El balcó de casa

El iaio Antonio, plantava pebrots i albergínies al costat del camp nou abans que es descobríssin els famosos horts urbans i gràcies a un cap que li deixava conrear un troçet de terra. Després va poder plantar i tenir un hort gegant i un jardí plé de rosers de tots colors, narcisos, geronis, margarides gegants, yuques, liles,.... era un festival de color. Quan va morir, enmig del seu hortet, la mare hi va plantar margarides i va seguir fent l'hort fins que les cames van dir prou. Després vendríen la casa i s'emportaria terra del penedés, esqueixos de geronis i la curiosa planta que ma germana feia portar de cap al meu avi.

La mare té un balcó allargat i estret. És ple de geronis de tots colors, de la planta de la Laura, d'un ficus gegantí i ara un gessamí que mon pare s'ha encapritxat a tenir, com el que va portar a casa l'avi. És l'enveja de tota la barriada i sols fa competició amb un veí jove del davant, amb qui ja s'han fet amics de batalletes. Li he dit més d'una vegada que parli amb els veïns per fer un hort urbà al terrat, però l'incivisme d'alguns veïns i les escales que porten al terrat, la fan tirar enrera. Plantar tomaqueres en un balcó és ben difícil.

Quan em vaig independitzar no tenia ni balcó. Sols un finestral a la cuina on hi vaig posar tres geronis amb la terra de l'avi. Es van fer preciosos. Ara, tinc un balcó molt estrany. A més, no li toca gaire el sol (mira al nord) però com és alt, li dóna molta llum. I a més, un gat amb tendències suicïdes que fa que hagi tingut que posar una reixeta de lo menys glamurosa. Amb tot, m'agrada tenir plantes, flors i olors a casa. Són part del que sóc.

I com van fer la Núr i a ca l'Otis, us deixo la mostra del meu petit jardí. Els geronis que han britat escandalosament vermells, l'heura que poc a poc es retroba, l'estranya planta de la Laura que ha mutat de forma ben diferent (abans no era de penjar), una gardènia que sembla que per fi florirà, la planta dels diners perquè no en faltin i la joia de la corona: un lliri d'aigua que m'enamora només entrar a casa. En el test, figura que hi ha llavors de clavell moro, però no han arribat a arrelar. Aquest hivern no he estat gaire per a elles. Potser, l'hivern vinent, els cuidaré una micarrona més.

I La clau, se'ns dubte, la terra del penedès. Part de la meva terra.

Domesticada

"-Si us plau...domestica'm!"

Hi ha qui necessita està envoltat de molta gent per sentir-se bé. Ser el centre d'atenció i que tothom li rigui les gràcies. Normalment no m'agrada aquesta gent. Però reconec que tots ho necessitem alguna vegada, no podem dir que no.
Però el veritablement important és estar envoltat dels que més estimes.
Són el millor regal.

Me n'adono que en els darrers temps la sensació de no encaixar, de no saber què aportar en un entorn canviant m'incomoda. Em fa sentir desprotegida i insegura. Havia aconseguit tenir la vida que volia sense fer-me mala sang pel que no tenia. Però una gran biga a l'ull no em deixava veure-hi clar i m'estava amargant.

Avui he tornat a tenir aquesta sensació de confort en el grup que gira. I això que durant la setmana, el dinar d'avui se m'havia arribat a fer una muntanya.

Feia temps que no em sentia tan bé sent com sóc jo. Rància -això dels petons-, escoltant més que xerrant, defugint ser el centre d'atenció -què poc m'agrada bufar espelmes-, posant-me al dia d'un munt de coses, sense saber reaccionar amb els regals i intentant controlar l'incontrolable. Retrobant-me amb la meva vida. Però a sobre, i sobretot, sentint-me molt estimada. Sovint penso que no em mereixo els amics que tinc, i que n'he de donar gràcies, perquè poques vegades els demostro el que els estimo.

I tot i que he trobat a faltar alguns pilars, si aquests no volen o no poden ser-hi tampoc els ho puc demanar. Potser algun dia es posen les coses a lloc. Potser algun dia trobo la fórmula secreta de recuperar l'amistat trencada.



ps. m'encanta anar a contracorrent. Estic cansada de sopars d'aniversari i volia una paella vora el mar, perquè també són part de mi els més peques del grup. Però esclar, la cosa es va desbordar i al final davant del mar no ha pogut ser, però tot i així de rasquiló, el veia.

