Bocins de dimecres

★l'olor de tota la casa a eucaliptus.

★encertar el primer enigma del McAbeu.

★el dibuix de la Carme.

★la tornada de la Núr i la seva gran notícia.

★el calendari d'advent.

★l'arribada d'una comanda especial.

★un bany recomfortant i eixugar-se amb tovallola neta i suau.

★l'escalf de la mantena al sofà.

★gairebé apuntet per començar Choque de reyes i apunt d'acabar la primera temporada de la série de la TV.

★retrobaments i posades al dia.

★una excursió de tarda a Lleida, anada i tornada.

★esperonada per la Martulina, i tot i que costa trobar-los, torna a escriure bocins.

Temps d'espera

Hi ha temps d'espera etern. Esperar que arribi aquell moment desitjat, aquella quedada que et fa tenir ànsia i un somriure entre desitjós, espectant o espantat. Aquella quedada que et fa mal a la panxa quan no saps com encarar, que t'incomoda i et fa sentir un nyap. El temps que queda per entrar a fer un exàmen o per entrar a la visita del dentista. Minuts que semblen que mai acabin. Un rellotge que sembla que no giri.

Hi ha temps que no sé si passa ràpid o lent, però en tot cas és un temps d'espera suau i dolç. Per preparar-se, sense presses per un nou canvi. Temps per estimar qui creix dins, temps per acariciar una panxolina, o fins i tot tres, per imaginar com tindrà els ullets el Marc, si el Nil s'assemblarà a sa germana o com serà de gran el somriure de la Júlia.

Hi ha temps d'espera de qui necessita temps. Temps per reconstruir-se i retrobar-se, mirar-se endins, agafar força i no deixar-se perdre més. I hi ha temps d'espera de qui no sap què espera.

Això si, sigui com sigui, el temps mai s'atura. Arriba l'advent, el temps d'espera i per preparar-se el Nadal. Un nou Nadal. Temps de tot un any que malgrat els eterns temps que ha tingut aquest any, passa molt ràpid.

ps. I aquest Nadal a mi m'esperen tres naixements dels fills de tres parelles amigues. Tres històries ben diferents, totes tres molt estimades.

La planta dels diners

No sé era el dia més indicat, avui és un dia de cares llargues, de qüestionaments i de desconsol (per molt que ja ho sabíem). Però potser sí; cal tenir esperança i la mare ja té aquestes coses i el seu balcó i les plantes no s'aturen ni que estigui encara convalescent. De la terra en neix vida, de les cendres en pot néixer vida. I és que l'economia domèstica, apunt de ser rescatada per l'economia mundial i la particular, està tan moixa com la planta dels diners que tinc a casa. Quan l'Elfreelang va parlar de la planta al seu blog com a solució de la crisi, semblava que la meva remuntava. Però va ser una falsa alarma.

La mare, un pou de saviesa, poc a poc em va anar cultivant una de nova. Dels darrers esqueixos de la iaia Esther, amb terra del iaio portada del Penedès. I avui, fos com fos -i això que fa temps que no ve per casa i no sap com està el meu balcó-, amb pluja inclosa, era el dia que me l'havia d'endur a casa. Perquè mai s'ha de perdre l'esperança i s'ha de treballar, amb esforç i sense rendir-se, i l'esperança sempre està tenyida de verd.

Oi que és preciosa? Si està florida i tot! No sé si portarà bonança econòmica, un dia ben gris i plujós que ens diu que venen temps foscos, i ni el verd pot fer-hi gaire. Però intentaré tenir cura, mesurar bé les inversions de bons, els regs i el lloc on posar-la. Confiar i esperar que no segueixi el mateix camí que l'anterior.

ps. la mare diu que la planta dels diners no es pot comprar. Que te l'han de regalar (com totes les coses que porten sort i aquestes coses). Algú en vol un esqueix?

Buscant, buscant el post de l'Elfreelang, el que m'ha fet més gràcia és que va fer el post el dia de l'aniversari de la mare.

