La classe dels bombers

Aviat farà 30 anys que es va fer aquesta foto, era hivern-primavera de l’any 1980 i fèiem Jardí d’Infància. Pocs havíen fet els 4 anys. Érem la classe dels bombers, plena de trapelles, que ens agradava jugar a tot hora, arrebossar-nos amb farina a les classes de psicomotricitat, ballar dances i fer files de veritat a l’hora del pati. Érem la classe dels bombers i hi havia la patrulla, que eren els nens, i les nenes érem les nòvies dels de la patrulla i cada setmana ens canviàvem els “nóvios” , bes quines coses! Érem la classe dels verds, doncs per alguna raó que ningú entenia els nens portàven més bates verdes que no pas blaves i les nenes vermelles més que no pas roses i vam plorar de valent perquè a mig curs un nen ens va deixar per anar a l'altra punta del món, a Piera! (curiós però recordo que marxava a Piera i no pas el nom del nen).

I per casualitat o bes a saber perquè, tres d’aquells marrecs de la patrulla van acabar fent-se bombers i tot i haver-los perdut la pista durant molt de temps, han tornat a les nostres vides durant aquest any 2009. I és que aquest any ha estat un any de retrobaments, alguns sorprenents i que han aportat més d’un somriure, d’altres que han descol•locat un munt de peces del meu trencaclosques particular. I que encara no es saben encaixar.

No ha estat un any especialment bo, vaig començar-lo de baixa i l’acabo també de baixa laboral, i encara que la cama ja respon i d’aquí poc tornaré a la plena activitat, ara em comença a passar factura tan medicament i repós en forma de panxa esbalotada i cap una mica emboirat. Però a més, ha estat un any de pèrdues, hem tancat el centre i això encara em fa mal i em deixa un sentiment buit de no saber cap on anar, uns amics han marxat lluny i d’altres encara que no han marxat, els sento lluny. A casa varem tenir un petit ensurt amb el pare, però per sort va quedar en un no res, i molts canvis amb l’àvia han destorotat alguns sentiments. I per damunt de tot aquest sentiment de solitud tan meu, tan arrelat dins meu, amb qui pensava que havia aprés a conviure, però que de tant en tant surt, de la manera menys pensada o en el moment menys esperat per entristir tot al meu voltant.

Però no puc deixar-me el que si que m’ha anat bé. He fet dos viatges maquíssims, escapades i dos bons amics que es casàven per continuar fent camí plegats. He conegut i fet amics nous que mai hagués pensat conèixer. He rigut i m’ho he passat molt bé I això també ho he de reconèixer, encara que sempre m’entesti en veure sols el cantó negatiu de les coses.

A dies em sento encara com la nena de la fotografia, petita i amb necessitat de ser estimada per tothom, que tenia por de fer-se mal i que necessita la mare perquè li eixugui les llàgrimes. Però a dies també sento que he de recuperar aquesta nena que somreia sense amagar les dents, que es divertia i aprenia cada dia, que s’ho passava bé sense pensar en tot el que no pot controlar.

No n’espero res del 2010, ja no n’espero que canviï res, doncs cada any és el mateix, un xic de bo i un xic de dolent. I en tot cas, l’únic que puc demanar, és una mica més de salut, per mi però també per a tots aquells que estimo.

Bon any nou per a tots.

ps. Sols donaré una pista per si voleu reconèixer la rits a la foto, porto els cabells negres ben curts com un noi.

Feia anys que buscava aquesta foto, la de casa es va perdre i pel grup de l'escola de Facebook en van començar a penjar d'altres classes, però la nostra, res de res. Aquest Nadal, una companya de la classe l'ha penajt, el millor regal.

Bon Nadal

ps. Molt bon Nadal a tots, que l'esperança d'un nou demà faci sortir el sol als vostres cors (encara que al carrer plogui i faci fred).

rita

Estrògens a tutti pleni

Ahir vaig anar a veure Los Vivancos.
7 ballarins (es veu que germans) de flamenc modernitzat fent fusió amb ballet clàssic i d’altres tipus de ball. Però desenganyem-nos, de flamenc no en tinc ni idea, no sóc gens virtuosa d’aquest art i per tant no sabria dir si l’espectacle tècnicament era bó, boníssim o dolent. El que ens va fer comprar les entrades eren aquests 7 homes sense samarreta barallant-se per un jaqueta de pell, tocant eròticament instruments de corda i vent i a veure quin d’ells lluïa les abdominals més marcades.

Ens ho vam passar molt bé; l’espectacle era vistós, els balls espectaculars, boníssims, i els ballarins eren de bon veure. I és que els homes normals i corrents no acostumen a tenir aquesta pritera i músculs tan ben dissenyats, i de fet millor que sigui així, doncs els que els tenen es passen més hores al gimnàs que no pas amb tú o s’ho tenen tan cregut que millor tenir-los ben lluny.

Això sí, l’altre espectacle era a les butaques. No ho entenc, com a dona no em vaig sentir gens reflectida i potser no hauria de criticar la gran majoria de dones presents, però l’espectacle viscut ahir encara em sorprén. Des d’un principi dones senties al fons, tio bueno!, macizo! d'entre d'altres "piropos". I un munt d’olés per tota la sala. Cada cop els aplaudiments eren més sonors i no trigaríen en arribar les ovacions i les dones en peus aplaudint la faena. Fins i tot la noia que tenia al costat va deixar anar un piropo contingut que necessitava treure com l’aire que respirava. I nosaltres ens miràvem réiem i no enteníem res, si fins i tot em vaig passar gairebé tot l'espectacle amb els guants posats de fred. Però els moments espectaculars havíen d’arribar; quan en un acte impulsiu tots es treuen les jaquetes, els crits com adolescents en un concert dels BackstreetBoys van invaïr la sala que encara es van fer més forts quan aquets homes van baixar de l’escenari per recòrrer tot el pati de butaques enmig de dones babejant i aplaudint i cridant sense parar.

Sincerament, no ho entenc. Potser va ser un acte espontani, doncs una amiga que els va veure fa un any em va dir que no va passar tot això, potser és que ahir com era l’últim dia tothom es va deixar anar. No ho sé, però només sé que no em sento identificada en aquest tipus de dona que imita les coses que més ràbia ens fa d’una societat masclista. Es pot frivolitzar i fer broma, però el respecte i bon gust no deixar-ho mai. Crec que així no anem bé i sap molt de greu. Així no construirem una societat més igualitària.

O potser, simplement que és l'esperit flamenc que no l'entenc.

Bratislava christmas market

I allí, enmig del mercat de Nadal de Bratislava, a -12ºC, amb les mans glaçades i els peus tremolosos malgrat portar dos parells de mitjons, es preguntava si havia fet bé de plantar la feina de despatx amb calefacció i café calent per dedicar-se a la seva passió de fer manualitats.

Només havia venut dos agulles d'abric de feltre, unes arrecades i un clauer en tot el dia i encara li quedaven dues hores per tancar. Per recollir tot l'escampall, tancar la parada i tornar a creuar la ciutat fins arribar a casa. Potser ara ja no tenia un cap que l'esbroncava sense motiu, sols perquè s'havia llevat amb el peu esquerra, potser ara ja no tenia que aguantar els companys egoistes i competitius que li féien la gitza i ni havia de passar hores i hores davant d'un ordinador redactant informes inútils que després no tenia ningú en compte, i en canvi sols es tenia a ella mateixa, amb un horari quan no hi ha mercat que li permet ocupar-se del seu estimat hivernacle, un espai on ningú li recrimina res i en canvi lloen les seves creacions.

No, sabia perfectament que malgrat tenir les mans glaçades i els peus tremolosos no s'havia equivocat, sabia que el treball per un mateix costa molt de tirar endavant, però quan un client lluia una de les seves creacions, se l'il·luminava la cara de manera ben especial.

ps. Una nova aportació per al Relats conjunts.

