Perquè?

Perquè no pot sortir el sol durant una bona temporada?
Perquè no puc descansar una simple estació?
Perquè no puc ser més decidida?
Perquè no sé pensar en mi mateixa i despreocupar-me del què pensaran els altres?
Perquè el què més em mortifica son les propies incoherències?
Perquè tinc tanta por?

I sobretot,

Perquè no et puc deixar d'estimar?

Doncs, per més trist que sembli, si no t'estimés no em costaria tan tot plegat.

pd. sabia perfectament que l'eufòria i força dels darrers dies punxaria, però no esperava que fos tan aviat. Maleïda revolució, no podriem descansar uns mesets....

Somiant amb les vacances

De vegades, com som la gent de rebuscada!

Avui, justament, avui, quan encara assaboreixo el gust de mar de les vacances de setmana santa, avui havíem de decidir les vacances d'estiu.

I per primera vegada en molt de temps he viscut el cerimonial de plantejar la distribució de les vacances d'estiu com una qüestió d'estat.

I el fet ha estat que la meva compi tenia molt clar quines vacances volia i es pensava que li posariem problemes o jo què sé. Sembla que encara no s'hagi adonat que el meu cap i jo som una mica happy flowers i no ens costa amollar-nos al què hi hagi gens ni mica. Al final, ha resultat que ens ha quadrat a la primera, ni fet a posta. Quan torna l'un, marxa l'altre i fins i tot a l'agost serem dos a l'àrea (que tampoc té masa sentit, la veritat).

Tot i així el que m'ha fet despertar certa engoixa és el fet que pensar en les vacances d'estiu suposa pensar en tot el què m'espera els propers mesos: llicenciatura, hipoteca, trasllat, viatge i colònies. I buf, endreçar i encabir-ho tot em produeix una mica de mal de cap i de sensació de vèrtic que feia temps que no tenia.

Suposo que la gràcia està en anar pujant esglaó en esglaó, sense pressionar-me perquè sinó, no faré res de bó i em quedaré a mig pis (i en tinc que pujar vuit!). Per això només m'he agafat una part de les vacances, la resta ja decidiré quan les vull/puc fer.

Dies d'absoluta desconnexió. Això han estat les mini-vacancetes.
Gaudir dels amics, passejar, deixar-se portar el vent (gairebé literalment! quina tramuntana!!) i no pensar gaire.
I el resultat: tornar a la rutina amb piles carregades. I feia temps que no ho notava tant.
Ara, agafar el ritme de nou, que aquest trimestre es presenta ben intens.

Bona pàsqua!

Bones vacances!

Benvinguda primavera!

A disfrutar al màxims aquests dies, faci sol, plogui o nevi.

Fa ja uns quants mesos, els monjos budistas de Myanmar van sortir al carrer per revoltar-se contra el govern birmà. Van ser uns dies estranys, doncs gairebé cap de nosaltres –a no ser que t’agradi molt l’actualitat internacional, coneguis el país o per alguna altra raó- coneixia ben bé que passava. Es queixaven pel preu dels combustibles però de ben segur que hi havia molt més al darrera. I de la mateixa manera que ens va copsar les imatges que ens arribaven, va desaparèixer. Crec recordar que van ser durament castigats pels militars del país, que tota la societat internacional es va queixar però poca cosa més es va fer, doncs en el fons era un conflicte intern i poc interessant per als demés països.

Ara, els monjos budistes tibetans es revolten per la dictadura i repressió del govern xinès. I de fet, tot el poble es revolta. El conflicte al Tibet és més conegut arreu del món, sobretot per la publicitat que se n’ha pogut fer amb el suport de personatges famosos, però alhora ben desconegut ja que el govern xinès sempre ha estat acurat a no deixar escapar informació del què passa. De fet, amics que han intentat entrar al Tibet ho han tingut ben complicat.

Ara tenen una bona oportunitat de donar-se a conèixer, de lluitar per la seva llibertat i autonomia, però el preu és alt i ja veurem què passa. Esperem que el sofriment no quedi en el no res. Suposo que la pressió internacional i el fet que els Jocs Olímpics es celebrin a la Xina farà que no quedi en l’oblit. Esperem que es pugui avançar en alguna cosa per aconseguir la pau i llibertat.

