29/4/08

La meva agenda i jo

Tinc amics se’n riuen perquè sempre vaig amb l’agenda a munt i avall, feta pedacets, amb notes, tatxades, telèfons en post-its inintel·ligibles, i demés símbols que de vegades ni recordo perquè son.

Molts rondinen perquè abans de quedar amb ells, he de mirar l’agenda, i si no ho faig corro el perill de no recordar-me de coses, però és que porto una temporada que ja gairebé no sé quin dia és.

Tinc una altra agenda, l’outlook de la feina, que connecto i desconnecto cada dos per tres perquè els recordatoris de coses m’atabalen i he acabat tornant al clàssic “taco” de damunt la taula.

I per rematar tinc una tercera agenda, el meus pares, que m’agafen els encàrrecs dels qui em truquen a casa seva perquè no em troben al mòbil –perquè se m’ha acabat la bateria o me l’he deixat a casa meva, tot pot ser -, m’apunten post-it’s amb notes que només ells entenen, i que de tant en tant em preparen la motxilla del gimnàs perquè arribo en cinc minuts i marxo pitant. Aquesta agenda, però, també té l’accessori remordiment i alliçonador de “nena has de posar ordre, no pots anar així d’esperitada i desordenada. Un dia perdràs el cap”

I tot i així, em descuido d’apuntar coses, i pot passar que m’esperin algun lloc fins l’eternitat, que tingui dues reunions el mateix dia –com em passa avui-, que em deixi de trucar per felicitar aniversaris, que tingui que canviar la data del dentista tres vegades,... i tot això m’atabala.

Amb tot, un dia de saturació mental, una amiga em deia que porto masses coses al cap, que hauria de despendre’m d’obligacions, però continuo pensant que tampoc és que faci moltes coses, que tot l’enrenou parteix d’una mala planificació. Llavors, quin sentit té una agenda?

Amb tot, de vegades, sento que tinc poc a fer.

27/4/08

No sé ben bé com escriure això.

Fa dies que em sento estranya. No sé si és la primavera i els seus efectes,

si són les obligacions que m’aclaparen

o l’avorriment de tot plegat.

No sé si estic contenta o trista. Si és melangia, ofuscació, o tonteria.

A estones em menjaria el món i a estones m’amagaria de tot plegat.

Despertar i recomençar.

Dibuixar un somriure i disfrutar al màxim de tot allò bo que em pugui passar.

Proposar-me nous reptes i anar vençent els petits obstacles de cada dia.

Gaudir de la vida.

I de fet, ho faig. I se'm nota, tothom m'ho diu, que estic contenta i relaxada.

Però de cop tot gira dins meu, sense ordre ni raó.

I mil i una voltes fan que torni a estar perduda, en un món de massa plé de sentiments i emocions.

Com m’agradaria ser científica, pragmàtica i deixar-me endur pel què pugui passar sense esperar res ni voler res. Tot seria molt més fácil.

Buf, ja he dit que no sé com escriure tot això, potser són masses cose, o potser és el de sempre.

22/4/08

Sant jordi ja ha començat

Ves per on, avui he començat a celebrar Sant Jordi, i ha estat de la manera menys esperada i alhora més bonica de fa molt de temps.

M’han regalat un llibre (bé, de fet eren tres que anaven de pack de regal). Però no és un llibre qualsevol, és un d’aquells llibres especials que guardes a la memòria, que et fa somriure, plorar, emocionar, encara que passin els anys. El zoo d’en Pitus. Crec que és el meu primer llibre, aquell que tinc al prestatge de casa els pares com un tresor de la meva infància.

Però a més a més, he tingut el privilegi que me l’ha de dedicat la Pilarin Bayés, a qui sempre he admirat pels els seus dibuixos i a més és una gran persona que s’estima als infants de manera especial i desprén gran tendresa.

M’han regalat una rosa, un dels infants que acompanyava. Amb el seu posat passota però el seu somriure encantador. Però sobretot m’han regalat els seus somriures. Els cinc infants que han vingut a l’acte d’avui, amb els seus nervis, les seves queixes, però en el fons del seu cor, de ben segur, la satisfacció pel reconeixement d’allò que s’estimen. Orgullosos del premi que han recollit, de representar el seu centre i de la seva acció.

