28/9/08

Tardor, ja és tardor


Les nits comencen a ser fredes.
Els dies s’escurcen.
Els colors de la tardor es fan presents, el vent refresca i el sol t’acarona.
Definitivament, l’estiu s’ha acabat. Les rutines tornen al seu lloc.
No obstant, aquest no sé què a l’estómac continua present, ni marxar, ni estar pendent de sobreviure entre murs, frankfurts o danke shens, l’ha perdut en l’oblit.

23/9/08



Les últimes creacions (fetes corre-cuita, com sempre)
Amb les grapes del uck incloses.
Mai m'hauria pensat que fer feliços als altres demanés tan poc.

Començo a païr tot l'empaig de emocions del cap de setmana. I se'm fa un petit nus a l'estòmac, suposo que és qüestió de dies.

I ademà, escapada a Berlín. Ha arribat en el millor moment.

21/9/08

Testimoni

Boomp3.com

"He de confessar que el testimoni de comiat el vaig pensar ja fa temps, després de l’acció comuna a la Serralada de la Marina. Van ser tantes emocions concentrades en un mes que tenia moltes coses a dir-vos. Però no el vaig escriure, vaig pensar que ja tindria temps. I en d’altres ocasions tampoc ho vaig fer (una de les marques de la casa és anar deixant el que costa dir fins a l’últim moment). Aquest estiu, davant l’ordinador per escriure’l, m’he quedat en blanc. Ha estat tot tan intens i alhora tan ràpid que no sé ni per on començar ni com dir tot el què he sentit. Per sort, l’assemblea de la setmana passada, em va ajudar a obrir els ulls i reconèixer tot el què m’ha donat el mijac aquests tres anys. Que ha estat tant!!

Han estat tres cursos molt intensos, amb alguns moments complicadillus però amb moltes, moltes alegries. I ara, tot i que estigui esgotada, necessiti tornar al centre o encarar temes personals pendents, només em venen al cap els bons moments i, fins i tot, em fa una mica de no sé què deixar de viure tan intensament al servei del mijac. Perquè sí, la responsabilitat és intensitat, servei i amor.

Per mi, és la responsabilitat més agraïda perqué és la més propera als infants. Acompanyar-los a compartir el què viuen, veure’ls créixer, jugar, riure amb ells. Hi ha infants que ja coneixia de l’anterior pas per l’equip disc i alguns que fins i tot ja son –o han estat- animadors, com l’Emilio dels Esquirols o l’Imma, que fins i tot ara s’uneix a l’equip disc!!! Penso en infants com la Isa de Trinitat Nova, com a crescut - era tan petita i tan trasto quan la vaig conèixer-, l’Anna de Risitas, el Jonathan de Drac Màgic, el Juan de Llefià, la Jenni de Lleida, el Gil de Vic (per dir alguns només)... com s’estimen el Mijac, treballen a les coordinadores un diumenge al matí, esdevenen protagonistes i, sobretot, com somriuen a la vida que no sempre els ho posa fàcil. Potser el testimoni que més m’ha colpit ha estat el de l’Adrián de La Pau. El seu posat rebel i una mica distant amaga una timidesa i tendresa indescriptible. El seu pas per les coordinadores i pel CAJIM ens ha estat testimoni per a tots els que hem tingut la sort d’acompanyar-lo.

Aquests tres anys també m’han permès conèixer-vos més a tots vosaltres. Crec que he estat a gairebé tots els centres i totes les diòcesis (menys Mallorca,...ais) i ara ja em conec tota la xarxa d’autobusos, metro i puc fer-vos una combinació per anar a Lleida de lo més estrambòtica que us imagineu. I fins i tot sóc capaç de guiar un autocar per la Trini!!!. Gràcies als actes, visites, reunions i demés he conegut les vostres realitats. M’heu obert les portes dels vostres centres, la vostra manera de fer, el què viviu, i sobretot m’heu ensenyat la grandesa de ser militant: com dia a dia, tot i les nostres vides, els nostres horaris, com malgrat ens anem fent grans, com malgrat tot, fem les mil i una, el semblant i inversemblant, perquè els centres tirin endavant perquè els infants dels nostres barris tinguin la oportunitat de conèixer el Mijac.

