31/8/09

Compte enere


Tot i que la calor no afluixa, sembla com si l'estiu toqués a la seva fi; el sol ha desaparegut, fins i tot una pluja fina refresca i recorda que la tardor és a la cantonada. Que les nits curtes i esbojarrades de l'estiu afortunadament ja seran poques i així posar una mica d'ordre i rutina.

Les cares tristes dels que tornen a la feina, morenos i descansats, xoquen amb els qui, amb delit, esperem el nostre torn, els que esgotem les últimes piles d'un agost que entre treball, sortides i ritme desacceleradament accelerat i sense parar, ha estat una mica destorotat. Ni diferent a d'altres però tampoc igual als passats.

Propostes de nou curs, que arriben amb força, per unes piles que ja estan sota mínims i que es resisteixen a carregar-se.

Comença el compte enrere, deu dies de treball per a quinze de somniar.
Com necessito vacances.



ps. La foto, no és d'avui, però aquest matí, des del despatx m'imaginava la platja així, com aquesta de Menorca, buida, amb l'aigua calenta i el cel apunt de refrescar-nos als quatre arreplegats que ens agrada la platja buida de setembre.

27/8/09

Darrers dies d'agost


Els darrers dies d’agost sempre són estranys a la meva família. Sense pretendre-ho, sense buscar-ho, sempre intentem estar ben a prop els uns dels altres. Encara que siguin les festes del barri, vacances o tinguem mil i una coses a fer. Sense pensar-hi gaire, sempre estem per allà. O si estem lluny, ens truquem més i ens dediquem més estona.

I tampoc és que ens diguem gaire cosa. Potser alguna discussió absurda per qualsevol tonteria que en d’altres moments portaria a enfadar-nos es dilueix suaument en una abraçada o fins i tot la rutina més rutina que sempre fem sols, la compartim.

És el moment de l’any que els pares es cuiden més l’un a l’altre, sense dir-se gairebé res l’un sap perfectament el que sent l’altre i les mostres d’afecte que poc sovint ens donem, es fan més presents.

Hauríem de celebrar que el meu germà fes 35 anys, però va néixer amb una cardiopatia greu i els pulmons poc desenvolupats, i es clar, 35 anys enrere tot era ben diferent. La mare no el va arribar a tenir en braços i aquest, és el dolor més gran que sent.

El petit angelet que té a prop del cor i per al que cada dia en té un record especial, que només comparteix amb els altres entorn a aquestes dates, però que tots coneixem bé, com quan una llàgrima d’emoció se li escapa dels ulls en veure el somriure d’un infant o l’esperit de lluita de fills i famílies amb alguna discapacitat. I nosaltres no podem, o no sabem, fer altra cosa que estar al seu costat. Igual que el pare, que mai en diu res, però porta una medalla prop del cor amb el sant del seu nom.
Però després d'aquests dies estranys, ens refem i no sé si és la necessitat de tirar endavant, però d'aquí 3 dies celebrem el sant del meu pare, l'únic que celebrem a l'any.

Sempre he pensat que hauria estat tenir un germà més gran. I això sé que no ho he de pensar. M’agrada pensar que seria un germà especial, a qui poder idolatrar i que m’obrís camí, que m’ajudés a ser més forta i decidida, que no m’hauria deixat tenir tantes pors. I a vegades sento que és així, que m’empeny i m’ajuda, i que fa que cada dia sigui un tornar a començar.

Per això quan aquest vespre miri al cel l’estaré buscant també a ell, en el racó més amagat del meu cor.






Ps. I a l’altra cara de la moneda podria explicar que vaig néixer gairebé dos anys després, i sé que vaig ser una filla molt desitjada. Tan desitjada, que sempre em van portar entre cotons, perquè no em fes mal i amb una responsabilitat massa gran que ara encara, de tant en tant, se'm fa feixuga i em fa mal. Però potser això, millor deixar-ho per més endavant.

M’ha costat molt escriure aquest post, per tot el que em comporta i pel que pot remoure a molts, em sap greu. Potser perquè són d’aquelles petites coses que comporta el fet de viure i que cadascú té les seves pròpies històries, les seves pròpies tristeses, moltes de molt més dures, segur. De vegades sembla que haguem d’entomar tan fort els cops de la vida que no els puguem recordar ni puguem mostrar feblesa, quan sovint la vida, fa mal, i et porta per camins que no voldries haver viscut.

26/8/09

Un any a casa


Ja fa un any que va arribar el senyor Puck a casa. Amb els bigotis cremats i una cua que ja deixava entreveure lo entremaliat i alhora patós que seria. I això que semblava tímid!
Però cada dia explica les seves aventures en arribar a casa i ajuda, a la seva manera -és a dir, mossegant-, a llevar-se al matí.