I és que avui s’han lliurat els Premis del Civisme, i ens han donat el 3er premi per accions a favor de la natura per la campanya de l’any passat: l’acció a la natura que vam fer al mes de maig a la Serralada de la Marina. I, encara que l’acte ha estat massa institucional, ple de “paripés” que no calien, ha estat bé. I és que en el fons, l’importància d’ aquest premi no està en l’acte d’avui o en els 700 euros (que, no ens enganyem van ser el motiu per presentar-nos i ens aniran molt bé per comprar un portátil per les coordinadores d’infants), és un petit reconeixement al què fem, als esforços que tots hi posem, i allunya els mals humors o les ganes de deixar-ho còrrer, doncs si per una petita acció com aquesta, de cara enfora, potser realment, les accions tranformadores que veiem en els infants dels centres, potser si que porten a canviar alguna actitud en ells.

I finalment, he regalat un llibre (un dels altres que anaven en el pack). Suposo que més aviat he compartit el regal que ens han fet a tots els presents amb un amic que no ha arribat a l’entrega de premis perquè treballava, però com és Sant Jordi i me l’estimo molt, he regalat un llibre, Ben educats, de Salvador Cardús. I m’ha encantat fer-ho.

20/4/08

La Sagrada Família està de festa major


Arriba la primavera, els arbres s'omplen de color, els dies es fan més llargs i arriba l'hora de començar a fer festa. I la primera, la Festa Major del barri de la Sagrada Família.

No és una festa major amb moltes pretensions, sinó més aviat una festa major de barri, de tots aquells que s'estimen el barri on viuen encara que sigui un dels més transitats pels turistes.

Moltes activitats culturals, xerrades i actes per als infants.

I el millor, per casualitats de la vida, retorbar-te amb amics que feia temps que no en sabies res.

17/4/08

Per fi plou!!!



I no quatre gotes i un fort vent com si no hagués passat res.



Dia de pluja gris i melancoliós. Deixar-se mullar per la pluja és una delícia.

Fins i tot treballar amb el xiuxiueig de la pluja reconforta.

Semblava que el cel hagués perdut l'hàbit de ploure i ja no en sapigués o li fes por.



Un dia per deixar-se refrescar.

15/4/08



You need to live authentically,

and you can't ignore that.




The Pekin Duck
Chinatown
New York
8/12/2007

14/4/08


El cap de setmana és per descansar?
Doncs, avui el cansament és gairebé comparable al de divendres a la tarda.

Un cap de setmana massa intens. L’AcampaSants, tot un èxit. Després de tot, i malgrat no s’hagi pogut fer tot el que es pretenia, unir les 10 entitats de lleure de Sants en una jornada festiva és tot un èxit i veure els infants somriure, no té preu. I conèixer gent jove que té ganes, i un cor enorme, doncs encara més.

I per somriures, els de diumenge. L’última coordinadora. Aquest curs, és l’últim com a coordinadora, i a partir d’ara, tot és l’últim. I se’m fa estrany. Si bé, tinc moltes ganes de poder descansar i endreçar moltes coses, - que amb aquesta responsabilitat tinc l’excusa perfecta per posposar-, la veritat és que també ho enyoraré. No enyoraré haver-me d’aixecar d’hora els diumenges, haver d’anar amunt i avall, fer mil i una reunions, però sí que enyoraré els riures, la feina feta, el joc, els companys, aprendre dels infants i que et sorprenguin cada dia. I la veritat és que tot es fa una mica estrany.

9/4/08


Sempre m’ha fet gràcia fixar-me en la manera com s’acomiada la gent als mails. Mira, una que és curiosa.

Des de l’atentament, cordialment, salutacions, tan oficial com fred –i que reconnec que utilitzo molt més del què m’agradaria- a les mil i una maneres d’enviar petons: petons, un bes, petonets, besicos, besets, kisses, un muà, petó amb gust de …, inacabable.

Fa especial gràcia, el salut! tan de moda entre la gent de la feina que va començar com a senyal d’uns pocs i que tothom ara posa perquè sembla modern, contundent, republicà, revolucionari. De vegades s’acompanya de salut i força, salut i revolució,…

Després hi ha el clàssic adèu en les seves mil formes i abreviaturas, dèw, A10, siau, chao, ciao, …

Donar les gràcies mai està de més i et fa sentir bé, sempre i quan no sembli que et fan la rosca o que sigui per quedar bé. Sobretot, i perquè no dir-ho, un gràcies guapa, que pot fer treure un somriure i tot!