Les cares al metro

Cares. Una noia que s'adorm, se li tanquen els ulls irremediablement fins que se n'adona perquè és apunt de perdre l'equilibri. Una dona capficada amb les celles ben juntes que sembla que surti fum, potser intenta quadrar mil i una obligacions, potser fer fora els maldecaps. Un noi enviant un whats'up rere whats'up, sense cap tipus d'emoció, sols el passar del temps.

Una senyora amb la mirada perduda, absorta en un no res. Una parella que no parla. Un noi negre amb la mirada trista i amb una bossa feta de troços de tela on es deixa veure la nansa d'una bossa de mà. Una àvia sense esma per aguantar les parpelles. Una noia dempeus que se li escapa una llàgrima.

Estranyament es fa silenci en el vagó. Cadascú a la seva, pacientment esperant que arribi la parada i baixar. No hi ha emoció, ni divertides converses. Tot és gris i ni un amable somriure d'anem tirant o de és divendres a la tarda.

Arribem a Bogatell. La dona de davant meu, inflexible amb l'esquena ben recta i les cames ben juntetes però amb les ulleres tortes, s'aixeca. I llavors, just llavors es veu una nova cara, la meva reflectida en el vidre. No desentona en el conjunt.

ps. Quan vaig en metro normalment vaig llegint o submergida en els meus pensaments i aïllada de tot per la música. Però avui estava tan cansada que ni això. M'he posat a mirar al meu entorn.

Quan sents que fas justícia

Diumenge a la tarda vaig estar veient Philadelphia. Feia molts anys que no la veia i em va commoure. Moltes coses em van fer plorar i fer agafar una òptica diferent de la pel·lícula. Volia fer-ne un post. O dos; o fins i tot tres. Sobre com ha canviat la societat aquests darrers 20 anys (si, si, 20 anys!) en relació amb l'homosexualitat, o com ha canviat el SIDA. Com superem els prejudicis i ens enfrontem quan alguna cosa ens fa por. Com la discriminació encara pot ser present en la nostra societat. Fins i tot, sobre la desesperació, la tristesa quan sents que no te'n surts. Una imatge, la del personatge del Tom Hanks, quan surt de veure un advocat i està completament abatut. Fins aquesta vegada no havia entés aquella cara, aquella desesperació, resignació davant el fet de haver mostrat totes les cartes i no obtenir ajuda. De no saber per on encaminar-se.

Però no els he fet.

I avui, després d'un dia de feina ben llarg, com el d'ahir, em venien al cap unes paraules. Les que Andrew Beckett diu quan dóna el seu testimoni durant el judici “m'agrada el dret. I tant que m'agrada. Tot el que l'envolta, i sobretot, el fet que, de tant en tant, pots fer justícia”.

A mi el dret no em mou excessivament. Mai vaig voler ser advocada, és un món massa agressiu i competitiu per a mi. Però indirectament, d'una altra manera, hi treballo. Alguna vegada ja he parlat del neguit que em suposa el fet de contrariar els meus valors, el que crec quan he d'aplicar el dret. En el fet d'haver de fer prevaldre els interessos del lloc on treballo als ideals. I de lo malament que et sents quan xoquen.

Com a jurista (que no m'agrada massa, em sona seriós i pretenciós, i no reflecteix el que faig) he de buscar tots els plantejaments. Hi ha la màxima aquella que diu que l'escrit és el que preval. Però també aquella que en dret tot és interpretable.

Ahir em perdia. Sentia que em perdia i estava completament abatuda. Un Reial Decret i diferents maneres d'entendre'l. I em veia buscant maneres d'interpretar allò en el que no crec per poder donar resposta a tots els plantejaments que es pugéssin donar. Per sort, em van sostenir i algú em va entendre. I va fer que fés prevaldre el bé comú per damunt de l'interès particular.

Sento que ahir vàrem fer justícia.

I tot i que avui, el diable ja ha buscat tres peus al gat i es torna a replantejar tot, em continuo sentint satisfeta, que continuo sentint que tinc la sort de treballar en algo que realment val la pena. Feia temps que no ho sentia.

ps. No he trobat la cita textual de la pel·lícula. Ah, i també podia parlar de la meva inseguretat a la feina. Però, potser millor deixem-ho còrrer, ja que de moment tot va amunt i em veig capaç d'afrontar altres pollastes, fins i tot de plantar a un advocat d'aquells durs, durs.