Descansa

Estic tan cansada.
De tot i de res.
Em fan mal tots els ossos, no tinc esma de res.
De mi i de tot.
De voltar i aterrar.
De no fer res i no parar.
Esgotada.

I si estic cansada, descansa.

He de descansar de mi mateixa.
Del que no entenc. Del que faig malament i em sobrepassa.
Trobar l’energia en les petites coses que m’omplen.
I els maldecaps deixaran de ser maldecaps.

I esperar que l’estrenin (perquè mai faré una cosa així, almenys somiarem mentre ella si ho fa).

Un dia de maig

Hi ha un dia de maig que el centre de Barcelona es cobreix de roses. Potser no són les més maques, potser són més petites, potser tenen por de fer-se veure però cobreixen tot de color vermell avellutat.

Que casa els pares s'omple de flors, d'olors i perfums. Que el telèfon no deixa de sonar. Que la mare va atabalada amunt i avall, es pensa el menú un mes abans i repensa els regals que farà, però que tot ho pot perquè es torna a sentir feliç.

Ahir la mare va celebrar el seu sant, que fa 38 anys es va casar i que fa 34 va tenir la seva primera filla que esclar només podia dir-se Rita. I compartir aquest dia amb ella és ben especial.

Relats conjunts. Las tres velas

I arribarà un nou dia, una nova primavera, un nou estiu, una nova tardor i un nou hivern. I nosaltres continuarem caminant plegades vora l’aigua. Compartint una estona de sol que il·lumini els nostres rostres, deixant-nos portar pel vent que infli els nostres cors.

I arribarà un nou dia, una nova primavera, un nou estiu, una nova tardor i un nou hivern i continuarem compartint les nostres alegries, els nostres neguits i les nostres tristeses. I continuarem compartint aquelles bromes i tonteries que només nosaltres entenem, aquells moments que només nosaltres sabem trobar.

I arribarà un nou dia, una nova primavera, un nou estiu, una nova tardor i un nou hivern i durem el pes dels anys al damunt, amb els sarrons plens de guanys, desenganys, de responsabilitats i de vivències. I potser el nostre caminar serà més lent, cansat i pesat, però seguirem caminant plegades, ajudant-nos, rient i plorant com quan teníem quinze anys i corríem perseguint els velers.

I arribarà un nou dia, una nova primavera, un nou estiu, una nova tardor. I el record de les petjades damunt la sorra seran el reconfort més gran per als hiverns gèlids per la solitud. I ens adonarem que n’és de gran això anomenat amistat i que hem estat d’afortunades de tenir-nos al costat.

ps. una nova proposta de Relats conjunts

Creuament de camins

I quan et trobes perdut, sense sentit per res, un creuament de camins pot significar molt més que una simple carretera asfaltada amb diverses direccions.

Girar a l’esquerra i trobar un camí nou, encara que l’hagis trepitjat milers de vegades. Deixant enrere el que hi ha, la realitat que et passa per la cara encara que pensessis que la tens acceptada i superada.

Tots els camins porten a algun lloc, encara que ara mateix no sàpiga veure-hi clar. Només intentar agafar el més lleuger.

He agafat la màquina del temps

La setmana comença d'un cel blau esperançador malgrat les previsions de pluja. Sembla que l'energia que havia faltat les darreres setmanes es comença a recuperar sense gaire saber com, doncs fa dies que no em prenc les vitamines que em va receptar el metge. I el somriure torna a desdibuixar-se il·luminant el somriure de la meva companya de feina que ha tingut molta paciència amb mi i fins i tot la coixera de la calçificació del lligament sembla inexistent.

El repte: cuidar el propi benestar, saber on sóc i on vull estar, que no és poc. Però poc a poc les peces tornen a encaixar. Em torno a sentir bé. Fins i tot bones notícies fan sortir el sol i no acaba de ploure pas. Sembla ser que finalment es reconeixerà la nostra tasca, es reconeixerà que treballem a un nivell que no ens paguen i sembla que les coses vulguin rutllar.

Només petits serrells, però de cop; una trucada. I una frase: “no has llegit les notícies?”

I tornen els malsons. Assemblees, nervis, negociacions i pensar si el que estem negociant des de fa un any i mig en forma de conveni arribarà a algun lloc -sent conscients que som afortunats-, però amb petits fantasmes del passat que no ens deixen mirar endavant.

