Recordant blogaires

Avui tocaria parlar del post-Sant Jordi, de com va anar, de lo bonica que està la ciutat plena de gent comprant llibres i amb una rosa a la mà, o del llibre que havia pensat comprar-me, però és clar, al final no ho vaig fer, doncs  total, com que estem a final de mes, em puc esperar a cobrar. Fet el fet, què més em dóna.

Però el cert és que millor que no ho faci, perquè no em surten paraules especialment maques. I en canvi si que puc parlar d'un fet que vaig pensar fa dies. Sant Jordi ha canviat en mi des de que estic a la catosfera. Es celebra de manera especial. Recordo anys amb concursos, innombrables ressenyes, poemes preciosos en un dia assenyalat, fotografies delicades... però un dels records més presents és el llistat de compres de la Kweilan. Sempre era espectacular. I només se m'acut pensar que espero que n'hagi comprat molts aquest any.

Fins i tot friso pensar que potser mentre escric aquest post, la pengi. Com em va passar també fa uns dies, quan vaig trobar-me un paperet a terra i immediatament em va venir l'Estrip al cap. El millor del cas és que quan vaig tornar a la meva taula, al reader hi havia un post seu. I és que per sort nostra, de tant en tant encara ens regala alguna sorpresa.

Quan Grècia surt a la tele, m'és molt difícil no pensar en la finestreta, si viurà aquí o allà. Quan va néixer el Llorenç, el fill dels de Ca l'Otis, em vaig recordar de la Lúa, que ja té més d'un anyet. I així, molts. Si em posés a nombrar-los seria un post etern o me'n deixaria algun i em sabria greu. De vegades penso que potser han tornat amb d'altres identitats, o potser, simplement va ser una etapa de la vida. D'altres tinc la sort de tornar a trobar en d'altres xarxes, amb la mateixa frescor que tenien al blog, com m'ha passat amb l'Òscar.

Hi ha molts blogaires que en aquests cinc anys han anat passant, he anat descobrint. Alguns quedem encara, d'altres menys sovint i per sort alguns retornen de tant en tant així com anem descobrint molts de nous. De tots aquells que una vegada vam compartir vida a la catosfera m'agrada imaginar que estan molt bé, que la vida va tirant endavant, amb penes i alegries però amb el seu gest i manera de viure.

Aquests records em porten a pensar que igual que en la vida no catosfèrica em costa molt desvincular-me, em costen molt les pèrdues, a la catosfera també passa. I això em recorda el que sovint ens diem, que el blog és una part més de nosaltres, amb tots els paranys, cuirasses o no que vulguem, però on també som nosaltres mateixos. I m'agrada que així sigui.

Per cert, el llibre que em volia comprar és El parèntesi més gran, de la Tina Vallès, una escriptora que per a mi, primer va ser blogaire i m'encisava.

ps. I vosaltres, quins blogaires recordeu? I quins llibres us heu comprat/han regalat? Desitjo que passéssiu un molt bon Sant Jordi.

Despiste

Qui va dir que conviure amb un mateix era fàcil? Et retreus els pitjors defectes i les virtuds, doncs costen de destacar.

Moltes vegades he explicat que sóc despistada, oi? Doncs per més que ho sàpiga, que intenti posar remei, no n'aprenc. No sé si és aquest coi de temps, que faig masses coses i intento portar una vida social com si tingués vint anys. O potser és que tinc masses coses al cap: pardals, preocupacions, obligacions,... Potser és el cansament acumulat dels darrers mesos, o la preocupació per la colonoscopia que em fan el dissabte (m'hi trobaran papallones a la panxa? no pas, més aviat rodaments). En fi, que no sé com, però l'índex de despiste acumulat la darrera setmana arriba a un punt vermell exagerat. I ni els post-its, agendes, notes, outlook, recordatoris,... cap d'elles fa que estigui centrada i faci les coses quan i com toquen.

Hi ha despistes, els més personals, que poden fer gràcia: deixar-se paperets, desconnectar-se en una conversa, no agafar l'entrepà al matí, xerrar més del compte... fins i tot, anar a la revisió mèdica sense anotar-me el lloc on està el centre mèdic, com em va passar ahir. És clar, que la millor va ser ......

Si, si, fins a mig matí no vaig veure que duia una bota de cada!!!! I havia anat en metro, al metge, a una reunió.... Diguem que encara ric.

Però aquests despistes, tot i que jo em matxaqui , queden dins meu. En mi. En els meus propis retrets i en ric i faig broma.

