Avui es celebra el 50è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de l'Astèrix. I per celebrar-ho, un pedacet de genialitat que fins i tot m'han passat en cursos de formació.
ps. És l'Administració que no m'agrada, aquella que m'entesto en dir que volem canviar i que no és veritat, però que de tant en tant, m'he de callar perquè es continua donant.
Per fer durant aquestes setmanes alguna cosa productiva, m'he començat a mirar els llibres per preparar l'exàmen teòric del carnet de conduir, un d'aquells temes pendents que fa temps que vull fer però que mai hi trobava el moment i em fa molta mandra.
Hi ha una pàgina web on pots anar fent tests, i abans de començar a llegir n'he fet un, per veure com se m'han donat aquests anys de copilot “desastrillo” que sempre m'han dit que sóc. I és que si d'una cosa sóc culpable és d'avisar de la sortida un cop ja ha passat o de dir de girar a l'esquerra indicant amb la mà a la dreta o fer aparcar quan el gual es veu d'una hora llunya.
Però bé, tot i la vergonya no fugiré d'estudi i reconeixeré que he fet 14 errades de 30, això si, totes les errades de mecànica, doncs això de frens, amortiguadors i altres parts del cotxe que ni sabia que existien. Però les de senyals i sentit comú, fantàstic.
Això si, només espero que no surtin senyals com aquestes:
Encara que de totes, la meva preferida és aquesta trobada al Marroc, encara que no ens hi vam trobar cap.
ps. Per a la pràctica, vaig fent proves amb una cadira de rodes que m'han deixat per anar per casa, però em sembla jo que necessitaré més temps, alguna paret encara m'està quedant plena de taques.
Si algú està content amb la situació d'aquestes setmanes és ell
El rei de la casa està més content que un ginjol.
Es mira el guix, l'olora i toca. No enten res. I si em mossega el dit gros, el crit és considerable.
Ha passat de passar-se sol un grapat de dies, a no tenir ni un moment d'intimitat o solitud.
Ha passat de mirar per la finestra a contemplar tot de cares diferents, a escoltar atentament mil i una converses com si li interessés gaire el cas Millet.
Rep totes les carícies imaginables i inimaginables.
Es posa panxa amunt i doblega les potetes perquè li rasqui la panxa
De cop i volta ve gent que vol jugar amb ell, fins i tot treu la seva rateta preferida perquè el fem saltar.
I a les nits ja no dorm sol, ha deixat el sofà ple de llum per un llit tovet al meu costat i quan es lleva al matí rep un munt de carícies i mimitos com mai.
ps. No he aconseguit fer-li fotos olorant el guix. No hi ha manera.
Fa dos dies que m'he traslladat a casa, fins ara era amb els pares. A veure si m'espavilo. De moment, la cama continua fent mal i crec que fins i tot se m'ha trencat una mica el guix, amb una caiguda inoportuna el dia de la pluja. Però com que gaires coses no puc fer. Em segueixo posant al dia de blogs.
Que les relacions humanes són complicades ho sabem tots. L'habilitat per complicar-les més o menys, ja depén de cadascú i de la gent que es va trobant pel camí. Que quan ets adolescent les coses es magnifiquen molt més també és una realitat que sabem tots. L'habilitat seria no deixar-se endur per aquestes hormones completament fora de control i saber veure la gent que tenim al voltant. Hi ha amics que coneixes de ben petit i malgrat tinguis diferències en la manera de fer, de pensar, de vestir o de riure, te les estimes de manera incondicional, són aquelles persones amb qui no cal dir res, que potser et truques i no saps què dir-te perquè fa cinc minuts havies estat parlant, o persones amb qui podries estar parlant hores i hores. I passi el temps que passi, amb èpoques que et veus més o temporades on sembla que t'enfadis i tot, saps que hi seran, que són part de tu (i que t'agrada pensar que ets part d'elles). Hi ha persones, però, que en cert moment de la joventut van ser ben especials, però que per determinats malentesos, fins i tot absurds,o canvis d'interessos, deixen d'estar a la teva vida. De joveneta hi ha dues persones que eren molt bones amigues meves i que per motius que la memòria ha oblidat, vaig perdre pel camí. Però cert remordiment que sento que per la tonteria adolescent les vaig deixar perdre. Una d'elles és família, i el més curiós és que els adults també es van discutir i distanciar al mateix moment. L'altra era una d'aquelles amigues amb qui et penses que t'hi avindràs sempre, però que no va ser pas així. Tot el que ens va unir en un moment determinat, ens va separar al cap de poc. Potser en el fons, no erem tan amigues. Avui és el seu aniversari, i encara ara no sé si em ve de gust felicitar-la. Pensava que fins i tot el facebook ajudaria a retrobar-nos, però no ha estat així, després de dos mails, si no vols saber res de les que erem les teves amigues a Barcelona, quin sentit tindria felicitar-te?
