23/1/18

Brunzit

Que els temps estan canviant és una certesa que pocs dubten. Que el temps està canviant, sols un beneit ho pot negar. Que és inevitable en el pas de temps, també.

Que aquest hivern és poc hivern, com ja fa hiverns, és tan real com llevar-se tota suada i que a la ràdio informin que a la ciutat de Barcelona estem a 15 graus.

Que de ventades excepcionals en portem 4 durant el primer mes de l’any és tan habitual que ja ens sabem els consells de precaució de memòria.

Però que al mes de gener el brunzit d’un mosquit no et deixi dormir és tan inversemblant que encara no sé és realitat o somni. Per si de cas, toca arraulir-se dins el nòrdic. Però la picada al canell de la mà m’indica que no, que no era un somni. Que tenim mosquits a ple hivern.

ps. Dos nits seguides fins que l'he aconseguit aixefar!

10/1/18

Cultura 2017


Mishima, una sola manera

La cultura. Un dels béns preuats de tota societat. Ens fa lliures. Ens fa pensar, qüestionar-nos, més oberts.
Cadascú amb els seus gustos, amb les seves preferències, per omplir les seves inquietuds.
Sovint, tan maltractada pels governs. Però no ens enganyem, no és ni gratuït ni sobrer. Ens volen adduïts, alienats, pobres d'esperit.
Per això cal que també l'exercim tant com puguem, buscant les maneres d'accedir-hi malgrat el cost tant elevat que ens minva les possibilitats.
Ja fa un parell d'anys que faig llista. Tot va començar animada per la llista de llibres que fan altres blogaires il·lustres. Però com que la lectura m'acompanya però no apassiona, hi vaig afegir altres disciplines.
Aquí va la meva llista cultural del 2017:

Pel•lícules
Aprenent a conduir (DVD), d’Isabel Coixet.
Billy Elliot (dvd), de Stephen Daldry.
Diós mio, pero que te hemos hecho (dvd), de Philippe de Chauveron.
Dunkerke (cine), de Christpher Nolan.
El hombre de las mil caras (dvd), d’ Alberto Rodríguez.
El porvenir (dvd), de Mia Hansen-Løve.
El quinto poder (dvd), de Bill Condon.
Estiu 1993 (dvd), de Carla Simon.
Kingsman (dvd), de Matthew Vaughn.
La ciudad de las estrellas: la, la, land (cine), de Damien Chazelle.
La dama de oro (tele), de Simon Curtis.
Los piratas del caribe: En mareas misteriosas (tele), de Rob Marshall.
Màgia a la llum de la lluna (t), de Woody Allen.
Nuestra vida en la Borgoña (c), de Cédric Klapisch.
Rogue one (dvd), de Gareth Edwards.
Spotlight (dvd), de Tom McCarthy.
Steve Jobs (dvd), de Danny Boyle.
Sufragistas (DVD), de Sarah Gavron.
Transpotting 2(c), de Danny Boyle.
This is England (dvd), de Shane Meadows.
Thor: el mundo oscuro (dvd), de Alan Taylor.

Llibres:
Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout.
Emma, Jane Austen.
La ciutat i la casa, Natalia Ginburg.
La memòria de l'arbre, Tina Vallès.
La ràbia, Lolita Bosch.
Vincles ferotges, Vivian Gornick.

Teatre:
Bodas de sangre, de Federico García Lorca, dirigida per Oriol Broggi. La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.
Don Joan, de Molière, dirigida per David Selvas. Teatre Goya.
Invànov, d’Anton Txékhov, dirigida per Àlex Rigola. Teatre Lliure.
Jane Eyre: una autobiografia de Charlotte Brontë, dirigida per Carme Portaceli. Teatre Lliure.
La calavera de Conmemara, de Martin McDonagh, dirigida per Ivan Morales. Teatre Villaroel.
La fortuna de Sílvia, de Josep Maria de Segarra, dirigida per Jordi Prat i Coll. Teatre-auditori de Sant Cugat.
L'ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, dirigida per Julio Manrique. Teatre Lliure.

Series:
Dowton Abbey (T5)
El tiempo entre costuras
Scandal (T1)
Scandal (T2)
Scandal (T3)
The good wife (T1)
The good wife (T2)
The good wife (T3)

ps. Pel 2018 vull incloure música, darrerament m'he quedat absoleta, i també les exposicions. En aquest sentit, he enllaçat la cançó de Mishima com a disc que m'ha agradat més del 2017 i també l'exposició de David Bowie, que em va fascina i fer descobrir, massa tard, un artista total.
I el futbol o l'esport, seria part de la vida cultural? Cultura és tot l'oci d'un? crec que no.

