El café de nit

Avui la convidaré a jugar.

Fa dies que la veig sortir de la porta del fons, justament fa cinc dies que vinc vespre rera vespre a aquest cau.
Per veure-la sortir a les dotze en punt com una ventafocs en busca del seu príncep, així m'agrada veure-la i no pas com una lleona en busca la seva presa.
Veure-la sortir, amb els seus vestits atrevits deixant entreveure els seus encants i aquell caminar segur i lleuger. Els cabells despentinats, amb el rínxol que li cau damunt les espatlles i que remena amb la mà quan et fa sentir l'únic home del bar.
I sobretot, sobretot la seva mirada, els seus ulls negres i grans, desafiant al món, sense tenir por de res i de ningú. Aquella mirada que et fon en un mar de desig i temor i que mai m'ha dedicat.

Cada vespre l'he vist, l'he sentit riure des de la taula més amagada, al fons, temerós que em veiés, frustrat per la ignorància de cada dia i alhora espectant que em descobrís admirant-la. I cada vespre l'he plorat quan ha tornat cap al fons, del braçet d'un altre home que no era jo.

Però avui, la convidaré a jugar. M'he posat el meu millor vestit, el vestit blanc dels diumenges. Tinc preparada la millor absenta de tota la ciutat, això m'ha assegurat el cambrer, i el billar tot per mi. Avui la veuré sortir, m'hi atansaré i la besaré. La faré sentir la dona més especial del món i ja mai més voldrà somriure cap home, mai més voldrà tornar rera aquelles cortines.

Li oferiré tot el meu petit jo, tot el que sóc. La meva rutinària vida, la botiga, una casa i un demà. Per adorar-la, estimar-la i fer-la feliç.

Avui l'hauria convidat a jugar. És un quart d'una i no hi és. Però jo continuaré aquí, esperant-la, per jugar plegats.

ps. una nova proposta de Relats conjunts

Petites sorpreses a la ciutat

Petites sorpreses que no es donen cada dia. I menys enmig de la ciutat.

Al pati del despatx, fa anys que vola una merla. Ens observa com ens reunim, discutim, riem i de tant en tant fins i tot treballem.

I just aquí, he decidit fer el niu.

I avui, revetlla de sant joan, hem descobert el seu secret.
El seu millor tresor.
La vida que neix i creix enmig de tot.

Una vida per fer-se gran i volar

Bona revetlla a tots i totes!

ps. ha estat un regal de sant joan fantàstic.
La foto no és la real però se li assembla un munt. El descobriment ha portat que un munt de gent els començés a fer fotos, per això quan me'n passin una ja la canviaré.

Jugant amb Bob el manetes

Quantes vegades hauré jurat i perjurat que bricomania no és el meu programa preferit? I que només el veia per la secció de jardineria (no pas pel jardiner, eh!)?
Si una cosa brilla per la seva absència al vuit8ena és la passió i habilitat pel bricolatge, i com que tot és tan car, doncs esclar, sóc esclava de la caritat dels amics manetes o la mare tot-terreny que tinc. Així, encara hi ha les làmpares per penjar a les habitacions, les cortines que ni les miro, o desisteixo de comprar un armari a Ikea molt més barat que d'altres llocs (i això que ja n'he muntat uns quants de mobles d'Ikea), l'heura continua al terra a l'espera de poder penjar el cistell de mimbre o el quadre de tintin del lavabo cau cada dos per tres a terra perquè enlloc de foradar les rajoles per posar un clau com cal, hi he posat un que va enganxat sense foradar.....

I en canvi m'encanta la decoració, d'idees no en falten, sinó més aviat les mans.

Però la necessitat i urgència fa vèncer aquestes limitacions (amb més o menys encert). Tenir un gat amb tendències salvatges que es vol llençar balcó abaix i la calor que fa amb el balcó tancat, ha fet que per primera vegada faci anar el trepant. El resultat,..... bé, diguem que encara em tremola la mà i que demà hauré de comprar "aguaplast" per tapar un “foradet” de no res, però tot i així la solució xapusera d'emergència ha quedat una mica acceptable.

