Bocins de maig

★ Ressaca a la barceloneta

★ Un sopar de formatge i vi

★ Conèixer la Laia

★ Retrobar-nos com fa molt de temps. Complicitat inclosa i petonets d’amistat que endolceixen.

★ Trobar una foto recent de la iaia i que està guapíssima.

★ Concert de la Noa, amb Joan Manel Serrat i La vida és bella en català.

★ Fer festa laboral el dia del meu aniversari

★ Tornar a estar enganxada a La cançó de gel i de foc

★ Els cels espectacularment canviants

★ Descobrir The new Raemon, que m’agradi i, de sobte, descobrir que és l’autor d’una de la que sempre me’n ric per lo xorra que em sembla.

★ L’arribada d’un nou membre de la familia, l’Estrany, el gatet de ma germana.

ps. Maig ha tornat a passar en un sospir, i això que és un mes ben llarg. Ha estat un mes tempestuós, d'aires que sembla que s'emportin tot, de núvols que fan por i que ens demanen estar alerta i per a tots. Mes de silencis i fred. Però de tant en tant, han sortit alguns rajos de sol. 

Adquirir hàbits

Fa un temps em vaig quedar amb una frase que va dir algú enmig d'una conversa que no recordo gaire "trigues 60 dies en adquirir un hàbit. I és molt difícil, requereix molt d'esforç". Crec que devíem estar parlant sobre criteris educatius, sobre criatures,... però recordo que em vaig quedar amb aquest fet que desconeixia completament i em preguntava si realment és tan difícil i requereix tant d'esforç. I si és diferent en les criatures que en els adults.

I vaig proposar-me adquirir algun hàbit, fer l'esforç dels 60 dies. L'hàbit que vaig triar era el de posar-me crema hidratant cada matí. Fins i tot volia posar un paperet al costat de la lleixa del lavabo per comptar els dies. Ni això vaig fer. Vaig ser incapaç. Realment, hi ha hàbits que costen molt d'assumir. Sobretot quan tens molts d'altres adquirits.

Sobretot quan el que tens adquirit, son hàbits dolents, com pot ser llevar-se amb el temps just de la dutxa, vestir-se i marxar pitant.

Com pot ser que els bons hàbits siguin tan difícils d'adquirir i en canvi els hàbits dolents siguin tan fàcils? Per què els hàbits saludables demanen tant d'esforç i voluntat? El primer que se m'acut pensar és que aquests darrers son més plaents. I després, que molts ens hem tornat tan còmodes i passius, ho volem tot fàcil i ràpid. I l'esfroç, perseverància o constància son paraules que en boca del Guardiola tots ens les crèiem però que costen de veritat.

Això em recorda els propòssits de principi d'any o de setembre. Començar tot d'activitats que han de ser millors, saludables i fins i tot en alguns casos aparentment plaents (com les col·leccions), però que en canvi abandonem. Serà perquè no superem els 60 dies? I què no dir de l'operació bikini! Tan debò recuperés hàbits saludables perduts, perquè que n'és de fàcil deixar-se endur per algunes temptacions.

Hi ha solució? Fins i tot tenir voluntat i perseverància podria ser un hàbit a adquirir en 60 dies? O és una qualitat que tens o no tens? 

Aquests dies he estat malalta. Una gastronteritis, res greu. Però ha estat una gota que ha fet vessar un got ple. El darrer hivern i primavera he anat enllaçant un costipat rere altre. No crec que hagi fet servir tants mocadors de paper com aquests darrers mesos. El mal de panxa constant que m'ha portat a fer-me proves que tot indiquen que es tracta de nervis i ara la gastronteritis. Les defenses estan per terra i he prés tantes coses mèdiques que crec que ja res em fa efecte. Em cal tornar a adquirir bons hàbits: menjar més fruita i vitamina C, veure menys alcohol, fer exercici, dormir bé i menjar correctament a les hores. I sé que tot això també comportaria baixar de pes (que ho necessito).

En seré capaç? 60 dies tampoc sembla tant quan t'ho proposes, total si els mesos passen volant, però la realitat és que son molts. Això si, potser si ho escric aquí, potser és el compromís que cal, ja que amb un mateix, de vegades no hi  ha suficient.

En el fons, el tenir cura d'un mateix és l'únic que podem fer, doncs en l'àmbit de la salut n'hi ha tantes coses que no hi podem fer, que com a mínim tenir-nos una mica de consideració.

ps. Tinc al cap 60 però no sé si ben bé era 60 o entre 60 i 90.