De tot això, i sense voler entrar en anàlisis, hipòtesis i demés –perquè tampoc ho conec ni entenc prou- em quedo amb vàries coses:

- Que les notícies d’avui queden a les escombraries de demà, i que poc ens importa el seguiment de totes les coses ni ens entrem.

- Que realment tot son interessos econòmics. I que la gent, en el fons, importa ben poc.
- Que gent pacífica i tranquil·la com els monjos tibetans necessiti aixecar-se i revoltar-se vol dir que la injustícia és molt gran, que les seves conviccions son fermes i saben el què es fan.

comprensió: entendre el què li passa al'altre.

cooperació: posar de la nostra part.

Quant n'hem d'apendre dels més petits!!! ho fan tot tan senzill i tan clar! I sempre amb el millor somriure.

Tot seria molt més fàcil si intentéssim entendre el que tenim al costat i si poséssim una mica més de la nostra part. Segur.

Dies com els d'ahir son els que et fan somriure i tornar a començar. Perquè un món diferent és possible si ens ho creiem i actuem entre tots.

Ja era hora!

La veritat és que no sé com començar aquest post; de fet no sé ni com continuar-lo ni com acabar-lo. Perquè és molt fàcil d’explicar i molt complicat d’expressar.

El fet és que m’han requalificat i m’han apujat la categoria, i per tant el sou.

I com a fet està molt bé. Però com a sentiment encara és molt millor. Perquè no tan sols es tracta de peles –que també, no seré hipòcrita- sinó, sobretot de reconeixement. Reconeixement per la feina que faig.

Però sobretot, i per això ahir al vespre no parava de plorar, significa un alliberament, acabar amb certa mediocritat i malson. La incertesa i el “patetisme” d’aquests últims dos anys i mig on el meu lloc de treball ha estat al costat de l’abisme constantment: pujant i baixant escales més d’un any perquè tenia que passar a la agència però com que encara no estava creada tenia que continuar a l’Àrea jurídica, però físicament tenia que estar separada de les fins aleshores les meves companyes. Després, les discussions polítiques i els treballadors pel mig sense culpa, treballar pel director de recursos humans i fer mans i mànigues perquè no em passés feina de la seva àrea, que si després de 4 anys el meu contracte d’obra i servei no es podia transformar en indefinit perquè no sabien si finalment hi hauria àrea jurídica a l’agència quan sols era estratègia política per desgastar-nos sindicalment, i quan finalment l’Agència es crea, hi ha àrea i tinc un cap, porten una persona nova per damunt.

I amb tot, el problema és que em vaig arribar a creure que potser no m’ho mereixia.

Però ja està. Ara tot té un color diferent, i encaro els nous reptes amb ganes. Avui em sento una mica més lliure. I potser alguna cosa comença a canviar.

I com m'ha dit tothom avui, ja era hora!

De la política de pà sucat amb oli de cada dia

M’he abstingut força de parlar de les eleccions i de tot plegat. La veritat és que el caparró ha estat força esbalotat hormonalment aquests darrers dies i apart no sóc ni politòloga ni sé d’anàlisis polítics.

Però ara mateix, hi he caigut: ni la reelecció del ZP, ni la decissió del Rajoy de tornar-se a presentar, ni la necessitat de renovar-se o morir d’ICV. Res d’això, si tenim prou amb el culebró d’ERC. Si de fet és tan llarg com El cor de la ciutat!!!!

I és que per qui no se’n recordi, fa més de 2 anys el Sr. Puigcercós ja va deixar a mitges el seu càrrec al Congrés dels Diputats per salvar Catalunya i ara, escalar, ha de salvar el partit i deixa el Govern (però em pregunto… continuarà cobrant com a conseller??) I just fa 2 anys, el Sr. Vendrell i companyia es trobaven en un altre "fregao" ben intens que ja ningú se’n recorda. Cartes, acomiadaments, readmissions, que va seguir amb el No a l’Estatut, deixar el tripartit, per acabar amb les eleccions anticipades…. Quins temps, i sembla que no n’hagin aprés. Si fa no fa els matixos personatges, les mateixes baralles i ves a saber si el mateix resultat.

