Han estat tres cursos molt intensos, amb alguns moments complicadillus però amb moltes, moltes alegries. I ara, tot i que estigui esgotada, necessiti tornar al centre o encarar temes personals pendents, només em venen al cap els bons moments i, fins i tot, em fa una mica de no sé què deixar de viure tan intensament al servei del mijac. Perquè sí, la responsabilitat és intensitat, servei i amor.
Aquests tres anys també m’han permès conèixer-vos més a tots vosaltres. Crec que he estat a gairebé tots els centres i totes les diòcesis (menys Mallorca,...ais) i ara ja em conec tota la xarxa d’autobusos, metro i puc fer-vos una combinació per anar a Lleida de lo més estrambòtica que us imagineu. I fins i tot sóc capaç de guiar un autocar per
A més, si em miro a mi mateixa, he de reconèixer que la responsabilitat m’ha donat l’oportunitat de conèixer millor el mijact o l’Església, entendre el perquè de certes coses, o no –o fins i tot d’interpel·lar-me de noves-. Però sobretot, també m’ha ajudat a aprofundir en les meves conviccions, a canviar i a trobar (o més que trobar, viure en pau amb) la meva pròpia fe. Durant aquest temps m’he independitzat, he fet més present el mijac i el seu estil de vida en el meu dia a dia i qui ho diria però fins i tot m’he implicat en una secció sindical i ara agafo una nova tasca.
He de reconèixer que si he estat capaç de gaudir i descobrir tantes coses en els infants, anis i en mi mateixa, ha estat perquè per damunt de tot he tingut l’oportunitat de conviure i apendre de tots vosaltres; en els equips diocesans, coordinadors c/b, equip permanent...i sobretot a la comi i l’equip disc. Hem compartit moments difícils o complicats, ens hem sorprés de decisions personals, hem tingut reunions llargues o multiplicades, ens hem trencat el cap pensant la millor solució sense fer mal a ningú o intentant no deixar-nos cap detall (ejem... acció comuna...). Divagar fins l’extanuitat, de vegades seriosament, d’altres, no. Perquè a més, hem rigut, molt, moltíssim!! I no tot ha estat feina, també hem tingut temps per fer soparets, alguna cervesseta i fins i tot algún cap de setmana (ja sigui d’excursió xirucaire de mitja bota a Montserrat o cosmopolita a Santa Eulàlia), compartir les nostres vides que no es deturen amb el mijac, els neguits, els sobresalts o les alegries i noves il·lusions.
A la gent de Sant Medir, per recolzar-me malgrat no estar tan al centre com voldria o arribar a on abans arribava, i sobretot a l’Asel·la i el Ramon, per tot l’amor que m’heu donat, que en molts moments m’heu portat del braçet on no he arribat, mai sense una paraula desagradable i amb moooolta paciència.
Només em queda encoratjar-vos a seguir creient en aquest projecte, que entre tots podrem tirar endavant. Desitjar-vos a la comi i l’equipdisc, i en especial a
Mari, crec que ara ja et puc contestar la pregunta ...I ara què? Doncs sobretot tornar a disfrutar dels Llet amb xocolata cada dissabte, que son un grup que tira de valent, aconseguir que els nens i nenes de Sant Medir s’interessin per la diòcesi (és una petita espineta) i seguir vivint intensament el mijac, que com vam dir fa temps, és un regal que tenim tots plegats.
Un petó!"
Assemblea d'animadors/es del Mijac Barcelona i Terrassa
Arenys de Mar, 21 de setembre de 2008
pd. posta de sol a Moià, amb Montserrat al fons.
Alguns perduren intactes en la meva memòria, com petites joies de la infantesa i joventut. Es veu que la primera sèrie que vaig veure va ser 
t sobre nom pels cabells curts i les galtes vermelletes que sempre portava.
Però els meus primers records son el Yaki i Nuca, Banner i Flappi (encara podria cantar la cançó), l’abeja Maya i Érase una vez el hombre!!!!
onfessarà mai).
I aquí comencen les grans sèries que han marcat la meva infantesa: N’hi ha que neixen estrellats, Hotel Fawlty, els Joves i sobretot, sobretot Allò, Allò. Quins genis, encara quan les veig ara no puc parar de riure.
I els dissabtes al matí a mi em costava una mica entendre 
I en un punt i apart està l'Arare (perquè si, fins que no vaig tenir 20 anys no vaig descobrir que es deia Arale i no Arare, què hi farem!), caig crèixer i la continuo adorant, com sempre m'encantarà els primers Bola de Drac i per damunt de tot el Ranma Saotome!
Tot i així, també hi ha un llistat de mites que en crèixer han perdut e
l seu encant, de manera que fins i tot em pregunto, com pot ser? Tenia una vena als ulls? V,… si us plau com pot ser que al pati de l’escola juguéssim a menjar-nos ratolins 
i ens baralléssim per ser
De vegades m’arriben d’aquells mails de recordes? … i t’ensenyen tota la teva infantesa, i arribes a creure que era millor que la d’ara, que els dibuixos animats d’ara no tenen res a fer i que no tenen ànima (el Musculman era una obra d'art??? continuo pensant que és un avantpassat del Chin-chan... educatiu, educatiu.... però era genial!!!!, però suposo que d’aquí 20 anys els nens d’avui pensaran el mateix. Potser és que en el fons els bons records de la infantesa es mitifiquen per perdurar sempre en la memòria.
Pd. Me’n deixo molts, ho sé, però és que no acabaria mai… I a vosaltres, quin és el vostre preferit?
