el temps el treball les exigències les paraules i els silencis les relacions socials els recursos econòmics les tasques domèstiques les necessitats familiars
Gestionar les emocions i els sentiments.
I és que el manual de gestió de la pròpia vida on s’obté? Crec que me’l vaig oblidar en algun racó mentre estava despistada.
Netejar és un pal. No crec que hi hagi ningú a qui li agradi. Altra cosa és que hi ha qui és més sensible a tenir tot ben net i per tant, necessita que sempre estigui tot impecable, i hi ha qui es contenta en que estigui presentable i net (també hi ha qui és guarrins, però aquests millor no tenir-los gaire a prop).
Sóc de les segones. M’agrada que tot estigui net però reconec que em costa posar-m’hi i m’agradaria tenir algú que em netegés el pis, però el petit sou, les despeses i el fet que, de fet, puc fer-m’ho jo, fa que la decissió quedi suspesa fins moooolt de temps. Però és que es necessiten tantes hores perquè un pis estigui relluent. I de fet, mai s’acaba. Sempre hi ha alguna cosa per netejar.
La casa va tirant, fent els mínims i acumulant tasques no gaire agradables (si més no per mi passar l’aspirador, netejar els vidres o fer la cuina no és el que m’agradi més invertir el meu temps). Fins que un dia dius proa i decidiexes fer-ho tot. Fer dissabte. I aquell dia és esgotador.
De totes les feines, la pitjor part no és pas el lavabo sinó la cuina. No hi ha manera. Per molt temps que inverteixis, sempre queda alguna part per netejar: l’estractor, el forn o aquell racó amagat que ni saps què hi ha.
Molta gent detesta planxar, en canvi a mi no em fa res. És d’aquelles coses típiques i tòpiques d’una tarda depriment de diumenge, però si l’acompanyes d’una bona pel·lícula, sembla que passi més depressa.
Això si, quan acabes, el pis s’ha airejat ben airejat i olora a net, el cansament et deixa un bon regust de feina feta i ja veus el que hauràs de fer el proper dissabte que et posis en serio; avui, veure que ja he de guardar mantes i guardar jerseis d’hivern.
Fa uns dies arribava a la conclusió que devia tenir gustos estranys en quan a llibres, i així justificava el poc interès per la lectura, però és que em costa trobar un llibre que m’apassioni i enganxi. I no puc dir que hi entengui un borrall o que llegeixi en delit.
Sóc carrinclona i romàntica, no ho puc evitar. No obstant, no em va agradar gens L’elegància de l’eriçó i en canvi m’alegro haver-lo llegit perquè ell m’ha portat cap a Anna Karenina, lectura que no es pot dir que sigui lleugera però que m’ha atrapat. M’endolceixen l’existència gairebé tots els autors llatinoamericans, i en especial no puc deixar d’emocionar-me amb els poemes que Benedetti em guarda a la tauleta de nit. Això si, no puc amb la Isabel Allende.
Gràcies a Junts i prou vaig descobrir en Marvin Gaye, amb molts títols poc a poc m’he anat enamorant de Paris i amb La tabla de Flandes vaig aprendre com d’important pot ser una obra d’art. En el Círculo mágico, potser dels títols menys coneguts d’aquest post, vaig trobar un alter-ego d’heroïna d’aventures que m’agradaria ser, i en canvi mai he entés l’Alatriste.
Em va costar horrors acabar-me el Hóbbit, però anys més tard m’empassava de cop la trilogia del Senyor dels Anells. Això si, Els pilars de la terra esperen pacientment el dia que em vegi capaç d’obrir-lo i començar-lo de nou, per com diu tothom, superar les primeres cinquanta pàgines i llegir-lo en un instant.
M’he posat vermella al metro alguna vegada llegint la Lucia Etxebarria, he rigut de valent amb les excentricitats de l’Amelie Nothomb i per suposat he estat fan de la Bridget Jones.
Adoro Auster per damunt d’uns quants homes i ell em porta, ara, a tenir ganes de descobrir Enrique Vila-Matas. He rigut amb Lodge, m’he quedat sense passar fred ni calor amb JD Salander i el seu vigilant en el camp de sègol i fa poc he començat a entendre perquè els ianquis sempre enalteixen Walt Whitman.
