11/7/18

Concerts de quan era jove

https://www.youtube.com/watch?v=hs8y3kneqrs

Dilluns van tocar a Barcelona Love of lesbian al Liceu i, ahir, Pearl Jam, al Sant Jordi. Talment, tan diferents. Talment, tant importants en diferents moments de la meva vida. Si hagués pogut triar, no en tenia dubtes, em quedava amb Pearl Jam. Mai n’he pogut gaudir de la seva música en directe (en canvi, els de Sant Vicenç si que els he gaudit en diverses ocasions fa  temps enrere). I trobar entrades va ser un impossible. Perquè es van esgotar en hores l’any passat quan es van posar a la venda, i perquè són caríssimes.

Però bé, vaig arribar tard a casa, i ni me’n vaig recordar. Ara sols puc llegir les cròniques, mirar les xarxes i pensar que potser algun dia, altre cop hi haurà més sort.

La música ha canviat tant els darrers anys. Una de les millors coses que ha passat és que la tecnologia ha fet que per guanyar-se les garrofes, els músics sols tenen els concerts, i la veritat no hi ha color entre música escoltada i música viscuda. Però carai, aquestes grans bandes, ens ho posen tan difícil als que anem pel món estalviant i mirant cada centimet.

Però ara penso en un altre fet. Segurament és cosa de l’edat, i és que també és cert que em costa trobar música, que em costa emocionar-me amb una cançó, ballar. Hauré de recarregar piles. Deu ser cosa de la generació de joventut, la meva, la X, que ens costa desprendre’ns dels anys 90. De tot allò que els finals d’aquella dècada i els principis de segle sempre els recordaré musicalment. I en canvi, quan pensi en altres àmbits culturals com pot ser el teatre, tota la meva referència és el teatre que es fa ara.

Per tant, benvinguda la música d’aquells dies. Sempre és un plaer escoltar-la. 

Pd. Quin tros d’home l’Eddie!