N'hi ha d'altres, però, que potser no son tan lleugers. Sobretot, depenent de l'àmbit. Sobretot, en les coses de la llar i del fet d'haver-me-les d'arreglar jo, i les laborals. En aquests àmbits intento posar-hi més cura. Però... no sempre ho aconsegueixo. Aquesta setmana en vaig tenir un de greu a la feina, i finalment no va tenir conseqüències (de fet, només la meva companya se n'ha assabentat, i segons ella, no és tan greu), però el cert és que et quedes ben abatut. És quan més mediocre i menys professional em sento. I amb tot, sé que tard o d'hora, tornaré a caure-hi. Esperem que sigui més tard que aviat.

ps. Crec que, d'aquesta primavera no en trauré res de profit. Ja cal que em centri una miqueta, que aquesta setmana ha estat de rècord despistat.

35 marques en 35 mm

Quines son les pel·lícules que t'han marcat? Aquesta pregunta se la feia la Gemma Sara en un post de fa uns dies i passava a enumerar 35 pel·lícules que l'havíen important, fos pel què fos, durant la seva vida. I com que això de la inspiració va com va, vaig jo i la copio a la meva manera.

Així doncs, durant dies i dies he anat portant una llisteta que he anat polint a estones. I finalment, crec que ja tinc un llistat de 35 pelis. Però que això és un blog personal i no pas un blog de cine! I no espereu trobar un llistat de pel·lícules boníssimes sinó un llistat vinculat més al que m'ha aportat la peli o el que vaig viure quan la vaig veure, que no pas la pròpia qualitat cinematogràfica. Algunes amb records més nítids, d'altres sense el saber perquè.

INFANTESA

El libro de la Selva, la primera pel·lícula que vaig anar veure al cinema. El problema, jo no en sóc conscient, devia tenir dos anyets! però sempre ha estat especial per aquest fet.

Indiana Jones en busca del Arca perdida. Recordo perfectament el dia. Anava a l'autobús amb mon pare i em va preguntar quina peli volia anar a veure, si l'Indiana o ET. I vaig triar l'Indiana. I em va encantar, però dies després, a l'escola tothom parlava de l'extraterrestre. M'havia equivocat? No, anys més tard vaig entendre que no, havia vist una gran pel·lícula que m'obria els ulls a un gènere, el d'aventures, que m'apassionaria.

La historia interminable. Si l'anterior era aventures, en aquesta afegim-hi la fantasia i està tot dit.

Grease. Qui no va fer coreografies a la seva infantesa? Crec que totes les noies ho hem fet en alguna ocasió i d'un munt de pelis, però d'aquesta me'n recordo perquè em porta a quan feia ball d'extraescolar i vam muntar el final de curs amb coreografia de la peli.

Top secret. M'encanta. M'encanta l'humor irònic i alhora absurd d'aquestes pel·lícules i d'aquesta en particular. Mai deixo de riure amb ella.

Los Goonies. Potser hauria d'estar a la darrera categoria. Cinema americà dels vuitanta (que en recordo un munt) i un cant a l'amistat.

La ventana indiscreta. A casa son fans de Hitchcock i de petita, aquesta era la meva preferida. L'elegant Grace Kelly i el James Stweart, que tant em recorda el meu avi.

West side story. El musical amb majúscules i la primera història d'amor. Com m'agradava el vestit lila de la Rita Moreno!!

Batman. El primer. El més fosc i la primera pel·lícula que vaig veure sola al cinema.

Encuentros en la tercera fase. Al principi li vaig tenir por a aquelles notes. Després, serien un misteri, com era de misteriós el volcà fet per la família.

ADOLESCÈNCIA-JOVENTUT

1, 2, 3 Sempre m'ha agradat aquesta peli, la de la coca-cola. Una comèdia, àcida, àcida, àcida. I que també em retorna al cinema familiar i Billy Wilder.

La sirenita. El retorn de les pel·lícules de Walt Disney, una princesa pèl-roja, un cranc cantarí i el record especial d'un noiet en concret. 

El club de los poetas muertos. Oh, my capitan, my capitan!

Pretty woman. La ventafocs dels 90, Julia Roberts i la primera vegada que anava al cinema amb les amigues soles. 

Reality bites. Els 90', la generació X, la meva (de rasquilló, perquè estic al final, final).

Abans de l'alba. D'aquelles històries d'amor no gaire ensucrades i una aventura en si mateixa.

El silencio de los corderos. Qui no està impactat per la cara de l'Anthony Hopkins amb aquella màscara? Qui no va passar por amb aquella llum verda?

Leon, el profesional. D'aquelles relacions estranyes però que et canvien.

En el nom del pare. Un traç de realitat, de consciència i de les primeres pelis d'àmbit legal que em van frespar quan estudiava.

Amelie. Una delicia, delicadesa, sensibilitat, timidesa, por, il·lusió per les petites coses; vida.

ELS MERAVELLOSOS 30

El señor de los anillos: la comunidad del anillo, las dos torres, el retorno del rey. La comunitat en esplendor, lLa vida amb els amics, que ens portava a veure Nadal rera Nadal, pel·lícula rera pel·lícula d'una de les històries més increïbles que es fan i desfan. La passió del bé.