No vaig fer literatura catalana a COU perquè no m’agradava la mestra i perquè, de fet, de literatura catalana més o menys ja n’havia estudiat, i en canvi mai havia sentit res de la generació del 98, de la del 27 ni havia escoltat un poema recitat de Miguel Hernandez (tampoc ho vaig fer llavors). Però em vaig sentir una mica buida en el meu petit cor nacional que em va portar a veure tres vegades Mar i cel al teatre i sentir-me en deute per sempre amb Maria Barbal i Maria Mercè Marçal. Per no parlar de Mercè Rodoreda a qui encara no m’he atrevit a descobrir.
Tinc un gat amb nom de personatge de Shakespeare, m’agrada guardar els punts als llibres que llegeixo, deixar-hi marques i ara ja puc contestar al que em van preguntar fa uns dies en un sopar: el meu llibre preferit, Orgull i prejudici.
Però de fet, sé que queda molta lletra per descobrir; fins i tot em fa vergonya parlar de llibres, quan tinc la sensació d’haver llegit ben poc. Sé que no tinc ni un criteri, ni un estil de llibre definit, que sovint són les pel·lícules les que em porten a llibres i sobretot sé que gràcies a molts dels blogaires lletraferits estic recuperant, poc a poc, el plaer de llegir.
Aquest Sant Jordi es presenta gris, però veure que tinc molts pendents a les estanteries de casa, que darrerament he tingut regals increïbles, que la biblioteca és ben a prop o els molts autors catalans exerciten l’imaginació de valent, fa que tingui més ganes de descobrir-los i tornar a ser aquella nena petita a qui el seu primer llibre va ser el Zoo del Pitus, que es va emocionar de valent amb Anna, que es cruspia les aventures dels Hollister i de la Puck o que no va entendre res de Ut y las estrellas.
Bon Sant Jordi!!!
Ps. Quan vivia a Hobitton (el meu primer pis d’emancipada), com tot era de tamany reduït semblava que tingués molts llibres. Ara, quan he fet la foto, es veuen les estanteries mig buides. Però poc a poc, s’anirà omplint i ja fa temps que penso en comprar una tercera estanteria billy d’ikea. He intentat endreçar-ho una miqueta, per sort, no es veuen les estanteries d'abaix, amb llibretes, carpetes, revistes,... tot desordenades, però tampoc es veuen les de dalt, amb els llibres de cuina, apunts, guies de viatges i àlbums de fotos.
Ei, hola,! Tens cinc minuts? És que ja no em fas res de cas i, vulguis o no, formo part de la teva vida.
Mai estàs per aquí i quan estàs, sembla que no hi siguis. No somrius ni quan et faig pessigolles a la panxa o xoquem nas amb nas en un petó esquimal. De fet, ni et queixes per les mossegades a la ferida. Jo que em diverteixo tant fent-te empipar a mossegades.
No m’expliques les teves històries, paranoies, dubtes o tonteries. Ni ballem plegats, no hi ha música. Mai estàs per aquí, sempre fuges i en canvi tampoc estàs a gust enlloc, sempre intentant omplir el temps sense sentit. No cuides les plantes, ni pintes res, ni fas fotos, ni escrius i tampoc llegeixes. I encara que canviïs l’aparença, tot és igual de desenfocat. T’enfades amb tothom, sobretot amb els que més estimes, i demanes impossibles. Fiques la pota a tot hora, més que jo quan busco la rateta sota el sofà.
T’has perdut potser?
Vine a casa, veiem una peli junts a la falda. Deixa’m tornar a dormir als teus peus plàcidament i a espantar-nos a la vegada pels sorolls de la nit. Torna’m a rascar la panxa i fer plans de futur. Torna a fer proves a la cuina i a tenir-me de tastaolletes, ja saps que vinc corrents a la cuina per provar-ho tot.
Torna a omplir-te de tot allò que t’agrada. Torna’t a estimar una miqueta.
Va, i així deixaré que em tallis les ungles i no rascaré el sofà per un dia (més no ho puc prometre, és molt divertit!).
Enyoro quan havies aconseguit estar bé amb tu mateixa.
ps. I és que no hi ha com portar-me de copilot. Per dues vegades, vam equivocar-nos i fer 30 km de més. Per quatre-centes vegades vam fer para boig el tom-tom recalculant la ruta, i per milers de vegades vam intentar lligar preguntar les adreçes de les platges gaditanes. Un destí ben maco. La imatge, la caleta de los poetas, a Zahara de los Atunes i des del far. La primera excursió des de la caiguda. La cançó, de les que més ha sonat durant les llargues serenates al cotxe.