A més, si em miro a mi mateixa, he de reconèixer que la responsabilitat m’ha donat l’oportunitat de conèixer millor el mijact o l’Església, entendre el perquè de certes coses, o no –o fins i tot d’interpel·lar-me de noves-. Però sobretot, també m’ha ajudat a aprofundir en les meves conviccions, a canviar i a trobar (o més que trobar, viure en pau amb) la meva pròpia fe. Durant aquest temps m’he independitzat, he fet més present el mijac i el seu estil de vida en el meu dia a dia i qui ho diria però fins i tot m’he implicat en una secció sindical i ara agafo una nova tasca.

He de reconèixer que si he estat capaç de gaudir i descobrir tantes coses en els infants, anis i en mi mateixa, ha estat perquè per damunt de tot he tingut l’oportunitat de conviure i apendre de tots vosaltres; en els equips diocesans, coordinadors c/b, equip permanent...i sobretot a la comi i l’equip disc. Hem compartit moments difícils o complicats, ens hem sorprés de decisions personals, hem tingut reunions llargues o multiplicades, ens hem trencat el cap pensant la millor solució sense fer mal a ningú o intentant no deixar-nos cap detall (ejem... acció comuna...). Divagar fins l’extanuitat, de vegades seriosament, d’altres, no. Perquè a més, hem rigut, molt, moltíssim!! I no tot ha estat feina, també hem tingut temps per fer soparets, alguna cervesseta i fins i tot algún cap de setmana (ja sigui d’excursió xirucaire de mitja bota a Montserrat o cosmopolita a Santa Eulàlia), compartir les nostres vides que no es deturen amb el mijac, els neguits, els sobresalts o les alegries i noves il·lusions.

Us vull de demanar perdó per les meves mancances i errors, pels dubtes, desordres, despistes o contradiccions que he pogut tenir o les autolimitacions que m’he imposat. Per arribar tard a reunions, enviar les convocatòries l’últim moment, no ser prou corresponsable o aprendre a delegar, per no despendre’m de la mandra de fer servir el telèfon, per algún silenci quan no tocava o nosaber vèncer aquesta timidesa de parlar en públic malgrat faci temps que ens coneguem.

Amb tot, només puc donar gràcies. A la família i als amics de fora del mijac, que respecten la meva opció malgrat no l’entenguin i pateixin l’agenda tan desordenada. A tots els infants i animadors que meu acollit i en especial amb els qui més he compartit en aquesta aventura; a l’Hèctor, la Cristina, la Maria, el Carlos, el Joan Ramon i la Núria, la Mònica, la Núria o l'Eva, per cuidar-nos tant i portar-me en cotxe), a l’Ester per confiar en mi per aquesta responsabilitat. Als que heu passat pel disc: el Max i l’Oriol, que em van coordinar a mi en un any especialment caòtic a nivell personal; les dues Annes i la Sònia ara, per atrevir-vos amb l’acció comuna i entusiasmar-vos amb el NP 60. A la Comi, per tots els moments irrepetibles; la Marta, la Mary, la Maria i el Jaume per fer-me descobrir la diòcesi i recolzar-me tant, la Martita, el Dani, el Natxy i el Quique, per fer possible l’impossible amb esforç, treball i bon humor.

A la gent de Sant Medir, per recolzar-me malgrat no estar tan al centre com voldria o arribar a on abans arribava, i sobretot a l’Asel·la i el Ramon, per tot l’amor que m’heu donat, que en molts moments m’heu portat del braçet on no he arribat, mai sense una paraula desagradable i amb moooolta paciència.

Només em queda encoratjar-vos a seguir creient en aquest projecte, que entre tots podrem tirar endavant. Desitjar-vos a la comi i l’equipdisc, i en especial a la Sònia i la Imma, molta sort i segur us anirà molt bé i viureu moments irrepetibles a la vostra militància, i recordar-vos que sempre podreu comptar en mi pel què sigui (Imma, millor truca tu)

Mari, crec que ara ja et puc contestar la pregunta ...I ara què? Doncs sobretot tornar a disfrutar dels Llet amb xocolata cada dissabte, que son un grup que tira de valent, aconseguir que els nens i nenes de Sant Medir s’interessin per la diòcesi (és una petita espineta) i seguir vivint intensament el mijac, que com vam dir fa temps, és un regal que tenim tots plegats.

Un petó!"

Assemblea d'animadors/es del Mijac Barcelona i Terrassa

Arenys de Mar, 21 de setembre de 2008

19/9/08

Barcelona de festa

Barcelona està de Festa Major. La Mercè s’acosta i la ciutat embogeix. Ahir, mitjanit i els carrers plens de gent amb ganes de festa i el metro en plena ebullició!
Moltes propostes, culturals, tradicionals i musicals. La música pren la ciutat amb quaranta mil espais per propostes de tots els gustos.