En la ciudad. Aquesta Barcelona cosmopolita, cool i alhora freda, amb relacions que deixen la innocència de la joventut enrere. 

Todo sobre mi madre. Potser no és la millor d'Almodovar, segurament alguna dels vuitanta hauria d'haver caigut però recordo perfectament quan la vaig veure. Aquell dia tenia febre i vaig plorar com una magdalena. Potser per la relació personal que hi establia, potser perquè fins i tot parlava que el Sida podria tenir cura.

El jardinero fiel. Una història d'amor autèntic, de la confiança i de la necessitat de lluitar. Tendresa i dolor, amor.

Olvídate de mi. Potser és surrealista però el que explica, la necessitat d'esborrar fets, persones que t'han fet mal o que has estimat profundament, allò que tots marquem el nostre mapa per allò que hem viscut.

Batman begins. potser per la referència anterior, la saga de Batman és de les que més he seguit. I aquesta, sens dubte és la que més m'ha marcat.

Cadena de favores. Hi ha moltes pel·lícules que et frepen pel què fas; hi ha moltes pelis sobre infants, que també et frepen, però aquesta, s'emporta la palma. La capacitat que tenim i tenen els infants per canviar el seu entorn.

Matrix. Va suposar una revolució, tant a nivell tècnic com espiritual. Sempre pots triar, píndola blava, píndola vermella. Quina tries tu? Crec que en algun moment donat, em vaig cansar de triar l'equivocada (perquè per sort, tenim més oportunitats que el Neo de triar-ne).

Medianoche en Paris. Em passa com la de l'Almodovar, segurament no és la millor però la recordo perfectament. La meva fascinació per la ciutat, la Marion Cotillard i el fet que els amics em van portar a veure-la una setmana abans del millor regal que m'han fet (viatge sorpresa a Paris per passar-hi el meu 35 aniversari), la fan especial.

El árbol de la vida. Va arribar a mi d'una manera hinòspita, unes paraules em van conmoure i la vaig anar a veure. De bellesa immensa i que em suposava ena estona de pau en un dels moments que més trencada m'he sentit mai. No l'he tornat a veure, no he gosat.

BONUS TRACK (sense elles, la vida seria un desengany)

La vida es bella. Un cant a la vida, a l'amor, a la mort. No hi ha manera de veure-la i no plorar d'emoció.

Desayuno con diamantes. I qui no té un dia vermell? qui no es sent perdut en aquesta ciutat?

Love actually. Perquè en realitat, l'amor ho pot tot.

 Star wars: La guerra de las Galaxias, El imperio contraataca, El retorno del Jedi. Immensa, sense paraules. Per més que passin els anys, tota ella m'acompanya.

Pesadilla antes de navidad.  Perquè tots tenim el nostre lloc.

ps. Per què 35? Doncs això ho haureu de descobrir llegint el seu post!

I si us animeu a escriure les vostres, tampoc cal que siguin 35!

Ho sé, he fet trampes. N'hi ha 40, xò és impossible fer les 35 amb dues trilogies com a mínim!! n'hauria pogut posar dues més, però en el seu conjunt no em fan tant el pes. I és clar, posant una cançó... doncs d'una  de les que quedava fora, no?

Per cert. la foto, l'antic Palau Balañà.

Clavells per sopar

He comprat clavells. M’he donat un capritxet com feia temps que no feia, comprar flors, que em sembla que en temps de crisi no és gaire sensat, però necessitava un sospir de bellesa. Potser no és la flor més elegant ni bonica però és senzilla, té color i perdura dies i dies, no es marceix al cap d’hores.

Els he posat al gerro amb el cordillet amb romaní que m'ha regalat el noi de la floristeria com a detall i he pensat que els posaria enmig la taula, amb els dos camins entrellaçats i una espelmeta que il·lumini la vesprada.

Avui, hauria entrat al mercat de la Boqueria en sortir de la feina per fer un sopar senzill, i és que cada cop cuino menys. Una amanida, dos o tres formatges amb troçets de pera i mel, pernilet del bo i alguna delicatessen més. Hauria comprat pans d’aquests curiosos al Mistral per sucar-los amb tomàquet de la cooperativa i un rajolí d’oli gustós. I de postres encara queden maduixots dolcets.

I obriria l’ampolla de vi que guardo del Celler.

Avui, et voldria haver dit que vinguessis a sopar; et voldria haver dit que tinc ganes de veure’t, que necessito una mica més del que hi havia establert entre nosaltres. Que intento fer-me a aquest tipus d'amistat, però que necessito saber el que vull, què hi ha o què podria haver entre nosaltres. I sento que això només puc saber-ho mirant-te, escoltant-te, compartint-te.

