Bocins de juliol

Life your life

★ veure, jugar i escoltar català amb accent ianqui.

★ sopar vora el mar.

★ l'olor de mar quan surto del metro per anar a casa.

★ la migdiada amb el tour de fons.

★ converses fins a altes hores de la nit.

★ l'abraçada espontània d'un nen, que et vinguin a rebre els nens quan figura que els has anat tu a rebre a ells.

★ fer polseres.

★ una festassa d'aniversari. Sopresa i emoció.

★ retrobar vells amics.

★ jugar a saltar onades com quan era petita.

★ el gust del meló fresquet.

★ el bricolatge casolà i mil i una manualitats per fer.

ps. i quins son els vostres bocins?

Àngels i dimonis

Quantes vegades algú ens ha comentat allò de "tinc un angelet i un dimoni"? En molts casos, la pregunta et convida a donar consell, el que veus des de fora, perquè sigui més objectiu. Sense ser àngel ni dimoni. I tot i així, crec que mai es pot arribar a ser objectiu, ja que sempre tenim presents les experiències personals, fins i tot per als altres.

Però en un mateix, tenir la dualitat de pensaments, d'un angelet i un dimoni, sovint no et deixa avançar. 

En el meu cas, l'angelet, doncs sí, és la bondat, el fer el correcte, el que s'espera, l'ideal que un té en el seu caparró, l'intentar no ferir ni fer mal, l'intentar ser coherent. Però també el protegir-me per fer-me mal, el tenir present les temors i pors, el quedar-me quieta davant les proves de la vida.

I el dimoni, arraulit i arraconat en molts anys, doncs intenta fer-se camí. L'egoisme en el plaer d'un mateix, el mirar per un mateix. Però també el posar-se a prova, arriscar-se a viure situacions sense tenir-ho tot controlat, perquè també son vivències que una vol tenir.

I si ets indecisa, doncs la cosa es complica. Avui, veia Anna Karènina i en una de les frases inicials que diu "prefereixo fer i penedir-me que no fer i lamentar-ho". I després, també penso en algú qui sempre diu que si no fas alguna cosa, serà per algun motiu.

ps. Estic cansada d'aquest angelet. Sempre acaba vencent. I sempre acabo penedint-me. Sobretot perquè quan surt el dimoniet, va tant atabalat, que la caga.

El far west quotidià

Ara que tornen a fer Plats bruts (em sembla que ho veurem molts estius), em recordo una de les primeres frases de la série. O potser no era ni frase de la série i l'explicàven els artistes quan la promocionaven. Allò de quan convius jove i de netejar poc es generen les boles de pols del far west.

Sempre em va fer gràcia perquè és ben cert. A més, si li afegeixes una dona que perd molt de cabell (també perquè és cert que en tinc molt) i un gat de pèl llarg, la combinació és terrible. Al còctel, també se li pot posar un toc de no parar gaire per casa i un xic de mandra que fa que la neteja sempre vagi a mínims. Tot plegat, fa que l'escombrar diari que necessitaria no es faci i les boles rodolin més que a una pel·lícula del Clint Eastwood (de les antigues, és clar).

Aquests dies, però, m'he proposat fer neteja a fons de casa. Una horeta o horeta i mitja cada matí per netejar i endreçar a fons el pis, els pesats vidres, llençar coses innecessàries, de remoure mobles que no m'acaben d'agradar o fer projectes pendents. I així, aconseguir que estigui net i resplendent per quan torni l'eslovaca al setembre. I és que val a dir (en detreniment meu) que quan vaig compartir pis va ser l'època que més lluent va estar; suposo que el fet que cada setmana netejava una de les dues i se li donava la volta al pis, influenciava. Haver-ho de fer jo sola, doncs el que he dit abans, es va a mínims (escombra, pols i lavabo; i la pols, ni això).

Però renoi, no hi ha manera de combatre les maleïdes boles. Apareixen als deu minuts d'escombrar o passar l'aspirador!!!! és com si es reproduïssin per generació espontània o s'amaguessin expressament per sortir quan ja has passat l'escombra!!!!

Total, que si algun dia veniu pel vuitè vuitena, no us espanteu pas, no us caldrà dur pistoles, armilla ni barret de cowboy per estar en situació, malgrat les boles de pols i la calor xafogosa que sembla amarar-te per a un combat cara a cara.

ps. Per quan la reposició de Porca misèria?

Ara sí: vacances

Ara sí: estic de vacances.

I encara que ja hagi fet dues setmanes de vacances laborals, avui, començo vacances. S'han acabat les tres colònies que m'han portat de bòlid els dos darrers mesos, sense arribar a preparar bé cap de les tres. 

Ara, dues setmanes només per a mi. Sense viatjar ni sortir de la ciutat, ja que ni m'he coordinat bé amb els amics i de fet, no tinc ni un ral. Però dues setmanes de descans.

Per dormir sense despertador, anar a la platja, fer escapadetes d'un dia, veure amics sense presses ni mil coses al cap, arreglar i fer cosetes de casa, posar en marxa nous projectes, treure la pols al blog. Per llegir, fer algun cine. Per menjar bé i treure'm la por d'anar en bici. O simplement, de no fer res.

ps. aviam com se'm posa això de fer vacances quan ningú del teu entorn en fa.