Hi ha dies que la nostàlgia s'impregna en cada un dels porus de la pell.
Sense tristesa ni llàgrimes, sense somriures forçats o posats durs. Simple nostàlgia.
On una olor, un color o una imatge et transporta.
L'enyor dels dies grissos,
de la tardor que cada dia és més present i ens refresca l'ànima.
ps. Mai vaig escoltar Pedro Guerra, simplement per portar la contrària a algú. I el que m'he perdut! Ara edita nou disc amb versions, entre elles, aquest Alma mía, que em deixa sense paraules.
Fa cosa d'un parell de mesos, fent la compra al súper, un noi en cadira de rodes anava tot atabalat agafant les coses dels prestatges i les aglutinava en un cistell que portava a la falda. Després, a la cua de la caixa, intentava posar totes les coses que havia comprat desmesuradament en bosses i posar-les en uns quants racons de la cadira de rodes.
Ningú l'ajudava; ell tampoc es deixava i deia constantment que no calia. Va sortir com va poder del supermercat, amb tot de bosses que gairebé no el deixaven fer rodar les rodes.
En aquell moment em vaig quedar aturada. No sabia què fer. Si dir-li si necessitava ajuda o si tractar-lo amb total indiferència. Tothom feia com si res, com si fos la cosa més normal. I ell s'amagava darrera una façana de duresa que també feia que si algú s'hi acostava, marxés mig enfadat, mig avergonyit. I jo sols recordava les vegades que compro de més i com em costa arribar després a casa.
Aquests dies necessito de tothom per fer qualsevol cosa. I sé que no em puc comparar en res a qualsevol persona amb una discapacitat permanet, però les tinc molt presents. Perquè constantment estic rondinant, constantment estic enfadada, trobo a faltar molt la meva independència, que és molt més gran del que creia, i poder-me valdre per mi mateixa. Defujo dels altres quan alguna cosa la puc fer jo, però també sé que m'he de deixar ajudar.
Aquests dies estic rebent mostres d'afecte d'un munt de gent, i sovint no les valoro prou. I sé que m'he de deixar cuidar, però n'estic aprenent i que em facin les coses, m'ajudin, no n'estic gaire acostumada. Quan m'ajuden, sempre rebo l'ajuda amb un sentiment de deute, com si les coses no es poguéssin fer perquè si, i potser és hora de canviar el xip.
M'agradaria pensar que la propera vegada que em trobi el noi del super, simplement, li agafaré les bosses i li portaré fins a casa, però potser que comenci per deixar-me ajudar ara. Perquè sovint, no cal demanar ajuda, simplement ens l'hem de donar.
Sovint admiro la gent que té una relació magnífica amb els seus germans o germanes. Conec gent que ho fan tot amb les seves germanes, es truquen cada dia, fan plans juntes, s'expliquen tot i comparteixen un munt de vida. Són les persones més properes les unes de les altres.
També connec altres casos on els germans o germanes es porten molt malament, on la gelosia els ofega i no s'estimen gens.