La festa, segona part. "Els somnis d'Helena"

Com recuperar el quadre. Només podia pensar en això. I mirar-lo i admirar-lo, recordar com el pare el pintava mentre cantava d'aquella manera tan seva i que em feia riure. El món havia deixat de girar, estava tot concentrat en aquell quadre.

No sabia què podia fer. Vaig anar cap una barra de bar improvisada i mentre continuava donant voltes sobre com recuperar el quadre una veu profunda i greu sorgeix del no res.

- Estimada, és tot teu. Tens tot el dret de recuperar-lo.

Vaig girar el cap de cop. Era dona alta, esbelta i molt elegant que fumava mentre prenia una copa de vi, però no semblava que parlés amb mi. No mirava enlloc, no somreia ni plorava, semblava una ànima morta enmig d'un carnaval de vida. No sabia què dir-li, m'havia deixat sense paraules.

- Tens la mateixa mirada que el teu pare, desprens passió per allò que estimes. Com hagués volgut que em mirés així. -Va veure un glop de vi i va seguir- I et recargoles els cabells com feia la teva mare, com si mai haguéssis trencat un plat. Records d'èpoques convulses i passades.

No sabia què dir, estava completament fora de joc. Aquella dona coneixia els pares? Com podia ser, el pare mai hagués anat a una festa com aquella i la mare menys, no entenia res. Però encara m'havia de sorprendre més.

- Ara tindràs una oportunitat per recuperar-lo. Al costat de la porta de la cuina hi ha un ascensor que et portarà a l'aparcament. Pots agafar el cotxe negre, no tindràs problemes per sortir de la casa.

Seguia sense entendre res, però de cop i volta una música ensordidora em va sorprendre. Tothom es va agitar de cop. Una ballarina de la dança del ventre aparegué de sobte enmig de la sala i acaparava tothom. Els quatre agosserats que encara eren a la piscina van venir deseguida deixant un rastre d'aigua. Totes les ànimes embriagades de festa l'admiraven al voltat, tota l'atenció es va girar entorn aquella dona igual de misteriosa i elegant que la que tenia al costat. O que ja no tenia al costat. Igual que m'havia sorprés, s'havia esfumat. Sols un clauer amb les claus d'un cotxe i un comandament a distància.
El cap girava i girava. Una fortor d'incens havia convertit la sala en un lloc claustrofòbic. Les rialles exagerades d'aquella gent no em deixàven pensar. Què fer? Aquella dona estava completament sonada, com podia treure el quadre. De cop ho vaig veure tot clar, vaig agafar les claus i em vaig esdinsar dins aquella boira de luxúria i falsetat.


“Avui a les vuit del vespre, inauguració de la primera exposició al MNAC d'un dels grans genis d'art contemporari català, amb el desplegament de la gran obra Els somnis d'Helena.”

He necessitat tres anys, però finalment s'ha fet justícia. No sols robava obres d'art sinó que havia creat fins i tot una xarxa de compra venta ilegal. Si fins i tot li van trobar un Van Gogh a les golfes. No podia endur-me'l aquella nit, mai hagués estat en pau, mai hagués estat meu del tot. Vaig agafar el cotxe (me l'havien deixat, no?) i després de donar voltes i voltes vaig acabar davant dels Mossos. Els dies següents van ser una bogeria, encara recordo la tarda de l'escorcoll i la cara d'aquell home. I la d'ella; somreia.

Ara ja sóc jo, i el pare m'acompanyarà sempre. Cada tarda en sortir del taller de restauració del museu el veuré, no puc deixar d'admirar-lo ni un instant. I així, podré descansar i encarar un futur, el dels meus somnis.

- Hola! No et sembla magnífic? Segur que s'estimava aquesta Helena per damunt de totes les coses. Per cert, em dic Gerard.



ps. Segona part d'aquesta petita participació als Relats Conjunts.
Les il·lustracions, del jordi Labanda, esclar. Elles han anat teixint el text.

Per cert, renuncio a posar més vídeos del youtube com a BSO del blog. Cada vegada es poden penjar menys cançons.

Insomni

Quan feia cinquè, vaig tenir insomni. Recordo aquella etapa molt convulsa, moltes coses que estaven canviant i jo que no trobava el meu lloc. Quan més hi pensava menys dormia i més m'amoïnava. Els pares, preocupats van parlar amb mestres i metges, i tots ens van dir que no em preocupés, que tal com no podia dormir, podria tornar a dormir.

I així va ser.

Quan tenira vint-i-pocs, vaig tenir insomni. Va ser diferent, per més que no volgués pensar-hi, no podia dormir. No em sentia bé enlloc, res m'estava bé, no sabia on era, què volia i cap on volia anar. Va ser la pitjor de les meves etapes. Segurament, com la gran majoria dels joves, que en algun moment o altre no saben cap on tirar, però com que jo gairebé no compartia les meves inquietuds i anava tirant com si no passés res, doncs no dormia. El metge, aquest cop em va haver d'ajudar a tornar a dormir, però també va ser el temps i anar-me trobant.

I vaig tornar a dormir.

Fa un parell de setmanes, tinc insomni. No sé si és que aquests darrers dos mesos he dormit tant que ja no em queda son, si és que la manca de rutina la que em treu el son, si és tot el que no acaba de funcionar al voltant i que no puc còrrer per avançar, o si és el dolor de la ferida i del turmell encara inflamat. Ni les medicines en forma de calmant, ajuden. Només espero que en tornar a la normalitat, tornar a caminar, baixar a la platja, mirar botigues, anar a treballar, veure els amics, riure i no donar voltes al cap. I així, tal i com ha vingut, se'n vagi.

No m'agrada no poder dormir.

El Pau i la Maria

"Hola, em dic Pau, tinc 7 anys i visc a Barcelona. Cada dia el pare em ve a buscar per dur-me a l’escola, on m’ho passo molt bé, tinc molts amics i aprenc moltes coses. M’agraden molt les matemàtiques i jugar a futbol, m’hi passaria hores. Algunes tardes vaig a fer música, estic aprenent a tocar la guitarra, que n’és de difícil!!, però la majoria de les tardes, quan em ve a buscar la mare a l’escola anem a recollir la meva germana que arriba en autocar de l’escola.

Tinc una germana, la Maria, que té 5 anys. No ens assemblem gaire, ella es morena, amb els ulls petitets i sempre somriu. En canvi jo sóc pèl-roig, tinc els ulls molt grans, però no somric gaire i xerro menys, sóc molt tímid. La Maria va a una altra escola, molt lluny de casa, per això la recullen amb autocar. Ës molt xulo tenir una germana amb qui jugar i passar l’estona, encara que de vegades no m’entén. Aquest estiu ha aprés a caminar i ara ja podem jugar al pilla-pilla i fer “passes” de pilota. De vegades cau i li surt deseguida sang de la barbeta, o d’altres es posa malalta, es va encostipat cinc vegades més que jo l’hivern passat. Me l’estimo tant, però quan veig que no pot fer segons quines coses no ho acabo d’entendre. Encara no parla, però es fa entendre i m’ajuda a fer trepelleries amagant-li alguna cosa a la mare. La mare em va explicar que té una malaltia que no es cura, que simplement fa que aprengui totes les coses més a poc a poc, però jo no sé com puc ajudar-la. Sé que quan ens fem grans la cuidaré molt, que sempre serà la meva germaneta petita i sempre podrà comptar amb mi. I jo amb ella per jugar a pilota!"

____________________________________________________

Sóc mare d'una nena de 5 anys afectada per la síndrome 5p-, també coneguda com a síndrome de Lejueune o síndrome de cri du chat. És una malaltia congènita poc freqüent amb alteració cromosòmica i provocada por un tipus de delecció estructural d'una part o de tot el braç curt del cromosoma 5. Els infants afectats per a...questa síndrome presenten en la majoria de casos un plor característic semblant al miol d'un gat (d'aquí el seu nom)i provocat per laringomalacia amb hipoplasia de la epiglotis i relaxació dels plecs ariepiglòtics, i també un extens grup d'anomalies de las quals el retard mental n'és la més important. Com a síndrome poc freqüent i molt desconeguda, forma part del les més de 7000 malalties minoritàries de les que parlareu a la marató. Tanmateix, m'agradaria en poguessiu fer difussió al programa, al bloc o allà on es pugui donar a conéixer, ni que sigui pel seu nom. La Maria, com altres infants afectas per diferents discapacitats, ha estat escolaritzada a Nexe Fundació, escola on són ateses la Noa i la Jana, protagonistes del programa "Entre línies" de dilluns. Ara va l'escola especial "Taiga" de Barcelona.El nostre suport i agraïment per la difusió i el tracte d'aquestes malalties en la marató 2009 de TV3.Som a la vostra disposició pel què us calgui.