Diari del dia d'ahir

Ahir va ser un dia estrany. Pluja, sol, aire, fred per la segona quinzena de maig. Un dia intensament remogut . De no parar, d'aquells que penso que ja no tinc edat per viure com visc. Si el relatés seria un post d'aquells tan llargs que sembla que no s'acabi i és que vaig anar: de Sants a Roquetes, de Roquetes a Sants. De Sants a Muntaner/Via Augusta. I d'aquí a Gràcia caminant. De Gràcia al Raval i finalment, del Raval a Poblenou. I en arribar a casa vaig caure mig morta de cansament, però, alhora, amb un somriure que feia molts dies que no dibuixava. Crec que vaig estar amb molta de la gent ben important per mi, i això és un regal que sovint no es dóna.

I és clar, amb tant de metro, dóna per molt pensar. Rumiar, entendre'm, posar en ordre les idees a partir del viscut. I així, sembla que tot es posi a lloc, que les peces del trencaclosques que feia masses dies que no acabaven d'encaixar, es tornin a posar a lloc.

Havia pensat en fer un post sobre com de bé em vaig sentir a la trobada dels nanos. Com feia temps que no sentia que aquest és el meu lloc i com estic fent alguna cosa. I és que darrerament m'angoixava pensant que rondinava molt però que com a molt vaig a manis i prou. Però ahir vaig tenir la sensació d'estar en moviment. D'estar treballant per canviar això que tenim tan malmès. De com han canviat les coses i com es nota la crisi en els infants. 

Però el cert és que el dia va portar molt més. Confidències, riures, balls, tallers de cosetes manuals, cerveses en un shawarma o un sopar pse-pse. I com va ser molt més que això, només se m'acut apuntar frases que em van dir i que m'han colpit.

"ja torno a ser aquí, ja he explicat el nostre joc, és tan xuli!"

"com portes això dels dos centres? difícil, oi?"

"crec que estic preparat per dur una vida menys còmoda, que no necessito tenir tant. Que no és bo tenir tant. Però espanta i més amb dos fills petits."

"estàs aquí! et porto un tros de pastís?"

"ja sé que t'ho estàs plantejant. Si en vols parlar, ja saps."

"Ja s'acaba? jo no vull que s'acabi, no jugarem aquesta tarda?"

"mira Rita, ens ha tocat Sant Medir!"

"ahora mismo necesito cuidarme. Sentirme bién"

"a veces tienes que dejar tu propio bienestar para poner a prueba tus miedos y solo así, los vas superando"

"tan sigui bo o no, me'l treuran. Però no és res, només és superficial."

"Un abrazo!! Para celebrar tu cumpleaños, ya estaré aquí"

ps. Segurament les frases no son textuals, xò si no deien exactament això, gairebé.

Això si, la pluja d'ahir m'ha tornat a fer recaure en aquest etern constipat que no hi ha manera de treure'm.

Intentant entendre

D’uns dies ençà, penso que no entenc gaire les persones. Pensava que ho sabia fer, que sabia entendre el que portava a algú a actuar d’una manera o d’altra. Però darrerament, em descobreixo completament desconcertada per alguns fets, reaccions dels qui m'envolten.

Potser els esquemes mentals propis encadenen a no entendre algunes respostes sense resposta. O potser és les voltes i voltes que li dono a tot, les que em porten a pensar en sortides que no es produeixen o fins i tot a esperar reaccions que no tenen perquè ser-ho. D’altres vegades, el no voler interferir o no gosar ferir o dir, fa que les paraules no acabin de sortir prou lliurement, i llavors es donen mal interpretacions. Finalment, de vegades veig vides alienes i penso, sense voler-ho, que seran d’una manera o d’altra i llavors passa alguna cosa que et desmunta la imatge idíl·lica que n’esperes o desitges que tinguin.

I llavors és quan no entenc res.

Sé que en les relacions humanes, la gràcia és donar i no esperar. Tenir llibertat per fer i desfer la pròpia vida i anar-la construint al costat dels que estimem. I anar fent. Però igual de bonic i de predisposada perquè així sigui, també és veritat que, de vegaeds, és difícil de portar. Perquè per més fàcil que vulguis fer les coses, en el fons, tots volem alguna cosa. I per molt que no demanis, sempre esperes o voldries que els esdeveniments vagin d'alguna determinada manera. 

Per sort, sempre tot, acaba passant. Posant-se a lloc, sorprenent-te o resignant-te.