La setmana va avançant, el cel es torna cada cop més gris, que si ens baixen un 5% el sou entre d'altres mesures que com sempre oprimeixen als més pobres però ni rasquen als més poderosos. I a sobre converses de tallat en forma de que si ens ho mereixem (com pot ser que hi hagi gent, amb mooolt diner, que digui barbaritats com que pel que fem cobrar mil euros ja és molt, que ens hauríen de fer una prova al cap de 10 anys per avaluar el nostre rendiment,.... quan precissament també és gent que viu de les subvencions rebudes per investigació).

Però avui la pluja ha caigut i de valent. Males notícies per molts fronts i no només laborals. Enfrontaments que no entenc o em superen, amics que pateixen i sobretot un fantasma que sembla que ens porti 4 anys enrera. Tornem a sortir als diaris, una amenaça i molts projectes de futur que em queden en stand-by.

Qui va dir que ser treballador públic era per sempre i era un “chollo”?

De cop i volta el constipat ja deixat enrera torna, fa fred, l'esquena es resenteix i mirades de no saber què dir invaeixen els espais d'aquesta casa meva ja gairebé fa 8 anys.

ps. si la meva capacitat d'estalvi és igual a 0 (i vale, potser gasto una miqueta en capritxets, però ni de bon troç porto una vida de luxe), em pugen un 1% el sou a principi d'anys, em baixa l'hipoteca un 1.5% al segon mes i ara em baixen el sou un 5%,......mmmmmm? Em continuaran sortint els números?

I sé que sóc afortunada, però de moment, un dels plans que més energia m'havia donat aquests dies, crec que l'hauré de posposar.

Com sempre, els pobres més pobres i els rics més rics.

El pitjor, fa dies que volia parlar de la crisi financera, dels desequilibris, tenia dos o tres posts pensants, i al final se m'han perdut totes les paraules coherents i serioses.

365 singles

Aquesta tarda, bloguejant, he trobat un blog que sembla nascut del gran 365 contes de la bajoqueta.

Es diu 365 singles i l'objectiu dels dos creadors és crear i penjar una portada d'una cançó cada dia. La gràcia està que es tracta de cançons de la pròpia vida. Que han importants per a ells.

I és que la música ens mou. Ens fa estar desperts, ens anima, acompanya en els moments difícils i fins i tot recomforta en els moments tristos. Ens sentim recolzats, entesos, sabent que algú més t'entén. Cançons que ens fan saltar, riure, que ens porten records de moments viscuts, de persones importants a les nostres vides. Notes a la partitura de la nostra vida.

Mirant les que han penjat, m'hi he trobat en més d'una, he descobert autors que ni sabia que existíen, però m'he transportat a bits de la meva pròpia vida, de personetes que en formen part, de blogaires i blogs, d'emocions viscudes o d'instants recordats que semblen ahir. I m'ha costat triar-ne una, però és ben bonica i és d'una cançó, d'un grup, d'una lletra molt sentida.

ps. el que no porten tan bé és el ritme de publicació. És que el repte de la bajoqueta era ben difícil d'aconseguir i mereix un gran reconeixament!
el descobriment, via La niña polilla.
M'ha costat triar-ne una i m'ha fet molta gràcia descobrir The lost art of keeping a secret.

Tancant temes pendents

“Gràcies per tot el que m'heu ensenyat i el vostre suport”

Aviat farà un any que vam decidir tancar el centre. I fins el cap de setmana passat no el vam poder tancar del tot.

L'alleugeriment de la decissió, la tristor de les colònies, la duresa de molts moments semblava que havia quedat enrera. Per molts motius, la festa de comiat i acció de gràcies s'havia anat posposant.

Però al final el dia 1 de maig, ben significatiu, ens retrobàvem tots: nens, nenes, animadors, pares, mares, ex-animadors, ex-nens joves ben grans i canviats...

I és que l'entitat feia 25 anys, però alguns de nosaltres portem mitja vida, ens ha canviat. I tot el que sóc, o en bona part, ho he aprés dissabte rera dissabte. Potser no era el centre més divetit, ni el que tenia més recursos, ni el que tenia uns nens més macos o amb algun discapacitat per lluir. Per contra, han passat famílies estructurades, famílies desestructurades, realitats d'aquelles que penses que no coneixeràs i de qui hem aprés moltíssim. Alguna cosa que cap de nosaltres sap explicar.