Parlar en públic

Fa uns dies, l'acopuntora em preguntava perquè no m'apuntava a fer teatre, que m'ho passaria molt bé. No sé si va ser la meva cara de sorpresa i incredulitat o què, però de seguida va entendre que no anava ben encaminada. I llavors li vaig explicar la meva incapacitat per parlar en públic. Incapacitat que amb els anys potser s'ha anat convertint en poca destresa.

Perquè el cert és que quan ets molt tímid i molt insegur, parlar en públic pot ser un repte o potser un malson. I un mateix ho veu, potser més que no pas els altres. Em fa gràcia que els amics propers no em tenen per una persona poc parladora, de vegades xerro massa i tot, però en grups grans o grups on no connec prou la gent o en actes públics, el rol canvia.

A l'entitat de la qual formo part i connec gairebé tothom, a les assemblees, quan hauria d'inervenir com a autèntica "veterana", m'arrauleixo, incomodo, poso vermella i ho passo molt malament quan he de defensar alguna postura. No hi ha manera. Per sort, crec que la gent em coneix bé i accepta. El més paradoxal és que, durant tres anys, vaig ser coordinadora d'infants i havia de parlar en públic m'agradés o no.

De vegades, vaig a xerrades, conferències i hi ha cops que m'encantaria preguntar alguna cosa, però sovint aquelles preguntes les considero inoportunes o poc importants i queden amagades. La por a fer el ridícul sovint passa per davant. Això si, quan algú altre pregunta el mateix que tu voldries preguntar, és fantàstic.

Si hi ha un espai on he hagut de treballar de valent per superar la timidesa i la incapacitat de parlar en públic o defensar postura, ha estat a la feina. Allà no hi ha lloc pel dubte i per fer-se enrere. I fa poc em preguntava com ho he aconseguit. I la veritat, no ho sé. No he fet cap curset de parlar en públic ni res d'això, suposo que és la necessitat d'anar trobant maneres. Però me n'adono que quan he de defensar un tema, un expedient en públic, davant dels caps o en reunions, sempre segueixo un patró. M'anoto les coses que van sorgint en una llibreta, escolto i llavors parlo (i ara ja, interrompo i tot). Parlo en veu baixa, entre tallada i m'ajudo de les mans moltíssim. Em faig gràcia quan semblo una titella però moure les mans és com acabar-se d'explicar. 

I vaig lenta. Parlo lent, amb la necessitat d'anar pensant el que dic, el que penso, reafirmar per no ser incoherent. I això no m'agradava. Però des de fa uns dies m'he anat fixant en d'altres persones. En dues persones mediàtiques que admiro i respecto cada vegada més, i totes dues fan exactament el mateix. I estic segura que tampoc han passat per cap curset ni res. I alleuja.

Veure que persones que no tenen res a veure, d'àmbits socials completament diferents i trajectòries completament diferents acaben fent els mateixos patrons per sobreviure, en aquest cas, segurament una inseguretat i timidesa que no es poden permetre. I penso en d'altres aspectes, alguns positius i d'altres negatius, i de com tots els humans, per diferents que siguem, anem repetint-nos. Sense saber-ho ni buscar-ho. I això, ara mateix em té fascinada.

ps. Altra cosa és el poc respecte que de vegades tinc al cap. Crec que li he perdut i això no és gens bo!

AfeRRadetes!!

Estiu rere estiu es retrobaven. Els dos amics desitjaven el moment que ella arribava per passar els mesos d'estiu amb els avis de Mallorca. Estaven tant contents i tenien tantes coses a explicar-se: tot el que havien aprés durant el llarg hivern, com es feien grans i les aventures que viurien a l'estiu de la Serra de Tramuntana, tantes coses, tants sentiments que ni sabien anomenar, que gairebé no podien esperar a baixar del cotxe per llençar-se un en braços de l'altre.

Van créixer, van anar tenint interessos diferents i els dos amics, encara que cada final d'agost es prometien

que estarien l'un junt a l'altre, el cert és que cada cop passaven menys estones plegats i s'explicaven menys coses. Fins que un terrible malentès els va distanciar del tot. O això creien. Un estiu més,  vora la platja dels seus estius d'infantesa, es van retrobar. Enutjats, temerosos de retrets i paraules malsonants, tristos d'haver-se fallat i distanciat, es van veure. Els braços plens d'amor i amistat van canviar-ho tot per tornar a somriure plegats.

I ara, ara s'aferren l'un a l'altre. Es tenen junts per compartir les seves vides, per consolar-se quan les coses van maldades i celebrar-ho quan van bé. L'abraçada dels amics de la platja de Mallorca que estiu rere estiu es retroben.

ps. Participació en la proposta de Sa lluna i amb clara influència del llibre que tinc entre mans ara, com enganxa!

No tinc veu...

Literal, estic afònica.
Figurat, estic muda.

Fa dos dies que no em surten les paraules si no és que les forço. I només ho faig per a l'indispensable.
Fa molts dies que no em surten les paraules perquè no les forço. I només no ho faig perquè no sé per on començar. En tinc tantes.

Paraules barrejades, emocions disperses i alhora intenses. Cansament, esgotament, satisfacció, tendresa, amistat. Somriures, plors, carícies, mirades còmplices. Silencis, rialles, cants. Dansa, moviment, curses, banys. Pors, autoexigències, reafirmacions, piles carregades.

Una manera espectacularment motivant de començar l'estiu.

ps. 2 de 3 colònies fetes: musicals, mijac sant medir. Ara, a per les terceres, sant andreu. I l'any vinent, descansar. El repte de les musicals era un treball, però s'ha convertit en un regal pels sentits.