res. No sabia res, en prous feines havia arribat a estudiar la Segona Guerra Mundial, i això que el nostre professor de socials de vuité es va entossudir en explicar la història al revés, començant pel segle XX i anant enrera, doncs ens deia que cada any apreníem el paleolític però mai arribàvem als nostres dies i no sabiem res del què passava. Quin passat proper tan combuls, però com de vegades continuem fent ulls clucs a tot el que continua passant. La foto, de la tardor de l'any passat. Abans que el East Side Gallery fos restaurat. La música, una de les pelis que em venen aquests dies al cap: 1, 2, 3; El cielo sobre Berlín, Good Bye Lennin, La vida de los otros,....
D'aquí ben poquet començaran els anuncis de colònies per al Nadal, que ens transporten a dones i homes de somnis, d'aquells que no veiem en el nostre dia a dia, amb històries fantàstiques plenes de glamour i sensualitat. Com si el fet de portar una colònia fes més irresistible.
Però malgrat no m'agradi, és cert i l'olor que es desprén és ben important. Hi ha persones que passen pel teu costat i les voldries sempre allà. O persones que s'acosten i desperten una tendresa i sensualitat que no haguéssis dit mai que podien tenir. En canvi, hi ha persones que deixen anar tal olor a perfum que genera un mal de cap com si haguéssis passat la pitjor tarda i malson. Homes i dones que es pensen que per portar un gran perfum o en tones descomunals seran més atractius, oblidant que l'actractiu rau dins de cadascú.
Per altra banda, també igual d'important és l'olor corporal, la que es desprén, vulguis o no. Que va relacionada amb l'higiene corporal, cert, però també que sovint no es pot controlar. I que en aquest cas, quan es desprén no és un bon senyal.
Sempre he estat una mica tiquismiquis amb les colònies. Fa uns anys, per casualitats de la vida a casa van descobrir un perfum que ens conqueriria a totes les dones de casa. Vaig estar anys portant-la, però la van deixar de fer. Mai més he tornat a trobar una colònia que m'agradés tan com aquella. Pel dia a dia en porto una d'aquestes fresques d'infants, però m'ha costat molt, moltíssim trobar-ne una que m'agradés, que fos part de mi. Semblava que l'havia trobat, i en canvi al Marroc vaig descobrir aquella fragància que un munt de gent porta i que sempre m'havia resistit: el musk. De vegades, en el més senzill es troba l'escència de tot plegat.
ps. El vídeo, el nou anunci de Chanel 5. Malauradament -o sortosament?-, mai m'agradarà la seva olor.
Un munt de temps per fer aquelles coses que mai tens temps per fer-les.
Però poques ganes de fer-les.
Res m'interessa, res acapara la meva atenció. Pel·lícules que no veig el final, llibres que s'amunteguen a la tauleta de nit, piles de papers regirades però sense desar-les.
El meu estimat gat que s'estressa i agafa cistitis, entre tanta visita i canvis sobtats de rutines.
Al carrer comença a fer fred i els amics em diuen que he de sortir, encara que sigui donar la volta a l'illa de cases, que he d'agafar força a l'altra cama. Però també fa mandra.
Sols pensar en tot el què faré quan pugui tornar a caminar, els llocs que vull anar, quan pugui tornar a dutxar-me sola i omplir la banyera, quan pugui tornar baixar a la platja, quan pugui tornar a treballar, a maleïr haver-me de llevar d'hora. Sols veure els colors de la tardor i refrescar-me amb el vent que bufa amb força.
I de cop, ja torna a ser cap de setmana. I els dies encara no sé com, però van passant, i ara ja sols queden 15 dies o dues setmanes.
ps. El dia 19 tinc metge, si tot està bé, em treuran el guix i començaré la rehabilitació. Així ho espero. Les altres opcions, prefereixo no pensar-les.
El Puck fa dies que està estrany, mossega moltíssim i la sorra li fa pudor. Estem a l'aguait doncs podria tenir cistitis. Ais, pobret, no entén res.
El dia més bonic? Avui. L'obstacle més gran? La por. La cosa més fàcil? Equivocar-se. L'error més gran? Enfonsar-se. L'arrel de tots els mals? L'egoisme. La pitjor derrota? El descoratjament. El millor professor? Els infants. La primera necessitat? Comunicar-se. El que ens fa més feliç? Ser útils als altres. El misteri més gran? La mort. El pitjor defecte? El mal humor. El sentiment més dolent? La rancúnia. El regal més bonic? La comprensió. La ruta mes ràpida? El camí correcte. La sensació més grata? La pau interior. L'esguard més feliç? El somriure. El millor remei? L'optimisme. La cosa més bella del món? L'amor
Mare Teresa de Calcuta
ps. Aquest text està penjat a la seu de l'associació on pertanyia en forma de dibuix. Una personeta abaix d'una escala, i cada graó és una d'aquestes frases. A dalt de tot de l'escala, la cosa més bella del món. I cada dia, intentar pujar un graó per arribar-hi.