I finalment, el que crec que utilitzo més: una abraçada. Potser una mica massa teletubbie, no? Però que es mou entre el formal i l’amistòs i proper.

Hi ha qui diu que segons la forma d’acabar un mail (o una carta, que encara s’escriu alguna) es pot endvinar com és aquella persona, i/o el grau d’intimitat, complicitat o confiança amb l’altre.

Totes les maneres estan bé, doncs no hi ha pitjor cosa que acabar en sec, i cadascú tria el que més li agrada, o simplement el que li surt.

Ara veig més clar que mai que, després de fer servir les mil i una, el que m’agrada més fer servir és un petó. Sincer i proper, sense vestiments. Pur i clar.

Un petó

7/4/08

Quan un amic ho passa malament, tot el què t’angoixa, emparanoia o et fa sentir trista, passa a ser simples tonterietes de cada dia. I aquests dies havia tingut una mica de recaiguda de tontitis aguda.

I l’únic que se m’acut dir és: eh! Que sóc aquí i pots comptar pel què sigui!!! Fins i tot per anar a la classe d’aeorbic d’aquesta tarda que tanta mandra em fa!!! Amb les tiretes que tinc del cap de setmana!!!!!

Perquè, de les poques veritats que conec, hi ha la que diu que els amics son per això, per estar a les verdes i a les madures, per riure en els bons moments i treure un somriure en els més durs. Per acompanyar les aventures més disparatades i compartir el dolor dels moments amargs. Per fer camí juntes, per créixer, equivocar-nos, emocionar-nos,... per viure.

3/4/08


desfullant la margarida
passen els dies i les hores
La frase d’ahir: quan tens alguna cosa clara, vas a per ella. I a tu només tens malament el cor, per tant:

- si ho tens clar, ves, arriscat i potser et surt malament, però tots ens equivoquem i no passa res.
- I si no ho tens clar, doncs oblida, deixa enrera aquest lastre.
Quina gran veritat!!!!

2/4/08

baby-boom

Si l’any passat va ser de casaments (bé, només en van ser tres, però com al meu voltant la gent no s’acostuma a casar, ja em va semblar molts), aquest any és de naixements.
L’allau de naixements va començar a finals de l’any passat amb el naixement de l’Àlex i en quatre mesos del 2008 ja ha nascut el Sam i el Joan; i estan apunt, apunt, el Marcos i la Jana (tot podria ser que ja fossin aquí).
Després també han de venir, com a mínim, sis més, dos dels quals em fan moltíssima il·lusió alhora que molt de vertigen.
I també hi ha un parell de parelles que en volen tenir ben aviat.
No sé si és l’edat, si és la moda d’aquest baby-boom dels últims anys o que tot s’ajunta i que sóc més susceptible al tema, però sembla que tothom es posi d’acord. Fins i tot la televisió n’està al cas, si no perquè de cop i volta han sortit tants programes per a pares i mares? Des de la Nanny fins al Qui els va parir, passant pel super programa de la Júlia Otero (per favor algú li podria dir que no té gens de gràcia en tractar els nens? Que no són joguines per fer riure!!!).
El fet és que de cop i volta tot gira entorn al fet de tenir o no tenir fills, com si fos el què toca ara i si no ho fas, vas contracorrent o no hagis madurat prou.
I en molts moments m’havia entristit però ara no. Sempre he dit que m’agradaria tenir fills, però també sé que ara mateix no. Que suposa una responsabilitat molt gran i has de renunciar a cert estil de vida que ara mateix no vull assumir. Potser és immaduresa, potser és la manca de parella estable, potser és la vida desordenada que porto, .... no ho sé del cert.
L’únic que m’espanta és que cada vegada en tingui menys ganes, perquè en el fons és com si hi estigués renunciant, espero que no sigui això.
En fi, que estic molt contenta amb tots els fills i filles dels meus amics, i poder disfrutar d’ells. I prou, que això s’està tornant massa transcendent.