Núria

ps. Diumenge és la Marató dedicada a les malalties minortàires, una d'elles present ben aprop meu. El primer text és dedicat a tots aquells que conviuen de molt aprop amb alguna discapacitat, perquè no és gens fàcil.

El segon, és el d'una amiga. Crec que ella explica molt millor el que té la Maria.

Malecifi trencat

Tantes vegades provant-ho, alguna havia de quedar bé. I més, amb una recepta com cal. El fet, és que ja puc dir que he vençut la por a fer dolços!

Les famoses rosquilles ja estan fetes i encara que he patit algun que altre ensurt, sembla que fan bona oloreta i tot. Algú s'anima a tastar-les?

Primer, després d'un cap de setmana una mica accidentat a la cuina, només podia posar dos ous enlloc dels quatre, així que vaig decidir dividir tots els ingredients a la meitat. Però esclar, no tot era tan fàcil, amb les mesures poc professionals de mesures de closca d'ou de la iaia, tot pot variar en segons.

Així doncs agafo 2 dels 4ous, separo rovells i clares, i als rovells els afegeixo 6 de les 12 cullerades de sucre, 2 de les 4 mitges closques d'ou d'anís, 2 de les 4 mitges closques d'ou d'oli d'oliva i remenar.


Després, el més pesat, fer la clara apunt de neu (i com m'agradava de petita fer-la. Quan sentia la mare que es posava a fer-la per als calamars a la romana, deseguida hi anava), per afegir-la a la barreja juntament amb el suc de mitja llimona (havia de ser una sencera i em sembla que m'hagués anat bé posar-la sencera).
I a continuació deixar-me portar per la intuició per posar farina fins aconseguir una massa compacta. Com si això fos tan fàcil! que la meva iaia no recorda que tinc la intuició femenina una mica atrofiada!


I quan tot està lligat, doncs treballar-la amb molt d'amor (dixit per la iaia!) sense deixar-te el bicarbonat. Deixar-la reposar mínim mitja hora sota un drap de cuina de cotó (bé, la veritat és que no sé si els draps de cuina de l'ikea són de cotó,...pensaré que si....)

Fer les formes i fregir-les en foc semi-lent (es pot saber què és això de semi lent?) posant-li peles de llimona a l'oli perquè aquest no es cremi.
I sobretot, creuar els dits, perquè estranyament mentre les donava forma s'encongíen estranyament.
I heus ací el resultat. Segurament n'hi hauran de millors, però sembla que tenen gustet i tot!! Sou tots convidats!

ps. Post de cuina estil Assumpta. Quan he començat, m'he enrecordat i no m'he pogut resistir a anar fent fotos.

Emmirallar-se

Conec una família a qui el futbol no és que els vagi massa. Potser miren algun partit, són del Barça, però no en són seguidors. Són una família que aperentment et semblarien una mica toca posats, amb ulleres de pasta, anant amb bicicleta i robes de marca, però quan els coneixes, són una família fantàstica.

S'estimen com a pocs, amb unes mostres d'afecte generoses i sinceres, respectant la manera de ser de cada un dels membres. Per decidir les coses fan assemblees (fet que sempre ens va fer gràcia) i se'ns dubte posen el benestar del fill i la filla per davant de tot.

El nen és tot un cas. D'aquells nens amb gràcia, que dibuixa d'una manera ben curiosa, tímid a més no poder però que s'esforça per tirar endavant. La nena, més petita, és tota una princesa a qui alguns volen fer crèixer abans. Bonica i salerosa, a qui tot li surt bé i en canvi ella s'entesta en dir que no fa prou bé les coses.

Recordo que al poc de conèixe'ls, la mare se'm va sincerar d'una manera espectacular. Conèixer el seu patiment, la seva manera de superació, com s'emocionava quan veia un recent nascut i recordava lo malament que ho van passar amb el seu fill de petit, per a qui la setmana de colònies eren les vacances del seu peculiar malson, doncs es podia deixar de medicar.

L'any passat, sortint del centre i amb un diari a la mà, pare i fill xerràven d'en Messi. El que demà serà coronat millor jugador del món, un exemple per a ell. Al jugador i al nen els passa el mateix, una malaltia que afecta al seu creixament. En el cas del Messi, i en el famós contracte signat en un tovalló de paper, el Barça passava a fer-se càrrec de les despeses del tractament. En el cas d'aquest infant, una minuciosa rutina i molt dolor que l'ha portat a ser més reservat, tímid i anant amb por. Poder-se emmirallar en el Messi, el millor regal. Perquè al Lionel Messi, demà li donen un premi per ser el millor jugador del món, però també és un premi a l'esforç de superació a una persona que ha patit i que es recolza en el seu equip.

ps. I quina millor manera de celebrar-ho que amb el partidàs d'avui?

Esperem i desitgem que no s'espatlli com d'altres en el passat, però no sé perquè, crec que amb ell no passarà.

1 de desembre. Sempre penso en ella

Recordo perfectament aquella trucada encara que faci ja més de 10 anys. El silenci que es va fer i el no saber què dir. Els dies posteriors que no alleugeraven la notícia. Em vaig fer un fart de plorar. Com podia ser que la vida fos tan dura, tan injusta amb una persona que ho havia passat tan malament des de que va nèixer. La figura de la mort se m’apareixia amb una tristesa ben gran.

I com podia ser que una cosa que em sonava tan llunyana, fos tan propera, pogués afectar a una persona a qui tenia molta estima. Fins llavors semblava un relat de por que penses que mai et tocarà de prop.

Però m’havia de posar al meu lloc, ser forta i com si no passés res, no podia afectar a la nostra relació. Sabia tota la teoria, les cures i el que calia seguir, però mai en vaig parlar, mai em vaig formar. Un dia no vaig saber reaccionar, i aquell dia em continua fent mal, el recordo com si fos avui i em continua sabent molt de greu. En canvi, ella que segur que s’ha trobat amb mil i una situacions, no se’n deu enrecordar gens ni mica.

La seva vida ara no és gaire millor a la que podia haver pogut accedir. Va tenir una oportunitat d’escapar de tot el que l’envoltava i viure conseqüentment amb la seva malatia ara ja crònica. Però no va poder ser, no es sap cuidar a ella mateixa, no s’estima, i per tant, els que l’hem conegut i estimat, no podem esperar que estimi.

La SIDA, en el seu cas, no la va contraure pels seus actes sinó que va ser a conseqüència de la vida d’altres. La persona més innocent va rebre una altra bofetada a la seva vida. Deia que ja estava acostumada, però segur que aquesta càrrega va ser ben dura.

Amb els anys, he aprés la importància dels nostres actes, de pensar en el que fem. Sabent que som lliures per viure la vida com la volguem viure, però també sent responsables que la nostra vida i els nostres actes poden tenir importància en d’altres.

Darrerament he sentit converses on es frivolitza molt de les malaties de transmissió sexual, i no precissament en entorns d’exclusió social sinó entre persones amb estudis i un suposat criteri. No entenc com es pot frivolitzar tant amb la salut, la pròpia i la dels demés. No entenc que persones que potser avui van lluint el llaç vermell perquè és el què toca, després no siguin conseqüents i mantinguin relacions sexuals esporàdiques sense protecció simplement pel fet de deixar-se portar pel moment o perquè li han dit que el condó tampoc prevé de totes les malalties. No ho entenc i em continua frepant de valent.