Van ser dos dies ben intensos. L'exigència dels tres que vam tancar el centre em sembla que no ens va deixar gaudir del moment, dels instants que ja no es repetiran. I la sensació de perdre, que es torna a sentir.

Potser per alguns nens i nenes va ser un trasbals. Alguns preguntàven si aquesta festa volia dir que tornàvem a obrir i d'altres, malicíosament divertits, proposàven repetir la festa un cop al mes. Va haver-hi molts moments que es quedaran gravats en nosaltres. Mirades còmplices, llaços d'amistat que no haguéssis dit mai que no es veuríen, frases dels pares que t'impacten tant que et deixen sense alè per continuar.

La setmana ha estat més dura del pensat. El cansament de tot plegat ens ha passat factura en forma de gastronteritis o, com en el meu cas, d'un constipat que m'ha deixat fora de joc el final de setmana i per al cap de setmana. Però la sensació d'haver fet el que havíem de fer, el que devíem als nens i nenes i el que ens devíem a nosaltres mateixos.

Ara, sols queden serrells d'aquells eterns com recollir i donar tot el material, tancar les llibretes, desar el munt de paperassa,.... I d'una vegada per totes decidir cap on mirar d'ara endavant.

ps. El Sànset i l'Utnoa, els entrenyables de Do you want to know a secret? m'han regalat un premi. I em fa moltíssima il·lusió, sobretot per qui l'otorga i amb els qui el comparteixo, molts d'ells seguits i amics. Fa poquet que ens llegim però ja són dels imprescindibles. Moltíssimes gràcies!!!!! Regals així animen de valent.

"Estem sotmesos a l'idea que sols val guanyar,

però la vida està plena de persones que no ho aconsegueixen

i van amb el cap ben alt."

ps. Ahir, llegint al sofà de casa els pares, el pare seguia la roda de premsa d'en Pep. Va dir cada cosa..... frepa la pell. Com en sap de parlar, d'estimar l'equip. Fins i tot diu que li és igual si guanyen la lliga o no, que el que han fet és increïble.

Avui a la feina hi havia qui deia que estava preparant el terreny per si de cas. No ho sé, però ahir sentia que per damunt d'un crack del futbol, és un crack com a persona. Potser només són paraules que sap dir ben dites, però mira, a mi em van agradar. Si totes les rodes de premsa són així, l'espectacle no acaba als 90'!

Com desfer la troca?

Sempre he estat de l’opinió que parlant la gent s’entén.
Que parlant les coses, els conflictes es poden arreglar.
Que millor en fred que no pas en calent, però que tot té solució.
I que fer veure que no ha passat res no ajuda a deixar enrere una desavinença,
sinó que la fa més gran.
I més violenta.

Però és difícil parlar. És difícil no fer mal, poder tornar a la normalitat.
I més quan et sents feble.
Deixar enrere el que t’ha fet mal o el mal que has fet, i caminar de nou sense rancúnies, sense retrets, sense dolor.
Moltes vegades m’ha costat encarar situacions.

I així ens va en aquest món.
I així em va.

Embolicada en un conflicte infantil que causa molt dolor i que no entenc.
Que segurament és fruit de les meves exigències, però que fa mal.
I que he intentat arreglar, però no me’n surto.
Sobretot perquè l’altra part no vol –no pot- parlar-ne.
O simplement, passa.

I jo no puc fer com si res, perquè llavors ja res del que hem viscut té sentit.
Potser, altra vegada m’he tornat a equivocar.
Crec que he tornat a donar massa valor o importància allò anomenat amistat. I n’he esperat massa, quan potser no n’hauria d’esperar res.
Simplement deixar fruir el moment.

Però és que el que hem viscut si que té sentit (el tatuatje n'és un senyal). Potser només per mi, però en té.
I no em puc creure el paràgraf anterior.
Sé que si cal tornar a començar, tornaré a començar com si res.
Però sé que si no som prou valentes per parlar-ne, ja res serà igual.

ps. I per acabar-ho d'arrodonori, el cap de setmana massa intens m'ha deixat amb unes angines-constipat que em fan tenir molt mala cara. O em serveix per dissimular-la?
He estat apunt de llençar aquest post, just quan ja l'havia desat, una escletxa de sol s'ha fet en aquest dia tan plujós. Però el mantinc, potser no ajuda a desfer la troca. Però és el que hi ha.