El que sí que sé del cert és que enlloc d’enfortir Catalunya, tot això ens debilita. Més d’un any després de reeditar-se el tripartit encara és hora que hi hagi fets i no paraules, que l’Estatut es comenci a desplegar i arribin els ajuts promesos. I ara ja comencen les crisis internes.

I tot pel poder, la corrupció del poder. I els ciutadans i treballador/es, què?

Tot plegat mass dolorós per confiar tal i com em demana el meu cap cada vegada que discutim. I ho intento, de debó ho intento.

Si algun dia poguéssim parlar, sé que aquell dia seria el millor en molt de temps.

Si ens poguéssim mirar als ulls sense por, sense ressentiments, sense restriccions ni vergonyes, aquell dia ho veuria tot més clar.

Si poguéssim tornar a riure, a riure’ns de tot plegat, sense malícia, sense amargor, aquell dia somriuria a cada instant.

Si poguéssim tornar a comptar l’un amb l’altre, sense mal entesos, ni cobdícies, ni enganys, aquell dia tindria més força que mai.

Si poguéssim dir-nos tot el que no ens hem dit, xerrar tranquil·lament de tot el que ha passat, sense fer-nos mal ni xiuxiuejar amb els companys, aquell dia començaria a viure en pau.
I aquell dia, tornaria a sortir el sol. I seria el millor dia en molt de temps.

La veritat és que, després de tants anys, hauria d’estar immunitzada a certes notícies, però la veritat és que quan et diuen que la mare o el pare d’un nen o nena està malalt, el cor es regira per dins. Un sentiment d’impotència, ràbia i injusticia es barreja amb la tristor per la malatia i per l’infant.

I llavors, tot quadra. Els mals humors, els “rebotes” i no fer cas. El no voler tornar a casa o les desorganitz,acions. El passar de tot, perquè res importa i tot és una merda. La mare està malalta.

Sé que l’únic que puc fer és estar al costat d’aquests infants i dels pares, estimar-los i donar-los suport. Però tot i així, em sento amb les mans buides, perquè això no és gaire consol.

I tot es regira avui, dia internacional de les dones, on la imatge d’aquesta mare, el pare i dels dos nens s’em fa molt present. Dos nens, un projecte-d-adolescent-rebel-sense-causa amb un somriure sincer de galta a galta i una innocència que desitjo que encara no perdi i el petit, encara infant, gamberro però amb un cor immens. Els dos han crescut sobretot amb els avis, amb horaris ben estranys per jornades de treball immenses, caps de setmana desaprofitats recompensats amb tots els regals del món, necessàris o no, i tot de maldecaps.

Sempre recordaré –entre les mil imatges que em venen al cap ara mateix de tots quatre- el dia que li explicavem a ella que el seu fill gran era una passada, com era capaç de participar i com era de feliç. Recordo que se li omplien els ulls d’alegria i demanava saber més coses perquè se n’adonava que no el coneixia i tot el que li deien de l’escola era negatiu.

Però l’esperança no l’hem de perdre mai, oi? Res està perdut i tot està per fer. Espero que lluiti i se’n surti. I nosaltre hi serem.

Això sí, si una cosa he vist clara després d’un dia tan espés com el d’avui i d’un mes tan atrefegat com l’últim, és que no ens podem rendir, que val la pena continuar treballant, o si més no, intentar-ho de nou. Encara que sigui per quatre infants o amb dos animadors, només per aquests dos infants, ja val la pena tornar-ho a intentar.

Tot és desordre i caos.
Inquietuds, mals humors i pors incontrolades.

Estrès que no porta enlloc, tasques posposades per cansament acumulat i un futur una mica incert.

Però, tot plegat, només recordo un instant de pau, tranquil·litat i intimitat compartida, els riures i les carícies explícites i implícites de suport.

Un cap de setmana ben esvalotat, potser aquest vent que ens despentina fa dies que ha arribat.