31/12/13

Bocins de 2013




Fa poc, em van dir que cada any té coses bones i coses dolentes, que és així, és inevitable. Que quedar-nos amb les unes o les altres és cosa nostra, però que així serà sempre i que, en tot cas, és responsabilitat nostra saber-ho manegar cap a endavant.

El pes del dolor se'm fa present, tan a l'ànima com als turmells, tant, que necessito confesar i poder dir que sento que el 2013 no ha estat un bon any. 

Faig llista de tot el que he viscut i de tot el que he sentit. El que m'ha fet sentir trista, plorar, rondinar i amargar és força més llarg i pesa. Molt.

Tempestes internes, dolor a diferents parts del cos, pors que es fan presents quan estaven adormides, maldecaps alimentats per voltes i més voltes, cansament acumulat. Sentir-me sola i, novament, com temps enrere, perduda.

Però si ho penso bé, me n'adono que molts d'aquests neguits son pel fet de viure, i de viure en societat. De mantenir-me ferma en les meves conviccions, de trobar un pensament propi i intentar-lo fer valdre allà on no t'escolten o allà on pensen diferent. De les condicions de treball i de vida que vivim ara mateix. De camins que s'allunyen, interessos diferents, vides que no es poden retenir al costat. Del simple fet de fer-nos grans.

I si ho penso encara més endins meu, me n'adono que aquest any m'he enfrontat a mi mateixa, a les meves autolimitacions. M'he mirat al mirall i m'he esforçat en el que més em costa. I potser no he sortit victoriosa. Potser no he tingut sort, potser no m'hi he esforçat prou. I per això la insatisfacció. Però que ho he fet i hi hagut moments ben bonics.

Amant impetuosa d'incomplir els propòsits, no m'atreveixo a proposar-me gaire pel 2014.  

Simplement, valentia.

I així, somriure, a tot el que pugui venir.

ps. Espero que passeu molt bon Cap d'Any! Ens llegim l'any vinent!


29/12/13

Berenar a casa



Omplir el vuit8ena de vells amics. Alguns d'ells feia molt de temps que no ens véiem; d'altres, encara ens anem seguint la pista per la xarxa socials sense poder-nos abraçar i compartir neguits. D'altres, encarant passar una mala estona d'estornuts i congestió simplement perquè m'estimen. I m'ho demostren així.

Omplir el vuit8ena de nens. La meva princeseta que es fa gran i arronsa el nas quan li dic que pot agafar qualsevol llibre de l'estudi; tot de petits vailets que somriuen i fan anar de bòlid el Puck, qui finalment sucumbeix al "seu punt feble", el pernil dolç, i fins i tot acaba jugant al passadís. Pintures, joguines (que s'havien de portar, doncs vaig adonar-me que no tinc res perquè els nens juguin), corredisses, plors, riures.... vida que creix.

Omplir el vuit8ena de xocolata. Volia fer xocolata desfeta, però desenganyem-nos, no cal afartar-nos més. Omplir el pis d'olor de cafè, de xocolata, de llimona,... per llepar-nos els dits (tot i que la coca no sigui gaire esponjosa i els entrepans podien estar millor).

Omplir-me jo d'ells. Com els necessitava. Les històries de sempre, les sortides i la fina (o no) ironia, els consells, el compartir el que fem, el que pensem, el que ens amoïna, intercanviar twitter, arreplegar el puck i ensenyar-los a acariciar-lo, donar un got de llet, .... Saber que tot i que darrerament em senti molt perduda, tinc on agafar-me i descansar.


ps. El Puck avui està esgotat. Ha dormitat fins fa ben poc, crec que deu tenir tiretes i tot de tant exercici i estrés que va tenir ahir! Aquesta foto, just després de que els últims marxessin ho diu tot, es va estar al damunt tota l'estona!
I el pitjor: ha quedat un pot mig ple de nocilla!!!! alguna cosa hauré de fer.... quin perill!!! i això que a mi, la xocolata ni fu ni fa, però la nocilla... és massa temptadora.
ps2. No em deixcen entrar al grooversark, hi ha un troià!


