22/2/15

Diumenges a casa


No saber per on començar.

Sentir-se completament abatuda. Completament distreta. Completament absorta en els pensaments monotemàtics.

Donar-se un temps per una mateixa. Això recomanava la taxista sàvia de la nit. Per on començar?

Tampoc dedicant-lo on l’has de dedicar. A qui s’ha de dedicar? Acostumada a estar al servei de tots. Perduda dedicant-se.

Empatxada de sentiments que sobrepassen la consciència i la maduresa. Que escapen a tota la raó però que fan sentir viva. Que fan tenir mal de panxa.

Mirades que es perden en infinit del no dir, del tenir por. Paraules tallades que no saps el significat, silencis que prefereixes escoltar abans de les poques paraules de tendresa.

Estar com sempre, sentir-se diferent. No saber què dir.

Mil i una maneres de notar el fred de l’hivern malgrat faci sol. Mil maneres de covar un constipat que fa dues setmanes que ronda.

Ps. Això de tenir un dia sense anar amunt i avall. Sense quedar amb ningú. De feinejar. Endreçar. De reposar. Resulta que no és massa bo.

O potser és que feia massa que no tenia moment de solitud. Amb el que els temo, amb el necessaris que són a cops.

11/2/15

Cròniques Gatunes III



Dia 2.363.

Camarades, estic abatut.
Els vostres informes ho deien. Tots en parlàveu però jo, em resistia a creure-ho. El meu subjecte d'estudi semblava diferent.

Després de rebre diferents subjectes que s'allotjaven a l'habitació de l'armari, ha arribat un humà que de forma intermitent, esporàdica i imprevisible, s'instal·la a l'habitació principal.

És un subjecte diferent. Ens mirem amb recel. He intentat acostar-m'hi però mostra distància. Sembla com si conegués a la perfecció els nostres plans. Els protocols no em serveixen. Tot i així, com en d'altres ocasions, he realitzat la meva estratègia d'aproximació. Marcar territori amb la cara a les cames, posar-m'hi a sobre al sofà, jugar amb la pilota. Però sempre em defuig.

Estic perden posicions. Camarades, dir aquestes paraules em sonen a humiliació. Estic perdent posicions!!! Ara ja sé que quan la meva subjecta d'estudi passa l'aspirador, tot és terrible. La porta de l'habitació se'm tanca als bigotis i a les nits no puc, no puc...; no puc mantenir un dels privilegis més grans que tenia. Ja no puc dormir amb ella, als seus peus. La porta em resta tancada.

Estic desesperat. Ni que em passi estona miolant i rascant, la porta no s'obre. Camarades, això és una tragèdia! Penso i repenso totes les estratègies de l'entrenament que vàrem rebre, però res. He pensat, fins i tot tècniques cruels, estic preparat per a tot.

Però el somriure d'ella quan hi és, és tan bonic. No puc fer-li això. M'estic estovant?

Espero les vostres instruccions. La nostra missió és massa important.

Camarada, Puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes.

4/2/15

Set anys enrere


Fa set anys, quan vaig començar el blog, el vuitè vuitena era tan sols un projecte. Vivia a Hobbiton, entre Sagrada Família i Sants; amunt i avall. Treballava o feia veure que treballava i pensava que el món podia ser molt més fàcil del que era. Tenia una responsabilitat, anava sempre de bòlid i no gaudia dels petits moments. Em volia aprimar i mai estava contenta amb el que tenia. Tenia els meus cercles i creia que ja en tenia prou. M'espantava conèixer gent nova. Sortia sense pensar en més, viatjava el que podia i em feia un tatuatge. Pensava que ja estava tot bé, que eren bons moments, però em matxacava pensant en el que no tenia.

El cert és que imaginava la vida. Una, o diverses, vides.

Tots aquests anys després, mil i una aventures, desenes de persones conegudes i per conèixer, sotracs, entrebancs i alegries, doncs resulta que tinc casa meva, que continuo anant amunt i avall sense parar, però que tinc casa meva. I un gat. Treballo molt, moltíssim i faig el que puc perquè el món sigui una mica menys .... aspre. Tinc una responsabilitat, de la que sempre em queixo i vaig molt de bòlid i molt cansada. Gaudeixo cada instant i ric, sobretot ric. I també ploro, massa que ploro. Comparteixo la vida amb la família, les meves altres famílies, els amics de sempre, les de la uni, els equips, els compis de la feina, els dames del club, els blogaires. Hi ha el Sr. E. I potser ja no surto tant, ni viatjo i encara no sé on fer-me aquest segon tatuatge que tant de valor simbòlic li dono. I potser no aconsegueixo aprimar-me, ni acabar-me de sentir bé amb mi mateixa. Però sé que està tot bé, que hi ha bons moments i que puc canviar els que no ho són tant.

