Avui, Sant Fèlix. Castells

La veritat és que m'hauria de caure la cara de vergonya de fer un post sobre castells amb alguns il·lustres castellers a la sala, però com que no se'm veu la cara, doncs el faig.

Si, si. Avui és Sant Fèlix. Patró de Vilafranca del Penedès. Avui, la gran jornada castellera de la Festa Major. Bé, no sé si és la més important, però el que sí recordo és que és de les poques a les que he anat expressament en més d'una ocasió (és a dir, que he anat a veure castells, no allò que te'ls trobes i et quedes). I és que la multitud dels castells m'atabala però reconnec que és un espectacle que s'ha de veure.

Però bé, que me'n vaig de tema. Que avui és Sant Fèlix i els castellers de Vilafranca han tornat a fer història descarregant grans castells. Com que no estava a plaça, la via wasthapp ha estat fulminant per aprendre què és un 3d10fm (no, no és una sintonia de la freqüència modulada), un 4d9 agulla o el que m'és m'ha impactat, un 4d9 net (no és que vagin bruts de grimpar-se els uns als altres, si ho he entès bé, és que no hi ha ni folre ni manilles, i això dificulta molt l'alçada del castell i per això té tant de mèrit). Era tan divertit, que tenia la sensació de fins i tot sentir el soroll de les gralles.

I de cop, tornava als estius del Penedès. La festa major de Vilafranca, castells inclosos amb mocador vermell a topets blancs, i era el punt final. No sabíem què véiem però allà estavem i jo intentava posar-me de puntetes per veure el què feien i buscar l'anxeneta mentre ma mare tornava a repetir que no volia veure-ho perquè tenia por que es féssin mal. Recordo dies de calorada, de no veure res, de decidir anar a veure els anaguets del mercat que aquell dia no hi son, d'intentar explicar què son els castells a castellans que no n'havien sentit a parlar (anys vuitanta-noranta), de saber-me catalana.

I això també vol dir que l'agost s'acaba. Que arriba setembre, mes de recuperacions i d'inicis. I això, malgrat per la majoria de gent vol dir coses negatives, per mi, sempre és bo.

ps. Xexu, evidentment, fes totes les rectificacions que facin falta!!!!!

La foto,  el 3d10fm, diari Ara

Diarrea mental (1)

Vaig i enmig d'instagram, em trobo aquesta imatge.

La penjo? En faig un post?

Si, ja ho sé. Agafar també el somriure abans de casa. M'ho hauria de penjar a la porta com els altres post-its, el d'agafa l'entrepà de la nevera o posa la rentadora. Però era una frase enmig de moltes altres frases tretes d'algun manual de coaching o ves a saber.

M'hi he esforçat. I tant que ho he fet. I no me n'he sortit. Aquest estiu ha tornat a ser com d'altres estius. I no li sé veure la cara per somriure. I tot i així, a estones puc somriure. 

Fa un parell de dies vaig rebre unes fotos del cap de setmana llarg fora. Si us plau, quina cara llarga faig. I com m'he engreixat. N'era conscient? una mica (força) si. Però veure't sempre és pitjor. I ni el moreno de pell el pot dissimular.

Dissabte em vaig discutir. Els meus pitjors fantasmes ataquen de nou. Fa temps que navego entre ells i havia capejat el temporal. Els connec i de tant en tant els poso a ratlla. Però s'han anat acumulant frustracions, problemillas, tristors. I com sempre, el pitjor moment. I si, ja sé que tothom té els seus problemes. I els meus? Figura que jo no en tinc? No son dignes de ser considerats problemes?  Potser no. O potser si.

Avui, per la tele, una model sentenciava: "els problemes han d'ocupar-te, no preocupar-te".  Buf, una altra frase.

Tinc tanta feina a la feina que no aconsegueixo treure-me-la de sobre. I a més, un marron. I amb algú amb ganes de tenir un cap de turc. No és d'un tema meu i ni tinc idea de com el va gestionar la meva compi. Però demà em toca fer un informe i el que tinc més clar és que ella segur que va actuar bé, és molt millor professional que jo. Em toca saber defensar l'àrea i defensar-la a ella. La podria trucar, però l'esguerraria les vacances. "No dubtis de les crítiques dels teus enemics, dubta de les seves lloances".

