21/1/16

Aiguabarreig

Use somebody, Kings og leon

Aquest inici de 2016 està essent trepidant. Hi ha tants esdeveniments, tantes activitats, tantes ganes de tant, tant de tot, que costa aturar-se.

Fa dies tenia pensat un post en relació amb la voràgine d'esdeveniments que van tenir a principis d'any. Les nits de festa que es repetien una darrera de l'altre, els dinars, les presentacions, ... i com em sentia que ja no tenia 20 anys, si no més aviat el doblava. Però que aguantava "el tirón". Però va passar.

Fa menys dies, tenia pensat un post en relació amb tots els esdeveniments polítics. Fins i tot, ho vinculava tot a una visió femenina. Però son tantes les notícies, tantes les posicions a comentar,els articles molt més professionals, tantes les inconguències, els replantejaments personals, els matxaques a posicions polítiques i pensaments propis, que m'esgota. Estic esgotada.

Ara, hauria d'explicar que a principis d'any vaig decidir només posar-me dos reptes: cuidar-me a nivell físic i reprendre temes posar-me les piles a nivell formatiu. Però també que la placa del peu em fa la guitza i que és un bon moment per treure-me-la. Que ma germana encara no ha parit, la mare estabilitzada i que tot estava en ordre. Com? un acudit? aquesta darrera setmana tot s'ha precipitat! I tot se m'amuntega fent de l'agenda un trencaclosques. Els pares es volen fer la cuina la mateixa setmana que a mi m'operen, a la mare li han de fer una petita intervenció, però intervenció...... i massa dies de festa a la feina.

Els dies passen. L'hivern que no sembla hivern, també. Els dies es fan llargs, però a mi em falten hores. Disfruto i maleeixo la feina per parts iguals. Prenc decisions que no sé si explico bé, però que més enllà d'ideals hi ha raonaments, que potser no agraden a tots, però que son els meus.

El Sr. E és lluny. No tan lluny, però el dia a dia, el sento lluny. El necessito més a prop. I les necessitats pròpies no han de ser el vinculant en una relació. Ho sé. I anem fent. A petits passos a la nostra mida. I m'encanta. Però el trobo a faltar en dies com avui.

I per què?

Perquè avui, per fi, he tingut una tarda per mi. Per arribar a casa, fer feina de casa, posar-me una peli i planxar. I m'he trencat. No us ha passat mai, que quan t'atures, et desfàs? Potser per això la gent no s'atura mai i sols fa, fa, fa. Ha estat una intimitat compartida per la mare després de dinar. Primer l'he entomat i tractat com res. Però a casa, m'ha trencat. Perquè m'ha desfet fantasmes del passat, perquè m'ha demostrat debilitats dels pares, perquè em demana ser forta i adulta. I perquè tot el que sóc i com sóc hi té a veure.

I alhora, em sento molt millor. Per fi he plorat. Portava massa dies sense poder-me deixar anar. Feu-ho, sincerament, reconforta. Segur que avui dormo del tirón.

ps. Per aquest any vull fer títols amb una sola paraula. Paraules diferents que descriguin la voluntat del post. Difícil, eh! però a post per mes, bé s'ho val!
No se m'escapa que aquesta setmana va ser el blue monday. potser per a mi, blue thursday, sempre m'agrada anar contracorrent.
Mai he estat massa de David Bowie, no no negaré, però la cançó del lateral és especial per força motius, tants que aquest any, quan em plantejava si anar al concert de Coldplay deia que no, que hi ha d'altres especials, i un d'ells era molt difícil, ara ja impossible.

1/1/16

2016

Kiss me, Sixpence none the richer.

"El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressó dura molt més" Oliver Wendell Holmes. 
Cita al fotomosaic "El món neix a cada besada", de Joan Fontcuberta. Barcelona amb el Tricentenari.

Per molts petons al 2016! Molt bon any nou!!!!