Tinc una germana. De vegades, més aviat sempre, no sé el què fa, cap on va. Sovint no l'entenc, i gairebé mai compartim res. Mai hem sortit de festa juntes i sols hem viatjat plegades una vegada (bé, no compten les vacances familiars amb els pares, esclar). D'una temporada cap aquí no fem res juntes, ni cines, ni teatres, ni botigues, ni res. De fet, darrerament hem discutit força i no ens entenem. Sóm completament diferents, físicament i de caràcter; podria dir que l'únic que compartim és la mateixa veu.
Però és la meva germana. És la meva petita (encara que em passi un pam) princesa. La continuo veient fràgil, massa emocional i sovint sento que l'he de cuidar. Suposo que per això m'enfado tant amb ella. I no sé què faria sense ella. No sé amb qui m'enfadaria, a qui li agafaria la seva faldilla preferida o amb qui compartiria bolso. No sé qui m'explicaria aventuretes o em posaria al dia de tot allò que se'm passa per estar massa capficada en les meves coses. Qui m'arreclaria els desastres informàtics o em faria canviar de perfum.
I ahir que era el seu aniversari, en feia 27, va dormir amb mi a l'hospital, i enlloc de sopar i bufar les espelmes, va menjar una trista hamburguesa i un pastisset mal acabat. I juntes vam veure Notting Hill, que feia anys haviem vist també plegades, vam riure i ens vam posar al dia. I tota la llunyania que teniem es va esvair en un segon.
ps. Moltes gràcies pels ànims del post anterior. L'operació va anar bé, com era d'esperar. Demà em donen l'alta, i a fer repós a casa com a mínim 5 setmanes.
El post d'avui hauria d'haver girat entorn al cap de setmana de celebracions al Penedès, a la casa rural on he estat. Hauria pogut anar sobre la manifestació de diables nudistes que vam veure a Llorenç de Penedès en contra de la directiva europea de prohibició d'espectacles de foc o potser sobre la festa country de dissabte nit. A molt apurar, hagués pogut anar de l'excursioneta de diumenge o dels plans d'avui a la tarda.
Però no, a hores d'ara tot ha canviat en un tres i no res, tot el que havia de fer, tots els plans, les idees, compromisos,... tots queden aparcats per una bona temporada. I preparar-me per tenir molta paciència i saber estar a casa.
Ahir, passejant per un bosquet de no res, una relliscada inportuna i un mal caure s'ha traduït en un trencament del peronné a l'alçada del turmell i probablement trencament del lligament intern dret. Un mal pas.
Per sort, tinc uns amics que no em mereixo, que em cuiden i mimen moltíssim i no m'han deixat en cap moment, ni quan van venir els guardes forestals per traslladar-me, ni a l'hospital mentre esperavem fer la radiografia que no arribava ni durant aquesta primera nit ingressada.
Hi ara sols queda esperar, esperar que passi l'operació de demà, esperar les 4 setmanes de guix i que la recuperació no sigui tan llarga com tots em diuen.
ps. Amb tot el que no explicaré és que anava amb abarques, que abans de saber que m'havia fracturat el turmell el que més em preocupava era el ridícul de caiguda que havia tingut. I tampoc explicaré com l'infermera d'avui m'ha dit que sóc nerviosa i que ja em puc deixar de voler fer i pensar que hauré d'estar a casa una bona temporada i que consti que avui ja no sé com posar-me. Tampoc explicaré que encara no he trucat al meu cap. Això si que em fa una engoixa. ps2. L'únic de bo que he trobat és que finalment em podré posar al dia dels vostres blogs. Ja podeu començar a publicar en massa, els espero amb delit.
Hi ha un campanar que amaga molts secrets. Unes campanes que repiquen en els dies especials, que pugen fins el vuitè pis on hi ha una ràdio que porten quatre joves amb il·lusions de treballar per als altres; amb una escala de cargol feigua de pujar i un ascensor que abans espantava molt d'agafar.
Al 4rt pis s'hi amaga un petit tresor. Dues sales que fins fa poc eren plenes de color, de jocs i de riures. Desordenades a més no poder, amb taules guixades i cadires de fusta mig trencades. Amb uns armaris que gairebé no tancaven i unes portes que encara menys.