I per acabar-ho d'adobar, avui he fet la visita anual a Ikea. I tornant en bus, una frenada m'ha enviat a terra, aixefant parcialment una dona. No ens hem fet mal (aparentment, perquè ella si que es queixava), però ara estic tota adolorida i amb molta ràbia dins. 

Em miro la foto, les frases. Com quan algú et diu quina ha de ser la clau de la vida i quina actitud hauria de tenir. La gent que les escriu, que les penja, les diu,... de veritat ho fan, o simplement les fan públiques per intentar-ho?

Vull que s'acabi l'agost, no m'agrada aquest mes. És el pitjor més de l'any per a mi.

ps. I per sort, demà és darrer dimecres de mes. I si tot va bé, podré deixar avall aquest post i buscar-li la cara amable, encara que només sigui una cara. Però demà és 28, ja veurem com va el dia.

Petites converses

La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó va ser a la Plaça de Sant Pere, al Vaticà. Recordo perfectament com sonava a la botiga de souvenirs. I com, de cop, refrescava una tarda enganxifosa i calurosa.

Aquest matí ha sonat en un concert d'un festival del Regne Unit que feien per la tele, mentre donava voltes al cafè amb llet. I, de cop, tot semblava tenir un sentit, cert color.

Ara, he llegit i traduit la lletra. De vegades, hi ha cançons que arriben just en el moment que han d'arribar. Coincidència, potser si. El subconcient que ens fa estart més atents perquè ens calmi l'ànima. Segurament.

ps. Diumenge musical, al més pur estil Ferran. També he vist el video i totes les interpretacions que se'n fan. Sempre em sorprén quan es vol buscar i rebuscar un sentit a un fet. Sobretot perquè jo ho faig constantment en tot el que em passa, però pensava que no era així a la resta de gent.

Per cert, la cançó: Little talks, de Of monsters and Men.

Passejar per les festes de Gràcia

Passejar per les festes de Gràcia em porta a carrers il·luminats, guarnits delicadament, manualitats genials. Dedicació i estima a una festa, un barri i una manera de fer malgrat les modes i els turistes.

Passejar per les festes de Gràcia em porta a riures, històries, moments. Nits d'estiu que ja no hi són. Relacions que s'esmunyen, que canvien. Distàncies que semblen insalvables com si ja no tinguessim res en comú.

Passejar per les festes de Gràcia em porta la música, ball; durums, torrades o pizzes; beures, fums, pistoles d'aigua, embalats, places, carrers, batucades i moltes caminades. 

Passejar per les festes de Gràcia em fa sentir estiu. Calorades dins dels carrerons estrets, suades, cossos que xoquen, que es troben o que s'amaguen. Mirades i paraules que no surten. Riures desfermats i desenhibits. I també pluja d'estiu, que mulla roba, els cabells i l'esperit.

Passejar per les festes de Gràcia és el record d'anys de joventut, anys que ara sento com a bons encara que segurament en aquell moment tampoc els vivia com moments vitals per gaudir. Segurament somreia i el meu cor patia per tonteries que ara consideraria banals. 

I llavors penso, i si resulta que els temps d'ara, que sento tant grisos, resulta que tindran en un futur un color que ara mateix no puc percebre? 

No enyoro les festes de les festes de Gràcia d'abans. Me n'alegro d'haver-les viscut i ja no tinc ganes de sortir fins tard i anar a treballar l'endemà com si res. Ja no ho vull fer. Però, com sempre em passa, enyoro el que ja no tinc. Em sento tan lluny de tant. 

I tot i així, passejo per les festes de Gràcia. No me les vull perdre pas.

ps. Heu vist que ja tinc un drac? xulíssim!!!

I si, la cançó de TV3, xò els Catarres fan estiu i festa major " deixa que et canti una cançó, uo, uo, uo... que ets tan salvatge i catarra com jo!".

