Veig el primavera

No, no. No aniré al Primavera Sound. Ja m'agradaria. És l'únic festival que em sap greu no haver anat mai i que m'agradaria, per molts dels músics que hi han tocat.

Però des de fa un parell d'anys que no me'l miro amb els mateixos ulls. M'interpel·la el preu. Com se'l poden pagar els joves precaris d'avui en dia? Esclar, la majoria són estrangers de visita. Com podem accedir a aquests concerts? En què ens estem convertint? En una façana. Hipster, moderneta, només per a uns quants.

De veritat aquesta és la ciutat que volem? La que ha de portar el progrés? Vull viure en una ciutat que es pugui viure, on els barris tinguin equipaments, estiguin nets. On es cuidin les persones i no els mercats. On es pugui passejar sense ser assetjat per mil turistes. Que tingui comerç com anys enrere. Que sigui capdavantera si, sense renunciar a la seva virtud.

Em sembla que som uns quants que ens estimem la ciutat i hi volem viure. I molts d'ells van votar una confluència de grups que també ho volen. Però espanta. Al poder espanta. I molt.

No podem donar una oportunitat? Una oportunitat per viure en aquesta ciutat tan bonica. I potser és cert que els objectius de canvi seran molt difícils, però si no s'intenta.

El més trist és com la por del que és desconegut comporta l'insult, el menyspreu. I com n'és de fàcil caure en la crítica més superficial sense entrar en el fons de les paraules.

I no, no he votat Guanyem. Hi ha coses en les que no estava d'acord i que no m'agraden com s'han portat durant la campanya. Però a cada insult, a cada menyspreu, em veig defensant la seva candidata. Mai havia sentit que es menystingués una persona, una dona, tant com aquesta setmana. Quan encara no ha tingut ni temps de res de canvi.

I no, no veuré el primavera. Ja no en tinc ganes. Prefereixo els concerts gratuïts de la Mercè o les festes majors dels barris.

ps. I no entro en el tema procés. És tant trist caure en aquest tema.

Entre els indecisos

Fa un parell de dies escoltava que gairebé un 45% dels votants de diumenge són indecisos. Senyores i senyors, estic entre aquest percentatge.

Mai m'havia sentit així. Sense saber a qui votar de totes, totes. Sense ser ni militant ni simpatitzant de cap partit, crec que mai m'havia sentit tan, tan perduda com ara.

I se suposa que les municipals són les eleccions més importants. Són aquelles que ens toquen, que les polítiques que es facin són les que reverteixen més directament sobre la ciutadania. O això penso.

L'únic que sé és a qui no votaré. Tinc molt clar que la ciutat en la que visc no és ni un mirall de la que m'agradaria viure i que en algun moment, hi vaig viure.

Pels que em coneixen i seguit els darrers anys, coincidiran amb mi que el meu lògic hauria de ser clar. Conec, encara que no directament, part de les persones que es presenten en aquesta candidatura, els fonaments en certes conviccions. Escolto el programa i el defenso moltíssim. És allò que sempre he defensat i que ara pot ser possible. Un canvi.

Però la meva determinació en un camí i l'ambigüitat s'interposa. Així com que en formi part una formació que no m'agrada pel personalisme que extrapola constantment.

I per acabar-ho d'adobar, la formació que aglutinaria les dues vessants i que a nivell nacional em representaria, a nivell municipal de Barcelona, l'experiència que en tinc és d'una manera de viure que tampoc és amb la que hi estaria d'acord, doncs té una vessant llibertària en la que no hi estic d'acord.

Un embolic. Potser tota jo sóc un embolic. 

Sento que si no voto pels fonaments en els que crec, aquests s'esquerdaran, i crec que ara ha arribat l'hora que fa quatre anys molts demanaven. Que ara és l'hora. Però al mateix temps, tinc la sensació que potser m'equivoco.

I això em genera tants i tants dubtes, que a hores d'ara, encara no sé a qui votar. I crec que mai m'havia llegit tant els pamflets que arriben a casa, escoltat tant els candidats. I si bé això hauria de ser positiu, caram!

ps. I per cert, va ser justament després d'unes municipals que es va proclamar la IIa república. No vull dir que es proclami una IIIa, però si que les municipals marquen molt més del que podria semblar. Poden precipitar fets, poden obrir noves maneres, poden ser un nou futur.

D'abraçades

Us en riureu. O direu "que n’és de beneita aquesta dona". Però és així. Ho confesso: Durant força temps, vaig creure que les abraçades estaven sobrevalorades. Que no n’hi ha per tant. Potser perquè a casa no som massa afectuosos, o potser perquè per diversos motius, jo sempre m’he mostrat freda. Potser perquè al grup d’amics sempre havia mostrat certa distància. Potser perquè n’havia rebut algunes que m’havien semblat fingides o massa buscades. Segurament per tot això i més, m’havia anat posant una cuirassa al damunt que no em deixava gaudir-les, i tampoc donar-les.