Un drac verd separava les portes i en un armari de fusta s'hi guarden el munt de fotografies de colònies, excursions, festes i jocs. Les finestres grogues gairebé no tancaven i la sortida al teulat de l'esglèsia continuava oberta com quan s'hi féien reunions clandestines i es vigilava que no vinguéssin els grisos.
Però sembla que tot aquest munt de records no importi gens. Els dies passen, i tot va molt ràpid, i el que és important per uns pocs no ho és gens per d'altres. I esclar, una sala dels que diuen que han tancat, és una sala que cal reprofitar.
A la sala del 4rt pis hi volen col·locar una biblioteca que fa nosa, per una reorganització d'altres. Potser ha de ser així, però almenys es podrien esperar. O si més no, podrien comptar amb els que encara estem per allà. I no fer mal.
Perquè potser aquesta sala desordenada i plena de trastos a qui no importen, però significa molt. Molt perquè allí hi ha un munt d'hores, de records, de festes, de riures i algun plor. Una capsa plena de pols que va ser una disfressa de crispeta, o una de lupa ben curiosa; puzzles mig perduts, papers de colors i pintures seques. Vida, d'una vida a qui ho he donat tot durant molt de temps.
I hi ha coses, paraules, gestos d'indiferència, que fan mal.
ps. en un acte d'infantesa m'he enfadat tan que sols he demanat que fins que no recollim tot el que hi ha ningú hi entri i ens llençi res.
Sé que ha de ser així, però de vegades es podrien dir les coses sense fer mal, no? M'agradaria poder passar de tot, que res afectés, però em sembla que encara no ho he aprés a fer.
Podria continuar perdent-me en els carrerons embolicats de Marraqueix, seguint el somriure còmplice d’un munt d’infants al carrer que ens enganyen per anar cap els curtidors en busca de vendre’ns alguna babutxa, segons diuen a bon preu.
Podria continuar mirant hores i hores embadalida damunt la plaça Jamma al Fna amb un suc de taronja ben dolçet veient com cau el sol i un munt de llocs de menjar es munten en un tres i no res per deleitar paladars afamats; amagant el somriure al dentista ocasional que mostra totes les peces extretes i dentadures completes que els avis de la contrada no es poden pagar; fugint dels micos macacos en busca de 10 dirhams dels turistes; fugint encara més de les tatuadores de henna que t’afalaguen i agafen de la ma per sense ni donar-te compte tatuar-te una flor negra; plorant les serps de boca cosida de mala manera sinuoses fent veure que ballen al so de les flautes sordes.
Podria continuar perdent-me en els carrerons de la medina de Fez, pujant i baixant carrers, torçant a l’esquerra i a la dreta sense sentit, corrent en la foscor d’un món desconegut, en el silenci més atordidor sols trencat per pregàries diferents i alhora semblants a les meves.
Podria continuar pintant els blaus de Chefchouen i cap d'ells s'acostaria a l'embruix que amaguen aquelles cases de carrers estrets enmig d'una muntanya que fumeja, de terrats que amaguen vespres de pipes i ànimes perdudes.
Podria continuar aixecant la vista per sentir-me ben petita davant la magnitud dels congosts del Todra i el Dades, muntanyes que s’aixequen entre un riu al davant del desert i a les faldes de l’Atles. Paisatges que canvien en un tres i no res, muntanyes que neixen i acaben, esplanades verdes, ocres, marrons, negres, de mil colors i textures diferents. O trobar la pau en l'oasi més gran, on el cor s'encongeix davant la senzillesa de la vida al camp.
Podria continuar somiant en el munt d’estrelles que sorgeixen d’un cel immens a la nit a les dunes, que no s’acaben a l’horitzó i imaginant una de pròpia, aquella que farà complir tots els somnis, aquella que farà somriure i tirar endavant.
Podria continuar recorrent els horts i senders que porten d’una kasbah bereber a una altra, amb les cases de fang, fosques i petites per fora, enormes i hospitalàries dins. Prendre un te rere un altre, quan mai m’ha agradat i somriure cada vegada que aprenc una nova paraula bereber.