La safata d'entrada

Ser despistada i no semblar-ho. Aquesta és la qüestió.
I no és tasca gens fàcil.

Els que et coneixen i accepten tal i com ets, doncs bé, s’enriuen quan poden (i quan no, també, i ajuda a desdramatitzar situacions). Però els que no, de vegades, al·lucinen.

I és que és una manera de ser difícil de portar, sobretot si es combina amb una altra variant complicada de gestionar: ser tremendament desordenada o caòtica.

Per no caure en l’absoluta desesperació, cal buscar-li “truquillus” a la vida.

En la vida privada, un munt. Em comporta que l’agenda tregui fum (encara que me la miri poc), que no m’importi caminar i caminar per anar amunt i avall amb les tasques que m’oblido. Que tingui post-its a la nevera per penjar-los a la porta de sortir de casa i així recordi agafar l’entrepà, posar menjar al gat o engegar la rentadora. Que les plantes siguin extremadament supervivent. Que les piles de papers i notetes s’amunteguin el mínim possible. Que els amics gaudeixin d’una gran paciència.

Però i en la vida professional? Doncs en aquesta vessant, els “truquillus” han de ser molts més. Comporta que t’hagis d’organitzar i reorganitzar molt i molt, ser terriblement conscient del teu tarannà. I podria dir que ho aconsegueixo sobretot quan la meva companya em diu que sóc ordenada. Doncs la gestió d’ordre arxivístic i de paperassa arriba a nivells molt alts. Però no és perquè m’agradi l’ordre sinó una qüestió de supervivència. I és que o està ben endreçat o morim. I o tinc l’outlook, la llibreta de notes, els arxius endreçats i els pos-its o no sortiria res de res.

Però per damunt de tot, una de les peces claus, tan a casa com a la feina, és la safata d’entrada. No m’agrada que se m’amunteguin els correus a la safata. Quan els contesto i dono per tancat un tema, els guardo en carpetes (això sí, tots ben guardadets per poder recordar). I és que si s’amunteguen a la safata, van quedant a baix i llavors cauen en l’oblit. I quan cauen en l’oblit i un dia te n’adones, llavors és una catàstrofe.

Tinc les safates d’entrada massa plenes (les del correu de la feina i les dels dos personals principals). Masses temes oberts, masses oblits i temes sense tancar. Masses coses en les que pensar. Tantes que fins i tot, temes tancats apareixen posant més càrregues de les necessàries.
Llàstima que seria una irresponsabilitat esborrar-los tots, per molt que, en la majoria de casos, és el que voldria fer. Fer net del tot, amb la safata d’entrada buida per tornar-la a omplir.

ps. Bon 11/11/11. Teniu cupó? sé, del cert, que continuaré tan pobre com fins ara. Sols desitjo que continuï lluïnt el sol. La cançó, d'Okkervil River, que van actuar ahir a BCN. D'aquells concerts que amb tot plegat ja no et pots permétre (com tantes altres coses)

Llamp de llamp!

Quan me'n vaig assabentar no ho vaig veure massa clar. De veritat? En pel·lícula? Però si ja han fet els dibuixos. No tenen idees. No em feia el pes.

Després vaig llegir una entrevista. Resulta que els directors i productors son l'Spilberg i en Jackson, dues bèsties del cinema, que sempre ens fan gaudir de la butaca i emocionar-nos com nens. Però no. De veritat, un còmic al cinema? I aquesta barreja dibuix-carn i ossos? Una mica cutre, no?

Finalment i per acabar-ho d'adobar, resulta que els Dupont i Dupont son Hernández i Fernández!!!!!!! Llamps de llamps, això és imperdonable!!!!!!!!!! com serien els insults d'en Haddock? I les trastades d'en Milú? Què estrany tot plegat.

El misteri estava servit. De veritat El secret de l'Unicorn s'ho valdria? Mmmm, no em convencia gens ni mica.