Encara que té esperit aventurer i fa patir, les seves corredisses, diverteixen d'allò més.
No és massa carinyós, potser ho ha aprés de la seva mestressa, però es fa estimar de valent.

ps. El seu nom, el del follet entremaliat de Somni d'una nit d'Estiu, una història i un personatge que vaig descobrir i començar a estimar a partir d'una de les pel·lícules de la meva joventut, El club dels poetes morts. Hi ha pel·lícules que t'arriben al fons del cor, i aquesta, se'ns dubte estarà sempre amb mi. de fet, crec que la tenia massa oblidada i he de recuperar



23/8/09

Dormir-se al cinema



Mai he agafat i he marxat d'un cinema a mitja pel·lícula perquè no m'estigués agradant o no pogués més. Només vaig tenir clar després de passar-ho francament malament en una peli, que mai més aniria a veure pel·lícules de por.

De la mateixa manera, mai m'he adormit al cinema per avorriment. I això que de vegades fan cada pel·lícula que deixa tan que desitjar.

Però si que m'he adormit per cansament. És allò que encara que no vulguis, entre la fresqueta, els sofas i no haver d'estar pensant en res, simplement gaudint de la pantalla, fa que els ulls vagin caient, caient i sense voler caus rendida en un son profund que justament passa enmig del moment més important de la pel·lícula.

M'ha passat dues vegades. La primera, enmig d'una pel·lícula genial, que m'atrapava, Juno, però el cansament pels fets dels dos darrers dies havíen estat tan intensos, que la distensió i amabilitat del moment em van deixar abatuda mitja pel·lícula. No l'he tornat a veure, és recordar aquell moment, i mira que m'estava agradant.

I l'altra, ahir. Vaig anar a veure Enemigos Públicos després d'una setmana de bojos i un cap de setmana d'allò més intens. I a mitja pel·lícula, entre tirs i més tirs, entre persecucions i tot em vaig adormir. Trist i curiós. Ni el Johnny ni el Cristhian van ser capaços de mantenir-me atenta a la pantalla.


ps. La pel·lícula em va decepcionar. Massa sang i fetge i poc entrar dins dels personatges, dins d'una història que donava per molt més que una estètica perfecta.

20/8/09

M'agrada la Festa Major

Verdi

M'agrada la Festa Major. Els dies llargs i calurosos que donen lloc a nits curtes de riures, festa, alegria.


Verdi per dins

M'agrada l'esperit de comunitat. El treballar plegats per engalanar un carrer, ja sigui per competició a Gràcia o simple ganes de fer alguna cosa com passa a Sants (doncs reconeixem-ho, encara n'hem d'aprendre molt).
Joan Blanques de Baix


M'agrada l'esperit de passar-ho bé que es despren. De les colles que fan que s'enfronten en jocs absurds com la carrera de rajoles de Granollers.



Joan Blanques de Dalt


M'agraden les tradicions, els jocs, la fira i l'envelat, com recordo els estius de petita a Torrelles i Vilafranca.

M'agrada que per una setmana, tot el ritme sigui diferent. Malgrat vagi cansada, malgrat no estigui per res.





ps. Potser el que no m'agrada són les aglomeracions de Gràcia, l'ambient poc segur de la fira de Sants, els actes incívics d'uns quants que no estimen la festa major o haver d'anar a treballar a l'endemà.
Una setmana, i la que ve, a un ritme frenètic que l'edat comença a notar massa.
Les fotos, dels carrers de Gràcia d'aquest any.
La cançó, el moment més surrealista de la nit d'ahir, ballant una cançó que he ballat sempre`i trobar una de les meves nenes a qui he portat i que ja surt de festa.

17/8/09

Imprescindible per aquests dies


Mai se m'hagués ocorregut.
El vano em transportava a l'àvia Teresina; com feia ventar el vano negre amb dibuixos japonesos i que ens deixava fer servir quan ens disfressavem a casa seva, amb els collarets de perles, les mantellines, els vestits de festa antics de l'envelat i les sabates de taló.

Però aquest any, s'ha convertit en el millor aliat. I ja no em fa vergonya portar-lo a tot arreu per sobreviure a aquesta calor i a aquesta ciutat quan ja no et pots desfer de res més.
Al metro fa més lleugera les esperes eternes a les andanes, per no parlar de dins del metro, on estius enrere et congelaves i ara, en canvi, no hi ha dia que no caiguin les gotes de suor.
Enmig d'un casament mantenint el tipus i les llàgrimes d'emoció a lloc.
Al CCCB esperant les gandules i fent temps enmig de la gentada, vespres que només semblen refrescar amb cervessetes que tampoc poden multiplicar-se per mil. Fins i tot al cinema, on no sé si és que era un intent de sessió alternativa o s'havia espatllat l'aire i ni ens van avisar.
De festa major, alleugerint les ballaruques dels carrers de Gràcia atapïts sobretot de turistes desfermats com si mai haguéssin ballat.
Ahir, sorprenentment, a la platja. I és que no corria ni una sola gota d'aire. Només el vano i un granissat, van fer més agradable el suplici de voler estar moreneta al sol.

