21/11/18

Nou petit plaer

Home, Morgan

Fa més d’un any, a una amiga d’una amiga li vaig proposar una activitat per un tema que tenim en comú via whatsapp. Encara, avui, no m’ha respost. Quan, al cap d’uns dies d’enviar el missatge li vaig comentar a la meva amiga, em va dir que quasi no mirava l’eina i podia estar dies sense respondre. Que si fos jo, es preocuparia de la tardança, però que amb ella, no pas. I ho vaig deixar córrer.

Ho puc dir. N’estic enganxada. No és que sigui una obsessiva controlant la gent, ni parlar-ne, però si que sóc que cada poc temps mira si hi ha missatges; m’agrada respondre ràpid i si no puc contestar perquè tinc feina o perquè no és el moment indicat per respondre, intento escriure alguna cosa per l’estil “ara no ho puc, contesto més tard”. Però no sempre és possible.

Ahir em vaig adonar d’un nou petit plaer que tinc, d’aquells que t’apropen els que estan lluny, com quan ens escrivíem correus electrònics llarguíssims, o quan ens escrivíem cartes (això ho he fet molt poquet), que et connecten amb els amics que veus poc o que et posen a riure. Després de sopar, quan encara no he començat a mirar res a la caixa tonta que sona amb el tn o la sèrie del migdia que repeteixen al vespre, repasso el watsapp, converses pendents, articles enllaçats, converses irreverents i tontes per riure una estona, posar-te al dia amb qui no veus, saber quin temps fa a Berlin o si estan afectats pels focs de Califòrnia, contestar les enquestes dels treballs de recerca dels nebots d’amics, repassar agenda i quedades ja pre-nadalenques,.... compartir vida, vaja.

Reconec que tinc molta sort. Gairebé no tinc grups pesats amb acudits que no fan gràcia (poc a poc, la gent es cansa que d’altres no contestin), mai he hagut de bloquejar ningú (al facebook, sí) o marxar per emprenyar-me. I un cop passat la voràgine dels fets d’octubre de l’any passat, la calma ha tornat, perquè gestionar tot allò, sensibilitats i temes punxeguts per aquesta eina on és molt difícil entendre la voluntat que acompanya les paraules, el gest que indica la ironia, la supèrbia o l’emprenyada, a cops no n’hi ha prou amb una emoticona per indicar-ho. Per sort, encara hi ha temes que sols parlant cara a cara es poden parlar.

Ps. Fer un post sobre whatsapp avui, amb l’escàndol dels magistrats i el pp podria semblar un acudit. No hi havia pensat però és un bon exemple del mal ús de l’eina.
la foto, una altra dels grans mèrits del whatsapp, que amics que fan fotos genials, immortalitzin moments que compartim, com la sobretaula d'un dinar. Foto del jordi un capvespre de dissabte a Sants.