I les cuirasses són ben difícils d’abatre.

Fa ja uns mesos - recordo perfectament el dia - tornava d’una excursió de cap de setmana amb els nanos; estava molt cansada i, a més, tenia un neguit que no em deixava sentir bé. I vaig rebre una abraçada que em va trasbalsar. Tanco els ulls i encara em sento embolcallada, encara percebo la seva força.

I la cuirassa es desplomar.

Des de llavors, sento una debilitat exquisida per les abraçades sinceres, sento necessitat d’abraçar. Fins i tot, algú fa un parell de mesos, en marxar em va dir “ui, que bé, una abraçada de la rits”.

Però sé, del cert que poder arribar a percebre aquella abraçada, de poder gaudir-ne i entendre la seva importància, ha necessitat un llarg camí. Un procés d’obrir-me als altres de manera molt més sincera i propera, del que pensava, del que pensava que era el normal. A tenir relacions properes i íntimes, sent jo mateixa, deixant enrere les pors. 

I en això, el blog, hi té força a dir.

Recordo perfectament quan fa uns anys vaig viure les meves primeres desvirtualitzacions. Tenia molta recança i alhora en tenia moltes ganes. La por de decebre, del què pensaran de mi, segurament com a part d’una baixa autoestima, de no complir amb certes expectatives, de la vergonya, del què parlar, tot em frenava. Però les vaig fer. I de totes elles en guardo molt bon record. I molts bons amics.

Sembla mentida com el que fa ja anys em costava horrors i em comportava hores i hores, voltes i voltes de si anar o no anar, ara ni m’ho plantejo. He fet tants bons amics, companys, coneguts a la xarxa. Que encara que fos cinc minuts (bé, ja sé que va ser més de cinc minuts), poder anar a la trobada del roda el món i torna al blog, va ser tot un plaer. Retrobades que feia molt de temps, veus que feia temps que volia escoltar o descobertes quan ja blogejo poc. 

I fer abraçades. 

Veure que tot continua com sempre. Com quan estava més per la xarxa. La facilitat, la complicitat, l'explicar-te tot allò que vas veient a la xarxa, teixir aquest entramat que anem teixint. Sentir-te una mica avergonyida per no haver dedicat una estona als deures i rebre emocionada molt de calor en forma de paraula, enigma, vers, detall.

La propera, ben aviat.

ps. I de música, la del Barbollaire, esclar. Moltes gràcies.

I així, enllaço un post que fa temps que vaig pensar, dels molts que vaig pensant, amb la trobada de dissabte.
La propera, esclar, trobada o abraçada, el que vulgueu.

Pujant Santa Maria de Cabrera

No, no us penseu. No penso tornar-me excursionista, però reconec que m'agrada sortir del ciment, oxigenar-me una mica, deixar de sentir botzines i crits i amb sort sentir un ocellet o el soroll del vent. M'agrada veure rapinyaires, camps d'herba, les floretes de la primavera i no esternudar i mocar-me per la rinitis al·lèrgica.

Però, no us penseu: Ho passo molt malament, i això que la d'avui no era pas difícil. No estic gens en forma, el sobre pes i la manca d'exercici continuat o de poder fer més sortides, influeixen molt. La por a caure des de que em vaig trencar el peroné també em limita massa.

Veure que faig anar poc a poc els companys, que m'he de parar, que la gent em passa, que necessito força aigua o pensar que no arribaré, que serà massa difícil per mi, em fa sentir una mica trista.

Però arribar i sentir que ho has aconseguit. Que pots fer-ho i gaudir de la vista, ho canvia tot. Dinar els entrepans, descansar, recuperar-se i saber que sí, que pots canviar allò que et penses que no pots. Et dóna l'energia que havia perdut.

I baixar més animada, conversant i tot, gaudint de l'estona que tenim, que ja no sovinteja. Saber que amb els pals has trobat uns bons companys i van ser un bon regal, que les roques que a la pujada pensaves que serien difícils de baixar, no ho són tant. Que pots fer-ho.

I ara, ara estic trinxada. Em fa mal tot. Però tinc un somriure a la cara que feia dies que no tenia.

ps. No, no començaré a pujar ni molt menys. En un any he fet: la mola, sant jeroni, el montargut i ara Santa Maria de Cabrera, al massís de Collsacabra. Falta moltíssim per l'alta muntanya i crec que no em cal, que no sóc d'aquesta mena de persones. Però si, m'agrada poder sortir de la ciutat, fer el pixapí, una necessitat vital. Per cer, un paratge preciós. Si algun dia no sabeu què fer, aneu fins L'esquirol, és preciós.