M'agradava tant, que la mirava i llegia sempre que hi anava. Durant molt de temps, cada divendres, divendres que de tant en tant enyoro, com els dissabtes al matí.
No tots els dies és fàcil pujar els graons, a dies caus, a dies tornes a enrera, a dies puges d'una volada quatre de cop. Però cal tornar-ho a intentar.
La foto, del viatge a l'Índia del Francesc. Moltes gràcies.
Ahir vam celebrar la castanyada a casa. Quan una amiga va arribar, salta i diu “nena, he pujat amb un veí teu,... molt interessant, eh. Si que ho tenies amagat”. Després de desxifrar de quin veí es tracta, no vaig poder deixar de sorprendre'm de les seves paraules (doncs pensava que coneixia els seus gustos masculins) i la veritat, després d'un parell d'ascensors i reunions de veïns, aquest noiet no el consideraria gens interessant, però esclar, ella sols es referia als bíceps que lluïa.
A taula, un amic recent i solter que cap de les solteres trobem interessant, per més que les emparallades ens maleeixin dient que és un molt bon noi i que ens ho hauriem de fer mirar, ens explica mil i una aventuretes de la feina, interessants i de debat alhora interessant, però gens emotiu per la seva part.
Aquests dies recordo que s'ha retirat del futbol el Henrik Larsson, jugador mític del Barça de fa pocs anys i molt recordat, un paio molt interessant (alhora que terriblement sexy).
Aquests dies, arrel d'una conversa, li he estat donant voltes a això de ser o no ser interessant, o més aviat què és el que fa interesant o no interessant una persona. El que està clar i és una sort per a la humanitat és que a no tots ens resulta interessant el mateix. Sinó malament aniriem.
Però què fa que una persona resulti interessant o no? Perquè una persona ens resulta interessant o no, sigui home o dona, i sense buscar un raonament necessàriament emocional o sentimental? No sé trobar-ne la resposta. O més aviat no hi ha una única resposta, és un misteri que cadascú ha d'anar desengranant.
Per mi, una persona interessant és aquella que té màgia i que es desprén en diferents sentits. Algú que sense voler-ho ni buscar-ho t'atrapa en una conversa, et fa que el vulguis escoltar tota la tarda parlis del què parlis. Qui amb els seus actes coherents, desprén passió per tot allò que fa, que t'escolta i sap valorar les teves paraules. Que té ànsia per viure.
Per mi, una persona interessant és aquella que amb els seus actes puc admirar, em desprén admiració fins i tot en les coses més quotidianes o petites, i em descobreix coses que no coneixia o ni sabia que existíen.
Per mi, una persona interessant és aquella que tot i tingui por, s'arrisca. Que fa present les seves mancances o defectes però lluiti cada dia per superar-les i quan no pot, és conscient i no es rendeix, sols es dóna una pausa. I és aquella que m'ajuda a arriscar-me quan no em vull llençar al precipici, o accepta allò que puc o no puc fer.
Per mi, una persona interessant desprén amor amb cadauna de les seves paraules o dels seus actes. Potser no mesura prou, potser no és políticament correcte, no cal tenir un gran do de la paraula o discursos plens d'adjectius i frases boniques, però tot ho diu o ho fa des del cor.
Per mi, una persona interessant, amb un sol gest, un somriure o un silenci, desprén tanta tendresa que fa que vulguis passar-hi tota l'estona.
Altra cosa és el que fa que un home (perquè a mi m'agraden els homes) em resulti interessant, m'atrapi i m'agradi. I aquí, potser s'hi ha d'afegir l'atracció i el desig, que anirien del braçet, o hi ha d'haver un component físic però on tots els altres components hi han de ser necessàriament, però a més ha de ser pacient i respectar la llibertat, en aquest cas la meva. Hi ha homes que atrauen de forma sexual però que saps que amb ells no vas enlloc i per tant, malgrat et facin perdre els papers en alguna ocasió, saps perfectament que no són interessants.
Llavors, quan escric tot això, venen al cap les paraules que de vegades et diuen “és que ets molt exigent”. I jo em pregunto, si de debó és així. Potser si que sóc exigent, però no crec pas que busqui un adonis perfecte. A més, estar amb algú simplement per estar-hi i que no et resulti interessant no és encara més trist que no pas saber el que vols?
ps. I com acopanyant, un tastet del Larsson, un dels molts vídeos que aquests dies s'han penjat d'aquest homenet suec ni ros i ni amb ulls blaus que ens va deixar anar més d'un suspir, pel seu encant, la seva manera de ser i el seu esforç (i per ser tan sexy).