Però, el cert és que no m’he atrevit a convidar-te a sopar. Segurament, em fa por que em mal interpretis, que pensis que vull alguna cosa que no pots donar quan en canvi només et vull conèixer una mica més, o que es pugui trencar el delicat fil de lli que ens acosta. O també, pot ser que tot el que em diu la raó sigui cert i que deixar-ho estar sigui el més encertat. Només amics. I de fet, si ho penso bé, ni tan sols sé si t'agrada el formatge.

I torno a preparar sopar amb la meva estimada solitud, arraulida al sofà, aquella solitud que m’és més fàcil de digerir encara que els maduixots amb iogurt que prendré no se’m posin gaire bé a l’estomac.

I amb tot, fins i tot potser he estat una mica valenta d’aquesta manera.

Ps. Aquest post està inspirat en un post molt més bonic del Gotes d’Isnel, un blog d’aquells realment bonics i sensible, i que ja llegia abans de tenir blog. Isnel, espero que estiguis molt bé.

Ja no saben jugar?

La setmana passada, una nena moria i una altra era ferida greu en un accident a Sunyer. Les nenes, jugaven amb d'altres nens en un solar abandonat i una roda de formigó s'esfondrava al damunt.  Mirant el TN, mon pare sentenciava la desgràcia "els nens juguen sols i ni saben jugar al carrer".

A principis de març, anava amb els nanos de Sant Medir per primera vegada a la muntanya, i quan vull dir per primera vegada, ho remarco, hi havia nens que no havien trepitjat la muntanya mai. Una excursió moooolt facileta. Els nens es van comportar com a bèsties. No sabien jugar a la muntanya, ni fer cabanes, ni vigilar amb els pals. I tampoc sabien caminar. La nota còmica va ser a la tornada quan un dels més petits, esgotat quan tampoc hi havia per tant es va tirar al terra en plan, "ja no puc més". Era per veure'l, com si hagués fet la Montserrat - Matagalls. La nota no tan còmica va ser el trau a l'orella d'un nano que no va veure la branca d'un pi. Coses que passen a la mutanya.

Avui, anava amb els de Sant Andreu a celebrar la pasqua amb d'altres centres, anavem a un centre de l'extraradi de Barcelona on cal pujar escales i pendent. Els nens, als cinc minuts ja es queixaven que no podien més. Un fins i tot es queixava que preferia quedar-se a casa perquè tenia molts deures (era una sortida de dia, no tot el cap de setmana).

I enmig de tot, aquesta setmana em trobo aquesta vineyta al facebook.

Els nens sempre es queixen per caminar, sempre volen arribar ràpid als llocs per jugar i s'obliden del cansamanet. Sempre passen coses amb el joc, per més precaució, el joc pot portar accidents. Has d'anar amb cura, però tampoc pots limitar tant el joc que sigui avorrit.  Els nens demanen com saben (i a la seva manera) que algú els expliqui com es pot jugar, com es pot anar a la muntanya, conéixer els límits del que es pot fer i el que no. No podem pretendre que ho sàpiguen tot sense que ho aprenguin ninningú els ajudi.

I que els estem fent descobrir ara? Que un mòbil els fa tenir mil amics sense ni moure's del sofà, que és el lloc més segur. Però també el lloc més còmode pels adults. 

Hi ha desgràcies que no les podrem evitar per més precaució que hi posem, però alhora si també inhibim tot el joc estem fent nens atontats davant una pantalla. I serà que hi ha pantalles que no poden portar desgràcies!!

Si trobéssim les ganes de córrer, de caminar, de fer un trencaclosques plegats. De dibuixar un llimoner o mullar-nos la cara amb aigua fresca del riu. Si poguéssim espxlicar-nos un acudit, escoltar el que ha passat a l'escola o intentar entendre el problema de mates, potser retrobariem molt del que estem perdent.

Bocins de març

★ Mimitos vergonyosos entre la Jana i el Puck (la Jana té un any i és dels pocs nadons amb qui el Puck no fuig)

★ Dormir 9 hores seguides

★ La Sala Flyhard i el rei borni

★ Conèixer gent nova i interessants. Converses diferents, punts de vista nous, noves activitats.

★ La muntanya en un dia assolellat d’hivern

★ La trobada de dones blogaires.

★ La sanitat pública i de qualitat. Com han tractat i cuidat la iaia els professionals del Clínic.

★ L’arribada de la Laia!!!!

★ Una cata de vins excepcional, pels vins i per la companyia

★ La llum d’una espelmeta

★ Començar a restaurar els peus de la màquina de cosir singer

★ L’orquidea ha florit per tercer cop

Ps. I quins son els vostres bocins?

Març ha estat un mes, se suposa que ben llarg, però a mi m'ha passat com un sospir. Un mes intens, amb una molt mala notícia però alhora ha suposat una barreja enorme d'emocions i de coses, tantes que encara sóc incapaç de processar-les totes.