Podria continuar intentant entendre el perquè d’aquesta pobresa, el perquè de la cultura àrab que no comprenc. El perquè fugen en patera del no res, de les carreteres sense asfaltar, els carrers bruts i deixats a la perdició; el perquè de les nenes es pinten com adultes, porten talons i bosses de mà, per ser princeses que després s’han d’amagar; el perquè necessitats o bones intencions com el mocador que protegeix de la sorra del desert, després es transforma en aspectes religiosos que limiten la llibertat, doncs si bé els homes vesteixen com volen, les dones van dos passos enrere i vestides amb kaftants i mocadors que gairebé les cobreixen totes.
Podria continuar olorant a mar, la sal i la boira espessa de la platja de Legzira on córrer llargues caminades, l’àuria de misteri de Sidi Infi, ambient angoixant i abrumador. Somriure als surfistes de Essaouira i als pescadors de tintoreres perilloses.
Podria continuar perdent-me al Marroc, als mil i un contrastos d’un país que podria ser molt més del que és. En totes les aventures i desventures d'aquest viatge. En tot allò que m'ha agradat, m'ha sorprés i m'ha inquietat.
Però torno a ser aquí, a casa, somrient al sol de la platja del costat de casa, assaborint els primers bolets que treuen el nas per les muntanyes més frondoses, l’olor d’herba humida dels parts i boscos i el gust del raïm acabat de collir de la verema. Retrobant-me amb els amics que encara es sorprenen del viatge, descobrint-me de nou un munt de coses meves amagades que ni sabia que tenia. Agafant novament unes rutines de tardor que es resisteixen una mica a deixar la disbauxa de l’estiu, recuperant llistats de coses pendents amagats en piles de paper sense fi, nous reptes i les petites coses del dia a dia per continuar caminant.
La primera sensació és la del canvi de temperatura. No fa fred, però si més fresqueta, ja no podria anar amb samarreta de tirants com els darrers dies. El sol escalfa diferent; diferent al que havia notat un parell d'hores abans, diferent al que vaig deixar quinze dies enrera. Però tot i així no cal exagerar, i els colls alts i alguna que altra bota semblen una mica desmesurades.
L'autobús és ple de gom a gom, però no necessàriament de viatgers amb maletes i bosses plenes de records dels llocs que han descobert, sinó de dones i homes que acaben una esgotadora jornada laboral, de nens i nenes amb uniformes que repassen el primer examen que han tingut de matemàtiques, d'adolescents que s'envien sms amb el noi que els agrada i que fa cinc segons que ha baixat a la parada.
Els diaris van plens de notícies que fa dies que circulen però que em semblen noves. La grip A ja no és tan ferotge com semblava, una trama sembla desemascarar els mafies del PP, el Sarkozy ja té una nova lluita apunt i Madrid es fa il·lusions. Tot és diferent, i alhora tot és el de sempre.
La feina és diferent a quan la vaig deixar que estava encara amb el síndrome post-vacacional. Ara ja gairebé ningú recorda el mes d'agost de desordre i disbauxa. Tot són coses a mitges, presses i com si s'acabés el món. Això si, arribes i trobes tantes mostres d'afecte que no pots deixar de somriure ni un segon, com si haguéssis marxat una eternitat.
I jo, encara em sento fora, de vacances. Encara sento l'estiu a prop, aquella anarquia horària sense ordre ni sentit, aquells dies llargs i nits curtes on no importa anar cansat, el no voler caure en la rutina més absoluta. Sortir a tot hora, sense pendre consciència de les obligacions del dia a dia. I alhora, la necessitat de descansar, de resposar. Sentir-se estrany dins d'un món que gira a una velocitat diferent a la que porto.
ps. El viatge ha anat molt bé. El Marroc m'ha sorprés de mil i una maneres diferents, amb coses bones i coses dolentes. Espero poder explicar el munt d'aventures i sensacions descobertes aquests darrers dies, però també necessito reposar, posar-ho tot a lloc.
Poc a poc em vaig posant al dia dels vostres blogs.
La foto, la sortida del sol a les dunes del desert del Sahara.