19/10/12

RC. Esmorzar a l'herba



- Es pot saber què ve a fer aquesta aquí?
- Com? Doncs,.... jo no en sabia res. No, no és cert; li vaig demanar que vingués. Està ben maca, no trobes? Li poso un plat per a ella, també. La vas a buscar? Pare, avui fa un any que la mare va morir i finalment estarem totes cinc en aquest racó on veníem tots junts quan érem petites. Per què no li dius que la perdones i l’estimes? I si no pots dir-li, estigues en silenci; fes-ho per mi. Necessito la Marion. La Sophie només pensa en trobar marit, des de que hem arribat està coquetejant amb el cosí Philiphert, fixa't, no para de retocar-se el pentinat. La Cristine se'n tornarà a La Martinica amb la seva colònia. I la Giselle; la Giselle no hi és. La tinc just al costat i en canvi és tota absent mirant-se les margarides que té a la falda. Tu et fas gran, la Sophie es casarà i tindrà fills, la Cristine farà el seu camí lluny i la Giselle necessitarà més cures. Però sobretot la necessito perquè l'estimo. Mira-la, és igual que la mare, i tu ho saps. Un esperit lliure que sempre et farà enfadar, però que t'estima incondicionalment. Quan parla amb passió d'allò pel que lluita i es deixa la pell, quan ho dóna tot pels que estima. Trobo a faltar els seus riures, les vostres discussions, fins i tot els cops de porta quan no us poseu d'acord. Sense ella sento que no visc.
- No puc, Natalie. No puc.
- És clar. Com tampoc vas poder posar l'arseni a la copa que et va demanar la mare, mentre es recargolava de dolor. Ho va haver de fer la Marion. Pensava que avui reneixeria la primavera en aquest camp després d'un hivern dur de dolor, però no és veritat, tan sols torna a ser tardor. Aquell dia vas perdre la mare, vas sacrificar la Marion i em vas condemnar a mi. I avui podiem redimir-nos tots. Però potser no pot ser. Ja marxa, gira cua i se'n va ves a saber on. Fixa't, ja gairebé se li veu la silueta.
- Marion!!!! vols veure les meves margarides?

ps. Una nova proposta per als Relats Conjunts.

16 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Real com la vida mateixa, rits, quantes families tenen situacions, que no arreglen mai?

Per què deu costar tant de poder estar bé?

Tot i que aquí hi ha una dolorosa mort per entremig que sembla que ho expliqui tot, hi ha tants casos semblants per coses molt més nímies que em sembla un relat molt ben trobat i un reflex, com un retall precís de realitat.

Sergi ha dit...

Tota una història rere la imatge, d'arrels molt més profundes del que es podria pensar. Bona història, ben pensada a partir d'una imatge aparentment tan idíl·lica.

Garbí24 ha dit...

els humans som tossuts de mena i això fa que moltes vegades no podem posar-nos d'acord

Sílvia ha dit...

N'has tret una bona història, molt profunda!, que mostra un dilema difícil de solucionar. Les ferides són obertes i sembla que la mort de la mare n'és la causa principal. Estaria bé saber què pensa i sent el pare, segur que també es troba immers en un mar de confusió.

Alba ha dit...

Deu ni dó quant suc n'has tret! Les famílies poden arribar a amagar secrets que mai seran descoberts....

cantireta ha dit...

Ostras, quin gir a mig llegir. M'agrada molt, fa pensar.

Elfreelang ha dit...

Bufa quin esmorzar! gens plàcid! un gran relat rits!

McAbeu ha dit...

Impressionant el que es pot amagar darrere una imatge aparentment plàcida. Molt ben escrit!!

montse ha dit...

Un bon relat reflexiu, s'ha de saber perdonar i seguir endavant sense rancúnia.

Rafel ha dit...

Una història ben dolorosa darrere una façana idÍl·lica.

El porquet ha dit...

Els poses un barret de cowboy a tots i ja hi veig els Ewing per aquí... amb el pendó de la Suellen!

Gemma Sara ha dit...

Quina història, fa encongir una mica el cor... culpa, ressentiment... però al final hi ha esperança, no? és el que m'ha semblat entendre...

Jordi Dorca ha dit...

Molta molta creació. I alhora molta vida que batega. És realment extraordinari.
En algun moment recorda Jane Austen. Però no. És millor.

sa lluna ha dit...

Quin relat més humà. Quantes enveges, quants secrets, quans patiments en les famílies.

Aferradeta, nina!

Assumpta ha dit...

Tot això ho amaneixes una mica i tens una novel·la ben bona... Quins caràcters, quines formes de ser tan diferents les de les germanes i que ben retratades amb poques paraules...

Ja saps que m'encanta com escrius!! :-)))

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i paraules. Ja sé que els RC no calen que es responguin tots els comentaris, xò avui ho faré. N’hi ha uns quants que m’heu conmogut. Per cert, x si no s’enten, el que volia transmetre al final és que és la filla malalta qui crida la germana que fuig. De vegades, els més fràgils fan canviar-ho tot. I el punt d’esperança el volia posar en això i en el fet que tots podem aportar. Potser la filla malalta, de qui no s’esperaria res, doncs és qui fa l’impossible.
Un petó per a tots i totes.

Sovint tb m’ho pregunto, CARME. Per què es poden embolicar tant les coses. I si, moltes vegades el que ens allunya dels qui estimem és molt menys important. Deu ser que no donem prou valor, ni apreciem el que ens aporta de bo. Si no, no ho deixariem marxar.

XeXu, sovint el que veiem no transmet suficientment el que hi ha. D’una imatge se’n pot descobrir molt, xò dins pot haver-hi molt més.

JOAN GASULL, la tossuderia en segons quin moment és necesaria, xò en segons quin moment, pot arribar a ser un mur ben alt.

SÍLVIA, segur que tb s’hi troba. Com li diu la filla s’estima molt la germana, el dolor de la pèrdua de la dona, xò tb és grandíssim. Només l’amor pot guarir de tot les ferides, d’això n’estic convençuda.

ALBA, els secrets, de fet, son per no ser descoberts. O si?
Gràcies, ben bé no sé com va sortir. La idea inicial era ben diferent.

CANTIRETA, m’agraden els girs, xò no sempre em surten. Moltes gràcies!

ELFREELANG, gens plàcid! Moltes gràcies!

McABEU, moltes gràcies. Com li deia a en XeXu, la imatge pot guardar moltíssim molt més del que simplement veiem.

MONTSE, completament d’acord, s’ha de saber perdonar, és un acte d’amor ben gran. Llàstima que costa tant! I més sense rancúnies.

RAFEL, les façanes sovint son per ser admirades, per gaudir-les, xò a dins, les històries no tenen xq ser tan idíl•liques.

PORQUET, ara m’has enganxat la cançó!!!

GEMMA SARA, Doncs per al meu parer, l’has clavat! Al final volia introduir una mica d’esperança, sempre n’hi ha d’haver.

Moltes gràcies JORDI DORCA. T’he de confessar que el darrer paràgraf pensava just en ella, en poder transmetre l’aire romàntic que ella descrivia tan i tan bé, xò em pensava que seria impossible identificar-lo.

SA LLUNA, moltes gràcies pel teu comentari. Doncs si, les famílies tots tenim molts patiments, coses que surten o coses que no surten. Una aferradeta.

ASSUMPTA, moltes gràcies! Em fas envermellir.

Un petó per a tots i totes!