Tempus fugit

Finalment el fred s’ha dignat a fer acte de presència, deixant glaçades les mans i la cara pel vent, fent encendre les estufes i convidant-nos a treure els jerseis gruixuts que semblava que no sortiríen dels armaris.

De cop, ja és Nadal. Encara falta gairebé un mes, i les notícies en van plenes. Les fires, les llums i els anuncis ens el fan evident, ens conviden a submergir-nos en compres a temps, en despeses i opulència per deixar enrera els mals moments.

El temps passa, massa ràpid; no ens deixa descans.

I jo tinc la sensació d’haver perdut un temps. Una sensació molt estranya, com si un munt de vida hagués passat al meu voltant i jo hagués estat estàtica, com la llum que passa ràpid en les fotografies amb la lent ben oberta.

Tanco els ulls i encara sóc al setembre, aquell setembre tan estrany on encara era estiu, vivia el dia per la nit i tenia les vacances per endavant. I en canvi, quan surto al carrer tot és tan diferent.

Estar a casa fa que la vida se m’hagi escapat i és una sensació diferent a quan l’has deixat escapar per por o per impossibilitat d’assumir-la. És com si hi hagués un buit. Molt de temps per pensar, donar voltes innecessàries a les coses, per gaudir d’estar a casa, llegir o veure pelis que no acabo doncs cap m’interessa, planejar un futur proper, nous reptes, però no per viure, com si aquest temps etern no hagués passat perquè no ha passat res. És com si m’haguéssin robat una part del temps.

Per això si el temps passa, i passa ràpid, potser una altra vegada, quan el deixi escapar voluntariament, m’ho hauré de pensar dues vegades.

Ps. No sé si s’entendrà res del què he escrit. Ja ho he dit, és una sensació molt estranya. Una versió diferent del significat de tempus fugit.
Que consti que m’agrada més l’hivern que l’estiu, eh! No canvio per res la fresqueta per el calor esgotadora de l’estiu.
Amb tot, he guanyat la porra del Barça-Madrid amb els companys de rehabilitació. Potser la meva sort ha començat a canviar?
Per cert, la fot, treta del flickr.

El metge

Quan el teu metge resulta que és jove, simpàtic (encara que de poques paraules) i guapo, es generen aquelles situacions comico-patoses difícils d’evitar.

És a dir, no pots agafar i conèixer el metge en una habitació d’hospital, amb l’amiga que s’ha quedat a dormir mig canviant-se de roba i tenint una conversa una mica pujada de to per a les vuit del matí. Però esclar, ens acabavem de llevar, ella es vestia per marxar, tenia una cita a la tarda i esperàvem que entrés la enfermera i no pas el metge. I no el pots conèixer així perquè llavors s’espanta. Encara ara, recordem la cara que va posar i esclafim de riure i ens posem vermelles.

No pots agafar i quan acaba l’operació quedar-te’l mirant fixament. No cola que fóssin els efectes de l’antesèsia, doncs era anestèsia epidural i diria que no afecta pas als moviments del cap.

No pots agafar i no ser prou previsora per apuntar totes les preguntes que li vols fer en un full, doncs quan arriba i et demana quines preguntes tens, no saps com, però les has oblidat de cop.

No pots agafar i tot i mirar-te la roba que et posaràs per anar a treure’t les grapes, però posar-te aquella camisa que marca tot el senyal de la marató que ha suposat pujar des del cotxe a la segona planta on té el despatx. O el pitjor, no et pots fer la xula dient que no et cal estirar-te i quan t’ensenya la primera grapa, marejar-te de cop.

Això sí, que el teu metge sigui jove, bon professional i simpàtic (i ja trec lo de guapo, perquè en el fons és el de menys) té els seus avantatges. Podem agafar i xerrar de coses diferents a la pròpia lesió perquè no em faci mal la ferida mentre em cura, podem parlar sobre les ganes de tornar a casa meva o dels problemes de la feina.

Podem agafar i parlar de les seves lesions i accidents perquè vegi que tots hem passat per coses d’aquestes, i fins i tot podem agafar i fer bromes de la complicada vida quan estàs enguixat o de les meves “grans habillitats” amb les crosses i la meva tendència a caure.

És a dir, tenir un bon metge, amb qui puguis tenir prou confiança i et sentis recolzat és de les millors coses que et poden passar mentre estàs de baixa. I a més, la sort que he tingut, és que l’equip de fisioterpeutes que m’ha tocat, són igual de gran equip.

Ps. Després d’una setmana de rehabilitació ja poso el peu a terra, encara que sense posar-hi pes. Començaré la setmana vinent a posar-li poc a poc el pes. Això és lent, però segur i ja comença a tenir un altre color. El peu dret comença a assemblar-se una micarrona al seu germà l’esquerra, malgrat encara estigui inflat i hi hagi hematomes per a tot el taló i la cama.

La cançó del laterl,... les ganes que tinc de posar-me a ballar!

Relats conjunts: La festa

No en tenia cap dubte. Allí hi havia d'anar jo. Sabia perfectament que en aquella festa hi trobaria el que feia tant de temps que anava buscant. Un pressentiment em recorria tot el cos. Havia d'aconseguir entrar en aquella casa, no importava la manera.

Em vaig comprar un vestit desmesuradament car per les meves limitacions pressupostàries, però tan s'hi valia; vaig anar a la perruqueria després de gairebé un any sense anar-hi i fins i tot em vaig posar algun retoc de maquillatge i gotes d'aquell perfum que guardo per les ocasions especials.

Quan vaig sortir del taxi que havia agafat a la sortida del metro més propera a la festa, vaig respirar fons per empassar-me la vergonya, em vaig posar aquelles ulleres de sol estil Jaquie que havíen regalat en una revista el mes passat i sense deixar de retocar-me la melena, li vaig explicar al guarda de seguretat de dos metres que m'havia deixat la invitació al iot del famós cantant que havia donat una altra festa el dia anterior (i que sabia per la premsa del cor).

No sé com s'ho va empassar. En entrar, tot era gent i més gent, la piscina era plena i vaig decidir refugiar-me a la sala d'estar. De cop i volta no vaig saber com reaccionar; em vaig aturar, la copa va caure a terra mentre els ulls se m'omplien de llàgrimes. Finalment, i per casualitat, l'havia trobat.

El quadre perdut del pare, dedicat a la seva única filla en el seu tercer aniversari i que feia 20 anys que havíen robat. Havia perdut tant de temps i diners buscant-lo, intentant recuperar el bon nom del pare i sobretot perquè l'únic que em quedava d'ell.

Ara, sols un somriure. Saber com recuperar-lo.

ps. Moltes felicitats Relats conjunts!!! tres anys animant-nos a compartir històries.

Escrit a mà

ps. En un racó de l'estudi hi ha un tresor amagat. Una carpeta amb un munt de llibretes; algunes més grans, d'altres més petites. Llibretes amb lletra de nena, lletra que ha anat canviant i que a vegades no entenc ni jo mateixa. Llibreetes amb fotos, enganxines adolescents o dibuixos; llibreetes amb un munt de records i fins i tot llàgrimes.
Tot allò que m'ha anat passant.
Aquesta llibreta és al menjador. És la que m'acompanya ara, des de que em vaig instal·lar al vuitè vuitena, però en un any gairebé sols he escrit 20 pàgines. Ara també hi ha el vuit8ena.
Ara, el que visc ja no queda amagat dins d'una carpeta, sinó que surt i es comparteix.
Un petó,
rits


La Mireia ens ha convidat a escriure un post a mà, a donar-nos a conèixer una micarrona més. La meva lletra, canviant com el dia, no és de les coses que més m'agraden de mi mateixa, però m'agrada escriure a mà, encara que em torci, tatxi o canviï d'idees. Em resulta més íntim.

Praga-Barcelona-Los Àngeles

Com a gran consumidora de comèdies romàntiques sempre m'han dit que tinc massa idealitzat l'amor perquè la realitat no s'assembla a res a les històries que ens expliquen a la gran pantalla i que per això no deixo que ningú entri al meu petit cor. Però sé que no és veritat, que tampoc demano tant, i que la realitat sempre supera la ficció.