Per tant ara, que tremoli el presentador de bricomanía, que ara ja no hi ha qui em pari!!!

ps. mmmmm, bé, el tema elèctric millor que no, que encara me'n recordo de l'última enrampada!

La gran família

De famílies n'hi ha milers de diferents. I al cinema, gairebé totes. Famílies enormes, amb un munt de fills i un avi que perd al petit a la fira de nadal, de riques completament barallades per “quatre duros” o ben pobres que lluiten per tirar endavant en situacions que, tot i poder ser ben properes, ens semblen ben llunyanes. Famílies avingudes, desavingudes, amb drames i comèdies.

A la realitat, en conec de ben diferents. Grans famílies ben avingudes on tots compten amb tots, famílies enormes on gairebé no es parlen, famílies petites on cada peça té el seu paper ben representant, famílies mínimes però feliçes. Famílies. I cap d'elles és millor que les altres.

En una peli que ara no recordo, una noia deia algo així com “sabes aquellas familias donde todo el mundo parece chalado y se odia, pero en el fondo los aprecias? Pues la mía no es de esas”. Doncs, això, la meva no és d'aquestes. Tres tiets i un munt de cosins, cadascú amb la seva vida, cadascú fent coses ben diferents i sense saber res els uns dels altres. Un nucli on la meitat són testimonis de Jehovà i el concepte de família l'entenen a la seva particular manera,. A casa, sóm els catalans; que dius,... jo diria que tots sóm catalans, però es veu que no, que la nostra manera de fer sense crits ni espectacles passionals i que parlem català, doncs sóm els catalans. Mai hem estat una família unida, i la meva iaia sempre ha tingut delit per unir-nos. Com que els testimonis de Jehovà no celebren cap tipus d'aniversaris, doncs els meus avis es van inventar “la fiesta”, un dia on ens ajuntàven a tots a la seva casa del Penedès i celebràvem el molt que ens estimem. De petita en tinc un bon record, (excepte quan vaig trencar les dents d'una cosina jugant al frontón) i sols recordo que els grans acabaven sempre fatal. Ara de gran, tot és diferent. Fa una mandra, tots els cosins com si ens coneguèssim i estiméssim molt, com si poguéssim comptar els uns amb els alters, quan no és veritat, tots a explicar les grans proeses de l'any, lo molt que han viatjat o triomfat. I els grans, continuen amb els seus espectacles. De vegades, i sempre ho dic, semblem una família italiana, plena de crits, amor i odi. I tot, ara que ja no hi ha la casa, en un restaurant.

Demà és el dinar d'aquest any. Ma mare porta dues setmanes recordant-m'ho. Dimecres posava una reunió amb dinar per demà.

Garuda

Garuda és mig nen, mig au.
És tan gran que pot tapar els rajos del sol.
Les seves ales s'estenen per tot arreu.
I dóna protecció a tots aquells qui li demanen.
Menja serps i vola ben alt per trobar-te enmig de l'oceà.
I no té por de res, fins i tot de retar-se amb Indra, el rei de reis.

Garuda, és el rei de les aus de la mitologia hindú
i avui, buscant dibuixos per pintar, he descobert aquesta animació i la seva història.

Temps de tancar per obrir de nou

Necessitat de desaparèixer.
Deixar de donar explicacions, de mirades tristes sense respostes, de paraules no dites, somriures estranys com si res importés.
Perquè tot plegat fa mal.
Necessitat de trencar d'una vegada per totes amb tot aquest entorn.
Del que em sento lluny, i alhora m'agradaria retenir.
Del que m'agradaria escapar i del que em sento encara lligada.
Del que em fa somriure, em fa sentir còmoda, però que sento que ja no és meu.

Tancar una porta, diuen, per obrir-ne d'altres.
Però encara sense decidir a quines trucar.
I trobar un lloc on continuar caminant.

