Relats conjunts: noia llegint una carta davant una finestra

“Estimada,

Va ser tan bonic.
Potser pocs ho sabran valorar, molts li donaran poca importància, se’n riuran.
Però per mi, va ser molt bonic, de les coses més tendres que he viscut.
I el record no fa mal, ara ja no.
Una vegada em van dir que ho escrigués tot. Però de fet, tot està escrit. En cada una de les paraules, de les imatges, de les trobades, dels fets.
Era tan bonic el que teníem que espantava. Perdre-ho era ben trist. Tu m’havies avisat, eres més recelosa de sentir res, d’aventurar-nos a res per no perdre la nostra amistat.
Però és el que havia de ser. Tot té un principi i un final i no es pot retenir.
Tot s’ha d’afrontar. Som més forts del que ens pensem i no puc restar esperant que algun dia m’estimis com jo a tu.
He de fugir de les petites punxades, de les gelosies del que veig que tens amb d’altres i no entenc. Del teu riure i del teu plorar. Sols alimenten en mi un dolor innecessari.
Sé que ho entendràs.
Res dura per sempre, tot té el seu temps. Ara, finalment, ho he entès.
Et recordaré sempre amb un somriure, pel que vam viure, del què hauríem pogut ser però que mai serem.

Un petó”

ps. Nova proposta de Relats conjunts.