2/1/18

Benvingut 2018




Els dies que van de Sant Esteve a Cap d’any sempre son dies de recolliment. I de balanç per començar l’any amb nous reptes. A mi m’agrada viure’ls així. Fer vacances i alentir el ritme, passar estones a casa, descansar i fer neteja. Aquest any, la grip just abans de Nadal i els virus també a l’ordinador, han facilitat tot això encara que sols hagi escrit a mà. 

Al 2017 li demanava pau, en tots els sentits de la paraula. I puc dir que no l’he trobat, tot i que hi he treballat. En canvi, tinc la sensació que m’he fet gran. M’he deixat de ximpleries, de maldecaps absurds de pensar i repensar. Suposo que puc dir que he madurat. 

Els problemes familiars m’han sobrepassat, amb escreix. Els he portat tant bé com he pogut. I tot i que he plorat, que en més d’un moment he pensat que no podia més i he donat voltes a perquè ens estava passant el què ens estava passant, no he defallit. M’he llevat cada dia, he anat a treballar, m’he preocupat  i m’he convençut tantes vegades com ha calgut que hem tocat fons i que per tant, ja estem remuntant. I així ho faré tants cops com faci falta.

Amb el Sr. E hem tingut i tindrem dificultats, però les anem superant, establint una relació cada cop més ferma, que em continua sorprenent dia a dia i que em fa molt feliç.

A la feina, des de finals de setembre, tinc un cap. No he millorat les meves condicions econòmiques però sí les condicions ambientals de treball. Poc a poc, tots tres anem trobant el nostre encaix i tinc menys sortides de to. I això que tenim dies ben complicats.

Amb les amistats, la veritat és que tot està estrany. Sempre recordo una entrevista amb l’Elvira Lindo que deia que un any havia estat bo perquè no havia perdut cap amistat. Aquest any no n’he perdut cap, perquè ja l’havia perdut abans, però continuen donant-se situacions estranyes. Em costa encara trobar l’encaix en molts espais socials. I com tota la vida m’ha passat, m’he sentit sola. Però crec que ja no m’inquieta, ja no em matxaco, entenc que és part de la meva manera de ser. M’entristeix, cert, però crec que és inevitable i ja no vull esperar res de ningú.

Com a país, crec que no fa falta dir res més, tots ho sabem. Tot el que hem viscut ha estat tan intens. Crec que com a societat hem crescut, encara que molts encara no ho vegin. Tot ha estat tant dur; tant difícil. No sé què ens passarà, sols que seguirem mirant endavant. Hem de poder trobar solucions, encara que qui tenim endavant, no vol escoltar. I ho he d’intentar viure d’una manera més calmada, he de poder deixar de discutir-me, deixar de ser tan intensa. Perquè també és el que volen alguns.

I jo, doncs jo estic aquí. Amunt i avall com una baldufa. Els anys i els problemes m’han fet sortir tot de cabells blancs, que tenyeixo de tant en tant; les ulleres ja son permanents sota els ulls i quan em miro al mirall em proposo maquillar-me una miqueta per sentir-me més bonica. A la primavera, em va caure molt el cabell i em vaig preocupar. Per sort, la clapa es va repoblant. I a partir de setembre, també m’ha alterat, encara més, el son. Aquest any m’havia aprimat, he començat a cuidar-me de debò. Però carai, a la que et relaxes, el pes torna a agafar-se. Però crec que vaig per bon camí. Vaig curta de peles, com sempre, i he de fer mil i un números per tal que quadri tot i poder fer-me algun capritx o posar en allò en el que creus.

Se’ns dubte el millor del 2017 ha estat quan el petit P. ha après a abraçar. Les seves abraçades son tan dolces, tan sinceres i tan, però tan boniques, que ho curen tot.

El 2018 l’encaro valenta. Cansada i preocupada en molts aspectes. Però encoratjada, també. Tinc un objectiu i sento que feia molt de temps que alguna cosa no m’il•lusionava, que no somiava. I suposo que això és bo. I mira que és difícil, doncs inclou paperassa, mudança i fins i tot una pèrdua que encara no sé com gestionar. Viure fora de la ciutat crec que m’anirà bé. 

Així doncs, benvingut 2018! Sigues bo amb mi, si us plau. Jo intentaré fer bondat.

ps. Espero que les festes hagin anat molt bé.