El cert és que visc la vida. La meva vida.

I aquest blog ha estat part d'aquest canvi, d'aquesta realitat. I tots vosaltres, en sou part. Moltes gràcies per ser-hi! Moltes gràcies per tot el que heu estat i sou. I sobretot avui que fa 7 anys que vaig escriure el primer post i que han passat 799 més fins fer-ne 800. 

Brindem?


Per molts més, que aquest any arribem al 888!!!!!!

Un petó ben gran!!!

ps. I el dia ha estat ben especial, d'aquelles nevades que es recordaran.  Gràcies als autors de les fotos, ells ja saben qui són. I gràcies a la Cantireta per haver-me inspirat la manera de fer aquest post.
Per cert, la segona foto té trampa, el més important no és el que es veu a simple vista! :)

3/2/15

Bocins de desembre i gener




★ 
La primera cançó.

★ Els ulls emocionats quan es rep un regal.

★ Un nou Sant a celebrar.

Les muralles de Tarragona.

★ Les escopinyes.

★ Una nova afició: decorar porcellana.

★ Una frase: Estàs més bonica.

★ Jugar als barrufets.

★ Allargar fins les set del matí, com quan érem joves.

★ Descansar i desconnectar de la feina.

★ Noves incorporacions a l'equip.

★ Retrobar-te amb una nena, que ara té 27 anys.

★ Els primers Reis.

★ Superar una primera crisi.

★ Les copes de vi.

★ L'escalforeta del cos humà.

★ Tornar a anar al cinema.

★ Trobar una cançó nova que no et pots treure del cap.

ps. I quins són els vostres bocins.
No han estat mesos d'alló més genials, i en canvi, posats així, no ho sembla pas!


2/2/15

Fa fred


Fa fred. I diuen que demà i passat, més.

Ahir, a Lleida, em sentia glaçada. M'havia equivocat amb la roba i vaig passar fred. Tot i que m'agrada molt més l'hivern que la calor, passar fred no m'agrada gens. No crec que agradi a ningú.

Per això, avui us recomano aquest post i aquest blog: Entre cartones

T'interpel·la tant, que no sé què més dir. Simplement, que té tota la meva admiració. I que quan defalleixo en allò que faig, me'n recordo que hi ha qui dóna molt més. Que hi ha qui ho passa molt malament.

Fa una setmana que veig una tenda de campanya en un racó. Quan dijous o dissabte bufava el vent, apart dels ensurts, pensava en aquella tenda. I en els jardins, o els caixers que tanquen per la nit perquè no hi entri a dormir ningú. Tan debó s'aconsegueixin totes les mantes necessàries.

ps. Vaig conèixer l'Enrique fa molts i molts anys, abans que comencés la seva tasca a Arrels. Fa vint anys que fem el seu taller d'acció transformadora. I cada vegada que el faig o repasso penso com n'és d'important tot allò que fem o tot allò que podem fer i no fem. Per ajudar, per transformar, per transformar-nos. Allà on siguem, allà on puguem. 
Aquesta cançó, quan va sortir, jo era molt joveneta. I la rebutjava. Ara, m'impacta sovint. Suposo que era el vídeo. Com impacten les imatges. Cal tenir els ulls ben oberts. 




1/2/15

Diumenge musical

Algú recorda els diumenges musicals d'en Ferran? Jo sí! M'encantaven.
Doncs avui us deixo una cançó que m'ha encantat. Que em dóna empemta i bon rotllo. Força i delicadesa. Amor i llibertat.
Feia molt que no em passava, que una cançó se'm repetís al cap hores i hores i hores.
Simplement, i a les meves oïdes, genial.



ps. Ah i si llegiu la lletra, voleu descobrir qui eren les amazones? Completament desconegudes per mi. Fascinants.
Nou disc de The New Raemon, "Oh rompehielos!" un títol ben sugerent.