Avui, se’ns dubte el plat fort de la nit per mi: el debut del Ramon amb els Raydibaum. Molta sort en aquesta aventura!!! Segur que va molt bé!!
A la Plaça Reial a les 20.30.

Escalfar motors per un cap de setmana ben intens d’emocions.

16/9/08

desig

Boomp3.com

Què és el desig?
Cap on ens porta?
És una malaltia o la cura de tot plegat?
Podem desitjar algú només pel fet de ser desitjat?

Perquè sempre ha d’haver-hi alguna cosa més?
Perquè simplement no ens podem deixar portar?

Barreja de desig i neguit.
Una mica de por i d’inseguretat.
Força gust amarg de convencionalisme social.
Un toc d’amor enamorat d’estar enamorat.
Resultat, un còctel que pot fer molt mal.

I fer mal és el què més mal em fa.

15/9/08

Refredada!


Primer refredat de la temporada. Com si estiguéssim al Carib amb els huracans, ha arribat la temporada de refredats. I, evidentment, una servidora ja s’ha preocupat d’estrenar-la.

Nas que comença a somicar, tos de camioner, fred de peus i ullets de demanar quedar-se al llit.

Però si encara surt el sol i ve de gust anar a la platja! Però, xiquets, dissabte em va agafar completament desprevinguda, o més aviat fora de joc. Quin fred, i quines 4 gotes més mal posades! i jo amb la meva samarreteta de màniga curta i només un jerseiet d’acompanyant, per no parlar del pijama sobre la taula de Barcelona, que allà es va quedar.

Així doncs, donem la benvinguda al paracetamol, a la carrespera, a l’afonia i als mocadors de paper, que ja els trobava a faltar!

pd. posta de sol a Moià, amb Montserrat al fons.

12/9/08

Paraules perdudes


Per la setmana vinent tinc que preparar un testimoni dels 3 anys que he estat coordinadora d’infants. És el comiat formal de la responsabilitat.

Fa molt temps que li dono voltes. Molt temps enrere tenia molt clar com l’havia de redactar, però no ho vaig fer. Ara, no em surten les paraules.

Quan me’n vaig a dormir em venen mil i una maneres d’escriure el què he viscut durant aquest temps, mil i una vivències, sentiments, neguits i agraïments, però quan em poso davant l’ordinador, les paraules no em surten. Se’m fa un nus i no sé ni com començar.Explicar els meus sentiments, fer-los públics i que la gent els escolti, em costa molt. Si fins i tot, em passa en l’anonimat d’aquest blog.

10/9/08

Mites televisius

Avui que tv3 fa 25 i gràcies al post de l’Assumpta, faig un remember dels mites televisius, perquè desenganyem-nos, vulguem o no, som criatures de la televisió.


Alguns perduren intactes en la meva memòria, com petites joies de la infantesa i joventut. Es veu que la primera sèrie que vaig veure va ser la Heidi, que era la única cosa que em feia estar quieta a l’hora de menjar. Però jo no la recordo. Després durant molt temps vaig haver de viure amb aquest sobre nom pels cabells curts i les galtes vermelletes que sempre portava.


Però els meus primers records son el Yaki i Nuca, Banner i Flappi (encara podria cantar la cançó), l’abeja Maya i Érase una vez el hombre!!!!

Quan va nèixer tv3 als meus pares els va sortir la vena nacionalista i van haver de barallar-se de valent perquè els veïns no volien posar ni un duro i els meus pares volien que poguéssim veure els dibuixos animats en català (el rerafons, n’estic segura era poder veure Dallas –un altre gran mite de diumenge a la nit-, però això, la mare no ho confessarà mai).


I aquí comencen les grans sèries que han marcat la meva infantesa: N’hi ha que neixen estrellats, Hotel Fawlty, els Joves i sobretot, sobretot Allò, Allò. Quins genis, encara quan les veig ara no puc parar de riure.


I els dissabtes al matí a mi em costava una mica entendre la Bruja Averia i encara que tampoc l’entenia massa veia el Planeta Imaginari perquè féien la Família Robinson.

I en un punt i apart està l'Arare (perquè si, fins que no vaig tenir 20 anys no vaig descobrir que es deia Arale i no Arare, què hi farem!), caig crèixer i la continuo adorant, com sempre m'encantarà els primers Bola de Drac i per damunt de tot el Ranma Saotome!