Roda el món i torna al born

Dilluns al matí, un noi i una noia de 33 anys, agafàven un avió. Destí, de moment Cuba, però en ment, Mèxic i el que vingui, i en la ruta, d'aquí un any potser a l'Índia. Res establert, un temps de desconnexió del dia a dia, per trobar-se a un mateix.

Una amiga de la universitat fa un mes que ha tornat d'un any a Mèxic com a cooperant internacional. Fent tasques de suport a persones amenaçades per les guerrilles o per d'altres (dir que el propi govern amenaça, seria una mica massa fort, no?). Just quan marxava em deia que ara que s'havia trobat a ella mateixa i que es sentia bé aquí, li tocava marxar. I és que ha voltat per mig món, ha viscut a Eivissa un munt de temps, i mai va trobar un espai propi on sentir-se bé.

Una parella tenia un blog. Van decidir viatjar al voltant del món, com una aventura per gaudir de l'últim suspir de joventut. Finalment van tornar, a l'últim post déien que sentien la necessitat de tornar, entre d'altres raons.

Aquest matí, anant cap una reunió, una companya de la feina m'explicava totes les seves experiències internacionals. Entre elles, estar sis mesos en una comunitat indígena del Brasil, aprenent com eduquen de pares a fills, com viuen en una societat de supervivència. I com, més que com a experiència professional, li va servir com a experiència vital.

He conegut un munt de gent que ha marxat a fer voluntariats a països en vies de desenvolupament. Sempre, amb esperit contradictori, els déia que aquí ja hi ha llocs on col·laborar, però que semblava que era més fàcil marxar ben lluny.

Les persones que marxen per fugir o trobar-se, és difícil que viatjant s'arribin a trobar. El que es necessita és un viatge interior. En canvi, les persones que marxen simplement pel fet de veure món, segur que aprofiten molt més el viatge.

Sempre he sentit que em perdia una part. En el seu moment no em vaig decidir a marxar, per diferents motius no podia, masses coses em lligaven aquí. I alhora era un sentiment de voler marxar, desaparèixer per no saber on era.

Ara sento que per aquestes aventures, ja he fet tard. Que una petita part voldria tenir aquest esperit aventurer, deixar-ho tot, agafar una excedència de sis mesos, llogar el pis i voltar. Però alhora, ara sé que el meu lloc està aquí i potser ja no necessito fugir. Que aquestes aventures ja no em calen i que bé, potser no podré veure tan de món, però hi ha tot un món ben aprop.

ps. He intentat buscar l'enllaç amb el blog que esmento, però no l'he trobat. Això si, m'han aparegut un munt de blogs de gent que està vivint experiències similars.
La foto, la selva amazònica, un dels llocs que des de fa poc em crida l'atenció.

Tirar les cartes

Fa uns quants anys em van tirar les cartes.
D'acord que era molt tard, que l'estat de tots plegats no era precissament el millor.
El resultat. Un home espectacular, pressumptament negre, m'estava apunt de trobar. I estava apunt de viure un gran canvi vital.
El cert és que l'home espectacular o no l'he vist o ha passat de llarg i de canvis, a partir d'aquell moment, n'he patit un munt. Però també és cert que no crec que en el fons hagi canviat tant.
Respostes obertes, fàcils i de part d'una dona que em coneixia una mica. Però hi ha gent que es dedica, que té ben clar que tot està decidit, i només cal anar trobant les peces adequades. També hi ha qui en fa negoci i sap ben bé què dir i com.
Podem conèixer el futur? Sóm amos del nostre futur? Fins quin punt podem incidir?

O fins quin punt ens deixem portar pel què ens diuen?

I mentre, jo continuo esperant l'home espectacular

La renta, el regalet abans d'estiu

M'ha tornat a passar.