I ara uns amics m'ho confirmen. La d'ells, si que és una gran història d'amor. Es van conèixer lluny d'aquí, els seus esperits nòmades i aventurers els portàven a Noruega a passar un hivern ben fred. Ella, amiga de l'escola, volia aventura, deixar les comoditats d'aquí i trobar la seva identitat. Allà va conèixe'l, un noi txec, amant de l'escalada i gran bebedor de “groc”.

Encara recordem la seva cara en tornar. Desprenia una felicitat que mai li havíem vist, un somriure clar i ample que ens portava una sorpresa ben gran. L'amor la feia canviar, encara que li costava explicar-nos-ho. Però no era una relació fàcil, ella estudiant aquí i ell a Txèquia, que per aquell temps feia poc que s'havia independitzat d'Eslovàquia i encara era ben comunista.

Era tan l'amor i la tristesa de no veure's, que el fet que anèssim a Praga de vacances, que justament escolliem per veure'l a ell, va ser un problema per ella -que no podia venir per diners- i ens va demanar que no el veiéssim.

Poc a poc les trobades eren més buscades i finalment ell es va venir a Barcelona. Deixava el seu poble, a les muntanyes nevades, per anar a una gran ciutat. Sense papers era un immigrant més, la seva titulació no el servia per res i després d'uns mesos durs vivint en un pis compartit al raval amb d'altres immigrants i treballant a l'obra, es va anar a viure amb ella i va passar a treballar per a una empresa txeca des de Barcelona, per internet però cobrant un sou txec (molt més baix).

Mai es van voler casar per poder arreclar la situació d'ells. Si alguna vegada es casaven havia de ser perquè la seva relació era forta i havia de ser una gran festa amb tota la família d'aquí i d'allà.
Els anys van anar passant. Buscant racons per escalar, recorrent els racons més bonics de les nostres muntanyes, buscant aventures per viure i finalment Txèquia va entrar a la Unió Europea. De cop va poder trobar una feina fora de casa, amb un sou digne i la seva feina, la professió que l'apassionava i per la qual es veu que és molt bo. Ella també anava trobant el seu lloc professional i després d'una experiència dolorosa, trobava els fruits del seu esforç en un altre empresa on era reconeguda.

Les coses s'encarrilen, ella compra un pis i de tant en tant ens recorda que a ell la ciutat no li agrada, que algun dia hauran de marxar, primer al Pirineu, però després els seus comentaris semblaven portar-los més lluny.

Com que la seva relació sempre ens ha portat sorpreses, el nit de Reis de fa dos anys, les nostres cares encara es van tornar a sorpendre, serien pares. Pares d'una princeseta, moguda i inquieta com els seus pares, amb uns ulls blaus que ens il·luminen i un somriure que ens desfà a tots.

Però ja he dit que no ho han tingut fàcil. La crisi, la famosa crisi fa tancar l'empresa d'ell, que es queda a l'atur a principis d'aquest estiu. I una oferta de feina ens sorpren i trenca una miqueta el cor. Los Àngeles és molt lluny per escapar-nos.

Ell va renunciar, va lluitar per la persona que volia i ara li toca a ella, anar on estigui el seu cor.

Finalment s'han casat, sense ser com volien, simplement un tràmit per no tenir problemes amb els americans (i més anant amb una nena petita), han empaquetat tota la seva vida catalana, ella ha deixat la seva feina boníssima, i demà, a primera hora del matí, volen cap a una ciutat desconeguda, sense muntanyes i massa fashion per a ells.

I aquesta no és una gran història d'amor? Sinó, quina l'és?

Els trobarem molt a faltar, encara que no ens veiéssim gaire, encara que gairebé no féssim res plegats, sempre hi eren presents, i només mirant-nos als ulls sabíem que ens passava.

Des d'aquí un petó molt gran. I encara que estiguin lluny, sempre seran aprop.



ps.La cançó, la que sempre ens toca i canta ella (bé, després de suplicar-li un miler de vegades)

Ja tinc turmell nou! Dijous em van treure el guix, tot està bé. I dilluns començo la rehabilitació. Encara no puc posar el peu a terra però en un parell de setmanes ja podré i en quatre ja podré tornar a ser jo.
Tot, malgrat les pors, caigudes i mals humors, sembla que comença a tenir un altre color.

Boires

La nit està emboirada.
S'estén per tot arreu i no deixa veure-hi clar.
I els seus misteris es fan més intensos i enigmàtics.
Ànimes perdudes que intenten caminar
Sense saber si a l'altra banda s'hi veurà més clar.




ps. des de casa, normalment, a la nit es veu un aparcament i darrera seu, els gratacels de diagonal Mar.

La foto és força dolenta, però la boira és tan espessa, que no s'hi veu res de res.

Decepcionar

Una de les sensacions més doloroses és quan algú ens decepciona, el mal que ens fa és profund.

Però i quan decepciones? Veure en els ulls d'algú a qui estimes la mirada de la decepció fa tant de mal com posar les mans en el foc roent.

Una flibada de dolor s'estén sense poder-hi fer més. Perquè els teus actes ja s'han fet, i res es pot canviar.

Sentir com els teus pijtors defectes, aquells que intentes enterrar ben endins i que no es vegin gaire només per un mateix, queden al descobert, te'ls fan presents i són evidents, no deixa lloc a res. Cap paraula, cap gest té sentit.

Perquè sobretot, sobretot, t'has tornat a decepcionar a tú mateix. Perquè és alló que no t'agrada de tu mateix, que et turmenta i intentes deixar enrera, però no en pots escapar. Ets com ets.

Avui, és d'aquells dies que em quedari sota el nòrdic i deixaria que passés el temps.

Les "rosquillas" de la iaia Ester

Ahir van venir a fer una demostració de la thermomix, un aparell que et fa les delícies a la cuina, però que val una pasta llarga. Un dels menajrs que vam preparar va ser una massa per a pizzes i/o coca de vidre, i esclar, en cinc minutets estava la massa perfectament preparada.

I de cop,em vaig recordar de la iaia Ester. Ella, juntament amb les seves germanes tenen una competició durant el mes de novembre d'aquelles pròpies de germanes: discutir quina d'elles fa les millors rosquillas. Cada any tenen un ritual i sempre s'acaben discutint. Segons la meva iaia és ella qui les fa millor, però que la glòria se l'emporta la tieta Teresa totalment immerescuda perquè normalment mengen les seves darrera de les de la tieta Maribel, que són un fracàs.

Però és que les rosquillas de la iaia Ester són insuperables. Cruixents i tendres, ni grans ni petites, sense sucre, doncs no li calen. Al seu punt just, amb un munt d'amor i tendresa en fer-les i sobretot, un munt de records de les grans tardes que vam passar fent-les, deixant-me embrutar amb la farina, olorant l'anís o ratllant la pela de llimona. Pujant a l'escalonet per fregir-les amb totes les lletres dels noms dels de casa,i llavors venia el iaio Antonio i les recollia de l'oli amb el “palito de pinxito”.

Fa uns anys, com que la iaia ja no es veia capaç de fer-les ella sola (doncs el secret està en la força en pastar la massa) em va establir com a successora de les rosquillas, prometent-me el plat verd (l'autèntic secret). I és que ella manté la fe que algun dia a ma mare i a mi se'ns donaran bé els postres i no només ma germana serà una crack de fer coques (el seu llegat, en forma de safata de llauna). Perquè l'aprengués ben bé, cada any una mica abans del seu sant, l'anava a veure i recuperàvem les tardes d'infantesa, però cada any se m'oblidàven els ingredients i cada any era un tornar a començar, per acabar fent ella la massa i jo sols fregint-les.

Fa dos anys que no fem les rosquillas, i la veritat no sé perquè. Però crec que aquest any, encara que ella sigui a la residència i jo amb la pota tiesa, les faré per dur-li el dia del seu sant. Això si, de sorpresa no serà gens, l'he tingut que trucar per tornar-li a demanar la recepta.

ps. La foto, és del flirck, però és igual, igual que el plat verd de fer les rosquillas.