Però poc a poc, el cuquet es va arrelant, i sense saber com arriba el dia de l'estrena i tens unes ganes immenses de veure aquesta pel·lícula. En català, tal i com has llegit els llibres, al cinema, en gran, a emocionar-se i deixar-se emportar per la fantasia del tot és possible dels còmics.

I que consti que no sóc pas com ara en diuen Tintinóloga. Sols he tingut un parell de còmics a casa, però recordo haver-los llegit tots a l'escola i anys més tard als vespres quan feia de cangur. Això si, el lavabo de casa és presidit per la portada del Lotus blau, que em va portar ma germana de Brusel·les.

I gaudeixes com feia temps que no gaudia al cinema, amb un nen al costat que semblava envadalit a la pantalla, mentre ric amb en Milú, em fascina com d'aconseguit està el Capità i fins i tot em commociona la fisonomia del Tintín. Reconec petites coses d'altres llibres i em deixo endur des del primer instant, des del primer fotograma de la capçelera, de la música i de les imatges.

Això és cinema. D'entreteniment, però CINEMA. Passin i vegin, que tots els maldecaps s'esfumaran.

ps. I per cert, com m'agrada el cinema en català! de debó, no creuaré la ciutat en una militància aferrada a veure pel·lícules en català, però tan de bó, n'aprenguin després de veure la sala d'ahir plena. I entenguin que si doblen més cinema en català, més gent l'anirà a veure. Que no s'hi val pel·lícules de poca tirada o en sales apartades.

La foto, que li vaig dir al Porquet que la posaria, i és clar, no podia no posar-la. Però com m'ha costat fer una foto al pòster que es veiés que era el lavabo i quedés una mica decent. A, i que xulo és el Picnik!, com ajuda que les fotos semblin més maques.

Esl primers dies d'universitat

Aquesta tarda he vist les pestanyes més llargues del món. He vist un dels nens del centre, que quan era petit tenia les pestanyes més llargues del món, tant, que se li quedàven enganxades i doblegades als vidres de les ulleres. Té uns ulls preciosos i ara que ja no porta ulleres s'entesta en mig tancar-los per fer-se l'home dur i interessant.

Perquè sí, aquell nanet que va aparèixer quan encara no tenia els 6 anys i que sempre ens va acompanyar amb aquell somriure mig melancòlic mig espantat de qui no ho passa gaire bé ni ho té fàcil a la vida, doncs aquell nanet ja és tot un homenet de 18 anys acabats de fer.

Com passa de ràpid el temps (i que iaia que em sento dient això), però aquell grup, un dels més recordats per tot el que van fer ja s'han fet grans.

Gràcies al facebook (si, si, el facebook) vaig seguint la seva pista (tafanejant sense malícia) i alguns d'ells han començat la universitat. Sempre seran els nens dels Goril·les, crec que mai els sabré veure com joves i adults. Però sí, alguns d'ells han començat la universitat i els primers dies anàven explicant les aventures. Era molt divertit.

Em van transportar als primers dies meus de la universitat. Com aquells primers dies coneixeria gent que ha passat a ser molt important. De qui aprendria i continuo aprenent molt. Recordo la primera persona que vaig conèixer, justament a la cua de secretaria fent la matrícul·la, o les del primer dies, les mallorquines rossetes que em van acollir amb els braços oberts entre tanta gentassa. Crec que les persones de la universitat que encara son presents a dia d'avui van ser precissament les que vaig conéixer els primers dies, els primers mesos. Tot un món nou que s'obria davant nostre, tot una nova aventura, l'aventura que després ha anat canviant i que perdurarà. I que ara veig que es repeteix en els ulls (o més ben dit, en les paraules escrites) de tots els noiets i noietes.

ps. el noi de les pestanyes més llargues del món no va a la universitat, però com li dic no per anar a la universitat li assegura un futur. La seva personalitat és el que el farà triomfar, n'estic segura. Però això ja és una altra història.

Per cert, altra cosa és el que implica tenir al fb menors (que no m'agrada massa, la veritat, però tampoc els sé dir que no). Però això també és un altre post.