Relats Conjunts de la Carme

- Aquí li deixo la recepta. Està ben clar: estiuejar. Sortir del llit, dutxar-se, rentar-se els cabells, acabar amb una mica d'aigua freda. Posar-se un vestit ben fresc, no cal que es posi la cotilla aquí, ningú la jutjarà per com vagi vestida. Surti al capvespre, vegi les onades del mar. Olori la sal i deixi que la brisa del mar entri per les seves narius. Camini vora la platja, on les onades es perden; deixi que l'aigua freda refredi els seus pensaments. Prengui fruita fresca, meló al migdia, síndria a la nit. Res de prèssec, que en té al·lèrgia. Sí, pot beure una mica de vi, fresquet, o una cervesa glaçada. A la tauleta li deixo uns llibres, la portaran a llocs llunyans, on tot és possible. Però per sentir-ho, s'ha de llevar. 

- Moltes gràcies, doctor. Però si els ossos hivernen, perquè no em puc quedar aquí, dormint, bé, estiuejant? Seria lògic tenint en compte que ho passo tan malament amb la calor.

- Senyoreta, no sóc de lletres i no sóc veterinari, tampoc. Només li puc dir que no estem fets per oblidar-nos dels dies. Els hem de viure tots, per molt que la calor ens faci mal, ens posi tristos o ens faci suar més del compte. S'ha de llevar, senyoreta. Es vol perdre la sortida del sol d'avui? El sol, ataronjat i càlid, sense atormentar-nos com a migdia, ens diu que tot és possible, avui. I si no, demà.

ps. Com que aquests mesos d'estiu no hi ha RC, la Carme va proposar-ne una imatge. Ja fa molt, xò com sempre, vaig tard. La inspiració ha vingut avui. Espero que us agradi.

"Qualsevol viatge comença amb la primera passa"

Aquesta tarda, m'he recordat d'un company de feina. El primer amb qui vaig compartir taula. Bé, de fet no és veritat. La primera taula on vaig treballar va ser en racó de la taula de reunions del despatx de la meva jefa. Quan em van dir que em quedava, em van buscar una taula i un ordinador, i vaig seure al seu costat. El Sr. Tortosa. Era un home ja gran, solter, solitari, brut i una mica fastigoset, que es cuidava poc i es deixava cuidar encara menys. Tenia sortides de to, però també feia riure i sobretot el consideraria bona persona. Era d'aquelles persones solitàries per a les quals anar a treballar era la gran aventura del dia, i que poc tenia en sortir de la feina: anar cap a casa, encendre la tele, fer-se el sopar.... les seves coses; grises, tristes. Però el Sr. Tortosa tenia un punt amagat. Viatjava. I a tots ens deixava al·lucinats. Aquell home que no es movia, que tenia una panxota impressionant, que baixava un pis amb ascensor i que et demanava que li recollíssis els papers de l'impresora per no aixecar-se de la cadira,... aquell home havia anat a la Xina, Normandia, Argentina i la Patagonia,... i no sé quants llocs més. Argentina i la Patagonia.....

Aquesta tarda, després de dinar, he posat la tele i als documentals de la 2 feien l'etapa final d'un viatge de nord a sud d'Amèrica. Argentina, la Patagonia i l'Àntàrtida. I de cop, he recordat un vell somni. Un somni que fins i tot vaig estar a tocar; ara hi penso i em faig riure a mi mateixa de lo ingènua que vaig arribar a ser.

Segurament, hi ha llocs més bonics, més interessants, de fet, quan hem mirat viatges amb els amics, sempre hi hagut per davant altres destinacions: Costa Rica, Perú, Los Ángeles, Cuba, Índia, Japó, Islàndia, .... Sovint, penso que les meves opcions no interessen a ningú i sovint em pregunto perquè m'atrau tot d'aquest indret tan fred.

El cas, però, és que durant aquest estiu tan estrany i pesat, etern i més aviat trist, on no he marxat ni fet res interessant per culpa de la crisi, si és clar, però també perquè no m'he coordinat bé amb ningú. Fins i tot, un cop vaig saber que l'eslovaca vindria segur i que per tant, tindria una entrada de diners extra, em vaig proposar fer alguna cosa sola durant uns dies de setembre que em queden. Però res m'atrau com per ser prou valenta per fer-ho. I ni els esdeveniments negatius dels darrers temps em fan reaccionar.