Murs

La notícia del dia.
Fa 20 anys va caure el mur.
Però quants murs s'han construit després? Quants queden per enderrocar? Quants murs ens impedeixen veure-hi clar?

Quants anys hauran de passar per tornar a veure saltar un mur els herois que creia veure per televisió amb 13 anys? On estan els ideals per lluitar, per treballar en un futur? Ni revoltes, ni canvis, ni res. Apagats, indignats i sotmesos. Així ens trobem des de fa un munt de temps.

ps. Quan va caure el mur no entenia res. No sabia res, en prous feines havia arribat a estudiar la Segona Guerra Mundial, i això que el nostre professor de socials de vuité es va entossudir en explicar la història al revés, començant pel segle XX i anant enrera, doncs ens deia que cada any apreníem el paleolític però mai arribàvem als nostres dies i no sabiem res del què passava. Quin passat proper tan combuls, però com de vegades continuem fent ulls clucs a tot el que continua passant.
La foto, de la tardor de l'any passat. Abans que el East Side Gallery fos restaurat.
La música, una de les pelis que em venen aquests dies al cap: 1, 2, 3; El cielo sobre Berlín, Good Bye Lennin, La vida de los otros,....

El perfum de cadascú

D'aquí ben poquet començaran els anuncis de colònies per al Nadal, que ens transporten a dones i homes de somnis, d'aquells que no veiem en el nostre dia a dia, amb històries fantàstiques plenes de glamour i sensualitat. Com si el fet de portar una colònia fes més irresistible.

Però malgrat no m'agradi, és cert i l'olor que es desprén és ben important. Hi ha persones que passen pel teu costat i les voldries sempre allà. O persones que s'acosten i desperten una tendresa i sensualitat que no haguéssis dit mai que podien tenir. En canvi, hi ha persones que deixen anar tal olor a perfum que genera un mal de cap com si haguéssis passat la pitjor tarda i malson. Homes i dones que es pensen que per portar un gran perfum o en tones descomunals seran més atractius, oblidant que l'actractiu rau dins de cadascú.

Per altra banda, també igual d'important és l'olor corporal, la que es desprén, vulguis o no. Que va relacionada amb l'higiene corporal, cert, però també que sovint no es pot controlar. I que en aquest cas, quan es desprén no és un bon senyal.

Sempre he estat una mica tiquismiquis amb les colònies. Fa uns anys, per casualitats de la vida a casa van descobrir un perfum que ens conqueriria a totes les dones de casa. Vaig estar anys portant-la, però la van deixar de fer. Mai més he tornat a trobar una colònia que m'agradés tan com aquella. Pel dia a dia en porto una d'aquestes fresques d'infants, però m'ha costat molt, moltíssim trobar-ne una que m'agradés, que fos part de mi. Semblava que l'havia trobat, i en canvi al Marroc vaig descobrir aquella fragància que un munt de gent porta i que sempre m'havia resistit: el musk. De vegades, en el més senzill es troba l'escència de tot plegat.

ps. El vídeo, el nou anunci de Chanel 5. Malauradament -o sortosament?-, mai m'agradarà la seva olor.

15 dies

15 dies o dues setmanes.

De moment, és el que em queda amb el guix.

El que em queda a casa.

Dies interminables, hores que no passen.

Un munt de temps per fer aquelles coses que mai tens temps per fer-les.

Però poques ganes de fer-les.

Res m'interessa, res acapara la meva atenció. Pel·lícules que no veig el final, llibres que s'amunteguen a la tauleta de nit, piles de papers regirades però sense desar-les.

El meu estimat gat que s'estressa i agafa cistitis, entre tanta visita i canvis sobtats de rutines.

Al carrer comença a fer fred i els amics em diuen que he de sortir, encara que sigui donar la volta a l'illa de cases, que he d'agafar força a l'altra cama. Però també fa mandra.

Sols pensar en tot el què faré quan pugui tornar a caminar, els llocs que vull anar, quan pugui tornar a dutxar-me sola i omplir la banyera, quan pugui tornar baixar a la platja, quan pugui tornar a treballar, a maleïr haver-me de llevar d'hora. Sols veure els colors de la tardor i refrescar-me amb el vent que bufa amb força.

I de cop, ja torna a ser cap de setmana. I els dies encara no sé com, però van passant, i ara ja sols queden 15 dies o dues setmanes.

ps. El dia 19 tinc metge, si tot està bé, em treuran el guix i començaré la rehabilitació. Així ho espero. Les altres opcions, prefereixo no pensar-les.

El Puck fa dies que està estrany, mossega moltíssim i la sorra li fa pudor. Estem a l'aguait doncs podria tenir cistitis. Ais, pobret, no entén res.

El dia més bonic

El dia més bonic? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'error més gran? Enfonsar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
La pitjor derrota? El descoratjament.
El millor professor? Els infants.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que ens fa més feliç? Ser útils als altres.
El misteri més gran? La mort.
El pitjor defecte? El mal humor.
El sentiment més dolent? La rancúnia.
El regal més bonic? La comprensió.
La ruta mes ràpida? El camí correcte.
La sensació més grata? La pau interior.
L'esguard més feliç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La cosa més bella del món? L'amor



Mare Teresa de Calcuta

ps. Aquest text està penjat a la seu de l'associació on pertanyia en forma de dibuix. Una personeta abaix d'una escala, i cada graó és una d'aquestes frases. A dalt de tot de l'escala, la cosa més bella del món. I cada dia, intentar pujar un graó per arribar-hi.

M'agradava tant, que la mirava i llegia sempre que hi anava. Durant molt de temps, cada divendres, divendres que de tant en tant enyoro, com els dissabtes al matí.

No tots els dies és fàcil pujar els graons, a dies caus, a dies tornes a enrera, a dies puges d'una volada quatre de cop. Però cal tornar-ho a intentar.

La foto, del viatge a l'Índia del Francesc. Moltes gràcies.

El que resulta interessant

Ahir vam celebrar la castanyada a casa. Quan una amiga va arribar, salta i diu “nena, he pujat amb un veí teu,... molt interessant, eh. Si que ho tenies amagat”. Després de desxifrar de quin veí es tracta, no vaig poder deixar de sorprendre'm de les seves paraules (doncs pensava que coneixia els seus gustos masculins) i la veritat, després d'un parell d'ascensors i reunions de veïns, aquest noiet no el consideraria gens interessant, però esclar, ella sols es referia als bíceps que lluïa.

A taula, un amic recent i solter que cap de les solteres trobem interessant, per més que les emparallades ens maleeixin dient que és un molt bon noi i que ens ho hauriem de fer mirar, ens explica mil i una aventuretes de la feina, interessants i de debat alhora interessant, però gens emotiu per la seva part.

Aquests dies recordo que s'ha retirat del futbol el Henrik Larsson, jugador mític del Barça de fa pocs anys i molt recordat, un paio molt interessant (alhora que terriblement sexy).

Aquests dies, arrel d'una conversa, li he estat donant voltes a això de ser o no ser interessant, o més aviat què és el que fa interesant o no interessant una persona. El que està clar i és una sort per a la humanitat és que a no tots ens resulta interessant el mateix. Sinó malament aniriem.

Però què fa que una persona resulti interessant o no? Perquè una persona ens resulta interessant o no, sigui home o dona, i sense buscar un raonament necessàriament emocional o sentimental? No sé trobar-ne la resposta. O més aviat no hi ha una única resposta, és un misteri que cadascú ha d'anar desengranant.

Per mi, una persona interessant és aquella que té màgia i que es desprén en diferents sentits. Algú que sense voler-ho ni buscar-ho t'atrapa en una conversa, et fa que el vulguis escoltar tota la tarda parlis del què parlis. Qui amb els seus actes coherents, desprén passió per tot allò que fa, que t'escolta i sap valorar les teves paraules. Que té ànsia per viure.