Ps2. A algú li agraden els canvis del reader? D'acord que no m'agraden els canvis en general, però aquests no valen res!!!

Aquesta nit ha plogut

Es veu que aquesta nit ha plogut. Ho han dit els tolls d’aigua pel carrer a l'hora d'anar a treballar.

El sol ha sortit i s'ha amagat durant tot el dia, jugant al gat i la rata.

I ara torna a ploure.

Aquesta nit passada no he sentit ploure, tampoc m'han escalfat els rajos de sol i ara, torno a no escoltar la pluja.

Dormiria hores i hores, tan profundament com pogués i sé que per més que dormís, em continuaria sentint cansada.

I és que el caparró no descansa.

Novembre porta el fred, els colors de la tardor, les nits eternes. Temps de recolliment, temps d'enyor i melangia. Temps per retrobar-se a un mateix?

ps. i mentrestant fantasejo pensant que Arya seria un bon nom de gata, encara que sempre havia pensat que si tinc un altre gat (recomenat per la veterinària del Puck que sigui una famella, pel caràcter que té el gatet) es diria Eowyn (és clar que el Puck també s'havia de dir Bagheera, la pantera negra, el meu felí preferit). La raó em diu que no he d'agafar un segon gat, segurament no ho faré, però com m'agradaria.

Sopars a casa

Fer sopars a casa tenen aquesta tradició. No puc parar taula. Les coses queden al moble de davant el sofà. Les copes esperant ser omplertes amb vi, els coberts recollits i els plats per ser servits ben calents. L'amo té que ficar cullerada i sempre està inspeccionant tot detall, de manera que és impossible parar taula. Però de fet ja em va bé, que sempre vaig tard i atabalada amb el menjar. És l'excusa perfecte i la marca de la casa. M'agrada que sigui d'aquesta manera. Que la gent sàpiga on trobarà la copa de vi per ser servit i que sigui a un lloc diferent de la taula.

Avui (o ahir com es vulgui entendre), l'amo, fins i tot ha embolicat la troca encara més. I en una trucada al timbre, s'ha espantat tant que ha tirat dues copes de vi per les estovalles, fent que acabéssim sopant damunt d'estovalles de paper i les estovalles en una galleda a la banyera esperant ser rescatades.

Ell sempre mana. Fins i tot en els antiestamínics que s'ha de prendre un amic. Té el pèl massa llarg (i jo passo massa poc l'aspirador). Sempre vol anar a la falda de qui li fa por, sempre vol cotillejar-ho tot i sovint té que acabar com si estigués castigat en una habitació (i això em sap greu, perquè mira que s'ho passa bé quan va de falda en falda, deixant-se acaronar de valent o mossegant per deixar empremta).

El que m'agrada i alhora em sap greu de quan venen els amics a sopar a casa és que ells acaben cuinant, fent-se seva la cuina, traginant les coses amunt i avall. I jo atabalada sense controlar res. És deliciosament, un desaste encantador.

I la castanyada, sembla que un punt de trobada de casa, un punt de trobada perquè passin tot de coses, com fa dos anys que gairebé incendiem el pis posant les castanyes al forna amb paper de diari. I avui perquè ens retrobessim en aquesta ratxa, desastrosa per molts, dolça per uns quants. I que espero que ens encomanin. Per tornar-nos a explicar les coses del dia a dia, els viatges que comencen, les panxes que creixen, les vides que anem constuïnt malgrat costi.

M'agraden aquestes trobades a casa. Malgrat l'amo sigui incomprès, malgrat vagi atabalada i em faci molt mal el peu, malgrat els antiestamínics, i malgrat demà tingui feina de valent. Quan marxen, em sento amb un somriure commovedor. Oferir casa meva és un regal i que vinguin a casa també és un regal. I és que no hi ha cases de ningú i casa meva és casa vostra.

ps. desitjo que passeu molt bona castanyada. Encara que vagi tard en el meu desig.

La cançó no sé si s'adiu, però és que comença novembre, un mes preciosament melancòlic que m'agrada especialment ( i no sé perquè).