27/12/13

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noia li agrada Friends

M'agraden molt les series de televisió. 

Però....

No m'agraden els Simpson. Detesto els Simpson.
Apa, ja ho he dit.

Aquest color groc que sembla que pateixin alguna estranya malaltia hepàtica, els cabells encrespats de la Marge on es pot cultivar xampinyons, les gràcies del Bart que no sé a qui fan gràcia, la repel·lència de la Lisa que ja podria ser una diva del saxo amb les perles que porta al coll, o la Maggie que amb més de vint anys encara va amb xumet. Per no parlar del Homer. Cal parlar-ne? De veritat fan tanta gràcia?

Amb la de series i famílies televisives que hi ha per escollir! .... I per moltes que n'hagi pensat, per molt que Modern family tiri molt, n'hi ha una, una que no em cansaré mai de veure....








ps. I les que recordava i no he trobat .... i les que he oblidat.... (hauré de tornar a mirar-los, ves quin remei!)
Ah, que el post s'havia de penjar a les 6am. Si home! molt millor a les 6pm!!
Felicitats, Pons!!

18/12/13

50!

SYMPATHY FOR THE DEVIL by The Rolling Stones on Grooveshark

Masses dies sense passar pel blog. Masses vivències a explicar, sentiments per deixar anar, raonaments per compartir, ... Amb tot el que estem vivint col·lectivament i amb tot el que m'acompanya personalment, s'acumula. I ho fa en forma de cansament, de mirades tristes i alegres, de mal d'esquena i de mil maneres més.

Masses posts sense comentar. Més de 170. 

Potser masses coses a fer, potser masses activitats o poques prioritats. Tan s'hi val, seria potser un altre post.

Avui, aterro i no sé per començar.

I què faig, resulta que veig que Brad Pitt fa 50 anys!!! I què carai, això s'ha de celebrar!!! És prou superficial i banal com per mereixer un post que ningú amb dos dits de front farà. No és el meu actor preferit, ni penso que estigui envellint bé, de fet ni crec que ho faci tan bé, però què carai, algú que ha fet Troia, Seven, Porcs i diamants, El curiós cas de Benjamin Button, Maleïts malperits .... i moltes, moltíssimes més, doncs es mereix que li dediquem cinc minutets.

Moltes felicitats, Brad!!!!


I com a foto, en aquest any que no ha estat el seu millor any amb aquelles melenes que duia, un fotograma d'una de les seves properes pel·lícules, fent de Ponç Pilat!!!!

ps. va, els pitets, recordeu els pitets!

9/12/13

Regals que et criden


No us ha passat mai que, de sobte, trobeu alguna cosa, sense significat aparent que us crida? Que us sentiu amb el convenciment que la necessiteu? I no en coneixeu res, ni significat ni res, simplement que us agrada.

Després, quan t'ho mires, quan penses en el simbolisme que té, tot concorda i pren una dimensió nova. És una estranya sensació que et colpeix. I no crec que sigui coses del destí, o potser si. O potser, simplement, coincidències que, quan després les racionalitzes i coneixes, te les fas venir als interessos propis, però que sembla que tot encaixi.

Si, ja sé que us deveu estar dient "però què carai diu aquesta, ara!" però és que no ho sé explicar d'altra manera. Em va passar fa uns mesos amb un tema molt concrert. Un tema que encara no puc acabar d'explicar però que espero (i vull) que sigui un post en breu. Però de fet, em va tornar a passar diumenge passat (no ahir, sinó el dia 1 de desembre, una manera ben màgica de començar desembre).

