Passar un cap de setmana amb amigues que fa temps que no veus.
El neguit de com anirà un cap de setmana amb gent amb qui has conviscut poc. Totes amb la parella i nens petits. Adonar-te que, per molt que pensis, hi ha tòpics que es compleixen: només parlen de criatures.
Desconnectar-te.
No desconnectar. Dels problemes de la família, l’agenda de la setmana següent, el munt d’esdeveniments desbordants en tots els sentits.
Tristesa per qui no ha vingut. Solitud a l’única habitació sense dutxa.
Matxacar-se per prendre malament les decisions, en rampells, quan sé que així, mostro la meva pitjor versió de mi mateixa. Malament. Fent mal, fent-me mal.
Espiral de malentesos amb diversa gent, retrets que em fan, dolor que se’m clava a l’estómac. Pensava, em deia, que jo retreia als altres. I en canvi, he d’entomar els retrets sense més?
Estar massa capficada en mi, en mi, en mi.
Sentir el xiuxiueig de la pluja que cau suau, el fresca que t’acaricia els pòmuls i l’escalfor del coll tapat pel fulard.
Escoltar el cant dels ocells en la primavera.
Arrencar farigola florida. L’aroma del camp que tant estimo.
Acabar el llibre de lectura del club amb un batibull d’emocions a la panxa que no sé digerir.
Sopar truita de patates deliciosa.
Escollir bé els vins.
Descobrir per molt que passin els anys, vint, hi ha amistats que ho sobreviuen tot.
Hi ha caps de setmana que simplement són. El reflex dels dies que visc. Que visc.
ps. Potser podria semblar una versió reduïda dels bocins. Ja gairebé no els recordo.