Els dies que van de Sant Esteve a Cap d’any sempre son dies de recolliment. I de balanç per començar l’any amb nous reptes. A mi m’agrada viure’ls així. Fer vacances i alentir el ritme, passar estones a casa, descansar i fer neteja. Aquest any, la grip just abans de Nadal i els virus també a l’ordinador, han facilitat tot això encara que sols hagi escrit a mà.
Al 2017 li demanava pau, en tots els sentits de la paraula. I puc dir que no l’he trobat, tot i que hi he treballat. En canvi, tinc la sensació que m’he fet gran. M’he deixat de ximpleries, de maldecaps absurds de pensar i repensar. Suposo que puc dir que he madurat.
Els problemes familiars m’han sobrepassat, amb escreix. Els he portat tant bé com he pogut. I tot i que he plorat, que en més d’un moment he pensat que no podia més i he donat voltes a perquè ens estava passant el què ens estava passant, no he defallit. M’he llevat cada dia, he anat a treballar, m’he preocupat i m’he convençut tantes vegades com ha calgut que hem tocat fons i que per tant, ja estem remuntant. I així ho faré tants cops com faci falta.
Amb el Sr. E hem tingut i tindrem dificultats, però les anem superant, establint una relació cada cop més ferma, que em continua sorprenent dia a dia i que em fa molt feliç.
A la feina, des de finals de setembre, tinc un cap. No he millorat les meves condicions econòmiques però sí les condicions ambientals de treball. Poc a poc, tots tres anem trobant el nostre encaix i tinc menys sortides de to. I això que tenim dies ben complicats.
Amb les amistats, la veritat és que tot està estrany. Sempre recordo una entrevista amb l’Elvira Lindo que deia que un any havia estat bo perquè no havia perdut cap amistat. Aquest any no n’he perdut cap, perquè ja l’havia perdut abans, però continuen donant-se situacions estranyes. Em costa encara trobar l’encaix en molts espais socials. I com tota la vida m’ha passat, m’he sentit sola. Però crec que ja no m’inquieta, ja no em matxaco, entenc que és part de la meva manera de ser. M’entristeix, cert, però crec que és inevitable i ja no vull esperar res de ningú.
Com a país, crec que no fa falta dir res més, tots ho sabem. Tot el que hem viscut ha estat tan intens. Crec que com a societat hem crescut, encara que molts encara no ho vegin. Tot ha estat tant dur; tant difícil. No sé què ens passarà, sols que seguirem mirant endavant. Hem de poder trobar solucions, encara que qui tenim endavant, no vol escoltar. I ho he d’intentar viure d’una manera més calmada, he de poder deixar de discutir-me, deixar de ser tan intensa. Perquè també és el que volen alguns.
I jo, doncs jo estic aquí. Amunt i avall com una baldufa. Els anys i els problemes m’han fet sortir tot de cabells blancs, que tenyeixo de tant en tant; les ulleres ja son permanents sota els ulls i quan em miro al mirall em proposo maquillar-me una miqueta per sentir-me més bonica. A la primavera, em va caure molt el cabell i em vaig preocupar. Per sort, la clapa es va repoblant. I a partir de setembre, també m’ha alterat, encara més, el son. Aquest any m’havia aprimat, he començat a cuidar-me de debò. Però carai, a la que et relaxes, el pes torna a agafar-se. Però crec que vaig per bon camí. Vaig curta de peles, com sempre, i he de fer mil i un números per tal que quadri tot i poder fer-me algun capritx o posar en allò en el que creus.
Se’ns dubte el millor del 2017 ha estat quan el petit P. ha après a abraçar. Les seves abraçades son tan dolces, tan sinceres i tan, però tan boniques, que ho curen tot.
El 2018 l’encaro valenta. Cansada i preocupada en molts aspectes. Però encoratjada, també. Tinc un objectiu i sento que feia molt de temps que alguna cosa no m’il•lusionava, que no somiava. I suposo que això és bo. I mira que és difícil, doncs inclou paperassa, mudança i fins i tot una pèrdua que encara no sé com gestionar. Viure fora de la ciutat crec que m’anirà bé.
Així doncs, benvingut 2018! Sigues bo amb mi, si us plau. Jo intentaré fer bondat.
ps. Espero que les festes hagin anat molt bé.