I és que amb un gest ben senzill es pot trobar alleugeriment a gairebé tot. En aquest cas, la gràcia en ventar.


ps. Aquest estiu està fent massa calor. Semblava que ja devallava, però sembla que es resisteix en donar un aire fresc a aquests vespres d'agost.
La foto, el casament ben calurós de principis de juliol.
No estic segura si es pot dir vano, però m'agrada molt més que ventall.

15/8/09

121è joc literari


Aviat farà un any que vas marxar cap a la gran ciutat i encara et trobo a faltar. Els teus grans ulls verds i la cua de pèl llarg.
Recordo com n’eres de poruc, sempre amagat darrera meu, veient com els teus germans sortien a caçar. Però quan véies una oportunitat clara, no la deixaves escapar i saltaves ben amunt per agafar la presa.
Van ser temps difícils, hi havia poc menjar, erem molts i el pare va tornar a marxar a la muntanya. Dos dels teus germans també van anar a l’aventura, altres dos van morir i un el van portar a una granja propera. Després vas tenir més germans i un d’ells també viu ara a Barcelona.
Però tu eres el meu petit príncep, la meva petita estrella. Recordo com et llepava les orelles i em somreies, ronronejant d’aquella manera tan matusera com fas tu, i com et passaves hores i hores jugant amb la pilota dels vailets de la casa.
M’han dit que estàs bé, que t’has fet gran, que ets molt golafre i que t’han crescut els bigotis després que els creméssis aquí de ben petit amb teu afany tafaner. M’han dit que t’han posat el nom d’un follet del bosc entremeliat i patòs, segur que encara et dones contra les portes quan surts corrents. Ja sé que t’agrada estirar-te entre les plantes del balcó, per recordar els vespres al jardí amb les olors de rosa però també pateixo perquè intentes saltar ben amunt i no saps que et pots fer molt de mal.
Espero que cada nit miris la lluna, com jo la miro i et veig reflectit somrient.
Estimat, jo seré aquí, davant l’era de casa, esperant-te i desitjant que si algun dia tornes, reconeguis la teva mare.
ps. Participació al 121è joc literari del Jesús M. Tibau.

11/8/09

Llàgrimes de Sant Llorenç


Aquesta nit és la nit, és la nit que la pluja d'estels és més intensa. Les llàgrimes de Sant Llorenç o les Perseides, que en el fons són partícules de pols (segons he llegit) però als nostres ulls són estrelles fugaces, que passen davant dels nostres ulls gairebé sense adonar-nos.

Quan era petita (i no tant petita), als llargs estius al Penedès a casa els avis, recordo que aquesta nit ens estiràvem ens les tumbones tots al costat de l'hort del iaio a contemplar l'espectacle en la foscor i fins i tot amb una manta que ens cobria. Estavem tots, els iaios, els pares, ma germana, els cosins,.... era molt divertit. Féiem competició a veure qui en veia més, i cadascuna, un desig.

Cada estrella que veia fondre's era un desig, milions de desitjos al cap dels anys, i en el fons sempre molt semblants. Recordo alguns especialment, potser desitjos de petita, de com seria la meva vida quan fos gran i com han anat canviant aquests desitjos, de vegades de forma conscient, volguda, de vegades inconcient o per adaptar-me.

Aquesta nit té màgia i encara que a la gran ciutat no crec que en pugui veure gaires, tancaré els ulls i em transportaré a casa els avis, tapadeta amb una manta i un somriure innocent que deixi enrera les llàgrimes. I, fins i tot, demanar algun desig.





ps. La foto, del google, i la cançó, records d'adolescència que ara mateix em sorpén de valent.
No me'n recordava gens de la pluja d'estels, ha estat el telenotícies qui, estranyament en els darrers dies, m'ha fet somriure

9/8/09

Tan fàcil


Aquesta cap de setmana he estat amb uns quants bombers-hippies-escaladors-amb furgoneta ben curiós. A uns quants els coneixia de l'escola. Erem la classe dels bombers i no podia ser d'altra manera que uns quants acabéssin sent-ho.
Ha estat un cap de setmana fàcil, on tothom es respectava, on no hi havia res d'aparences o voler caure millor o pitjor. On tot es compartia i res és de ningú. On el companyarisme i el bon rotllo que es diu era continuo.
Cap de setmana d'excursionetes, relax i festa.