Per mi, una persona interessant és aquella que amb els seus actes puc admirar, em desprén admiració fins i tot en les coses més quotidianes o petites, i em descobreix coses que no coneixia o ni sabia que existíen.

Per mi, una persona interessant és aquella que tot i tingui por, s'arrisca. Que fa present les seves mancances o defectes però lluiti cada dia per superar-les i quan no pot, és conscient i no es rendeix, sols es dóna una pausa. I és aquella que m'ajuda a arriscar-me quan no em vull llençar al precipici, o accepta allò que puc o no puc fer.

Per mi, una persona interessant desprén amor amb cadauna de les seves paraules o dels seus actes. Potser no mesura prou, potser no és políticament correcte, no cal tenir un gran do de la paraula o discursos plens d'adjectius i frases boniques, però tot ho diu o ho fa des del cor.

Per mi, una persona interessant, amb un sol gest, un somriure o un silenci, desprén tanta tendresa que fa que vulguis passar-hi tota l'estona.

Altra cosa és el que fa que un home (perquè a mi m'agraden els homes) em resulti interessant, m'atrapi i m'agradi. I aquí, potser s'hi ha d'afegir l'atracció i el desig, que anirien del braçet, o hi ha d'haver un component físic però on tots els altres components hi han de ser necessàriament, però a més ha de ser pacient i respectar la llibertat, en aquest cas la meva. Hi ha homes que atrauen de forma sexual però que saps que amb ells no vas enlloc i per tant, malgrat et facin perdre els papers en alguna ocasió, saps perfectament que no són interessants.

Llavors, quan escric tot això, venen al cap les paraules que de vegades et diuen “és que ets molt exigent”. I jo em pregunto, si de debó és així. Potser si que sóc exigent, però no crec pas que busqui un adonis perfecte. A més, estar amb algú simplement per estar-hi i que no et resulti interessant no és encara més trist que no pas saber el que vols?

ps. I com acopanyant, un tastet del Larsson, un dels molts vídeos que aquests dies s'han penjat d'aquest homenet suec ni ros i ni amb ulls blaus que ens va deixar anar més d'un suspir, pel seu encant, la seva manera de ser i el seu esforç (i per ser tan sexy).

50 anys rient amb l'Astèrix

Avui es celebra el 50è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de l'Astèrix. I per celebrar-ho, un pedacet de genialitat que fins i tot m'han passat en cursos de formació.

ps. És l'Administració que no m'agrada, aquella que m'entesto en dir que volem canviar i que no és veritat, però que de tant en tant, m'he de callar perquè es continua donant.

Preparant l'exàmen per al carnet de conduir

Per fer durant aquestes setmanes alguna cosa productiva, m'he començat a mirar els llibres per preparar l'exàmen teòric del carnet de conduir, un d'aquells temes pendents que fa temps que vull fer però que mai hi trobava el moment i em fa molta mandra.

Hi ha una pàgina web on pots anar fent tests, i abans de començar a llegir n'he fet un, per veure com se m'han donat aquests anys de copilot “desastrillo” que sempre m'han dit que sóc. I és que si d'una cosa sóc culpable és d'avisar de la sortida un cop ja ha passat o de dir de girar a l'esquerra indicant amb la mà a la dreta o fer aparcar quan el gual es veu d'una hora llunya.

Però bé, tot i la vergonya no fugiré d'estudi i reconeixeré que he fet 14 errades de 30, això si, totes les errades de mecànica, doncs això de frens, amortiguadors i altres parts del cotxe que ni sabia que existien. Però les de senyals i sentit comú, fantàstic.

Això si, només espero que no surtin senyals com aquestes:

Encara que de totes, la meva preferida és aquesta trobada al Marroc, encara que no ens hi vam trobar cap.

ps. Per a la pràctica, vaig fent proves amb una cadira de rodes que m'han deixat per anar per casa, però em sembla jo que necessitaré més temps, alguna paret encara m'està quedant plena de taques.

En tinc ganes, perquè sé que m'agradarà conduir.

El més content de tots.

Si algú està content amb la situació d'aquestes setmanes és ell

El rei de la casa està més content que un ginjol.

Es mira el guix, l'olora i toca. No enten res. I si em mossega el dit gros, el crit és considerable.

Ha passat de passar-se sol un grapat de dies, a no tenir ni un moment d'intimitat o solitud.

Ha passat de mirar per la finestra a contemplar tot de cares diferents, a escoltar atentament mil i una converses com si li interessés gaire el cas Millet.

Rep totes les carícies imaginables i inimaginables.

Es posa panxa amunt i doblega les potetes perquè li rasqui la panxa

De cop i volta ve gent que vol jugar amb ell, fins i tot treu la seva rateta preferida perquè el fem saltar.

I a les nits ja no dorm sol, ha deixat el sofà ple de llum per un llit tovet al meu costat i quan es lleva al matí rep un munt de carícies i mimitos com mai.

ps. No he aconseguit fer-li fotos olorant el guix. No hi ha manera.

Fa dos dies que m'he traslladat a casa, fins ara era amb els pares. A veure si m'espavilo. De moment, la cama continua fent mal i crec que fins i tot se m'ha trencat una mica el guix, amb una caiguda inoportuna el dia de la pluja. Però com que gaires coses no puc fer. Em segueixo posant al dia de blogs.

Amics i no tan amics

Que les relacions humanes són complicades ho sabem tots. L'habilitat per complicar-les més o menys, ja depén de cadascú i de la gent que es va trobant pel camí.
Que quan ets adolescent les coses es magnifiquen molt més també és una realitat que sabem tots. L'habilitat seria no deixar-se endur per aquestes hormones completament fora de control i saber veure la gent que tenim al voltant.
Hi ha amics que coneixes de ben petit i malgrat tinguis diferències en la manera de fer, de pensar, de vestir o de riure, te les estimes de manera incondicional, són aquelles persones amb qui no cal dir res, que potser et truques i no saps què dir-te perquè fa cinc minuts havies estat parlant, o persones amb qui podries estar parlant hores i hores. I passi el temps que passi, amb èpoques que et veus més o temporades on sembla que t'enfadis i tot, saps que hi seran, que són part de tu (i que t'agrada pensar que ets part d'elles).
Hi ha persones, però, que en cert moment de la joventut van ser ben especials, però que per determinats malentesos, fins i tot absurds,o canvis d'interessos, deixen d'estar a la teva vida.
De joveneta hi ha dues persones que eren molt bones amigues meves i que per motius que la memòria ha oblidat, vaig perdre pel camí. Però cert remordiment que sento que per la tonteria adolescent les vaig deixar perdre. Una d'elles és família, i el més curiós és que els adults també es van discutir i distanciar al mateix moment. L'altra era una d'aquelles amigues amb qui et penses que t'hi avindràs sempre, però que no va ser pas així. Tot el que ens va unir en un moment determinat, ens va separar al cap de poc. Potser en el fons, no erem tan amigues.
Avui és el seu aniversari, i encara ara no sé si em ve de gust felicitar-la. Pensava que fins i tot el facebook ajudaria a retrobar-nos, però no ha estat així, després de dos mails, si no vols saber res de les que erem les teves amigues a Barcelona, quin sentit tindria felicitar-te?

Nostàlgia en un dia gris

Hi ha dies que la nostàlgia s'impregna en cada un dels porus de la pell.

Sense tristesa ni llàgrimes, sense somriures forçats o posats durs. Simple nostàlgia.

On una olor, un color o una imatge et transporta.

L'enyor dels dies grissos,

de la tardor que cada dia és més present i ens refresca l'ànima.

ps. Mai vaig escoltar Pedro Guerra, simplement per portar la contrària a algú. I el que m'he perdut! Ara edita nou disc amb versions, entre elles, aquest Alma mía, que em deixa sense paraules.

Ajudar i deixar-se ajudar

Fa cosa d'un parell de mesos, fent la compra al súper, un noi en cadira de rodes anava tot atabalat agafant les coses dels prestatges i les aglutinava en un cistell que portava a la falda. Després, a la cua de la caixa, intentava posar totes les coses que havia comprat desmesuradament en bosses i posar-les en uns quants racons de la cadira de rodes.