Sense smartphone

Dissabte em van robar el mòbil. D’una manera absurda i descuidada per part meva. La mania de dur la bossa endarrere i una noia espavilada que es va apropar molt. La vaig notar, em vaig girar i primer no li vaig donar importància. Res, segons de caure-hi i de girar-me la bossa per veure que la cremallera era oberta. Girar-me i no veure-hi ningú.

Si, ja ho sé, se la saben llarga, em devia de veure escrivint algun missatge i ara els smartphones estan buscats. Però em queda un sentiment d’impotència i de malestar amb mi mateixa molt difícil de descriure. És com si m’haguessin pres el pèl, aixecat la camisa. Allò que sempre vaig amb cura de les meves coses quan viatjo i a casa, s’aprofiten de mi.

Apart del sobresalt, l’angoixa d’anul·lar la tarja SIM el més ràpidament possible, posar la denúncia als Mossos (havent de tornar dos cops perquè necessiten l’IMEI), mirar lo caríssims que son els smartphones per a la meva malmesa economia domèstica, la pèrdua de tots els contactes i de les fotos que hi tenia, sentir-te desconnectada del món sense el whatsapp... el més greu és el sentiment d’impotència i culpabilitat en mi mateixa que ha perdurat tot el cap de setmana. Perquè hi ha coses que no pots evitar però d’altres si. I aquesta n’era una.

Així doncs, si no us voleu sentir així, potser caldrà fer cas de tant en tant a les indicacions del metro i anar en compte amb les nostres pertinences, que el lladre no avisa, i en els temps que corren qui no corre, vola.

Ps. Fins a nou avís, és a dir fins que cobri la renta o em toqui la primi, crec que torno a ser noia sense whatsapp, i no sé si això és bo o dolent, ara mateix. Seré capaç de resistir? Perquè quan no el tenia, doncs podia viure sense ell, xò ara que m’hi havia acostumat...

12M15M "Contra el genocidi financer, juntes podem"

Contra el genocidi financer, juntes podem.

ps. Us convido a apropar-vos a pl. Catalunya, a escoltar i a actuar. Sobretot us convido diumenge matí, en l'Assemblea constituent participen persones que personalment crec que tenen molta vàlua. Des de la ja popular Ada Colau però també Gerardo Pisarello o Marco Aparicio, els quals vaig tenir la sort de conèixer a la Facultat de Dret. Grans constitucionalistes.

És un gran cap de setmana, i entre ponència i manifestació també us podeu passar per la festa dels treballadors de TV3, una acció valenta i diferent, el que cal que perquè ens escoltin.

No et deixaré anar

M'agrada tant aquesta cançó i aquest video. Fantàstic. És per tu, estimat Tyrion. Encara que ja no estiguem junts a Hivernalia, hi sóc. Tots hi som, mantenim els nostres noms damunt la taula i el nostre lema, per fins i tot plorar, si cal i podem. I farem front a l'hivern per més cru que sigui.


ps. Ahir vaig ficar la pota. D'aquelles ficades de pota que només em passen a mi, bé per viure a l'inòpia, o bé per no tafanejar sovint, o bé per la feinada que tenim, o bé per no preguntar més sovint com va tot.
Va ser tot tan dolorós, feia tan de mal les paraules que escoltava, els ulls tristos que veia, que no vaig saber què dir.
De vegades, sembla que la vida hagi ser encara més dura en qui menys s'ho mereix.

Bocins d'abril

★ Una tarda a casa per mi, només per mi.

★ converses delirants, íntimes i sinceres.

★ El color de les flors en primavera. 

★ La música petarda, genial per ballar com si tingués 20 anys.

★ Calçotades casolanes de final de temporada.

★ El nou lema que s’han posat els nanos, combatiu i esperançador: No et rendeixis, coneix i actua.

★ Les proves mèdiques han sortit bé.

★ El JB cola. Què passa, sóc de barri obrer i poc sofisticada.

★ Un gelat enmig de la pluja.

★ Posar a prova les pors: Quan la suor freda, els nervis, les voltes donades, les excuses pensades...i després... desapareixen i penses... si no era per tant.

★ Trepitjar la sorra de platja.

★ Acabar el mes amb una gran notícia, tenim italian job per temps!

ps. I quins han estat els vostres bocins.

Però.... ha passat abril? Algú se n'ha adonat? Continuo pensant en març i ja som al maig. És com si m'haguéssin robat un mes, xò els bocins, encara que no arribin el darrer dimecres de mes, em recorden que sí que els he viscut.