Quan coneixes gent nova i a sobre comparteixes un cap de setmana és inevitable sentir certa tensió, de no saber si encaixaràs o et sentiràs fora de lloc. De fet, tenia moltes incerteses de com aniria. Però potser el que he aprés de tots ells és que no cal estar tens, que ser un mateix i sense cap pressió al damunt, un s'ho passa millor, es troba millor als llocs.




ps. Abans que ningú digui res, aclarir que si bé els mites dels bombers són certs, l'únic detall de galanteria ha estat que ens cedíssin el llit a les noies per dormir, sent casa seva al terra amb matalassos. Per la resta, com si fóssim uns colegues més i un estil de vida que a la llarga ha de ser difícil de portar.
Un cap de setmana on més de la meitat del temps ens l'hem passat remullats, però genial per encarar la setmana.

4/8/09

Amadeu, l'home de la piscina


Quan l’Amadeu arriba al recinte tancat es fa un silenci. El seu pas valent i decidit cap a la dutxa provoca que a les dones se’ns caigui la baba, ens atabalem i xoquem contra les boies que separen els carrils, empassem aigua i gairebé ens ofeguem, imaginant que ens veu i ens ve a rescatar llençant-se a la piscina sense cap tipus de por. Per contra, en el sector masculí, que no els agrada tenir massa competència, s’intueix un aire de desinflor cada vegada que apareix i les pitreres tensionades per amagar panxa es desinflen en veure que no hi ha res a fer al seu costat. L’Amadeu, amb el seu encant natural es posa el gorro de lycra i es llença a l’aigua. Et veu i neda ràpidament per trobar-te. Es canvia de carril i es disposa a xerrar de qualsevol cosa, i ja es perden els papers. És inevitable, la cara et dibuixa un somriure entre tímid i emocionat. Després de molts dies, la rutina torna a donar una oportunitat, una estona de cel dins l’aigua clorada. Potser no importa la conversa, potser no importa que les mans s’arruguin com a panses o que no es puguin fer les piscines pensades. Potser et perds alguna novetat dels cotilleos del jacussi, però aquells deu minuts et fan tornar a sentir viva i bonica, provoquen l’enveja de la resta de mortals i fan somriure després d’un dia d’esgotador treball. Són les petites coses de cada dia, que sense afany de res més, fan més lleuger el caminar.




Ps. L’Amadeu, existeix, si, si, de veritat, i el seu pseudònim és un derivat d’home-10, com li dèiem al principi. Això si, ni provoca desmais, ni ens fa perdre el nord.
La cançó, simplement el record de l'anunci de coca-cola light de fa uns anys

2/8/09

Gerda Taro i Robert Capa


Sovint sentim dir allò de la realitat supera la ficció. I és ben veritat, per grans bestieses que es puguin escriure i filmar en cine, les històries reals sempre són més dures i punyents, arriben més al fons del cor.

Gerda Taro i Robert Capa, una parella que va escollir viure per fotografiar l'horror, la desesperació i la vida a la guerra. Una parella que es va estimar, recolzar i que van viure plegats les seves eleccions i conviccions. Es van construir una imatge i van treballar damunt d'ella, van ser consqüents amb els seus principis i van portar al màxim el seu compromís. Una història d'amor que perdura al pas del temps, dos fotografs que van retratar l'horror de la guerra civil. Ella va morir a la batalla de Brunete, de forma tan tràgica que encara m'esgarrifa i ell es va endurir, va enfortir-se i tirar endavant, sense por a res, per morir també tràgicament anys més tard en una altra guerra. La història d'ell és molt més coneguda, la seva trajectòria va ser més llarga, però tots dos es complementàven, es necessitàven i van aprendre l'un de l'altre. Ell senyala l'horror més beligerant de la guerra, el més cru i salvatge, sense miraments. Ella, la part més humana, els somriure i el dolor, les dones que també van lluitar en aquella guerra.

Al MNAC hi ha dues exposicions, una dedicada a cada un d'ells i la seva obra. I en part, a les fotografies de la maleta mexicana, la maleta que es va trobar fa dos anys i que contenia moltes fotografies perdudes de la guerra civil. Les fotografies de la nostra història, la dels nostres avis, i encara ara, quan les veig, m'esgarrifo. N'hi ha moltes de la batalla del Segre, i ves a saber si algún dels milicians que hi apareixen fora el meu avi. Està la famosa mort d'un milicià, amb la seva llegenda, sigui preparada o no, però és que tant dóna, doncs sigui instanànea o preparada, l'efecte esgarrifador és el mateix. L'horror de la guerra civil que queda tan lluny i que alhora tan igual ens és amb imatges dels nostres dies a les quals sembla que estiguem immunitzats.