RC: Temps moderns

Em dic Charles. Porto molts, moltíssims anys treballant de mecànic del cor. Diuen que tinc un do per arribar als racons del cors de la gent, per fer-los riure i per fer-los plorar, desofegar-los si cal. No és una feina senzilla, requereix molt d'esforç, tenacitat, elasticitat i molta paciència; les peces són tan delicades que un mínim descuit pot suposar una catàstrofe. Són tan petites que sovint no es veuen amagades entre mil i un engranatges, vasos comunicants i floritures.

Em diuen geni, i la fama i la fortuna em precedeixen. I és que tinc el millor sou: fer bategar els cors, generar somriures i endorfines, generar vida.

He netejats cors plens de brutícia, de rancúnia, de dolor. Cors malmesos per vides poc saludables, per persones que no s'estimen gaire a elles mateixes i es maltracten.

He guarits cors trencats, bocins que semblaven no poder-se recompondre, peces perdudes enmig d'un oceà de llàgrimes.

He escalfat cors glaçats on semblava que seria impossible desfer, gèlids, rocosos, innaccessibles.

He fet pessigolles a aquells cors mandrosos o tímids, aquells que necessiten una empemta per fer fluir la sang i bategar amb força.

Però ara em sento perdut, no sé trobar el defecte o la peça espatllada d'aquest cor. No sé quina vàlvula puc bombejar per ajudar-lo a tornar a sentir amor. Busco i rebusco la manera de tornar-lo a fer funcionar. Però no hi ha manera. Està tan esgotat.

No em puc rendir, no em vull rendir ara, seria un fracàs dolorós, imperdonable. Tornaré a mirar de nou totes les peces, li faré beure els millors olis, li faré agafar força, l'acariciaré tan delicadament com sàpiga perquè torni a sentir-se estimat, però encara que sigui el darrer cor que arregli, que em porti anys i panys, no el puc deixar marcir d'aquesta manera.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. No té a veure massa amb el títol del film i del fotograma, i quan escrivia m'enrecordava d'aquest llibre.