Tot i així, també hi ha un llistat de mites que en crèixer han perdut el seu encant, de manera que fins i tot em pregunto, com pot ser? Tenia una vena als ulls? V,… si us plau com pot ser que al pati de l’escola juguéssim a menjar-nos ratolins i ens baralléssim per ser la Diana? El coche fantástico, el equipo A,… El Chema de Barrio Sésamo era tot un sex-symbol!!! O de més grandeta l’Espantaocells de la Senyora King amb aquelles corbates, i sempre anant d’amagat o el Jason Donovan de veïns amb aquells cabells….


De vegades m’arriben d’aquells mails de recordes? … i t’ensenyen tota la teva infantesa, i arribes a creure que era millor que la d’ara, que els dibuixos animats d’ara no tenen res a fer i que no tenen ànima (el Musculman era una obra d'art??? continuo pensant que és un avantpassat del Chin-chan... educatiu, educatiu.... però era genial!!!!, però suposo que d’aquí 20 anys els nens d’avui pensaran el mateix. Potser és que en el fons els bons records de la infantesa es mitifiquen per perdurar sempre en la memòria.


Pd. Me’n deixo molts, ho sé, però és que no acabaria mai… I a vosaltres, quin és el vostre preferit?

8/9/08

Massa idealitzat tot plegat

Boomp3.com

Potser un cap de setmana massa complicat.
Potser masses reptes nous sense deixar enrera res en concret.
Encara.

Potser vull fer veure que no passa res, per no mirar als ulls del que es presenta.
Perquè no sé què dir, perquè no vull perdre el què tinc,
i no arrisco a trobar res de nou.

Perquè és el mateix de sempre,
un amor idealitzat,
i una realitat que ni estic segura que existeixi,
una por d'estar massa acostumada al què tinc.

És més fàcil queixar-se del què no tinc que enfrontar-se al què podria ser.


pd. Per fi he aprés a penajr cançons!!! m'ha costat una mica (sóc bàsica, ho sé). La cançó que més m'agrada del nou disc de Coldplay, encara que la preferida, The scientist. El què hagués donat per una entrada!!!

6/9/08

La frase de la nit

"Semblaves estupidilla i jipi"

Brutal!!! simplement, brutal!!!
Acabo d'arribar de les copes més surrealistes que he tingut en temps.
I també feia temps que no reia tant entre desconeguts.
Reconnec que la meva visió de demà, serà diferent, però ha estat ben divertit!
Una altra manera de fer barri!!!

5/9/08

el vídeo que he borrat sense saber com... ais això de la informàtica.....

3/9/08

El rei de la casa


El 8è 8a té un nou personatge!

Ha arribat i ja s'ha fet amb tota la casa, coneix tots els racons i sap amagar-se de valent!
Quan el vas a buscar, fuig, i quan s'ha amagat et crida perquè el vagis a buscar!
Ja ronroneja i et posa la panxeta perquè li facis carícies.
Et fa ullets i segueix per no perdre's cap instant de res, derrapant a cada cantonada.

Això sí, encara no té nom!!! Abans de conèxe'l s'havia de dir bagheera, com la pantera negra del Llibre de la Selva, després Nabu per un antic déu persa i el planeta de la princesa Leia i finalment bigotis perquè té els bigotis cremats (ves a saber on va ficar el nas). Però cap és ell, cap em fa el pes. S'accepten seggeriments!!!!!!!!!!!!!!!!!!

És preciós! Ha aconseguit alegrar-me el dia que s'havia posat una mica trist!

pd. la foto no és massa bona,... prometo un reportatge millor

1/9/08

Marxar i tornar

De tant en tant, tornen a la teva vida persones que fa molt que van desaparèixer. Per res en concret, simplement, marxen.

I quan tornen a aparèixer, fa… mandra, molta mandra.

I no sé ben bé perquè, les coses que no t’agradaven d’aquesta persona guanyen a les que t’aportava. Simplement hem canviat.

I, si a més, et sents petita, petita, petita al seu costat per tot el que ha viscut, i no passes per un moment d’eufòria, doncs és més complicat tot plegat.

I, si a més, remou un dels pocs àmbits de la vida que en aquests moments tenia estructurat i tranquil, encara fa més mandra.

No puc evitar sentir-me llunyana i alhora malament per no voler-la apropar.