Ja no tinc somnis. Cert que se m'han anat complint moltes de les coses que somiava de joveneta. Però fa temps que sense dir-ho, sense pensar-ho, sense voler-ho, vaig enterrar els que em quedaven. I m'he convençut que no en tinc. I si intento pensar quins somnis tinc, no ho sé. No em recordo mai del que somnio. I així vaig fent, vivint contenta, anant amunt i avall i pensant que duc una bona vida dins les meves possibilitats. Però en el fons, no està tan lluny de la grisor del Sr. Tortosa.

Del viatge a Roma, els pares em van regalar una guardiola en forma de moto. I allí hi vaig guardant els cèntims i monedes que van sortint per casa. Així no aniré gaire lluny. Però aquella guardiola també em fa recordar uns dels cinc minuts més bonics del cinema animat.

Tot i la diferència substancial que fa encara més difícil tot plegat, he rebuscat en una perduda carpeta de reportatges de viatges el que tenia de la Patagonia. He trobat un petit article i l'he enganxat al suro. I al compte de la banca ètica i aniré posant el que pugui. Per cada cent euros que pugui ingressar no hi penjaré un globus però he trobat unes enganxines en forma d'estrella. Ja n'he posat tres.

Qui sap, potser trobo voluntat per fer-ho i qui sap si per aconseguir unes trenta enganxines. I qui sap, potser es despertaran els somnis? Això, ara per ara em semble més difícil.

ps. El Sr. Tortosa no es deia així. 

M'ha fet molta gràcia mirar el post enrere i els comentaris, fins i tot una cita descrita al post dóna nom a aquest. Tan debò aquesta vegada ho faci.

"Planxasus"

S'acaben els mundials de natació de Barcelona. S'acaben les tardes de curses, de balls impressionants i de salts de vertígen. I s'acaben els podis de medalles.

La veritat és que tampoc els he fet massa cas. Només estones d'aquí i d'allà. Perquè tot i que m'agrada molt la natació i l'aigua, no és un esport que se'm doni massa bé. Això de tirar-me de cap, demana una valentia que mai he tingut, una predisposició que mai se m'ha donat bé. Més aviat, podria dir que sóc una gran experta en planxasus. En aquest esport si que domino! He pujat tantes vegades al podi, que col·leciono medalles.

N'hi ha de bronze, d'aquells planxasus que em passen per estar despistada, no assabentar-me o per quan vaig de bòlid. Planxasus que fins i tot poden arribar fer riure i que puc oblidar amb certa facilitat.

N'hi ha de plata, aquells planxasus amb mi mateixa, per fallar-me a mi, per no saber estar quan he d'estar, per no saber dir el més oportú. Aquests remenen dins meu, de tant en tant em retornen per capficar-me en les neures pròpies.

Però, és clar, hi ha els planxasus d'or. Aquells que tens tota la piscina per tu, aquells en els que et fas mal i fas mal. Sense voler-ho, per no tenir ni el do de la paraula ni el de l'oportunitat.

Aquests dies he competit de valent en aquestes piscines. Feia dies que m'enduia alguna plata i m'avisava a mi mateixa. Però no n'he tingut prou i recordant la medalla d'or que fa ja molts i molts anys em vaig emportar en un sopar, ahir en vaig tornar a guanyar una altra. I la veritat és que no sé com em desfaré del pes d'aquesta.

ps. Mentre esbrino com desfer-me'n, demà torno a treballar. Aviam si ordre i l'exigència, m'aclara les idees per el mes d'agost, el mes que menys m'agrada de l'any.

La foto, el podium de la sincro. I moltes felicitats a tots els nadadors i nadadores catalans que han participat en aquests mundials!
I moltíssimes felicitats per la Mireia Belmonet, qui, mentre publicava aquest post més aviat trist, ens ha fet aixecar de la cadira i esperonar-la per guanyar una nova medalla de plata. Aquesta, molt millor que no pas de les meves.