Ningú l'ajudava; ell tampoc es deixava i deia constantment que no calia. Va sortir com va poder del supermercat, amb tot de bosses que gairebé no el deixaven fer rodar les rodes.

En aquell moment em vaig quedar aturada. No sabia què fer. Si dir-li si necessitava ajuda o si tractar-lo amb total indiferència. Tothom feia com si res, com si fos la cosa més normal. I ell s'amagava darrera una façana de duresa que també feia que si algú s'hi acostava, marxés mig enfadat, mig avergonyit. I jo sols recordava les vegades que compro de més i com em costa arribar després a casa.

Aquests dies necessito de tothom per fer qualsevol cosa. I sé que no em puc comparar en res a qualsevol persona amb una discapacitat permanet, però les tinc molt presents. Perquè constantment estic rondinant, constantment estic enfadada, trobo a faltar molt la meva independència, que és molt més gran del que creia, i poder-me valdre per mi mateixa. Defujo dels altres quan alguna cosa la puc fer jo, però també sé que m'he de deixar ajudar.

Aquests dies estic rebent mostres d'afecte d'un munt de gent, i sovint no les valoro prou. I sé que m'he de deixar cuidar, però n'estic aprenent i que em facin les coses, m'ajudin, no n'estic gaire acostumada. Quan m'ajuden, sempre rebo l'ajuda amb un sentiment de deute, com si les coses no es poguéssin fer perquè si, i potser és hora de canviar el xip.

M'agradaria pensar que la propera vegada que em trobi el noi del super, simplement, li agafaré les bosses i li portaré fins a casa, però potser que comenci per deixar-me ajudar ara. Perquè sovint, no cal demanar ajuda, simplement ens l'hem de donar.

Tinc una germana

Sovint admiro la gent que té una relació magnífica amb els seus germans o germanes. Conec gent que ho fan tot amb les seves germanes, es truquen cada dia, fan plans juntes, s'expliquen tot i comparteixen un munt de vida. Són les persones més properes les unes de les altres.

També connec altres casos on els germans o germanes es porten molt malament, on la gelosia els ofega i no s'estimen gens.

Tinc una germana. De vegades, més aviat sempre, no sé el què fa, cap on va. Sovint no l'entenc, i gairebé mai compartim res. Mai hem sortit de festa juntes i sols hem viatjat plegades una vegada (bé, no compten les vacances familiars amb els pares, esclar). D'una temporada cap aquí no fem res juntes, ni cines, ni teatres, ni botigues, ni res. De fet, darrerament hem discutit força i no ens entenem. Sóm completament diferents, físicament i de caràcter; podria dir que l'únic que compartim és la mateixa veu.

Però és la meva germana. És la meva petita (encara que em passi un pam) princesa. La continuo veient fràgil, massa emocional i sovint sento que l'he de cuidar. Suposo que per això m'enfado tant amb ella. I no sé què faria sense ella. No sé amb qui m'enfadaria, a qui li agafaria la seva faldilla preferida o amb qui compartiria bolso. No sé qui m'explicaria aventuretes o em posaria al dia de tot allò que se'm passa per estar massa capficada en les meves coses. Qui m'arreclaria els desastres informàtics o em faria canviar de perfum.

I ahir que era el seu aniversari, en feia 27, va dormir amb mi a l'hospital, i enlloc de sopar i bufar les espelmes, va menjar una trista hamburguesa i un pastisset mal acabat. I juntes vam veure Notting Hill, que feia anys haviem vist també plegades, vam riure i ens vam posar al dia. I tota la llunyania que teniem es va esvair en un segon.




ps. Moltes gràcies pels ànims del post anterior. L'operació va anar bé, com era d'esperar. Demà em donen l'alta, i a fer repós a casa com a mínim 5 setmanes.

Un mal pas

El post d'avui hauria d'haver girat entorn al cap de setmana de celebracions al Penedès, a la casa rural on he estat. Hauria pogut anar sobre la manifestació de diables nudistes que vam veure a Llorenç de Penedès en contra de la directiva europea de prohibició d'espectacles de foc o potser sobre la festa country de dissabte nit. A molt apurar, hagués pogut anar de l'excursioneta de diumenge o dels plans d'avui a la tarda.

Però no, a hores d'ara tot ha canviat en un tres i no res, tot el que havia de fer, tots els plans, les idees, compromisos,... tots queden aparcats per una bona temporada. I preparar-me per tenir molta paciència i saber estar a casa.

Ahir, passejant per un bosquet de no res, una relliscada inportuna i un mal caure s'ha traduït en un trencament del peronné a l'alçada del turmell i probablement trencament del lligament intern dret. Un mal pas.

Per sort, tinc uns amics que no em mereixo, que em cuiden i mimen moltíssim i no m'han deixat en cap moment, ni quan van venir els guardes forestals per traslladar-me, ni a l'hospital mentre esperavem fer la radiografia que no arribava ni durant aquesta primera nit ingressada.

Hi ara sols queda esperar, esperar que passi l'operació de demà, esperar les 4 setmanes de guix i que la recuperació no sigui tan llarga com tots em diuen.



ps. Amb tot el que no explicaré és que anava amb abarques, que abans de saber que m'havia fracturat el turmell el que més em preocupava era el ridícul de caiguda que havia tingut. I tampoc explicaré com l'infermera d'avui m'ha dit que sóc nerviosa i que ja em puc deixar de voler fer i pensar que hauré d'estar a casa una bona temporada i que consti que avui ja no sé com posar-me.
Tampoc explicaré que encara no he trucat al meu cap. Això si que em fa una engoixa.
ps2. L'únic de bo que he trobat és que finalment em podré posar al dia dels vostres blogs. Ja podeu començar a publicar en massa, els espero amb delit.

El 4rt pis

Hi ha un campanar que amaga molts secrets. Unes campanes que repiquen en els dies especials, que pugen fins el vuitè pis on hi ha una ràdio que porten quatre joves amb il·lusions de treballar per als altres; amb una escala de cargol feigua de pujar i un ascensor que abans espantava molt d'agafar.

Al 4rt pis s'hi amaga un petit tresor. Dues sales que fins fa poc eren plenes de color, de jocs i de riures. Desordenades a més no poder, amb taules guixades i cadires de fusta mig trencades. Amb uns armaris que gairebé no tancaven i unes portes que encara menys.

Un drac verd separava les portes i en un armari de fusta s'hi guarden el munt de fotografies de colònies, excursions, festes i jocs. Les finestres grogues gairebé no tancaven i la sortida al teulat de l'esglèsia continuava oberta com quan s'hi féien reunions clandestines i es vigilava que no vinguéssin els grisos.

Però sembla que tot aquest munt de records no importi gens. Els dies passen, i tot va molt ràpid, i el que és important per uns pocs no ho és gens per d'altres. I esclar, una sala dels que diuen que han tancat, és una sala que cal reprofitar.

A la sala del 4rt pis hi volen col·locar una biblioteca que fa nosa, per una reorganització d'altres. Potser ha de ser així, però almenys es podrien esperar. O si més no, podrien comptar amb els que encara estem per allà. I no fer mal.

Perquè potser aquesta sala desordenada i plena de trastos a qui no importen, però significa molt.
Molt perquè allí hi ha un munt d'hores, de records, de festes, de riures i algun plor. Una capsa plena de pols que va ser una disfressa de crispeta, o una de lupa ben curiosa; puzzles mig perduts, papers de colors i pintures seques. Vida, d'una vida a qui ho he donat tot durant molt de temps.

I hi ha coses, paraules, gestos d'indiferència, que fan mal.

ps. en un acte d'infantesa m'he enfadat tan que sols he demanat que fins que no recollim tot el que hi ha ningú hi entri i ens llençi res.

Sé que ha de ser així, però de vegades es podrien dir les coses sense fer mal, no? M'agradaria poder passar de tot, que res afectés, però em sembla que encara no ho he aprés a fer.