Fa molt de temps que pensava què volia escriure. Sentia que havia de dedicar-hi un post. Eren paraules boniques, trenades, pensades. Fins i tot, les volia teclejar en castellà. Però se m'han anat. Se m'han esborrat de la memòria.
I no vull que se m'esborri ni un sol record. No ho vull. M'agradaria poder-los escriure i escriure i escriure, tenir-los presents a cada instant. Perquè perduressin ben vius, ben aprop del cor. Suposo i em dic que sempre hi perduraran, però de vegades tinc por, sóc massa despistada.
La matinada de dissabte a diumenge ens va deixar la yaya; el dia de rams, una de les festes que més li agradava. I ara, ara que ja s'ha acabat el dolor i sofriment, ara és quan més trista em sento. És pensar-hi, i posar-me a plorar com una magdalena, és recordar els seus ulls blaus, però que per mi eren verds, i pensar que no els tornaré a veure, és pensar que mai sentiré la seva veu o fins i tot pensar que ja no hauré d'anar a dinar al Clínic amb ella, i esquinçar-me per dins. Havia pensat tantes vegades que aquest moment arribaria, que em creia immunitzada a la mort, havia parlat tan en veu alta sobre la mort i com ens afecta, que em creia adulta... què absurda que sóc de vegades.
Han estat tres mesos, i sobretot les darreres tres setmanes, molt feixugues. Com em deia un amic italià, no és just haver de passar pel calvari que ha passat. Tot avi hauria de poder deixar-nos dormint, tranquil·lament. Però com em va dir ella mateixa el dia que va ser conscient que tot s'acabava, hi ha qui té una mort dolça i hi ha qui no.
Fa molt de temps vaig trobar un text on es deia que la vida és passió, i passió ve de patir. La meva yaya s'apassionava per tot, sabia trobar il·lusió en les petites coses que ahir els néts recordàvem, lluitava i amagava darrera un cos i salut fràgil, una força incomparable, capaç de superar les proves més difícils. I amb aquesta força, aquesta ànsia de viure sé que és amb el que m'he de quedar i fer per mi.
I si, ja ho sé, i així ho he fet aquest temps, sobretot aquests darreres temps, quan viure sense por m'ha portat persones noves, noves experiències, i sobretot una contradicció en el cor molt gran, de viure i sentir dolor alhora. I si, ja ho sé, m'he de quedar amb això, però avui m'és complicat. I malgrat tot, la vida continua i només se m'acut dir-li el que, tot hi haver-me acomiadat, no li vaig arribar a poder dir "que me esforzaré en aquello que usted y yo ya sabemos y que escribiré, seguro que escribiré". Perquè com ahir em van dir, la flor bonica d'un ametller de La Rioja, ha de caure per donar fruit.
Quan tornàvem de l'enterrament, em vaig adonar. Al petit hort que un amic em va muntar i regalar i que encara no he utilitzat doncs el meu balcó té llum però no té sol, ja sé què hi puc plantar. Les "monchetas" de l'hort, les fines. Crec que encara que ni tinguin sol, hi ha prou llum perquè creixin ufanoses. La propera lluna creixent, ho intentarem, aviam què hi passa. Aviam si tot torna a començar.