Aquell diumenge feien molts mercats artesanals a la ciutat. D'aquests de coses boniques que m'encanten, que sempre em dic "va, això ho pots fer" però que després no faig, o que si ho intento, el resultat és ben mediocre. En fi,.... doncs vaig anar a tres mercats d'aquests. No volia comprar-me res per mi, com a molt, agafar idees i algun regal per la família.

Però en un moment donat, una polsera em va cridar. Me la vaig mirar moltíssim. No sabia què fer. És cert que des d'estiu que em miro les pedres minerals, necessito energia i tot i que no crec massa en aquestes propietats, en tenia ganes. Me la vaig mirar bé, em vaig repetir que era massa cara pel que era, que no era res. Vaig pensar en els regals del tió, que podia comprar-ne una altra per ma germana i tenir-ne les dues iguals, però no m'acabava de fer el pes.

I desconeixia completament les propietats del mineral que portava. Però m'agradava tant!

Finalment, vaig caure. És aquesta. 



En arribar a casa, me la mirava i preguntava si m'havia equivocat, si havia llençat els diners.

I vaig mirar i remirar. Resulta que l'aiguamarina és un mineral vinculat al mar, de color blau o verd, dels viatgers, li diuen; que calma i asserena, que dóna llum als sentiments i a les emocions. Que ajuda en l'estrés i a les persones sensibles, a tenir confiança i saber-se explicar. Dóna força. Allibera la creativitat, i a més, resulta que va bé per la rinitis crónica, que m'han detectat fa poc.

Bé, qui sap si és veritat, però, amb tot resulta que tenia un regal pendent. La iaia, l'any passat no ens va poder donar l'aguinaldo. Ella, per Nadal no feia regals, a la família som molts i tenia la pensió mínima, però sempre ens donava una petita quantitat a tots el dia que venia a casa a celebrar les festes (a casa nostra, el dia de Nadal). Com l'any passat va estar a l'hospital en l'inici de la seva agonia, no ens ho va donar. Quan ara, fa poc, els tiets es van reunir per arreglar temes, van decidir que aquells diners, els repartirien doncs ja estaven guardats per haver-nos-els donat. La mare ens va dir que volia que ens compréssim alguna joia, per petita que fos perquè tinguéssim un record de la iaia, i la meva idea inicial va ser unes arrecades de diari, que en vaig mancada. Però, crec que no. Aquesta aiguamarina, petita i senzilla em recorda els seus ulls blaus però que per mi eren verds de la iaia i també em recorda que li vaig dir que tindria força per tirar endavant, que seria valenta i somriuria. I crec que aquest any no ho he estat gaire, si més no, m'he embolicat i emboirat jo soleta.

ps. I no sé si és bona o no, si és cert o no. Si m'ho faig venir bé o no, però simplement, ara em reconforta.

6/12/13

Novetat de desembre


Podria fer un post amb un dibuix i tot el que em diu, a l'estil dels de la Carme.

O podria fer un post musical, a l'estil dels de diumenge del Ferran.

Podria fer un post de fotografia i dir-hi el que ens uneix, a l'estil dels de l'Alba.

Podria fer un post explicant la història que hi comporta, les aventuretes i malifetes plegats, a l'estil dels de l'Assumpta.

Podria fer un post reflexionant entorn a tot el que après, a l'estil dels del XeXu.

O fins i tot, intentar fer-ne ironia i conya amb tots els riures, a l'estil del Pons.

Però crec que millor no ho intenti, i en canvi us presenti amb tot honor un nou blog, Kazooistica

Neix per ser un blog d'il·lustracions, però sé que segur estarà ple d'emoció i sentiment, de reflexions i espiritualitat. El blog d'un molt bon amic; amic que admiro i n'aprenc moltíssim. L'autor de la capçelera d'aquest blog. 

Espero que us agradi!

Ps. Cada blog es va fent, i va reflectint com som. És inevitable. I alhora és de les coses que ens fa apropar-nos o allunyar-nos.
I les novetats de desembre porten part dels bocins de novembre que no he sabut veure.