Cada any, per aquestes dates ja tinc un munt de plans. Un conte de la lletera aplicat al dia a dia.
Que si l'armari gran, les reixes perquè el Puck no intenti fer el triple salt mortal al buit, el rentaplats, un viatge de vacances amb el que no comptava, …. tots aquests plans per damunt del sentit comú que et diu, retorna alguns dels diners als pares, fes una bossa per imprevistos, rebaixa la tarja de crèdit que aquest any ha tret fum, pensa en els esdeveniments dels propers mesos,....

I és que arriba el gran moment de l'any. La devolució de l'IRPF.

Abans de cobrar-la, fins i tot abans de presentar-la, ja m'he gastat tots els diners en el meu subconscient.

I cada any em proposo estalviar una part, però no n'hi ha manera.

Una fa els seus càlculs, i després, no se sap perquè, o bé et retornen menys diners dels que esperaves, o bé fins i tot en algun any de desgràcia, em toca pagar-ne. I aquest any no ha estat una excepció. Tot i que alguna cosa podré fer, no serà ni la meitat del que m'he imaginat.

Però el pitjor és fer-la. Ara se suposa que tot és molt fàcil, que t'envien el borrador i ja està. Però primer, rebre el borrador ha estat gairebé una missió impossible, doncs me m'enviaven al pis antic i després que estigui correcte és gairebé una loteria. Per variar aquest any, tampoc estava bé. I no sé com, però sempre, sempre, a favor de la nostra estimada AEAT.

Fer la declaració de la renda és d'aquells moments de l'any que quan era petita em semblava que els grans eren extraterrestres. Amb un munt de papers, números i la calculadora treient fum. Ara, encara penso que sóm una mica molt complicats. O potser és que ens compliquen la vida.

Tatuatges

La Lisbeth Salander, la protagonista de la sèrie Millenium, porta quaranta mil tatuatges i quaranta mil piercings. És la seva manera d'accentuar el seu posat dur i les marques del seu passat, per no deixar-lo enrera. Un d'ells, un drac tatuat a l'esquena, igual que la Eva Amaral, una de les cantants més femenines i alhora fortes que conec.

Fins fa poc, tatuar-se no era massa habitual en la gent, estava reservat a uns quants. Crec que es van posar de mod els piercings abans que els tatuatges. Avui, a la platja he descobert que és justament al revés, ara el difícil és trobar algú no tatuat. Hi ha tatuatges barroers, estil “amor de madre”, tatuatges massa tòpics, els de moda, alguns perquè siguin vistos i d'altres petits i discrets per un mateix; però tots amb cert afany d'exhibició, perquè negar-ho. Tothom té un cert punt exhibicionista.

A mi, que sempre m'ha agradat passar decepercebuda, em sorprenc en aquest punt. Sempre vaig tenir clar que volia un tatuatge, suposo que era la meva manera de rebel·lar-me, ja que d'adolescent rebel en vaig tenir poc. Però esclar a casa van posar el crit al cel i només em van dir que me'l fés quan estigués absolutament convençuda. I vaig trigar una mica -molt- a estar-ne. Primer em volia fer un follet del bosc al bessó esquerra, després que si una sargantana, un sol, una lluna.... finalment, en una revista del cor vaig veure un que, encara que tòpic, em va agradar. I, tot i la por i el mal, ho vaig aconseguir.

Un noi que vaig conèixer just quan me l'anava a fer em va dir que els tatuatges creen certa addicció i jo me'n reia. Però tenia raó, doncs perquè sinó, un munt de gent coneguda i guapa s'ha acaba destroçant el cos amb mil i un tatuatges? I a mi, perquè crec queno va massa amb mi la imatge dura de mi mateixa que no sóc, però m'encantaria tenir un drac tatuat a l'esquena.

ps. El més curiós ha estat que orgullosa del meu tatuatge, després el veig per tot arreu, en mil i una persones i ara, fins i tot a les parades de l'autobús! Resulta que la noia a qui li vaig veure i em va agradar com quedava és una actriu famosa,...ais.....
Encara no he anat a veure Els homes que no estimaven les dones però friso per veure els personatges si es corresponen com me'ls he imaginat